I. EL TEMPLE PARROQUIAL
L’Església Parroquial de Ntra. Sra. dels Dolors és un temple neogòtic de gran elegància, de planta de creu llatina. La seva agosarada cúpula, en el centre, està dedicada a la Santíssima Trinitat.
La seva construcció s’inicià al voltant del 1890. Encara resta inacabada la façana principal del Portal Major.
La Torre del campanar mida 75 metres i ha estat restaurada entre els anys 1997 i 2000. És el campanar més alt de Mallorca i la seva imatge s’ha identificat amb la de la Ciutat de Manacor.
La construcció d’aquest temple fou possible gràcies a la incansable empenta del Rector D. Rafel Ignasi Rubí Pocoví durant 45 anys (1887-1932). Les seves despulles reposen davall la cúpula del temple. Dibuixaren els plànols els arquitectes D. Josep Barceló Rugaldier i D. Gaspar Bennazar; el mestre d’obres, Miquel Fons i l’escolà major, Antoni Pocoví, portaren la màxima responsabilitat de les obres. Tota la feligresia de la ciutat de Manacor, la major població de Mallorca després de Palma, va col·laborar en la seva edificació.
En el mateix indret hi va haver una església gòtica, iniciada al voltant de l’any 1300, sota el regnat de Jaume II de Mallorca. Fou acabada a finals del s. XVI amb una torre-campanar quadrat, segons el model de les típiques esglésies de Mallorca. Aquesta primitiva església va ocupar el lloc d’una antiga mesquita musulmana anterior i de la primera Casa Rectoral en el segle XIII.
Hi havia quatre capelles laterals de gran extensió, el perímetre de les quals ocupen actualment els braços del creuer llatí: Sant Crist, Assumpció, Puríssima i Sant Josep. El temple està dedicat a Ntra. Sra. dels Dolors. La seva imatge es venera en el centre del Retaule Major, obra de l’escultor Miquel Vadell (1935), títol molt en consonància amb la gran devoció popular de que és objecte la venerada imatge del Sant Crist de Manacor que ocupa la part del creuer de la banda de l’Evangeli.
Fins al codi de 1917 Titular i Patró es confonien sovint. Tal confusió es manifesta en molts documents. Però, està clar que una imatge de la Verge va ocupar sempre el lloc principal de l’Altar Major i la imatge de Sant Jaume un dels llocs laterals del mateix altar. A la Butlla del Papa Innocenci IV, en el 1248, aquesta església es coneguda amb el nom de Santa Maria de Manacor.
Així, des de finals del s. XV fins a principis del S. XIX una imatge gòtica de Verge Sagrari, seguint la pauta de la Catedral de Mallorca, va ocupar la fornícula central del Retaule amb el nom de Santa Maria de Manacor. Aquesta imatge es conserva i rep culte amb el nom de Ntra. Sra. de les Neus per influència de la Basílica Romana de Santa Maria la Major.
El canvi de titular de Santa Maria a Ntra. Sra. dels Dolors probablement es deu a la influència dels Pares Mínims a Manacor, a la devoció a la Verge Dolorosa del Rector, Bartomeu Verd i Falcó (1787) i al nou retaule construït per Miquel Bordoy (1824). L’esmentat Rector va encarregar al taller d’Adrià Ferrà de Ciutat la primera imatge de la Verge dels Dolors que encara es conserva.
Una antiga tradició presenta l’arribada per mar (Porto Cristo i abans Cala Manacor) de les imatges de Santa Maria, Sant Crist i Campana Major (N’Eloi) de 2.000 kgs. que aquest any 2000 ha estat refosa per tercera vegada i instal·lada a la torre del campanar restaurat.
La imatge del Sant Crist, de mida natural -un modelat de l’època gòtica amb influències romàniques-, ha estat restaurat aquests darrers anys al taller de la Diòcesi de Mallorca. La veneració popular a aquesta imatge és constant i es manifesta d’una forma particular a la Processó de l’Enterrament del Divendres Sant.
