TEMPS DE PASQUA

ESGLÉSIA GRAN

 

 

 

 

Quart diumenge de  Pasqua

 

 


 

Ac 4,8-12 1Jn 3,1-2 Jn 10,11-18

En llegir l’Evangeli del bon pastor, sempre em ve el cap els meus estius a pagès, quan sortint de ciutat preníem contacte amb allò que havíem llegit als llibres: plantes, bestiar, natura…El masover, en Ramon de la casa de dalt, tenia una trentena de vaques i cada dia de l ’any, sense vacances, havia de munyir-les, alimentar-les i ajudar-les a ben parir, quan tocava. A cadascuna d’elles li deia pel seu nom: la castanya, la virada, la rossa… N’hi havia una que li deia la maduixa. I a mi em sorprenia que a un animal tan gros i tan boví se li pogués donar un nom tan delicat i saborós. Estava clar, en Ramon les coneixia i se les estimava.

 

Diu la primera carta de Sant Joan que Déu ens reconeix com a fills seus. Reconèixer vol dir anar més enllà de la primera coneixença. Després de tot el que el seu Fill va viure i passar entre nosaltres en aquest món, Déu ens ha conegut més i ens ha estimat més. Gràcies al Fill hem estat reconeguts. Ell, que coneixia i estimava el Fill, precisament gràcies al seu Fill, ara som reconeguts i acollits com a fills seus. Crist ens ha fet fills de Déu.

 

Però, tot i ser ja fills, encara no s’ha manifestat en nosaltres el que som cridats a ser: semblants a Ell. Ell té molts rostres, molts aspectes: el compassiu, el que interpel·la, l’amic, la veritat, la vida, el camí… Avui les lectures ens proposen considerar quin aspecte de Crist ens sentim cridats a transparentar. A què d’Ell em vull anar semblant.


Tanmateix, com diu el Papa Francesc, en aquesta recerca no són possibles les “selfies”. El desvetllament del rostre de Crist en mi o –dit d’una altra manera- la meva vocació, no és un autoretrat assajat i corregit mil vegades. Els que són al meu voltant, l’església, són els primers en detectar el que hi ha de Crist en mi. Tan sols caldria tenir un punt de confiança per preguntar-li a la persona adequada: quin et sembla que és el meu lloc en l’església? A què et sembla que sóc cridat? I finalment, corroborar-ho en el meu dia, pels efectes de la troballa: la serenitat, la pau, la humilitat…

 

L’Esperit Sant inspira l’Església per a que se’m reveli el nou nom, el que Déu ens posa quan ens reconeixem i ens sentim reconeguts.


Serà, però, en l’espai personal, íntim, el lloc amagat de la casa, on en el tu a tu amb el Senyor, on d’una manera inaudible, però real, sento el ressò del meu nom nou. Ell és el que descriu la semblança cap a la que em toca moure’m i créixer per a ser en plenitud.

La maduixa, la vaca que en Ramon coneixia prou bé, poc sabria mai que se l’anomenava igual que aquells fruits vermellosos que, de tant en tant, trobava pels marges. Però, ves a saber, si el to de veu d’en Ramon tenia alguna cosa de la dolçor d’aquells fruits que arribaven amb la calor de maig.

David Guindulain, sj.

 

  

Evangeli Jo 10,11-18
El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles
Lectura de l'evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal, quan veu venir el llop, fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves. És que ell només treballa pel jornal i tant se li'n dóna, de les ovelles. Llavors el llop les destrossa o les dispersa. Jo sóc el bon pastor. Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles.
Encara tinc altres ovelles, que no són d'aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor. El Pare m'estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren. Sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare».
Paraula  del   Senyor

 

CERCAR DE DEDINS

Escoltaran la meva veu.

No es poden dissenyar programes o tècniques que menin a Déu. No hi ha métodes per a trobar-se amb Ell de forma segura. Cadascú ha de seguir son propi camí, ja que cadascú té sa manera d'obrir-se al misteri de Déu. Tanmateix, no tot ajuda igualment a desvetllar de la fe.

Hi ha persones que mai parlen de Déu amb ningú. És un tema tabú. Déu pertany al món del privat. Però llavors tampoc pensen en ell ni el recorden en la intimitat de la consciència. Aquesta actitud, força freqüent inclús entre els que es diuen creients, porta quasi sempre al debilitament de la fe. Quan una cosa no es recorda mai, arriba a morir per oblit i inanició.

