TEMPS DURANT L’ANY

Vint-i-quatrè diumenge  

 

 

1- «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet?”- pregunta Pere a Jesús.


Cal reconèixer que la convivència, encara que sigui de persones que s’estimen, sempre comporta friccions: pot causar ferits i també ofenses.
I una cosa curiosa: tots acostumem a estar convençuts que els que ens ofenen, els que ens volen mal i ens fereixen, sempre són “els altres”. La llàstima és que per “els altres” és a l’inrevés: per a ells, jo sóc “un” d’aquests “altres” que sempre ofenen i fan mal. Qui té raó?.


I encara una altra cosa a tenir en compte: de vegades, això que considerem ofenses dels altres, pròpiament no són ofenses, sinó imaginacions nostres, fruit de les pròpies suspicàcies i incomprensions.


Però, en algun cas, cal reconèixer que els altres, més o menys conscientment, sí que ens podem fer mal de veritat.


Quina és llavors la meva reacció? Sé perdonar? Quantes vegades ho faig?

2 – “No et dic set vegades, sinó setanta vegades set” –respon Jesús.

 

Ens vol dir que cal perdonar sempre. “Setanta vegades set” és un hebraisme que significa “sempre”

Però hem d’admetre que perdonar ens costa. La tendència natural és que quedem ressentits amb aquells que ens fan ofès. Tots coneixem persones que no es parlen: veïns, companys de feina, i fins i tot membres d’una mateixa família o comunitat.


Això es molt trist, perquè sembla que faci inútil la salvació de Jesús, que ha donat la vida precisament perquè tots ens estiméssim com a germans. No perdonar és, d’alguna manera, destruir la seva salvació: anul·lar-la.
Guardo ressentiment en el meu cor? Hi ha algú de qui em sento distanciat i caldria que m’hi reconciliés? Seria un acte de llibertat interior.
Més d’un cop creiem justificat venjar-nos d’algú, bé sigui amb una paraula o amb una negativa o amb una decisió determinada. Però és un error, perquè llavors vivim esclaus d’un sentiment destructiu. Creiem ser lliures, però de fet vivim més encadenats que mai.


En canvi, el perdó és una gran font de llibertat. És la increïble possibilitat que Déu ens ofereix d’assemblar-nos a Ell: la possibilitat de deixar en aquesta terra una marca inesborrable de la seva misericòrdia.

Sóc conscient que, com més perdono, més plenament sóc fill de Déu? No m’omple de joia, això?


I no oblidem que si no hi ha capacitat de perdó, s’entra fatalment en l’espiral de la violència. En tenim exemples ben tristos d’actualitat, a Palestina. Sense capacitat de perdó mai no podrem viure en pau: ni a casa, ni enlloc. Mai no serem feliços i, sobretot, mai no serem cristians. Mai.


La satisfacció que produeix la venjança és brevíssima, i no és capaç de compensar els danys de haurà ocasionat en les relacions humanes. Fins i tot a nivell purament humà. Viure irritat és dolent: consumeix moltes energies i manté en un estrès permanent. Això ho han de tenir molt clar, sobretot, els pares i educadors: cal fer atenció a les actituds que transmetem. Són de comprensió i de perdó?


Si no fos així, d’alguna manera m’hauria de sentir responsable de les guerres i venjances que hi ha en el món. Sí perquè amb la meva actitud estaria demostrant que, en la mesura que depèn de mi, no desitjo que s’acabin. I això seria greu.


Recordem finalment que, suposat que no és fàcil perdonar, cal que tinguem ben clar la raó fonamental de fer-ho: perquè el Senyor ens perdona a nosaltres infinitament més.


És el sentit de la paràbola: allà apareix ben marcada la desproporció. I fixem-nos en una cosa que, almenys a mi, m’impressiona molt: la nostra salvació és fruit del perdó. Jesús va morir perdonant. Si ell no hagués tingut aquella capacitat de perdó, nosaltres no estaríem salvats Amb quina sinceritat i convicció dic les paraules del Parenostre “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els postres deutors”?.


Fixem-nos que Jesús podia haver-nos ensenyat a dir: “Perdoneu-nos, Senyor, perquè “resem molt”, o perquè”ens sacrifiquem molt”, o perquè “us estimem molt”.
Però, de fet, el que ens ha ensenyat és: “Perdoneu les postres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors».

Quin missatge hi veiem aquí?

Reflexionem-hi


 

 

COMUNICACIONS:

– A principis d’aquesta setmana que ve se distribuiran a través del col·legis les cartes de convidada per a la catequesi d’aquest curs.

–  Divendres dia 22 hi haurà la reunió informativa amb els pares a la Parròquia de Crist Rei   a les 9 del vespre.

 

– El pròxim dissabte dia 23 se reinicia la celebració de la missa dels dissabtes a les 7 de l’horabaixa al Convent de sant Vicenç Ferrer.

 

–  Vos recomanam agafar el full Lluerna, el primer d’aquest nou curs que acabam de començar.

