AMB ULLS NOUS
https://jopersa41.blogspot.com/2021/10/amb-ulls-nous.html
****—-****—-****—****
COMUNICACIONS:
***********************
https://jopersa41.blogspot.com/2021/10/diumenge-trenta-xxx-durant-lany.html
30º diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
Rabuni, fes que hi vegi.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 10, 46b-52
Guarició del cec Bartimeu
46 Arribaren a Jericó. Quan Jesús en sortí amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s’estava assegut vora el camí 47 va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar:
–Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!
48 Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort:
–Fill de David, tingues pietat de mi!
49 Jesús s’aturà i digué:
–Crideu-lo.
Ells van cridar el cec dient-li:
–Coratge! Aixeca’t, que et crida.
50 Ell llançà el mantell, es posà dret d’una revolada i se’n va anar cap a Jesús. 51 Jesús li preguntà:
–Què vols que faci per tu?
El cec respongué:
–Rabuni, fes que hi vegi.
52 Jesús li digué:
–Vés, la teva fe t’ha salvat.
A l’instant hi veié i el seguia camí enllà.
Paraula de Déu.
Jr 31,7-9 He 5,1-6 Mc 10,46-52
El lloc, Jericó, quatre pinzellades
Nosaltres com a turistes aniríem al lloc i ens admiraria l’exuberància d’aquell oasi tropical prop de la desembocadura del Jordà a la mar Morta. En el seu temps hi havia gran riquesa de palmeres. Terra que regalima llet i mel a 240 metres sota el nivell del mar. El seu tell/túmul -superposició de ciutats- té 22 nivells. El primer, amb edificacions de pedra, és dels més antics del món (9000 aC.)
Però per a un israelita és un lloc sagrat. Ells entraren a la terra promesa per Jericó. Uns espies enviats per Josuè van ser acollits i salvats per Rahab, una prostituta. Aquesta bona dona és una de les cinc que consten en l’arbre genealògic de Jesús, segons sant Mateu. Ella és la mare de Booz, el besavi de David.
Justament l’àngel del Senyor es manifestà a Josuè i el va fer descalçar, perquè aquella terra era terra sagrada.
Per a Jesús era un indret ben conegut, prop d’on batejava Joan, prop de la comunitat de Qumran, prop de la mar Morta i a 20 km de Jerusalem. La seva paràbola del bon samarità està ubicada precisament en aquest costerut camí.
Encara a Jericó, Lluc ens explica la deliciosa trobada de Jesús amb Zaqueu, els dos en recerca l’un de l’altre. Zaqueu vol veure Jesús, era baixet i s’enfila. Jesús el veu enfilat i li diu que necessita sopar a casa seva.
Les persones
Un bon grup de gent segueix Jesús camí de Jerusalem. En diversos llocs es parla d’un grup de dones de Galilea, que fan també camí. Al calvari hi trobarem Magdalena, Maria Salomé, Maria de Clopas i la mare de Jesús.
Sigui el que sigui hi ha bona comitiva, parlars, brogit.
Estem nosaltres a la comitiva?
Un cec assegut i pidolant fora muralles queda alertat. S’assabenta que és Jesús qui passa. S’alça d’una revolada, llença el mantell, i es posa a cridar. D’on li venia el coneixement de Jesús? Qui n’hi havia parlat? Potser s’havia beneficiat de la meitat dels béns que Zaqueu va dir de donar als pobres.
Ens dinamitza a nosaltres sentir Jesús a prop?
Els deixebles el volen fer callar. Acaben de discutir-se per tenir els primers llocs al costat de Jesús. Sembla que se’l volen reservar per a ells.
Per què nosaltres amaguem i fem callar els pobres?
Jesús s’atura. Si algú el necessita, s’atura. És el bon Samarità que justament va camí de Jerusalem per fer costat a la humanitat sofrent, disposat a pagar-ne els costos. Hi ha un cec; hi ha un coix; hi ha un pobre… hi ha un germà seu que pateix. El que feu amb un d’aquest m’ho feu a mi. L’indigent és jo per a Jesús. El fa cridar.
