LA TRINITAT

 

 

 

COMUNICACIONS:

 

AVISOS 26-27 de MAIG

 

A les col·lecta realitzades amb motiu de la festa del Santcrist el passat diumenge, i amb l’aportació feta amb els clavells vàrem recaptar 1.888 € que seran destinats a ajudar a pagar la restauració de l’arrambador del campanar de la parròquia dels Dolors. Aquest pròxim dimarts està previst que es comencin a muntar els bastiments per poder dur a terme aquesta obra.

 

–  Dissabte que ve, dia 2 de juny celebrarem la solemnitat del Corpus.

                        La missa solemne serà a les 20’00 a la Parròquia dels Dolors.

                         En acabar la missa hi haurà la processó pels carrers de costum.

                                 ( La col·lecta d’aquest dia serà per Càritas.)

* * * * * * * * 

LA SANTÍSSIMA TRINITAT

EVANGELI

Batejats en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant.

Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 28, 16-20

 

Jesús ressuscitat envia els seus deixebles

16En aquell temps els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat.17 En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat.18Jesús s'acostà i els va dir:

–He rebut plena autoritat al cel i a la terra.19Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant20 i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.

Paraula de Déu.

La Santíssima Trinitat – Temps Ordinari

Dt 3,32-34.39-40 Rm 8,14-17 Mt 28,16-20

Déu llunyà? Déu estrany? Déu enigmàtic? Déu misteriós?

La paraula “Déu” sembla que, d'entrada, ens suggereix l'ésser superior, que està per damunt de tot i que ho domina tot. I quan es pensa amb la paraula que s’ha utilitzat en la confessió cristiana, a més a més de considerar-se'lllunyà, se l'ha considerat estrany, enigmàti i misteriós… És el que pot suggerir, d’entrada, l’expressió “Santíssima Trinitat”: Déu és “un, però en tres persones”. Tot plegat no sembla massa atractiu. No, amb l' entusiasme amb el que presenta Déu el llibre del Deuteronomi, que hem escoltat a la primera lectura.

Déu llunyà? Déu estrany? Déu enigmàtic? Déu misteriós?


Déu llunyà?

Però aquests qualificatius aplicats a Déu contrasta en la manera, com aquest Déu s'ha volgut manifestar-se a la humanitat. Déu s'ha volgut manifestar-se proper, tan proper que s'ha fet un de nosaltres, s’ha fet tan extremadament proper que s’ha fet de carn i ossos com nosaltres. És Jesús de Natzaret, el Fill de Déu encarnat, qui ens l'ha revelat. I ha volgut romandre amb nosaltres fins a la fi del món. I hi és present, d’una manera especial en el germà necessitat. Déu és llunyà? Déu és proper!

Déu estrany?

I aquest Jesús, Déu amb nosaltres, ens ha presentat la Divinitat, ens ha presentat Déu, com una família. No hi pot haver una imatge més propera i domèstica que una família; i una família ben unida: com un pare, amb el seu fill ben units per un fort  vincle, al que se li dona el nom d'Esperit, l'Esperit Sant. Déu és estrany? Déu és família!

Déu és enigmàtic?

I hem escoltat com Pau avui ens ha dit que podem dirigir-nos a Déu com a Pare, perquè, per acció d'aquest Esperit, nosaltres esdevenim també membres d'aquesta família. Nosaltres en som també fills del Pare, Déu, i germans del Fill, encarnat en Jesús de Natzaret. Déu és enigmàtic? Déu és familiar!


Déu és misteriós?

El que fa que Déu no sigui llunyà, sinó proper; el que fa que Déu no sigui estrany, sinó família; el que fa que no sigui misteriós, sinó familiar, és que Déu és amor i, per tant, es fa proper, és una família que s'estima, i el seu amor, l’Esperit Sant, ens fa familiars seus. I això fa que Déu no sigui precisament misteriós, sinó que és comunitat d'amor. Déu és misteriós? Déu és misteri d'amor!


Aquest és el Déu cristià, el Déu que ens va mostrar Jesús, i és el Déu que Ell ens envia a anunciar a tots els pobles, a tots els nostres entorns amb la nostra paraula i amb el nostre testimoni de vida, fent-nos propers, familiars, sempre moguts per l'Esperit de Déu, que és misteri d'amor, i que és ben viu en el més profund de la nostra interioritat.

 

 

 

EL MILLOR AMIC

En el nucli de la fe cristiana hi ha una afirmació essencial. Déu no és un esser tenebrós i impenetrable, tancat dins ell mateix. Déu és Amor i sols Amor. Els cristians creim en el Misteri últim de la realitat, que dóna sentit i consistència a tot. No hi ha sinó Amor. Jesús no ha escrit cap tractat sobre Déu. En cap moment exposa als camperols de Galilea doctrines sobre ell. Per a Jesús Déu no és un concepte, una bella teoria, una definició sublim. Déu és el millor Amic de l'esser humà.

Els investigadors senyalen una dada que recullen els evangelis. La gent que escoltava a Jesús parlar de Déu i el veia actuar en el seu nom, experimentava a Déu com a Bona Nova. El que Jesús deia de Déu era una cosa nova i bona. L'experiència que comunica i transmet els sembla la millor notícia que poden escoltar de Déu. ¿ Per què ?

Primer, Déu és de tots, no sols dels que es senten dignes per anar al Temple. Déu no està lligat a cap lloc sagrat. No pertany a una religió. No és propietat dels piadosos que pelegrinen a Jerusalem. Segons Jesús, “fa sortir el sol sobre bons i dolents”. Déu no exclou ni discrimina ningú. Jesús convida a tots a confiar en ell: “Quan pregueu digueu: ¡Pare!”.