************************

********

 

VIURE PERDONANT

 

Els deixebles han sentit dir a Jesús coses increïbles sobre l'amor als enemics, la pregària al Pare per als qui ens persegueixen, el perdó a qui ens fa mal. Segurament els sembla un missatge extgraordinari però poc realista i molt problemàtic.

Pere s'atansa ara a Jesús amb un plantejament més pràctic i concret que els permeti, al manco, resoldre els problemes que sorgeixen entre ells: recels, enveges, enfrontaments, conflictes i rancors. ¿ Com actuar dins aquella família de seguidors que caminen seguint les seves passes?. En concret: “Si el meu germà m'ofèn, ¿quantes vegades el tinc que perdonar?”.

Abans que Jesús respongui, Pere impetuós s'avança i fa la seva pròpia suggerència: “¿ Fins a set vegades?”. La seva proposta és d'una generositat molt superior al clima justicier que es respìra dins la societat jueva. Va més enllà inclús del que es practica entre els rabins i els grups essenis que parlen de perdonar com a màxim fins a quatre vegades.

Tanmateix Pere segueix en el pla de la casuística jueva on es prescriu el perdó com acord amistós i reglamentat per a garantir el funcionament ordenat de la convivència entre els que pertanyen al mateix grup.

La resposta de Jesús demana entrar en un altre registre: En qüestió de perdó no hi ha límits: “No et dic fins a set vegades sinó fins a setanta vegades set”. No té sentit dur comptes del perdó. Qui es posa a comptar quantes vegades ha de perdonar el seu germà s'endinsa dins un camí absurd que arruïna l'esperit que ha de regnar entre els seus seguidors.

Entre els jueus era conegut un “Càntic de venjança” de Lamek, un heroi llegendari del desert, que deia així: “Caïn serà venjat set vegades, però Lamek serà venjat setanta vegades set”. Davant aqueixa cultura de venjança sense límits, Jesús canta el perdó sense límits entre els seus seguidors.

En pocs anys ha crescut el malestar dins l'interior de l'Església i provocat conflictes i enfrontaments cada cop més punyents i dolorosos. La manca de respecte mutuu, els insults i les calúmnies són cada vegada més freqüents. Sense que ningú els desautoritzi, sectors que es diuen cristians es seveixen d'internet per a sembrar agressivitat i odi, destruínt sense pietat el nom i la trajectòria d'altres creients.

Necessitem urgentment testimonis de Jesús, que anunciin amb paraula ferma el seu Evangeli i que contagiin amb cor humil la seva pau. Creients que visquin perdonant i curant aqueixa obcecació malaltissa que ha penetrat dins la seva Església.
 

 

 

 

"Què seria d’una societat on el perdó quedés suprimit de soca-rel?"

 

Com la solem anomenar aquesta paràbola? Paràbola del servent sense compassió.

Perquè tracta d’un home que, havent estat perdonat pel rei d’un deute impossible de pagar, ell és incapaç de perdonar un company que li deu una petita quantitat de diners.

El relat sembla senzill i clar.

La paràbola que havia començat d’una manera tan prometedora, amb el perdó del rei, acaba tràgicament.

Aquí tot acaba malament.

El gest del rei no aconsegueix introduir un comportament més compassiu entre els seus subordinats

El servent perdonat no sap, ni vol compadir-se del seu company.

Els altres servents no li ho perdonen i demanen al rei que faci justícia.

El rei, indignat, retira el seu perdó i lliura el servent als botxins.

Durant un moment, semblava que podia haver començat una era nova de compassió i de perdó mutu. No és així.

Al final, la compassió queda anul·lada per a tothom: ni el servent, ni els seus companys, ni tan sols el rei escolten la crida del perdó.

El rei ha fet un gest inicial, però tampoc sap perdonar “setanta vegades set.”

Què està suggerint Jesús?

De vegades pensem, ingènuament, que el món seria més humà si tot estigués regit per l’ordre, la justícia estricta i el càstig dels que actuen malament.

Però, així, no construiríem un món tenebrós?

Què seria d’una societat on el perdó quedés suprimit de soca-rel?

Què seria de nosaltres si Déu no sabés perdonar?

La negació del perdó ens sembla la reacció més normal i, fins i tot, la més digna

davant

-l’ofensa

-la humiliació

-o la injustícia.

Però no és això el que humanitzarà el món.

*Una parella sense comprensió mútua es destrueix.

*Una família sense perdó és un infern.

*Una societat sense compassió és inhumana.

La paràbola de Jesús és una mena de trampa.

A tots ens sembla que el servent perdonat pel rei “havia” de perdonar el seu company. És el mínim que se li podia exigir.

Però, llavors, ¿no és el perdó el mínim que es pot esperar de qui viu del perdó i de la misericòrdia de Déu?

Nosaltres parlem del perdó com un gest admirable i heroic.

Per a Jesús era el més normal.

Ho és també per a nosaltres?

Sabem perdonar, realment?

 

Esta entrada fue publicada en Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.