EL SANT CRIST

 NOSTRA SENYORA DELS DOLORS

La resurrecció de les setmanes

Mort + Amor = Vida.

COMUNICACIONS:

( 28-29 ABRIL )

–  Dijous  3  maig, el Moviment de Vida Creixent celebrarà a les 5’30 del capvespre a l’espai de la basílica de Son Peretó una missa.

                       En aquell lloc tan emblemàtic de les nostres arrels cristianes, renovaran les promeses baptismals.

–  Dijous  3   maig,  com cada primer dijous de mes, el Grup d’Adoració nocturna organitza una hora de pregària amb exposició major del Santíssim.

                      A   les 20’30 h. a la capella de les religioses de la Puresa.

–  Aquesta setmana :  els dies 2, 3, i 4 els nins i nines que han de fer la primera comunió, celebraran el sagrament del perdó o de la reconciliació.

       Dimecres serà en els Dolors, Dijous a sant Pau    Divendres a Crist Rei. Cada dia a la mateixa hora les 17’30h.

–  Els  dies :  5 i 6 :  Col·lectes seran per Mallorca Missionera.

           La jornada d’enguany du per lema: «Les mans al cor». 

–  Ha   sortit   el   nº 53   de  LLUERNA.  Lluerna 53 abril  LLUERNA 53

* * * * * 

Quint   diumenge de Pasqua

EVANGELI

Jesús, el cep veritable

Al·leluia Jo 15,4.5b

Estigueu en mi, i jo en vosaltres, diu el Senyor.

Qui està en mi dóna molt de fruit.

Lectura del sant evangeli segons sant Joan 15,1-8

Evangeli Jo 15,1-8

Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna fruit en mi el Pare la talla, i la que dóna fruit, l'esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo sóc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s'asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».

Paraula de Déu

Cinquè diumenge – Temps Pasqual

Ac 9,26-311 Jn 3,18-24 Jn 15,18-24

1. “D’un poble de vinya i blat”

   Així ho cantem en aquell deliciós cant adreçat a la noia del poble, Maria. Blat i raïms: dos productes típics del país de Jesús. Per això no ens estranya gens que l’evangelista Joan ens hagi deixat aquesta joia d’al·legoria, en un capítol inclòs en aquelles hores denses i íntimes del cenacle, abans de la mort de Jesús. Ara ja no veiem en les nostres vinyes el vinyater inclinat sobre els ceps (els temps de la tècnica agrícola han facilitat molt la feina del pagès, cosa que ell agraeix). Però no deixa de tenir un cert encant gairebé reverencial veure com el vinyater doblega l’esquena per veure millor com està el cep i com estan les sarments. Un vinyater que, per a Jesús, era ni més ni menys que el Pare.

2.Gairebé el llenguatge de l’amor

Fins a nou vegades surt en el text aquesta breu paraula “en” que indica unió, intimitat, comunió de vides: en el cep, en vosaltres, en mi, en el Pare. Jesús ens està descrivint un estat d`ànim molt personal, un desig que vol que es realitzi en nosaltres, les sarments, en ell, el cep, i en el Pare, el vinyater. Comunió de vides total i plena. Transfusió d’esperits, de criteris, de mentalitats, de preceptes, d’amor mutu i personal. És la imatge perfecta de la plenitud, del fruit abundant, de la collita exuberant.

Joan empra un verb que té per a ell una gran transcendència: “manteniu-vos!” És aquell verb que suggereix la fidelitat, l’amor constant, l’amor que guarda la paraula, l’amor que s’ha ancorat en la confiança en Jesús. Fins i tot quan ens vénen les proves, la poda, la queixalada de la creu i del dolor. I això no és una manera de parlar, sinó una manera d’existir, perquè el dolor sempre hi és present en la condició humana, com va ser-ho en la de Jesús, que es va captenir com un home qualsevol…

3.“Donar molt de fruit”

Potser aquí rau l’aspecte més compromès i radical de l’al·legoria. Un fruit que ens agafa de ple a nosaltres. Primer UN FRUIT CAP ENDINS: la unió amb Jesús, amb la seva Paraula plena de vida i fecunditat. És la dimensió d’allò que en diem “la vida espiritual”, la pregària, el conreu atent de la nostra interioritat, de les nostres facultats espirituals. L’evangeli de Marc ens ho suggereix quan explica que va escollir els dotze “perquè estiguessin amb ell”, perquè la familiaritat amb ell fos l’ambient imprescindible per assumir els seus criteris, els seus pensaments. No és una dimensió egoista i individualista. És pràcticament una necessitat de supervivència: “sense mi no podeu fer res”, ens recorda l’al·legoria.

