MONS TALTAVULL: Reivindica la Mediterrània: “Plena de vida i no cementiri que enterra persones”
FESTA DEL CARME A PORTO CRISTO
L'Administrador apostòlic de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull, va presidir les misses en honor a la Mare de Déu del Carme aquest diumenge 16 de juliol a es Capdellà i a Porto Cristo. El matí, a la Parròquia des Capdellà la celebració eucarística va comptar amb la participació de lAssociació Guitarres i Pues de Banyalbufar. Aquest mateix dia, a Porto Cristo, i com és tradició, es féu la missa i processó de barques que acompanyen la Mare de Déu del Carme, duita pels pescadors de Porto Cristo com a mostra dagraïment a la seva protectora.
Mons. Taltavull rememorà amb els presents l'escena que l'Evangeli presentava, com Jesús va pujar a una barca i es va posar a parlar: I avui, com a les noces de Canà, la Mare de Déu ens mira i ens diu: Feis el que Ell us digui. En aquest sentit, demanà: Estam en contacte amb la Paraula de Déu? Lescoltam? Intentam entendre-la? Quan la Paraula arriba a nosaltres ens du a la vida.
La festa de la Mare de Déu entronca de manera simbòlica amb tot el que simbolitza la Mar Mediterrània, la mateixa que banya a lorient la muntanya del Carmel, allà on els profetes de lAntic Testament van viure una profunda experiència de Déu des de la pregària contemplativa i lausteritat de vida. I la mateixa que banya el voltant de les nostres illes i és font de riquesa. Però, afirmà, a la nostra mar la volem plena de vida, no un cementiri que enterra milers de persones que fugen de la fam, de la injustícia, de la guerra, esclaus de les màfies organitzades que se naprofiten del seu desesper.
La festa del Carme, festa de la gent de la mar per excel·lència, continuà, és una meravellosa ocasió per apropar famílies i pobles, per obrir-nos a la immensitat dun mar bell i grandiós, que dóna goig de veure i transitar-hi, fins arribar a descobrir-hi el do dun Déu que ho ha creat tot per amor i ens lha regalat posant-hi vida
*******************
COMUNICACIONS:
– Dimarts, 25 juliol és la FESTA DE SANT JAUME:
Aquest dimarts celebrarem amb tota solemnitat la festa de sant Jaume, Patró de Manacor. La missa major serà a la Parròquia dels Dolors a les 20h. amb la participació de l’Obreria i els Cavallers de sant Jaume. Presidirà i predicarà Mn. Francesc Xavier Riutort. Estau ben convidats a participar-hi.
Aquest dia se suprimeix la missa a la Parròquia de sant Pau.
************
DIUMENGE XVI DEL TEMPS ORDINARI….
IMPORTÀNCIA DE LO MENUT
Al cristianisme li han fet mal al llarg del temps el triumfalisme, les ànsies de poder i l'afany de vèncer els adversaris. Encara hi ha cristians i no pocs que enyoren una Església poderosa que ompli els temples, conquisti els carrers i imposi la seva religió a la societat.
Cal llegir dues petites paràboles en que Jesús deixa clar que la tasca dels seus seguidors no és construir una religió poderosa, sinó posar-se al servei del projecte humanitzador del Pare (el regne de Déu), sembrant petites “llavors” d'Evangeli i introduint-se dins la societat com a petit “ferment” de vida humana.
La primera paràbola parla d'un gra de mostassa que es sembra a l'hort. ¿Què té especial aqueixa llavor? Que és la més petita de totes, però, quan creix, es converteix en un arbust més gros que totes les hortalisses. El projecte del Pare té uns començaments humils, però una força transformadora que no podem ni imaginar.
L'activitat de Jesús a Galilea sembrant gests de bondat i justícia no és res grandiós i espectacular: ni a Roma ni al Temple de Jerusalem són conscients del que passa. El treball que fan avui els seus seguidors és insignificant: els centres de poder l'ignoren.
Inclús els cristians podem pensar que és inútil treballar per un món millor: l'esser humar cau un cop i un altre en els mateixos errors. No som capaços de captar el lent creixement del regne de Déu.
La segona paràbola parla d'una dona que posa llevat dins una massa de farina. Sense que sàpiga ningú com, el llevat va fent en silenci dins la massa fins haver-la fermentada tota.
