AVISOS 11-12 JULIOL
A la col·lecta realitzada el passat cap de setmana a les misses de les nostres Parròquies pel manteniment i conservació dels temples i, en concret per ajudar a pagar les obres de la Parròquia de Sant Pau, vàrem recaptar 998’31 €.
Per ser el primer cap de setmana de juliol i haver-hi pocs feels està més que bé. Moltes gràcies.
DIUMENGE 15º TEMPS ORDINARI:
Benediccions substancioses
Podria ser una pregària, un himne, una acció de gràcies, un tractat de teologia, confessió de fe, text litúrgic, benedicció. Tots aquests qualificatius s’escaurien al text de la segona lectura que llegim aquest diumenge, provinent de la carta als Efesis (1,3-14). El que li és més propi, però, és el de Benedicció per la insistent presència del terme en el primer verset del text. No és l’única vegada que trobem una benedicció en el Nou Testament: la més coneguda és la que Lluc posa en boca de Zacaries (1,69-79).
Adonar-se de l’estructura d’aquest text en facilita enormement la seva comprensió. Hi ha una expressió clau per determinar les diferents parts del text: “glòria i lloança” o prenent una forma semblant “lloança de glòria”. Apareix cada vegada que es tanca una part del text. Així podem establir que els versets 3-6 formen la primera part del text, que presenta la beneficiosa acció del Pare. Els versets 7-12 parlen de l’acció de Jesús i els versets 13 i 14 presenten l’acció de l’Esperit. Vista aquesta estructura es veu clarament el caràcter trinitari d’aquesta benedicció. Aquesta estructura respon també a una contemplació del temps que ens permet descobrir una seqüència temporal, segons la qual hi ha un pla de Déu prèviament dissenyat, executat per Jesús, el Fill, el Messies i completat en la vida de la comunitat per l’Esperit.
A l’Antic Testament la benedicció va lligada a l’acte creador de Déu: “Creà l’home i la dona i els beneí” (Gn 1,27); és determinant en la configuració del gran poble d’Israel quan Déu diu a Abraham: “T’ompliré de benediccions i faré que la teva descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel” (Gn 22,17). La benedicció és premi a la fidelitat en el compliment de la Llei (Dt 28,1-8). Benedicció és pregària de lloança i acció de gràcies pels favors rebuts de Déu: “Beneeix el Senyor ànima meva, no t’oblidis mai dels seus favors” cantem amb el salm 103,2.
Això és el que fa el nostre text, exposar i desglossar les benediccions objecte d’acció de gràcies. Dues són resultat de l’acció del Pare: Ens escollí i ens destinà a ser fills seus (v.4). Tres proclamen l’acció de Jesús: “Per la seva sang ens ha obtingut la redempció” (v.7); “ens ha concedit saviesa i penetració” (v.8); “ens ha fet conèixer el seu designi secret” (v.9). Una recorda el do de l’Esperit: “heu estat marcats amb el segell de l’Esperit” (v.13).
A fi que el projecte proposat arribi a l’objectiu final caldrà, com hem vist, l’acció de Jesús i de l’Esperit. Això explica la repetida presència de la fórmula: “En Crist”, Ell és el referent perquè, per mediació seva, han arribat als creients les benediccions de Déu.
La relació de filiació proclamada a l’inici s’estén a tots els creients quan són fets hereus. Però la realitat del pecat impedeix que els éssers humans puguin ser sants i irreprensibles, dificultant, d’aquesta manera, que es puguin realitzar els plans de Déu. Amb la redempció per la sang de Jesús s’ha realitzat el perdó dels pecats.
Al doll de benediccions hi responen els creients beneint Déu (v.3). Escoltant la paraula arriben a la fe que els permetrà rebre el segell de l’Esperit (v.13),referència baptisme practicat en les comunitats cristianes.
Diumenge 15 durant l’any. 12 de Juliol de 2015
Para un examen colectivo
Jesús no envía a sus discípulos de cualquier manera. Para colaborar en su proyecto del reino de Dios y prolongar su misión es necesario cuidar un estilo de vida. Si no es así, podrán hacer muchas cosas, pero no introducirán en el mundo su espíritu. Marcos nos recuerda algunas recomendaciones de Jesús. Destacamos algunas.