I, després UN FRUIT CAP ENFORA, cap als altres. Donar als nostres germans i germanes aquesta riquesa de vi, de molts graus, d’un vi que té una denominació d’origen, una marca, que podria dir-se “BONA NOTÍCIA”. Perquè és un vi que se serveix a la taula de la fraternitat, de la joia compartida. En el món en què vivim ser feliços tot sols sembla gairebé una ofensa per als altres, per als qui no poden tastar la Taula de Regne. Millor, doncs, compartir el brindis. Per això l’al·legoria acaba amb una afirmació tan concreta i tan actual: “Així sereu deixebles meus.”

"Creure és el millor estímul per a lluitar treballar i viure d’una manera digna"

Què és la fe?

La fe no és una impressió o emoció del cor. Sens dubte, el creient sent la seva fe, l’experimenta i la gaudeix. Però, seria un error reduir-la a sentimentalisme.

La fe no és quelcom que depèn dels sentiments. Ser creient és una actitud: Actitud responsable i raonada.

La fe tampoc no és una opinió personal. El creient es compromet personalment a creure en Déu.

Però la fe no pot ser reduïda a subjectivisme.

La realitat de Déu no depèn de mi, ni el cristianisme és fabricació de cadascú.

La fe tampoc no és un costum o tradició rebuda dels pares.

La fe és una decisió personal de cadascú presa lliurament.

La fe tampoc no és una recepta moral. Creure té les seves exigències.

Però seria una equivocació reduir-ho tot a moralisme.

La fe és endemés

-amor explícit a Déu

-compromís per un món més humà

-esperança de vida eterna

-acció de gràcies a Déu

-celebració festiva

-fraternitat compromesa

La fe tampoc no és un tranquil·litzant. Creure en Déu és, sens dubte, font de pau i de serenor, però la fe no és només un agafador pels moments crítics.

Creure és el millor estímul per a

lluitar

treballar

i viure d’una manera digna i responsable.

La fe comença a desfigurar-se quan s’oblida que, abans que res, és una trobada personal amb Jesucrist.

Sant Joan ens ho diu ben clar: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut en Ell. Perquè Déu és Amor.” 1 Jn 4,16

Aquesta fe dóna fruits quan vivim, dia a dia, units a Crist, motivats i sostinguts

pel seu Esperit

i per la seva Paraula.

“El que romangui en mi i jo en Ell, aquest dóna fruit abundant, perquè sense Mi no podeu fer res.”

És aquesta la nostra convicció més profunda, més pràctica i més operativa?

VIDA DE CADA DIA

El que està en mí…dóna molt de fruit.

La vida de cada dia ocupa gran part de la nostra vida. Per alta banda, malgrat pensem que l'important de nostra existència esdevengui en moments excepcionals, el cert és que la persona creix o minva en aqueixa vida en apariència petita de cada dia. Podem “somniar” coses grans, però en realitat som el que som en el viure diari.

Al llibre “Moral de la vida cotidiana” , J. L. Aranguren fa unes reflexions sàvies i agudes…. Segons el pensador, no és fàcil viure amb certa autenticitat dins el nostre petit món de cada dia.

Per començar, volguem no volguem, tots hem d'exercir un “rol”, sovint imposat; cal ajustar-se al “guió” i representar bé el paper. Però, ¿ es tracta només de ser un bon “actor” ? ¿ Com ser el “director” de la pròpia vida ? Hi ha llavors la pressió social; cal estar atents “al que es fa”, “al que es diu”, “al que es porta”. Moltes persones perceben la seva vida com una cosa monótona i rutinària, sense alicients. Pot ser degut a aqueixa sumissió cega al comportament de la majoria. Però, ¿ Com ser lliures davant tanta alimentació col·lectiva ?

Aranguren apunta formes molt freqüents avui de viure la quotidianitat. N'hi ha que viuen cercant en tot moment dominar la situació i treure'n profit sia com sia. Altres, cerquen aparentar, quedar bé, donar bona imatge; no els interessar “ser”, sinó “parèixer”.

Molts viuen pensant d'immediat; esclaus del rellotge, l'agenda i el calendari, només viuen per fer feina i “fer coses”. Així els passa la vida. Però la vida de cada dia pot ser molt més. Aranguren recorda que “hi ha un com fem el que fem i un per què ho fem, és a dir, hi ha un projecte”.

Cadascú de nosaltres està cridat a apropiar-se personalment de la vida i donar-li sentit. El problema rau en com elaborar i viure aquest projecte personal que volem ser.

Per al cristià, la fe en Jesucrist es converteix en la font més decisiva del viure diari. De son missatge i son esperit extreu sentit, orientació, confiança, estímul per a viure i créixer com esser humà.

La cridada de Jesús que escolta dins son interior no és una cridada més, sinó la que dóna sentit últim a sa vida. Qui pren en sèrio l'evangeli i segueix de prop a Crist, creu les seves paraules: “Qui està en mi i jo en ell, aquest dóna fruit abundant”.            José  Antonio  Pagola