Així passa amb el projecte humanitzador de Déu. Un cop que ha entrat en el món, transforma sense fer renou la història humana. Déu no actua imposant-se des de fora. Humanitza el món atraent les consciències dels seus fills a una vida més digna, justa i fraternal.
Hem de confiar en Jesús. El regne de Déu sempre és quelcom humil i petit en els començos, però Déu està ja treballant entre nosaltres promovent la solidaritat, el desig de veritat i justícia, l'anhel d'un món més feliç. Hem de col·laborar seguint Jesús.
Una Església menys poderosa, més desproveïda de privilegis, més pobre i més propera als pobres, sempre serà una Església més lliure per a sembrar llavors d'Evangeli, i més humil per a viure enmig de la gent com a ferment d'una vida més digna i fraternal.
José Antonio Pagola
COM A FERMENT
Jesús sorprengué a tots proclamant amb gosadia el que cap profeta d'Israel havia dit: “Déu ja és aquí amb força creadora de justícia i s'obri camí en el món per a fer la vida dels seus fills més humana i ditxosa”. És necessari canviar. Cal aprendre a viure creient en aquesta Bona Nova: el regne de Déu està arribant.
Jesús parlava amb passió. Molts es sentien atrets per les seves paraules. Altres tenien dubtes. ¿No era tot plegat una follia? ¿ On es podia veure la força de Déu transformant el món? ¿Qui podia canviar el poderós imperi de Roma?
Un dia Jesús contà una paràbola molt curta. És tan petita i humil que, a voltes, ha passat desapercebuda pels cristians. Diu així: “Amb el regne de Déu passa com el llevat que una dona amagà dins la pasta de mig sac de farina, fins que tot quedà fermentat”.
Aquella gent senzilla sabia de que parlava Jesús. Tots havien vist les mares elaborar el pa dins el corral de casa. Sabien que el klevat queda “amagat”, però no inactiu. De manera callada i oculta fermenta tot des de dintre. Així actua Déu des l'interior de la vida.
Déu no s'imposa des de fora, sinó que transforma les persones des de dintre. No domina amb el seu poder, sinó que atreu amb el seu amor capo al bé. No força la llibertat de ningú sinó que s'ofereix per a fer més ditxosa la nostra vida. Així hem d'actuar també nosaltres si volem obrir camins al seu regne.
Comença un temps nou per a l'Església. Els cristians hem d'aprendre a viure en minoria, dins una societat secularitzada i plural. A molts llocs, el futur del cristianisme dependrà en bona part del naixement de petits grups de creients, atrets per l'evangeli i reunits al voltant de Jesús.
A poc a poc, aprendrem a viure la fe de manera humil, sense fer renou ni espectacles. Ja no covarem desitjos de poder ni prestigi. No esmerçarem forces en operacions de imatge. Cercarem l'essencial. Caminarem en la veritat de Jesús.
Seguint els seus desitjos, provarem de viure com a “ferment” de vida sana enmig de la societat i com un poc de “sal” que es dilueix humilment per a donar sabor evangèlic a la vida moderna. Contagiarem dins el nostre entorn l'estil de vida de Jesús i irradiarem la força inspiradora i transformadora del seu Evangeli. Passarem la vida fent el bé. Com Jesús.
"Jesús condemna el puritanisme i la intolerància”
Per Josep Llunell.
Diumenge XVI de durant l’any. Cicle A
L’ensenyament d’aquesta paràbola és ben clar: segons el judici de Jesús ningú en aquesta vida té el dret d’erigir-se en jutge del bé i del mal.
Per tant: ningú té el dret de decidir on està el bé (el blat) i on està el mal (la mala llavor)
I encara menys, ningú té dret de considerar-se amb poder per a pretendre extirpar el mal d’arrel (arrencar la mala llavor). Perquè ben bé podria passar que, pensant que arrenca el jull, en realitat, arrenqués el blat.
En conseqüència:
Ningú pot constituir-se en jutge dels altres.
Ningú té dret a fer això.
Ningú pot condemnar a ningú, refusar a ningú, reprovar a qui sigui.
Per què?
Perquè corre el perill d’equivocar-se.
