13º diumege Temps ordinari(A)
EVANGELI
+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 10,37-42
|
Disposicions dels seguidors de Jesús 37 »Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. 38 Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. 39 Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà. |
Acollir els enviats de Jesús
40 »Qui us acull a vosaltres, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat. 41 Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes. Qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos. 42 I tothom qui doni un got d'aigua fresca a un d'aquests petits només perquè és deixeble meu, us asseguro que no quedarà sense recompensa.
Paraula de Déu.
(clicar)
LA FAMÍLIA
SENSE ESPERÓ
Qui no agafa la seva creu i me segueix, no es digne de mi.
Un risc del cristianisme actual és passar de la «religió de la Creu» a una «religió del benestar». Fa uns anys, unes paraules de Reinhoid Niebuhr, que feren pensar molt. Parlava el teòleg del perill d'una «religió sense esperó» que predicarà «un Déu sense còlera que mena a uns homes sense pecat vers un regne sin juidici per mitjà d'un Crist sense creu». El perill és real i ho hem d'evitar.
Insistir en l'amor incondicional d'un Déu Amic no ha de significar mai fer-nos un Déu a nostra conveniència, el Déu permissiu que legitima una «religió burguesa» (J. B. Metz). Ser cristià no és cercar el Déu que me convé i me diu «sí» a tot, sinó el Déu que, precisament per ser Amic, desvetlla la meva responsabiltat i me fa, a voltes, sofrir, cridar i callar.
Descobrir l'evangeli com a font de vida i estímul de creixement sà no vol dir entendre la fe cristiana com una «immunització» davant al sofriment. L'evangeli no és un complement tranquil·litzant per a una vida organitzada al servei de nostres fantasmes de plaer i benestar. Crist fa gaudir i fa sofrir, consola i inquieta, recolza i contradiu. Sols així és camí, veritat i vida.
Creure en un Déu Salvador que, ja des d'ara i sense esperar al més allà, busca alliberar-nos del que ens fa mal, no ha de dur-nos a entendre la fe cristiana com una religió d'uso privat al servei dels propis problemes i sofriments. El Déu de Jesucrist ens posa sempre a mirar al que sofreix. L'evangeli no centra a la persona en son propi sofriment sinó en el dels altres. Solament així se viu la fe com experiència de salvació.
En la fe com en l'amor tot sol anar meclat: l'entrega confiada i el desig de possessió, la generositat i l'egoisme. Per això, no hem d'esborrar de l'evangeli aqueixes paraules de Jesús que, per fortes que semblin, ens posen davant la veritat de nostra fe: «El que no pren la seva creu i m'acompanya, no és bo per venir amb mi. El que vulgui guardar sa vida, la perdrà i el que perdi sa vida per causa meva la retrobarà».
(clicar)
EL MEU DÉU
(clicar sobre imatge)
Un model de família?
Quin és el model de família? No és el patriarcal en el que l’home és l’amo absolut.
El model de família és el de convivència, en el que entre tots ho hem d’anar fent tot.
És a dir: rebre l’altre com si fos Déu mateix.
Aquí no hi ha conflicte sinó col·laboració. Saber i voler comunicar-se amb
respecte, amb discreció i llibertat.