Amb Jesús descobrim que Déu no és dels qui s'acosten carregats de mèrits. Abans que ells, escolta als qui demanen compassió perquè es senten pecadors. Segons Jesús, Déu cerca sempre els que estan perduts. Per això és tan amic dels pecadors. Per això els diu que ell “ha vingut a cercar i salvar qui es sentia perdut”.

Se n'adonen que Déu no és dels savis i entesos. Jesús dóna gràcies al Pare perquè gusta de revelar als petits les coses que  estan amagades als il·lustrats. Per Déu és més fàcil entendre's amb el poble senzill que amb els doctes que pensen saber-ho tot. Jesús, dedicat en nom de Déu a alleugerir el sofriment dels malalts, alliberar els possessos per esperits malignes, rescatar leprosos de la marginació, oferir perdó als pecadors i prostitutes…, convenç que experimentava Déu com el millor amic de l'esser humà, que només cerca nostre bé i s'oposa al que ens danya.

Els seguidors de Jesús no dubten que el Déu encarnat i revelat en Jesús és    Amor i només Amor cap a tots.

 

"El Déu trinitari és font i cim de tota tendresa"

El misteri de Déu supera infinitament el que la ment humana pugui captar.

Però Déu ha creat el nostre cor amb un desig infinit de buscar-lo a Ell, l’Únic, de tal manera que no trobarà consol eficaç ni repòs segur si no és en Déu.

El nostre cor, amb el seu desig insaciable d’estimar i de ser estimat, ens obre una escletxa, una fissura per a poder intuir el misteri inefable de Déu.

En el seu deliciós relat de “El Petit Príncep” A. de Saint Exupéry fa aquesta sàvia afirmació: “Només amb el cor es pot veure bé; l’essencial és invisible als ulls.”

És una forma bella d’exposar la intuïció dels teòlegs medievals: “Ubi amor, ibi est oculus”: A on hi regna l’amor, allà hi ha ulls que saben veure-hi.

S. Agustí ho havia dit segles abans d’una manera més directa: “Si veus l’amor, veus la Trinitat.”

Quan el cristianisme parla de la Trinitat vol dir que Déu, en el seu misteri més íntim, és amor compartit, estimació compartida.

Déu no és una idea fosca i abstracta

no és energia oculta, amagada

no és una força perillosa

no és un ésser solitari i sense fesomia

no és un rostre apagat, indiferent

no és una substància freda, impenetrable.

Déu és Tendresa desbordant d’amor.

Aquest Déu trinitari és font i cim de tota tendresa.


 

La tendresa inscrita en la persona humana té el seu origen i terme en la Tendresa que constitueix el misteri de Déu.

Per això la tendresa no és un sentiment més,

-és signe de maduresa i vitalitat interior

-brolla d’un cor lliure, capaç d’oferir i de rebre amor

-un cor “semblant” al de Déu.

La tendresa és el segell, l’empremta, l’encuny més clar de Déu en la creació, el que expressa el grau d’humanitat d’una persona.

Aquesta tendresa s’oposa frontalment a dues actituds molt esteses en la nostra cultura actual:

-la duresa de cor entesa i viscuda

com a barrera

com a mur

com apatia

com a indiferència i fredor davant l’altre

-i el replec sobre un mateix, és a dir:

l’egocentrisme ferotge

l’absència d’interès i de sol·licitud en la recerca del bé real de l’altre i dels altres.

El món es troba avui davant d’una grandiosa alternativa entre

-la cultura de la tendresa i, per tant, de l’amor i de la vida

-o una cultura de l’egoisme i, per tant, de la freda i muda indiferència, de la violència i de la mort.

 

Els que creiem en la Santíssima Trinitat sabem i tenim ben clar què hem de promoure, què hem de fomentar, de què hem d’examinar-nos i què hem d’exigir-nos.

En una paraula:

tendresa viva en comptes de fredor glaçadora.

La vivim nosaltres aquesta tendresa?

Sabem oferir-la amb naturalitat espontània i sincera?

No es tracta de fer comèdia sinó de procedir sincerament i d’actuar amb noble franquesa.

Actuar així.- encara que ens la refusin.

Actuar així.- encara que ens la critiquin.

Actuar així.- encara que en malparlin.

Són ells els que sortiran perdent-hi.

 

 

 

 

Pregària

 

Els propietaris de grans joies i tresors no poden deixar-los gaire temps visibles: correrien perill. Per això, els tanquen en una poderosa caixa forta, amb claus, contrasenyes, ficada en un amagatall que ningú sàpiga… Al final, aquelles relíquies tan boniques no es poden gaudir més que de tant en tant, quan algú obre amb compte la caixa per contemplar-les una estona, abans de tornar a segellar el secret.

 

Així podria passar amb Déu: per als creients un tresor tant gran tenim el perill d'encabir-lo en una parcel·la de la nostra vida (els diumenges, les festes, les tradicions, el meu petit compromís setmanal…) i tancar-lo allà, sense deixar que afecti cada decisió que prenem. De tant en tant amb la contrasenya obriríem la porta i veuríem Déu, quedaríem satisfets i el tancaríem de nou, per anar a fer la nostra, a governar la nostra vida. En definitiva, es tracta precisament de declarar qui és propietari de qui: Déu de nosaltres o, com una joia preuada i rara, nosaltres de l'experiència de Déu que volem? Si és la primera, a vegades Ell ens desprogramarà, ens sorprendrà, ens deixarà perplexos, ens demanarà trencar rutines amb més generositat…

No podrem encabir-lo enlloc, ni entendre'l. Si és la segona, el tornarem a tancar, domesticat, en la nostra caixa forta personal,… i a oblidar-nos-en satisfets fins la setmana que ve.


És Déu en una caixa forta?

Esta entrada fue publicada en Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.