De manera que pensant que fa una cosa bona, en realitat, el que fa és una destrossa.
Jesús condemna el puritanisme i la intolerància.
Tots correm el perill de caure en aquests tipus de conductes.
I, sabem de sobres fins a quin punt la gent va pel món:
-condemnant
-refusant
-ofenent
-insultant
Però aquest perill s’augmenta en la mesura que una persona es fa més religiosa, sobretot si la seva religió és de caràcter fonamentalista.
Aleshores, la intolerància supera tots els límits i arriba a crear ambients en els que no es pot ni respirar.
Aquest món està ple de fanàtics que es consideren amb el dret i el deure d’obligar a què tots els altres canviïn, fins a pensar i viure com pensa i viu el fanàtic més tancat i més intolerant.
La gent “molt religiosa” fa por. I fan la vida insuportable i la convivència amarga.
En el fons, el problema està en què el bé i el mal són categories que les defineixen els que tenen prou poder per a definir-les.
Nietzsche ho va dir molt bé:
“Foren els mateixos bons, és a dir,
-els nobles
-els poderosos
-els homes de posició superior, els que varen sentir-se i es valoraren, a si mateixos i al seu obrar, com a bons, o sigui, com quelcom de primer ordre i nivell, en contraposició a tot el que és baix, vulgar, menyspreable i popular”
I creieu que és així com anirem a netejar el camp del Senyor de la mala llavor?
En acabar de contar la paràbola del sembrador, Jesús fa aquesta crida: “Qui tingui orelles, que ho senti”. S'ens demana que parem atenció i molta a la paràbola. Però, ¿ En què hem de reflexionar ? ¿ En el sembrador ? ¿ En la llavor ? ¿ En els diferents terrenys ?
Tradicionalment, els cristians ens hem fixat exclusivament en els terrenys on cau la llavor, per a revisar quina és la nostra actitud quan escoltem l'Evangeli. Tanmateix, és important parar esment en el sembrador i a com sembra.
És el pimer que diu el relat: “Sortí el sembrador a sembrar”. I ho fa amb una confiança que sorprèn. Sembra a balquena. La llavor cau i cau arreu, inclús allà on pareix difícil germinar. Així ho feien els camperols de Galilea, que sembraven inclús a les vores dels camins i terrenys plens de pedres.
És fàcil identificar el sembrador. Així sembra Jesús el seu missatge. Cada matí surt a anunciar la Bona Nova de Déu. Sembra sa Paraula entre la gent senzilla que l'acull, i també entre els escribes i fariseus que el rebutgen. Mai es desanima. La seva sembra no serà estèril.
Estem desbordats per una forta crisi religiosa, i podem pensar que l'Evangeli ha perdut la seva força original i el missatge de Jesús ja no té ganxo per a atreure l'atenció de l'home o la dona d'avui. Cert, no és el moment de “collir” èxits cridaners, sinó d'aprendre a sembrar sense desànims, amb humilitat i veritat.
No és l'Evangeli el qui ha perdut força humanitzadora, som nosaltres els qui l'estem anunciant amb fe dèbil i vacil·lant. No és Jesús el qui ha perdut poder d'atracció. Som nosaltres els qui el desvirtuem amb incoherències i contradiccions.
El Papa Francesc diu que, quan un cristià no viu adherit a Jesús, “prest perd l'entusiasme i deixa d'estar segur del que transmet, li manca força i passió. I una persona que no està convençuda, entusiasmada, segura, enamorada, no convenç ningú”.
Evangelitzar no és propagar una doctrina, sinó fer present enmig de la societat i en el cor de les persones la força humanitzadora i salvadora de Jesús. I això no es pot fer de qualsevol manera. El més decisiu no és el nombre de predicadors, catequistes i ensenyants de religió, sinó la qualitat evangèlica que podem irradiar els cristians. ¿ Què contegiem? ¿ Indiferència o fe convençuda ? ¿ Mediocritat o passió per una vida més humana ?
"L’Evangeli no és una moral, ni una política, ni tan sols una religió amb més o menys futur"
Per Josep Llunell.
Què és la paràbola del sembrador?
És una invitació a l’esperança veritable.
La sembra de l’Evangeli, moltes vegades inútil per diverses contrarietats i oposicions.– té una força incontenible.