El Patró de la ciutat és Sant Jaume, Apòstol. A l’església de Son Carrió es pot contemplar la seva darrera imatge venerada en aquesta església: Sant Jaume, segons la visió-llegenda de la Batalla de Clavijo en el retaule de 1824 del Rector Miquel Bordoy, i no la imatge del pelegrí Sant Jaume, com era venerat a principis del s. XIV.
Sant Jaume ja era venerat a principis del s. XIV. Així consta a la làpida sepulcral del Rector D. Bernat Puigsec. Tal volta per relació amb el Rei Jaume II que en el s. XIII i XIV tenia el seu alcàsser o Palau a Manacor i que, com ja hem dit, inicià la construcció de l’església gòtica, la qual tenia certes semblances amb l’absis de la Catedral de Mallorca.
Des de la petita mesquita musulmana, on es va trobar una inscripció sepulcral àrab del 967, inscripció que es conserva en el Museu Diocesà, passam a l’església gòtica, s. XIV a XIX, i després a l’actual neogòtica que, des de 1929, per concessió explícita del Rei d’Espanya, Alfons XIII, s’anomena Real Parròquia de la Mare de Déu dels Dolors.
II. VIDA ECLESIAL A MANACOR
Però la Parròquia no es únicament un temple. És tota una demarcació territorial amb la vida i activitats pròpies del cristians que hi resideixen.
Així, la Parròquia de Manacor, creada entre les antigues cap al 1240 pel primer Bisbe, D. Ramon de Torrella, després de l’arribada del Rei d’Aragó el 1229, te una història molt rica en religiositat.
En el s. XIX era anomenada amorosament la "Seu Xiqueta" pels qui la freqüentaven i l’apreciaven.
Durant segles fou tal vegada la major en nombre a la Part Forana de Mallorca. El Bisbe Diego de Arnedo en el s. XVI a les Actes d’una Visita Pastoral l’anomena "populosa".
Des del segle XIV li restava incorporada la veïna parròquia de Ntra. Sra. de Bellver fins el s. XX en què fou creada la Parròquia de Sant Llorenç des Cardassar que la substituí.
D’ella s’han desmembrat en el s. XX, a més, les parròquies urbanes de Crist Rei i Sant Josep-Sant Pau, i, en el terme municipal, les de Sant Miquel (Son Carrió), Verge del Carme (Porto Cristo) i el Sagrat Cor (Son Macià).
El 1575 es crea a Manacor el Convent de Sant Vicenç Ferrer dels Pares Dominics, que encara avui subsisteix. El Claustre i el Temple del segle XVII tenen un gran valor artístic.
El 1742 neix el primer Institut i Convent de Religioses de Vida Activa a la Diòcesi, Religioses Terciàries Franciscanes que el 1887 es agregat a la Congregació de Pina.
El 1847 neix un Convent i Congregació de Germanes de la Caritat, obra dels germans preveres D. Joan i D. Rafel Caldentey. Aquesta Congregació tingué cura de l’Hospici i Casa de Misericòrdia fins l’any 1999. Ambdós restaven units a la Congregació de Felanitx Segueix actualment la Casa-Col·legi de les mateixes Germanes.
El 1892 l’Institut de Puresa de Maria funda una Casa-Col·legi adossada a l’església del barri de Fartaritx dedicada al Sagrat Cor. L’esmentat Col·legi segueix actualment.
Cap al 1890 un Institut Diocesà de Germans de Sant Roc funda una casa d’ensenyament i cura dels malalts. Són substituïts al voltant de 1912 per un Col·legi de Germans de les Escoles Cristianes de la Salle que segueix actualment amb l’ensenyament.
Finalment, a finals del s. XIX, es funda la Casa de les Serves de la Santa Família que en 1967 es constitueix en Monestir de Monges Benedictines.
El 1825 mor "el Capellà Pere", Rvd. D. Pere Llull Poquet, gran reorganitzador de l’antic hospici per a pobres i que està en fama de santedat.
En el s. XVIII va estar a punt de fundar-se un monestir de Religioses Domiques, però l’obra no arribà a port.
