DIUMENGE XXXIº DURANT L’ANY

 

 

COMUNICACIONS:  

ADORACIÓ NOCTURNA

Pregària amb Exposició del Santíssim a l'Església de Fartàritx

Dijous, 8 de Novembre de 2018

Hora 20:30 h

*  *   *  *  *  

 

31º diumenge Temps ordinari (B)

 

..No ets lluny del Regne de Déu.

+ Lectura del sant Evangeli segonsSant Marc 12, 28b-34

 

El primer manament

(Mt 22,34-40 Lc 10,25-28)

28Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta:

–Quin és el primer de tots els manaments?

2Jesús va respondre:

–El primer és:Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. 30 Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces.31El segon és aquest:Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.

32 Llavors el mestre de la Llei li digué:

–És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i queno n'hi ha d'altre fora d'ell , 33 i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateixval més que tots els holocaustos i sacrificis.

34 Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué:

–No ets pas lluny del Regne de Déu.

I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta.

Paraula de Déu.

 

ATEISME SUPERFICIAL

Molts han passat d'una fe lleugera i superficial en Déu a un ateisme igualment frívol i irresponsable. N'hi ha que ha eliminat de llurs vides tota pràctica religiosa i han liquidat qualsevol relació amb una comunitat creient. Però, ¿ és suficient això per a resoldre amb seriesa la postura personal amb el kisteri últim de la vida ?

N'hi ha que diuen que no creuen en l'Església ni en “els invents dels capellans”, però creuen en Déu. Tanmateix, ¿ què vol dir creure en un Déu al qual mai recorden, amb qui mai dialoguen, al qual no escolten, del qual no esperen res amb goig ?

Altres proclamen que ja és temps d'aprendre a viure sense Déu, afrontar la vida amb dignitat i personalitat. Però, quan es mira de prop llur vida, no és fàcil veure com els ha ajudat l'abandó de Déu per a viure una vida més digna i responsable.

Molts s'han fabricat sa pròpia religió i s'han construit sa pròpia moral a mida. Mai han cercat sinó situar-se amb comoditat dins la vida, evitant tota pregunta que qüestionara l'existència.

N'hi ha que no sabrien dir si creuen o no en Déu. En realitat no entenen perquè serveix això de creure. Viuen absorts en treballar i fruir i distrets pels problemes de cada dia, els programes del televisor i revistes de cap de setmana, i Déu no té lloc dins llurs vides.

Aqueix ateisme frívol està en les persones que gosen dir-ho en veu alta, però també en el cor de molts que es tenen per creients i no tenen a Déu per únic Senyor de llur vida.

Facem una prova. ¿ Què sentim dins el més pregon de nostra consciència quan escoltem a poc a poc, repetit i amb sinceritat aquestes paraules: “Escolta… El Senyor nostre Déu és l'únic Senyor: Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l' ànima, amb tota la teva ment, amb totes les teves forces” ? ¿ Quin espai pren Déu dins mon cor, esperit, ment, tot mon esser ?


 

JESÚS SEMPRE MATISA

Una pregunta ben curiosa

Aquesta vegada començarem pel final. Marc acaba dient: “Ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.” Potser per no ser corregit; potser perquè Jesús va llegir els seus pensaments i va intuir que el volien “provar”, cosa que l’Evangeli diu més d’una vegada. O simplement, perquè només et pots acostar al Mestre amb el cor i els ulls clars, delerós de saber de debò la veritat. Per altra banda, no deixa de ser curiós que li preguntessin quin és el primer manament de la Llei, aquella pregària (“Shemà, Israel, escolta Israel!”) que tot bon jueu deia si més no una vegada cada dia de la seva vida conscient i religiosa. Era tan elemental com preguntar-li a un nen de 8 anys la “taula del 2”. Però, ja ho sabem, són coses dels prejudicis que aquella gent del Temple tenia contra Jesús.