En primer lugar, ¿quiénes son ellos para actuar en nombre de Jesús? ¿Cuál es su autoridad? Según Marcos, al enviarlos, Jesús «les da autoridad sobre los espíritus inmundos». No les da poder sobre las personas que irán encontrando en su camino. Tampoco él ha utilizado su poder para gobernar sino para curar.
Como siempre, Jesús está pensando en un mundo más sano, liberado de las fuerzas malignas que esclavizan y deshumanizan al ser humano. Sus discípulos introducirán entre las gentes su fuerza sanadora. Se abrirán paso en la sociedad, no utilizando un poder sobres las personas, sino humanizando la vida, aliviando el sufrimiento de las gentes, haciendo crecer la libertad y la fraternidad.
Llevarán solo «bastón» y «sandalias». Jesús los imagina como caminantes. Nunca instalados. Siempre de camino. No atados a nada ni a nadie. Solo con lo imprescindible. Con esa agilidad que tenía Jesús para hacerse presente allí donde alguien lo necesitaba. El báculo de Jesús no es para mandar, sino para caminar.
No llevarán «ni pan, ni alforja, ni dinero». No han de vivir obsesionados por su propia seguridad. Llevan consigo algo más importante: el Espíritu de Jesús, su Palabra y su Autoridad para humanizar la vida de las gentes. Curiosamente, Jesús no está pensando en lo que han de llevar para ser eficaces, sino en lo que no han de llevar. No sea que un día se olviden de los pobres y vivan encerrados en su propio bienestar.
Tampoco llevarán «túnica de repuesto». Vestirán con la sencillez de los pobres. No llevarán vestiduras sagradas como los sacerdotes del Templo. Tampoco vestirán como el Bautista en la soledad del desierto. Serán profetas en medio de la gente. Su vida será signo de la cercanía de Dios a todos, sobre todo, a los más necesitados.
¿Nos atreveremos algún día a hacer en el seno de la Iglesia un examen colectivo para dejarnos iluminar por Jesús y ver cómo nos hemos ido alejando sin darnos casi cuenta de su espíritu?
15 Tiempo Ordinario – B
(Marcos 6,7-13)
José Antonio Pagola
Ni tan sols portaran sarró.
Diumenge XV de durant l’any
12 de juliol de 2015
De què ens preocupem els cristians?
Els cristians ens preocupem molt de què l’Església pugui comptar amb els mitjans adequats per a poder complir eficaçment la seva tasca evangelitzadora.
Concretament:
-mitjans econòmics
-poder social
-plataformes eficients, etcètera
Ens sembla el més normal del món.
Ara bé: ¿en què pensa Jesús quan envia els seus deixebles a prolongar la seva missió?
Pensa, no en el que s’han d’emportar, sinó en el que no s’han d’endur.
Sembla un contrasentit, oi?
L’estil de vida que els hi proposa és tant i tant desafiant i provocatiu que ben aviat les successives generacions cristianes el van suavitzant.
Què n’hem de fer avui d’aquestes paraules de Jesús?
-esborrar-les de l’evangeli?
-oblidar-les del tot i per sempre?
-tractar de ser, també avui, fidels al seu esperit exigent?
Jesús demana als seus deixebles que no prenguin amb ells ni diners ni provisions.
El món nou que Jesús busca i pretén no es construeix amb diners.
El seu projecte Salvador no el tiraran endavant els més rics. El tiraran endavant i el faran créixer la gent senzilla que sàpiga viure amb poques coses, amb molt poques coses. Per què?
Perquè han descobert l’essencial. I, què és l’essencial?
El Regne de Déu i la seva justícia.
Ni tan sols portaran sarró. Perquè l’obsessió per la seguretat i pel futur no és bona companyia: ens fa cecs i acaparadors.
Els seus seguidors, aniran descalços, com les classes socials més oprimides de Galilea.
No portaran sandàlies.
Tampoc túnica de recanvi per a protegir-se del fred de la nit.
La gent els ha de veure identificats amb els últims de l’escala social.
Si s’allunyen dels pobres, no podran anunciar la Bona Notícia de Déu als més necessitats i desvalguts.
Pels veritables seguidors de Jesús no és dolent perdre:
-el poder
-la seguretat
-el prestigi social que hem tingut quan l’Església ho dominava i ho controlava tot.