A pesar de tots els obstacles i entrebancs. La sembra acaba amb collita fecunda que fa oblidar tots els fracassos ocasionals.
Els creients no hem de perdre l’alegria a causa de l’aparent impotència del Regne de Déu.
Sempre sembla que la causa de Déu està en decadència i que l’Evangeli és una realitat insignificant i sense futur.
Però no és així.
L’Evangeli no és una moral
-ni una política
-ni tan sols una religió amb més o menys futur.
L’Evangeli és la força salvadora de Déu, sembrada per Jesús en el cor del món i de la vida dels homes.
Empesos pel sensacionalisme dels actuals mitjans de comunicació, sembla que només tenim ulls per veure el que no rutlla, el que va malament.
I ja no sabem veure aquesta força de vida que es troba amagada sota les aparences més minses o desanimadores.
Si podéssim observar l’interior de les vides, ens meravellaríem davant de tanta bondat
entrega
sacrifici
generositat i veritable amor.
Hi ha malentesos i violència entre nosaltres, però està creixent, en moltes persones, l’anhel d’una verdadera pau.
És evident que s’imposa el consumisme egoista en la nostra societat, però cada vegada són més les persones que descobreixen el goig d’una vida senzilla i la gràcia del saber compartir.
La indiferència sembla haver apagat la religió, però avui són molts els cors on desvetlla la nostàlgia de Déu i la necessitat de la pregària.
L’energia transformadora de l’Evangeli està treballant el cor de la humanitat.
La set de justícia i amor seguiran creixent.
La sembra de Jesús, de cap manera acabarà en fracàs.
El que sí ens demana és acollir la bona llavor, removent la terra del nostre cor.
És en nosaltres mateixos, que en les hores de claror interior descobrim
-la força de créixer
-de ser més humans
-de ser més accessibles
-de ser més acollidors
-de transfigurar la nostra vida
-d’edificar relacions noves i generoses entre les persones
-de viure amb més transparència
-d’obrir-nos més a Déu
Vet aquí la bona ruta a seguir i la bona llavor a sembrar.
L'evangeli de Mateu recull tres cridades de Jesús que els seus seguidors hem d'escolar amb atenció, ja que poden transformar el clima de desànim, cansament i tedi que a voltes es respira en sectors de les nostres comunitats cristianes.
“Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar”.
És la primera crida. Dirigada a tots els qui viuen la religió com una càrrega pesada. Molts són els cristians que es senten carregats per la seva consciència. No són grans pecadors. Simplement ha estat educats per a tenir sempre present el pecat i no coneixen l'alegria del perdó constant de Déu. Si troben Jesús es sentiran alleugerits.
També hi ha cristians cansats de viure la religió com una tradició gastada. Si es troben amb Jesús aprendran a viure confiant en Déu Pare. Descobriran una alegria interior que avui no conéixen. Seguiran Jesús no per obligació, sinó per atracció.
“Accepteu el meu jou, … perquè és suau i la meva càrrega lleugera”.
És la segona crida. Jesús no aclapara ningú. Ans al contrari, allibera el millor que hi ha dins nosaltres, ja que ens proposa viure fent la vida més humana, digna i sana. No és fàcil trobar una manera més apassionant de viure.
Jesús allibera de pors i pressions, no les posa; fa créixer la nostra llibertat, no les nostres servituds; desvetlla en nosaltres la confiança, mai la tristesa; ens atreu cap a l'amor, no cap a lleis i preceptes. Ens convida a viure fent el bé.
“Apreneu de mi que som benèvol i humil de cor, trobareu el repòs que tant desitjau..”
És la tercera crida. Aprendre de Jesús a viure com ell. Jesús no complica la vida. La fa clara i senzilla, més humil i més sana. Ofereix tranquil·litat i pau. No proposa mai als seus el que no ha viscut. Per això pot entendre les nostres dificultats i els nostres esforços, pot perdonar les nostres ximpleries i bajanades, els nostres errors, animant-nos sempre a aixecar-nos.
