Veient una pesca com aquella, ell i tots els qui anaven amb ell no se';n sabien avenir, i igualment passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Jesús digué a Simó: No tinguis por. D'ara endavant seràs pescador d'homes.
Ells to      naren les barques a terra, ho deixaren tot i el van seguir.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

5º diumenge   Temps  ordinari  (C)

EVANGELI

Ho deixaren tot i el seguire

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 5,1-11

 

Crida dels primers deixebles

1En una ocasió, Jesús es trobava vora el llac de Genesaret, i la gent s'apinyava al seu voltant per escoltar la paraula de Déu.Llavors veié dues barques amarrades vora l'aigua; els pescadors n'havien baixat i rentaven les xarxes.3Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l'apartés una mica de terra, s'assegué i instruïa la gent de la barca estant.

4Quan acabà de parlar, digué a Simó:

–Tira llac endins i caleu les xarxes per pescar.

5Simó li respongué:

–Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes.

6Ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes se'ls esquinçaven.7Llavors van fer senyal als companys de l'altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les dues barques que quasi s'enfonsaven.

8Simó Pere, en veure-ho, es llançà als genolls de Jesús dient:

–Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador!

9Veient una pesca com aquella, ell i tots els qui anaven amb ell no se'n sabien avenir,10i igualment passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Jesús digué a Simó:

–No tinguis por. D'ara endavant seràs pescador d'homes.

11Ells tornaren les barques a terra, ho deixaren tot i el van seguir.

Paraula de Déu.

 

 

TOT ÉS GRÀCIA

Es meravellaven de les paraules de gràcia.

Els habitants de Cafarnaüm s'admiren de “les paraules de gràcia” que brollen de la boca de Jesús ja que, quan llegeix en la sinagoga el llibre d'Isaïes, només recull les paraules que parlen de salvació i no les de venjança i càstig.

Abans, els cristians parlaven de la gràcia més sovint. El dilema decisiu de la vida es formulava en aquests termes: “estar en gràcia” o “estar en pecat”. Avui això sembla arraconat com a cosa secundària, i la paraula mateixa “gràcia” tan sols no té cap significat especial.

Tanmateix, la fe cristiana no ha trobat una paraula més adequada per a expressar la bondat, l'estima i la misericòrdia de Déu que impregnen i penetren la nostra existència entera. L'home no és “desgraciat”. No està en “des-gràcia” davant Déu. Tota persona, ho sàpiga o no, compta sempre amb sa gràcia. El més indigne, el més perdut, sempre està envoltat per la gràcia de Déu que l'acull i estima sense mida.

Malgrat predicacions hagin pogut suggerir el contrari, no és  que els homes tinguem que ser bons per què Déu ens accepti i ens estimi. Déu ens estima perquè és Amor i no pot ser d'altra manera. I nosaltres som bons si ens deixem transformar per aquest amor.

Malgrat la nostra mediocritat i el nostre pecat, Déu no deixa d'oferir-se i comunicar-se. No es retira de nosaltres. El nostre pecat no desfà la seva presència amorosa. Només impedeix que aquesta presència ens alliberi i ens faci persones.

Déu és aquí, sosten i anima nostre ésser amb son amor, respecta nostra llibertat, ens crida a una vida més plena. Com escriví G Bernanos “tot és gràcia”, perquè tot, absolutament tot, està sostingut, envoltat i penetrat pel misteri d'aquest Déu que és gràcia, acollida i perdó per a totes les criatures.

A banda, seria una equivocació pensar que la gràcia és “quelcom” que es rep de Déu només interiorment i de manera invisible, en el profund de l'ànima. La gràcia és presència salvadora de Déu que s'ens regala de mil maneres a tots i a cada un de nosaltres a través de persones, experiències i esdeveniments que mantenen nostra vida, ens interpel·len i ens fan créixer cap a la Vida definitiva. La gràcia és present en tota nostra existència.

 

 

Is 6,1-2a.3-8 1Co 15,1-11 Lc 5,1-11

 

Sant Lluc ens presenta avui dos moments de la vida apostólica de Jesús, al començament de la seva missió pastoral i itinerant.

Primer, veiem Jesús vora el llac de Genesaret, un llac de la seva regió de Galilea. Molta gent seguia el Senyor, fins a trobar-lo a la vora del llac. I allà, ens diu l’evangelista, molts eren els qui l’escoltaven a prop de l’aigua.

Hi havia també uns pescadors que havien baixat de les seves barques per rentar les xarxes. No coneixien gaire el Senyor, pero veien la gentada que l’escoltava amb interés. I, vet aquí, que Jesús, tan bon punt va acabar de parlar, va dir a Simó, un home vigorós que semblava el cap del grup de pescadors: “Tira endins, i caleu les xarxes per pescar”.