És per a nosaltres Jesús tota persona que té fam o set o va despullat o està a la presó…?
Les paraules i actituds
És sorprenent el canvi dels apòstols, passant de renyar el cec a animar-lo. Es transpira en aquest canvi una veneració per Jesús. Anima’t, que et crida. Precisament ells el desanimaven i ells són els que de cop s’han animat. De fet, el cec continuava, crida que cridaràs: Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi. En el llibre anònim del Relat del pelegrí rus, aquesta és la pregària repetida a ritme d’inspiració i espiració fins voler-la ritmar amb els batecs del cor.
En pocs miracles fan constar els evangelistes el nom del beneficiari de l’ajuda miraculosa. En aquest cas se’ns indica que es tracta del fill d’en Timeu, Bar-Timeu, el Preciós. Potser va continuar essent ben conegut a la comunitat?
Jesús li pregunta senzillament què vol d’ell. Podria ser una almoina, o bé salut o algun altre benefici. La petició de veure-hi és ben bé desmesurada. Però aquesta es la fe del cec en Jesús i Jesús rebla que és aquesta fe que li torna la vista. Immediatament veié.
Però la cosa no acaba aquí. Encara una pinzellada inesperada. I el cec seguí Jesús camí enllà. Atenció, camí de Jerusalem. El cec recobrà una doble visió.
SENTIR-SE DE NOU VIUS
Es posà dret d’una revolada i se’n va anar cap a Jesús…
Tenir vida no vol dir necessàriament viure. Per viure cal estimar la vida, alliberar-se dia a dia de l’apatia, no enfonsar-se en el sense sentit, no deixar-se arrossegar per forces negatives i destructores.
Els homes som éssers inacabats, cridats a renovar-nos i créixer constantment. Per això, la nostra vida comença a fer-se malbé en el moment en què ens aturem pensant que tot ha acabat per a nosaltres. Fa uns anys, el filòsof Roger Garaudy escrivia que el més terrible que li pot passar a un home és «sentir-se acabat».
La civilització moderna ens aclapara avui amb tota mena de receptes i tècniques per viure millor, estar sempre en forma i aconseguir un benestar més segur. Però tots sabem per experiència que la vida no és una cosa que ens ve des de fora. Cada un hem de descobrir-la i alimentar-la en el més profund de nosaltres mateixos.
Potser, el primer és cuidar en nosaltres el desig de viure. És una equivocació pensar que tot s’ha acabat i és inútil seguir lluitant. Per a cada un de nosaltres, la vida només acaba en el moment en què vam decidir deixar de viure.
Una altra equivocació és replegar-se sobre un mateix i tancar-se en els propis problemes. Només viu intensament el que sap interessar-se per la vida dels altres. Qui es parapeta darrere del seu egoisme i roman indiferent davant tot el que no siguin les seves coses, corre el risc de matar la vida. L’amor renova a les persones, l’egoisme les seca.
És també important «viure fins el fons», no quedar-nos en l’escorça, reafirmar nostres conviccions més profundes. Hi ha moments en que, per sentir-nos de nou vius, és necessari desvetllar nostra fe en Déu, descobrir de nou nostra ànima, recuperar l’oració.
L’evangelista Marc, en relatar la sanació de Bartimeu, el descriu amb tres trets que caracteritzen bé al «home acabat». Bartimeu és un home «cec» a què li falta llum i orientació. Està «assegut», incapaç ja de donar més passos. Es troba «a la vora de el camí», desencaminat, sense una trajectòria en la vida.
El relat ens dirà que dins d’aquest home hi ha encara una fe que el fa reaccionar. Bartimeu percep que Crist no està lluny i llavors demana a crits la seva ajuda. Escolta la seva crida, es posa a les seves mans i li invoca confiat «Senyor que hi vegi».
A ningú se li pot convèncer des de fora perquè hi pugui creure. Per descobrir la veritat de la religió, cada un ha de experimentar que Crist fa bé i que la fe ajuda a viure d’una manera més joiosa, més intensa i més jove. Feliços els qui creuen, no perquè un dia van ser batejats, sinó perquè han descobert per experiència que la fe fa viure.