Hi ha, per contra, persones que s'interessen pel religiós. Els agrada plantejar qüestions sobre Déu, la creació, la Bíblia… Fan preguntes, però no esperen respostes. No els interessa. Tot són paraules buides si no hi ha recerca sincera de Déu dins l'nterior. L'important no és parlar de “coses de religió”, sinó fer lloc a Déu dins la vida.

D'altres volen discutir sobre religió. No saben parlar de Déu si no és per defensar la seva posició o atacar l'altre. De fet, moltes discussions sobre temes religiosos no fan sinó afavorir la intolerància i endurir postures. Tanmateix, qui cerca sincerament Déu, escolta l'experiència dels que creuen en ell encara que l'hagin abandonat. Cadascú ha de trobar el seu camí però saber també on els altres troben sentit, alè i esperança per afrontar l'existència.

Tanmateix, el més important per anar a Déu és invocar-lo dins el cor, tot sols, en la intimitat de la consciència. Aquí ens obrim al misteri de Déu o decidim viure tot sols, de forma atea, sense Déu. Es pot objectar:

“Però , ¿ com puc invocar Déu si no hi crec ni tinc cap seguretat ?” És possible. Aquesta invocació sincera enmig de tenebres i dubtes és, probablement, el camí més pur i humil per a obrir-nos al Misteri i fer sensible la presència divina en el fons del nostre ser.

 

 

 

PARRÒQUIA DELS DOLORS     (FOTOS)

 

 

 

"Jesús és sempre clar, sempre generós i sempre entregat


 

En un poble de cultura agrària, com ho fou el d’Israel, els ramats i els seus pastors van tenir sempre

-una notable importància pràctica i econòmica

-i una significació simbòlica.

el títol de Pastor s’aplica amb freqüència a Déu com el pastor fidel que vetlla pel seu poble.

Contràriament, els reis i els governants són denunciats pels profetes com a pastors

-infidels

-egoistes

.-i perversos.

Per què?

Perquè eren i són uns bandarres aprofitats.

Impressiona rellegir el capítol 34 d’Ezequiel o les diatribes de Jeremies. 2, 8; 3, 15; 10,21 etc, contra aquestes males persones.

Jesús es defineix a si mateix com el Pastor bo. El contrast no és el pastor dolent sinó el mercenari.

A on rau la diferència?

La diferència està en què el bo es desviu per les ovelles, fins i tot arriscant la vida.

El més oposat a Jesús és un mercenari al que Jesús qualifica d’assalariat, home que busca el seu bé egoista per damunt del bé del ramat.

Quan en el pasturatge hi entren els interessos

-del diner fàcil

-del sou crescut

-del càrrec honorífic

-de l’ascens desitjat

-del bon nom proclamat arreu

-de la bona imatge lloada per gairebé tothom

-del prestigi, etcètera, la funció es corromp i es mira més per un mateix que pel bé real del ramat.  

En temps de Jesús, els pastors tenien mala fama.


 

L’ofici de pastor figurava a les llistes “d’oficis menystinguts”.

Per què?

Perquè tenien fama de ser tramposos, lladres i mentiders.

Jesús, en canvi, és sempre clar, sempre generós i sempre entregat.

Justament el que hauríem de ser nosaltres.

Ho som, de debò?


 

Som persones clares?

      persones generoses?

     persones entregades?

L’única i veritable prova – prova convincent – de que estimem Déu de debò, ¿qui o què ens la dóna?

Ens la dóna l’amor real i compromès envers el proïsme, començant pels més desvalguts i necessitats.

Sense això no podem assegurar res sobre el veritable amor cristià. Perquè no passaríem de mentiders i comediants.

Sant Joan, en la seva 1ª carta 4,21 no pot ser més clar ni més contundent: “Si algú deia que estima Déu però no estimava el seu germà, mentiria, perquè els qui no estimen els germans que veuen.- no poden estimar Déu que no veuen. Qui estima Déu ha d’estimar també el germà.”

Realment l’estimem nosaltres el germà?

La Presència de Déu entre nosaltres sigui en el Santíssim Sagrament, sigui en la persona de cada proïsme abandonat i menystingut no és ni valorada ni estimada pels que.- diuen i es tenen per creients.

Quants visiten Déu en el Sagrament?

Quants en els llits dels malalts?

Quants en les presons?

Quants i quantes?

Quants reconeixen Déu en la persona dels desenganyats, dels desnonats?

Són preguntes impertinents que ben pocs i ben poques poden respondre positivament.

Si no busquem Déu allà i en aquells a on realment és i està, no el trobarem mai enlloc ni en ningú.

Realment l’estimem nosaltres el germà?

EL SANT CRIST

Esta entrada fue publicada en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.