Les diferents capelles del temple foren centre de culte per als antics gremis i confraries: l’Assumpta: pagesos i conreadors; la Immaculada Concepció: moliners i més endavant Filles de Maria; Sant Francesc: Terciaris Franciscans; Santa Llúcia: sastres; L’Esperança: teixidors; Sant Bartomeu: peraires; Sant Antoni Abat: traginers; Sant Josep: fusters; Sagrat Cor: Apostolat de l’Oració; Santa Anna: fadrins; Sant Lluís: Congregació Mariana; Ntra. Sra. dels Dolors: Mares Cristianes, etc.
En el se. XIV Sant Vicenç Ferrer va predicar a Manacor.
En el s. XVII el Prior dels Dominics, P: Simó Bauçà, fou nomenat Bisbe de Mallorca , i igualment, més tard el Rector, D. Bernat Cotoner.
Entre els segles XIV i XV el Canonge Sacrista mantenia unida a la canongia la Parròquia de Manacor.
Citem alguns noms de Rectors: D. Nicolau Montanys –s. XVI- que fou després Inquisidor; D. Joan Julià –s.XVI i XVII- que havia estat Prior de Lluc; D. Miquel Vicens –s. XVIII- que fou nomenat també Inquisidor. De tots són coneguts el Rvd. D. Joan Binimelis –s.XVI- primer historiador de Mallorca i, ja en el segle XX, D. Antoni Maria Alcover, Degà de la Seu, capdavanter de la Llengua i Cultura Mallorquines, autor de les Rondalles i del Diccionari Català-Valencià-Balear.
Especialment rica en vocacions sacerdotals i religioses fou la Parròquia a finals del s. XIX i a principis del s. XX: Companyia de Jesús, Pares Dominics, religioses de clausura i les modernes Congregacions de Dones.
Eren dies de gran vivència espiritual les festes religioses de Nadal, Reis, Sant Antoni Abat, La Purificació, Sant Josep, Setmana Santa i Pasqua, Sant Crist (Fèria II de Pentecosta), Sant Crist de la Fe (Fartaritx), Sant Jaume, Sant Domènec, Assumpció (15 d’agost), Sant Roc (setembre), Ntra. Sra dels Dolors (15 setembre) i Tots Sants. Aquestes diades anaven acompanyades de grans festes i fires de les que encara avui segueixen: Sant Crist (maig), Sant Jaume (juliol) i Els Dolors (setembre).
Jaume Cabrer Lliteras, canonge
EN LA BENEDICCIÓ DE LA CAMPANA N’ELOI
La gran popularitat de la nostra campana major, N’Eloi, prové, sens dubte de l’antiga tradició segons la qual arribà a Manacor l’any 1260 amb les imatges del Sant Crist i de la Mare de Déu de la Neu.
El nom d’Eloi probablement prové de que Sant Eloi era el patró dels argenters i ferrers.
A Manacor el nom d’aquesta campana està documentat per primera vegada l’any 1641. El 6 de gener d’aquest any, davant el seu mal estat, els Jurats decidiren aportar 100 lliures per fondre-la i sol·licitaren a la Comunitat de preveres alguna ajuda econòmica. L’encarregat de la fosa fou Rafel Gener Mascaró.
En data que no coneixem d’aquell mateix any –1641- la nova Eloi va ser consagrada solemnement amb el nom de Maria Jaume Eloi en recordança de la titular de la Parròquia –Santa Maria de Manacor- i del patró del poble –Sant Jaume.
Sembla que la campana patí poques reparacions els dos-cents anys següents.
Així arribam a l’any 1843, en què es féu novament necessari refondre-la. El 26 de juny Mn. Llorenç Pasqual, aleshores ecònom de Manacor, contractà el mestre campaner Salvador Barnola per a fondre-la. Es va dur la campana a Muro, ja que l’esmentat mestre havia de fondre una altra campana de la Parròquia de Sa Pobla i una de la de Muro. N’Eloi retornava a Manacor totalment acabada el 13 d’agost de 1843.