Simó va pensar: aquest predicador no coneix gaire la nostra feina, no és un home dels nostres; com es pot fer una bona pesca a ple dia? El bon moment és durant la nit…però es va animar i va respondre:”Mestre, ens hem escarrassat tota la nit i no em agafat res; però ja que vos ho dieu, calaré les xarxes per pescar”.

I ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes s’ esquinçaven.

Paraula molt important: Si ho dieu, ho faré; és a dir, tinc confianca en vós, vós sabeu millor el que ens convé, no voleu  més que el nostre bé.

No sempre els resultats són com ho desitgem, no hem d’esperar que tot s’arregli pel fet de confiar en el Senyor. Pero sí que rebrem més anims, una mica més de “moral”, de capacitat per lluitar contra el desànim.

 És important que escoltem aquesta crida: “vine amb mí, veniu amb mi”. És una invitació personal que cada día es renova, al començament de la jornada. Quan ens llevem, i comencem les petites o grans lluites del dia, saber que el Señor es a prop és d’una gran importància, que pot fer que siguem millors en el dia a dia, y més capaços de sobrepassar els moments de desànim o de malhumor. Ell és el company que no ens deixa sols, ni abatuts.

“Amb la vostra ajuda ho intentaré de nou”: ser més amable, pensar amb els altres, amb el somriure, etc. Amb aquesta confiança renovada dia a dia, podré anar endavant, trobaré la perseverança que em falta. I això demana un temps breu o llarg de pregària cada dia, al matí, a la tarda o al migdia. Una pregària sencilla, però fidel.

Que Ell faci créixer al nostre cor la fe i la confiança. Amén.

"Quin és el centre de la vida?"

La reacció d’aquells deixebles és de

sorpresa

estranyesa

astorament

davant la revelació divina de la pesca miraculosa.

Què va passar allà?

Una teofania, és a dir: una manifestació de Déu.

Déu es manifesta no en el sagrat – temple o espai de culte – sinó en el profà: el treball de la pesca, en la tasca del treball.

Amb altres paraules:

Jesús va desplaçar la religió: la va treure del temple i del culte i la va posar en les tasques de la vida, en els afanys de la productivitat que necessitem en aquest món per a poder viure amb dignitat.

Quin és el centre de la vida?

Seguir Jesús!

Com el seguim, nosaltres?

 

LA FORÇA DE L'EVANGELI

L'episodi d'una pesca sorprenent i inesperada en el llac de Galilea ha estat redactat per l'evangelista Lluc per a infondre ànim a l'Església quan experimenta que els esforços per a comunicar el seu missatge fracassen. El que ens diu és molt clar: hem de posar la nostra esperança en la força i l'atractiu de l'Evangeli. Comença amb una escena insòlita. Jesús dempeus a la vora del llac, i la gent amuntegada entorn d'ell per escoltar la Paraula de Déu. No vénen per curiositat. No s'acosten per a veure prodigis. Només volen escoltar la Paraula de Déu.

No és dissabte. No estan congregats en una sinagoga prop de Cafarnaüm per a escoltar les lestures que es llegeixen durant l'any. No han pujat a Jerusalem per a escoltar els sacderdots del Temple. El que els estira és l'Evangeli del Profeta Jesús, rebutjat pels veïnats de Natzaret.

L'escena de la pesca també és insòlita. Quan de nit, en temps més favorable per a pescar, Pere i els seus companys,  pel  seu  compte  no agafen res.. Quan, ja de dia, tiren les xarxes, confiats en la Paraula de Jesús que dirigeix la feina, es dóna pesca abundant, contra tota expectativa.

En el rerefons de les dades que mostren cada cop més la crisi del cristianisme entre nosaltres hi ha un fet innegable: l'Església perd de manera imparable el poder d'atracció i la credibilitat que tania. No ens podem enganyar. Els cristians experimentem que la nostra capacitat per a transmetre la fe a les noves generacions cada cop és més minsa. No manquen esforços i iniciatives. Però, no es tracta d'inventar noves estratègies.

És el moment de recordar que l'Evangeli de Jesús té una força d'atracció que no està en nosaltres. És la qüestió més decisiva: ¿ Seguim “fent coses” des d'una Església que ha perdut atractiu i credebilitat o posem la nostra energia en retrobar l'Evangeli com la única força capaç d'engendrar fe en els homes i dones d'avui ?

¿ No cal posar l'Evangeli en primer pla ? El més important en aquests moment crítics no són les doctrines elaborades durant segles, sinó la vida i la persona de Jesús. Decisiu no és que la gent participi en les nostres coses, sinó que puguin entrar en contacte amb ell. La fe cristiana només es desvetlla quan les persones es troben com a testimonis que irradien el foc de Jesús.