Perdre tot això fins i tot pot ser una benedicció si ens condueix cap a una vida més fidel a Jesús.
De fet, el poder no transforma els cors; i la seguretat del benestar, ens allunya dels pobres; i, el suposat prestigi, ens fa uns ridículs imprescindibles.
Jesús imagina els seus seguidors i deixebles d’una altra manera.
Els imaginava:
-lliures de lligams i dependències
-identificats amb els últims
-amb la confiança posada totalment en Déu
-guarint els que pateixen
-buscant la pau per a tothom.
Només així pot introduir-se en el món el projecte Salvador de Jesús.
Hi estem d’acord, nosaltres, o no hi estem d’acord?
Quines proves en tenim?
EL PROFETA
Como expone la Sagrada Escritura, un profeta no es un personaje que se dedica a adivinar el futuro. Un profeta es aquel que con su forma de razonar, con su manera de hablar y con su forma de actuar demuestra que cree con el Dios de la misericordia. Un profeta es aquel que con su forma de vivir da testimonio de la presencia salvadora de Dios en el mundo. Hemos leído un episodio de la vida del profeta Amós; predicó hacia la mitad del siglo VIII antes de Cristo en la ciudad de Samaria. La ciudad de Samaria era especialmente rica. La arqueología explica que las casas nobles, levantadas en el centro de la ciudad, disponían de mobiliario adornado de marfil; el marfil era un material muy caro, pues tenían que importarlo de África. En la época antigua, el oro y la plata eran signos de riqueza, pero el marfil, además de representar la riqueza, era signo de ostentación. La nobleza de Samaria era muy rica, pero también muy ostentosa.
En contraposición a la nobleza, en los alrededores de Samaría se levantaban arrabales de chabolas donde reinaba la miseria más dura; los nobles se desentendían del penar los pobres. Como expone la Escritura, los pobres de Samaria imploraron la ayuda del Señor; y Dios, siempre atento al grito de los débiles, los ayudó. El Señor suscitó al profeta Amós; conocido en la tradición bíblica como el profeta de la justicia social. Amós quiso presentarse ante el rey para exigir, en nombre de Dios, para implorar justicia a favor de los pobres; pero el monarca, descreído y déspota, no lo recibió. Fue a encontrarse con los nobles; pero, emborrachados con la riqueza, ridiculizaron la exigencia de justicia. Finalmente, Amós visitó el templo de Samaria para hablar con el gran sacerdote, Amasías; sin embargo, el sacerdote principal expulsó al profeta y desoyó la proclama por la justicia.
Amós proclamaba con nombre de Dios la exigencia de la justicia; pero cuando hablaba, no empleaba un lenguaje teológico complicado, sino el lenguaje propio del sentido común. Decía, en Samaria hay una desigualdad social escandalosa; una minoría, la corte y los nobles, viven en la ostentación, mientras una minoría, los pobres, sufren penurias inhumanas. Es necesario que los poderosos opten por la solidaridad; porque si no es así, decía el profeta, un día los pobres se sublevarán contra los opresores hasta acabar con ellos. Según Amos, la justicia y la solidaridad no son sólo cuestiones de fe, son, sobre todo, cuestiones de sentido común para que la humanidad pueda subsistir, hermanada en la fraternidad.
Desgraciadamente ni en el rey ni la corte escucharon la proclama; y, como señala la historia, sucedió lo que Amós anunciaba. La ciudad de Samaria entró en guerra con un país extranjero. Entonces los pobres, hartos de sufrir, apoyaron al ejército invasor y facilitaron la conquista de la ciudad por las tropas extranjeras. Como demuestra la arqueología, la antigua Samaria fue destruida y desapareció de la historia.
Nuestro mundo presenta semejanzas con la situación de Samaria. Entre otros temas, la sociedad occidental, rica y ostentosa, contempla como los emigrantes del Tercer Mundo llegan hasta nosotros buscando ayuda. ¿Qué haremos? ¿Los acogeremos con solidaridad y justicia, o los dejaremos morir en el mar, con las pateras que naufragan? Tanto la fe cristiana como el sentido común reclaman la vivencia de la solidaridad y la justicia. En esta Eucaristía, pidamos al Señor que nos convierta en profetas; en testigos de la misericordia de Dios en un mundo sediento de justicia y solidaridad.
Francesc Ramis Darder