Una resposta inesperada

Jesús sempre sorprèn, sempre diu més del que li preguntem, perquè la seva visió del món de la fe i de la religió no es queda en el Temple sinó que s’estén pels carrers, per les cases, per la vida de la convivència. I per això la seva resposta va més enllà. Aquest “més enllà” és el que dona autenticitat a la nostra pregària, als nostres esquemes, potser massa religiosos. Perquè per a ell l’amor a Déu es tradueix en l’amor als altres. Com que només tenim un sol cor que estima, aquest amor ha d’arribar a Déu i al proïsme. No es pot quedar en les parets del nostre racó de pregar, ni en els sentiments eteris que poden acompanyar una fe vaporosa, sinó una fe encarnada en la vida quotidiana. Per a Jesús, tan “absolut” és Déu, el Pare, com la imatge de Déu, el germà, la germana. Això ho té clar des del moment en què es va encarnar i identificar amb la condició humana.

El mestre de la Llei capgirat

Segur que havia de ser el contacte, l’empatia que Jesús provocava amb la seva veritat als ulls i a les paraules. Si no, no s’explica que el Mestre de la Llei fes un tomb tan copernicà a les seves pràctiques religioses, al seu tarannà i a les seves tradicions ancestrals. I arribés a dir el que va dir ! Per això, ara el qui es meravella és Jesús. I li diu: “No estàs lluny del Regne!” Tant de bo t’atrapi l Esperit de l’Evangeli. Deixa les teves seguretats i rutines, i deixa’t atrapar pel risc i una nova vida…

Alguna vegada ens ha d’atrapar aquest vertigen de l’Evangeli. Alguna vegada hem de fer un “Ah, ara ho veig!” Aquesta petita il·luminació té un poder de síntesi i un atractiu que ens dóna força per tirar endavant. És aleshores quan ens ha arribat la bona notícia de l’Evangeli. Seria força interessant veure com va tornar a casa seva o al Temple aquell mestre de la Llei…

 

 

 

 

 

 

"Un Déu que no busca ser servit pels homes sinó servir-los"

Què ens diu la Història?

Ens diu que cada religió va elaborar la seva imatge de Déu a partir de la cultura en la que neix.

Això és el que ha passat amb el cristianisme, que durant mil·lennis ha enfonsat les seves arrels en una societat patriarcal i monàrquica fortament jerarquitzada.

No és doncs gens estrany en aquesta cultura invocar déu com a Sobirà, Jutge, Senyor i Rei.

Però és evident que avui aquest Déu ha deixar d’atraure els cors. Ja no fascina ni atemoritza. Cada cop creix més la indiferència.

Em pregunto quina ressonància pot tenir en la consciència de la majoria aquest “Déu totpoderós i etern” que es va repetint en les pregàries litúrgiques.

No és cap despropòsit pensar – i desitjar! – que el cristianisme dels propers segles evolucionarà cap a uns models més propis i adients per a expressar la fe en un Déu Amor.

¿Per què no es descobrirà en el Déu cristià un Déu

-amic de la vida

-Pare i Mare de tots

-un Déu amant

-enamorat de cada ser

servidor humil de les seves criatures?

Segur que es creurà en un Déu

-que estima el cor

-que impulsa la vida

-que allibera de les pors

-que desvetlla la responsabilitat

-que vol ja des d’ara la pau i la felicitat per a tots.

¿Per què no creure en un Déu prou gran que no cap en cap religió ni en cap església?

El Déu que pateix a on es pateix,

El Déu que acompanya dia a dia.

El Déu que, lluny de provocar angoixa davant la mort, abraçarà cada persona mentre agonitza, guiant-la cap a la vida eterna.

Tal vegada, aleshores, molts descobriran que aquest déu està ja anunciat per Crist, que ens revela un Déu que no busca ser servit pels homes sinó servir-los ( Mc 10,44)

Un Déu que estima bons i dolents.

Un Déu que fa sortir el sol i ploure per a tots ( Mt. 5,45 )

Un Déu així, sí que és capaç d’atraure i d’enamorar!


 

 

 

 

Esta entrada fue publicada en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.