Hem de centrar esforços en promoure un contacte més vital amb Jesús dins les nostres comunitats, tan necessitades d'alè, quietud i pau. Dóna pena veure que precisament la manera d'entendre i de viure la religió condueix a molts, inevitablement, a no conéixer l'experiència de confiar en Jesús. Penso en tantes persones que, dintre i fora de l'Església, viuen “perdudes”, sens saber a quina porta tocar. Jesús podria ser per a elles la gran notícia.
"La religió de Jesús és suau, lleugera, agradable de portar"
Per Josep Llunell.
Aquest text impressionant és una revelació de la intimitat de Jesús.
Una revelació en la que posa de manifest els seus sentiments més íntims.
Aquests sentiments es refereixen a dues realitats:
Primera: la seva relació íntima i única amb el Pare.
Segona: les seves preferències socials.
La seva relació amb el Pare del Cel és tan profunda que Jesús parla d’una relació exclusiva en quan que el coneixement mutu entre ells és exclusiva d’ells.
Però el que més crida l’atenció és que aquesta relació amb el transcendent de Déu, portava a Jesús a prendre posició clara en aquest món.
Aquesta posició de Jesús consistia en la seva preferència per la gent senzilla.
Cosa que el portava inevitablement a anteposar els senzills per davant i per damunt dels savis i entesos.
Què vol dir això?
Vol dir que el que es relaciona en sèrio i a fons amb Déu no pot estar amb tot el món.
És a dir: el que pren seriosament a Déu, és el que pren seriosament els més humils i desemparats de la societat.
Pretendre estar en íntima relació amb Déu i alhora pretendre mantenir una posició de privilegiat social, aquestes dues coses són senzillament impossibles. Del tot impossibles.
D’aquí, que la crida de Jesús s’adreça de ple als que van per la vida afeixugats i cansats.
Afeixugats per un jou que els oprimeix. Aquest jou és, de fet, tot el que els fa sofrir, sigui el que sigui i vingui d’on vingui.
A la Bíblia es fa referència al jou dels poderosos i polítics opressors: Egipte, Síria, Babilònia i Roma.
Però en temps de Jesús, quan es mencionava el jou, es tractava sobretot del jou que era la Llei religiosa, que s’havia convertit en una càrrega insuportable.
Per tant, Jesús no vol, no tolera una llei religiosa que resulti una càrrega dura per a la pobre gent.
La religió de Jesús és suau, lleugera, agradable de portar.
Per què?
Perquè és humanitat i felicitat per a tothom.
És així com la vivim nosaltres?
INTERESSANT ESCRIT SOBRE EL "manacorí universal"
Ladaria: “Ni progresista, ni tradicionalista. Un hombre equilibrado”
Un perfil del nuevo prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe en la pluma de uno de sus alumnos, obispo argentino y uno de sus dirigidos de tesis
ERGIO BUENANUEVA*
CÓRDOBA, ARGENTINA
El nombramiento del arzobispo Luis Ladaria como Prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe es – en mi modesta opinión – una muy buena noticia.
Sustituye al cardenal Gerhard Müller, que está cumpliendo los cinco años para los que fue nombrado. Vale aclarar que el Papa Francisco ha determinado que, de ordinario, se respete este período de tiempo para quienes desempeñan servicios en la Curia. Cumplido el plazo, la persona vuelve a su diócesis o asume otro oficio. Claro, aquí se trata de un cardenal. Esto lo hace más llamativo.
Es cierto que seguramente hay otras razones para no renovar su servicio al frente de la Congregación. Al Papa le toca evaluar a sus colaboradores, eligiéndolos libremente. Mucho más en este caso, pues la Congregación para la Doctrina de la Fe es la más importante de la Curia, ya que en ella el Papa delega parte de su oficio magisterial. La congregación y, por ende, su prefecto hablan en nombre del Papa de manera singular.
Pero vuelvo a Ladaria. Es de un jesuita español, nacido en Mallorca. Un teólogo muy conocido. Enseñó en Comillas y también en la Gregoriana. Tuve la suerte de tenerlo como profesor. Me dirigió la tesis de licenciatura. Hice con él un seminario sobre el Espíritu Santo en la enseñanza de los Padres: Atanasio y Basilio.
Se trata de un hombre de muy buen carácter, amable y con una envidiable claridad a la hora de exponer los temas de sus clases. Cualidad que brillaba, de manera especial, cuando el autor o el tema a exponer era de especial complejidad. Sus clases estaban siempre abarrotadas de alumnos. De todos modos, quisiera destacar también la exquisitez humana de su trato con las personas, especialmente percibida por quienes éramos sus alumnos.