La campana, que sonava en mi bemoll, ha conservat els relleus i la inscripció que li posaren en aquesta darrera fosa. A la part central es pot veure una creu amb les Cinc Llagues i, als seus costats, la Immaculada, Sant Marc i Sant Jaume. També es pot llegir la següent llegenda escrita en llatí i que traduïda ve a dir: "Amb la manda pia del Rector Bordoy i amb les almoines dels devots. Any 1843. M’ha fos Salvador Barnola". Damunt aquesta inscripció i voltant també la campana hi ha una cita en llatí del "Te Deum laudamus" que, traduïda, ve a dir: "Salvau, Senyor, el vostre poble i beneïu la vostra heretat".
I passem ja a relatar el procés de la seva fundició.
La restauració del campanar exigia de qualque manera la restauració de les campanes, especialment de N’Eloi que feia ja bastants anys que no podia tocar perquè presentava una sèrie de crulls que havien obligat a apuntalar-la. Després de consultar-ho als Consells d’Economia i de Pastoral de la Parròquia, es va prendre la decisió de refondre-la i així poder recuperar el seu tradicional so. Es va contractar amb la Casa Rifer-Barberí de Girona, especialitzada en aquesta tasca. Després d’haver-li llevat la culata de fusta, el divendres dia 7 d’abril de l’any 2000 a les 10 del matí es va començar a baixar lentament la campana amb un sistema de ternals. A les 6 de l’horabaixa la teníem ja a baix. Els fidels que volgueren la visitaren després de les misses del dissabte i diumenge, 8 i 9 d’abril. El dimarts següent, dia 11, al matí, era transportada cap a Girona. Una vegada arribada al lloc de la fundició i després de llevar-li el batall, la varen pesar. Els pes fou de 1.016 kgs. La Universitat de Barcelona va analitzar la composició de la campana que va donar el següent resultat: 77% de coure, 22’83% d’estany i 0’17% de plata. Aquesta composició s’anomena bronze. I aquesta és la mateixa composició que té la campana refosa. Es va treure un motlle de la campana a fi que la nova fos exactament igual, amb les mateixes característiques i inscripcions. S’hi afegí, però, com és natural, una nova inscripció que diu: "Rifer-Barberí (Girona) m’ha refós i m’ha fet reviure la veu per cantar la Pasqua del Crucificat. Any Jubilar 2000". Amb aquesta inscripció quedava patent la casa que la refonia, la data: Pasqua del 2000 i una referència al Sant Crist.
Una petita representació de la Parròquia assistírem a la fundició el dia 5 de maig. La campana, feta trossos, es va col·locar dins una caldera, se li afegiren 300 kgs. de coure per compensar les pèrdues que tota fundició suposa i les impureses que s’han de retirar. A una temperatura de 1.200 graus i després d’unes 5 hores, el líquid flamejant es va vessar dins el motlle de la que seria la nova campana. Eren les 5 del capvespre del dia 5 de maig de l’any 2000.
Quatre dies després, la campana quedava al descobert i era preparada per enviar de bell nou a Mallorca. Dijous, dia 18 de maig, fou entrada al temple on fou visitada –i gairebé podríem dir venerada- per molts de manacorins.
La nova campana, després de la refundició pesa 1.098 kgs., o sigui 82 kgs. més que l’anterior. El batall, que és nou, ja que l’antic quedarà per al record, pesa 65 kls. i la culata de fusta 700 kls. un poc menys del que pesava la culata anterior ja que la campana s’havia de tocar estirant de la corda i necessitava més contrapès, cosa que no passa ara degut a la seva electrificació. En total, doncs, la campana pesa 1.863 kls.
Després de la seva benedicció el dia 21 de maig de 2000, fou pujada al campanar on esperam pugui quedar-s’hi, sense necessitat de reparacions o refuses, moltíssims d’anys i des d’allà dalt convocar-nos a les festes del Sant Crist i a les grans festes i esdeveniments de la nostra comunitat de Manacor.
Que el seu so, junt amb el de les altres campanes, ens ajudi a aixecar el nostre cor a Déu i ens connecti amb aquella realitat que anuncia: "El Senyor viu, està en mig de vosaltres i vos convoca a participar del seu amor".
CONFIRMACIÓ ANY 2005
