DIUMENGE XXXIII del Temps Ordinari…
EXAMINEM-NOS EN AMOR
Estem a les portes del final de l'any litúrgic i les lectures del dia continuen insistint en una mena d'examen i de vigilància de final de la vida. L'assignatura a examinar és l'amor, tal com diu Joan de la Creu que "a la tarda de la vida ens examinaran en l'amor". Les tres paràboles de sant Mateu (c.25) que llegim els diumenges 32, 33 i 34 (Crist Rei) amaguen l'amor darrera unes assenyades verges, que volen l'èxit de la festa de noces de l'estimat, d'uns talents que poden ser doblement rendibles, o d'una generositat empàtica envers els marginats i empobrits. En tots tres casos la clau és l'amor o, si es prefereix, la correspondència a un primer amor, el del nuvi de les noces, el de l'amo dels talents, el de Jesús solidari del necessitat.
D'una manera atrevida i incisiva Sant Ignasi proposa pastar la vida diària a la llum d'aquest examen d'amor. Concep la vida com una correspondència, comparant què ha fet Crist per ell i què he de fer ell per Crist. La resposta que es dóna és la de comunicació de béns a desdir, de manera que si un té saviesa, consol, escalf, en doni al qui no en té i a la inversa.
Així, la paràbola dels talents esdevé il·luminació quotidiana dels dons rebuts de Déu i la manera d'haver-los fet fructificar retornant-los a Déu. I també la seva presència arreu, i el seu treball en tot, i la difusió de la seva manera de ser, de manera que cada deixeble procura fer-se present i treballar i difondre a per tot el seu regne.
La primera lectura, aquest cant a l'esposa amatent i diligent seria un retrat d'aquesta correspondència divina, que no solament atén la família, sinó que "obre la mà a l'indigent i allarga el braç al pobre.
Els talents, que Déu ens dóna dia a dia, són llavor de creativitat, tant com perquè cinc en donin cinc més, o dos en donin dos. En cap cas viure esporuguit evitant el risc de donar la cara de la solidaritat.
ARRISCAR-SE
Vaig amagar el talent baix terra.
Sovint s'ha entès la religió com un sistema de creences i pràctiques que serveixen per a protegir-se de Déu, però no ajuden a viure de manera creativa. Aquesta religió mena a una vida trista i estèril en la qual l'important és viure segurs davant Déu, però no hi ha alegria i falta dinamisme.
Cal dir-ho clar. En el fons d'aqueixa religió només hi ha por. Qui cerca defensar-se de Déu és que li té por. Aqueixa persona no estima Déu, no confia en ell, no frueix de la misericòrdia. Sols tem i per això cerca en la religió remeis per les seves pors i fantasmes.
Després de Jesús, no podem viure ni entendre així el religiós. Déu no és un tirà que faci por pel propi interés, sinó un Pare que confia a cadascú el do de la vida. Per això, Jesús imagina els seus seguidors no com a “observants piadosos” d'una religió, sinó com a creients agosarats i disposts a passar riscs i superar dificultats per a “inventar” una vida més digna i feliç per a tots. Un deixeble de Jesús és cridat a tot manco a enterrar la vida de manera estèril.
El tercer servent de la paràbola és condemnat, no per fer malfets sinó perquè, paralitzat per la por al seu Senyor, “enterra” els talents confiats. El missatge és clar. Per a Déu no val tornar la vida dient: “Aquí tens el teu. La vida que m'has donat no ha servit per a res”. És un error viure una vida “religiosament correcta” sense arriscar-se a viure l'amor de manera creativa i audaç.
El que només cerca tenir esment de sa vida, protegir-la i defensar-la, la perd. El que no segueix les aspiracions més nobles del seu cor per por al fracàs, ja ha fracassat. El que no agafa cap iniciativa per por a equivocar-se, ja s'ha equivocat. El que només es dedica a conservar la seva virtut i fe, arrisca d'enterrar la vida. Al final, no haurà comès errors, però no haurà viscut.
Jesús ens convida a viure amb intensitat. Sols hem de tèmer viure amb por a arriscar-nos, amb por a sortir del “correcte”, sense gosar renovar-nos, sense valor per a actualitzar l'evangeli, sense fantasia per a inventar l'amor cristià.
José Antonio Pagola
"No al conservadorisme. Sí a la creativitat.
No a una vida covarda i estèril.
Sí a l’esforç arriscat per transformar el món"
Diumenge XXXIII de durant l’any. Cicle A
L’actuació del tercer administrador es estranya.
L’únic que se li acudeix és amagar el talent rebut i conservar-lo segur fins al final.
Quan torna el senyor l’hi lliura sencer, pensant que ha respost fidelment als seus desitjos: “Aquí teniu allò que és vostre.”
El senyor el condemna. Aquest administrador dolent i gandul no ha entès res.—Només ha pensat en la seva seguretat.
El missatge de Jesús és clar:
No al conservadorisme.
Sí a la creativitat.
No a una vida covarda i estèril.
Sí a l’esforç arriscat per transformar el món.
No a la fe enterrada sota el conformisme.
Sí al seguiment compromès de Jesús.
És molt temptador viure sempre evitant els problemes i buscant la tranquil·litat.
-No comprometre’ns amb res que ens pugui complicar la vida
-Defensar el nostre petit benestar.
-No hi ha cap manera millor de viure una vida estèril, mesquina i sense horitzons.
Passa el mateix a la vida cristiana.
El nostre risc més gran no és sortir dels esquemes de sempre i caure en innovacions exagerades.
El nostre risc pitjor és congelar la nostra fe i apagar la frescor de l’evangeli.
Ens hem de preguntar
-què estem sembrant en la societat
-a qui encomanem esperança
-a on i a qui alleugem el patiment.
Us heu adonat de quina és la clau de la paràbola?
La por que va tenir l’empleat espantadís i covard que va rebre un sol talent per administrar-lo degudament. I no ho va fer.
Quina idea tenia aquest home del seu senyor?
Una idea terrible. Una idea que feia por. I la por va ser la seva perdició.
Perquè la por paralitza, bloqueja, ens fa estèrils.
Un cristià espantat no fa res de bo. Déu no espanta.
Déu engresca, convida, és creatiu.
De quin Déu fem cas nosaltres?
Del Déu de la por
o bé
del Déu de la confiança?