Fuimos nombrados obispos en el mismo año. Él fue ordenado en julio y yo en setiembre. Tuve ocasión de entrevistarlo en dos ocasiones: para la Visita “ad limina” de 2009 y más recientemente, mientras la Conferencia Episcopal Argentina elaboraba sus Líneas guía para responder a los abusos sexuales de clérigos. Volví a comprobar entonces sus cualidades para abordar temáticas difíciles con gran calidad en el trato humano.
No se lo puede enrolar en las corrientes teológicas más progresistas. Tampoco en el conservadurismo. Menos aún en el integrismo tradicionalista. Creo que esto es, en los tiempos que corren, un activo de su persona.
Siendo profesor de varias materias de teología dogmática – Gracia y Trinidad, por ejemplo – usé con provecho sus libros. También muy bien valorados por los alumnos. Sus autores de referencia son: De Lubac, Rahner, Von Balthasar, Pannenberg, Alfaro.
En temas difíciles y polémicos suele tener una postura muy equilibrada, sin tensar la cuerda hasta hacer imposible la búsqueda de la verdad integrando diversas posiciones. Esto es, a mi criterio, un activo a su favor, en este momento de fuerte transición eclesial, bajo el ministerio del Papa Francisco. En este punto, tengo expectativas muy alentadoras.
Por otra parte, me consta que se preocupaba de unir a su intensa vida académica el ejercicio del ministerio pastoral, tanto y en cuanto se lo permitían sus tiempos, sobre todo, en la predicación de Ejercicios espirituales.
La Congregación de la Fe tiene como misión «promover y tutelar la doctrina de la fe y la moral en todo el mundo católico. Por esta razón, todo aquello que, de alguna manera toca este tema, cae bajo su competencia».
Ayuda al Papa en el desafiante anuncio del Evangelio en las circunstancias de hoy. Por eso, su misión de ayudar a discernir contenidos teológicos y formas de lenguaje que, respetando la fe recibida, actualicen el mensaje del Evangelio de la salvación.
Dentro de su competencia está también una sección judicial que se ocupa, entre otros delitos contra los sacramentos, de los casos de abusos sexuales a menores cometidos por clérigos (diáconos y presbíteros). En esta materia, ayuda a los obispos a responder con justicia y verdad a las denuncias que se reciben. En esta delicada materia se han dado muchos pasos valiosos. Quedan muchos todavía por dar.
Auguro al arzobispo Luis Ladaria muchos frutos en esta nueva y delicada misión que le confía el Papa. Cuenta con la oración de la Iglesia. Por supuesto, con la mía también.
Dia 1 de juliol 2017, A les 22'30 horesLa nit de l'1 al 2 de juliol l'Adoració Nocturna de Mallorca celebrà la Vigília d'Espigues al Col·legi de la Puresa de Maria a Fartàritx (Manacor). S'hi feren presents les seccions de Palma, Manacor, Inca, Calvià, Felanitx, sa Pobla, Sóller i Sencelles, amb les respectives banderes. Enguany, a més de la tradicional benedicció dels fruits i de les activitats humanes, es donaren gràcies per la beatificació del qui fou vicepresident de lAdoració Nocturna i màrtir a Almeria, i batiat a Mallorca, Lluís Belda i Soriano de Montoya, i, en recordança del centenari de la Mare de Déu de Fàtima, es resà el rosari de forma solemne en la processó de banderes i es consagraren les diòcesis balears al Cor Immaculat de Maria. Presidí la concelebració eucarística monsenyor Andreu Genovart, rector de les parròquies de Manacor i prelat dHonor de Sa Santedat, i la processó i benedicció amb el Santíssim, Mn. Joan Perelló, director espiritual de la secció de Manacor. (Agència Balèria)
Al Convent de la Puresa (Fartàritx)) – MANACOR
Amb l'assistència de grups d'Adoració Nocturna de PALMA, Consell Diocesà, INCA, SENCELLES, FELANITX, SA POBLA, CALVIÀ, SÓLLER, MANACOR i altres… es celebrà com estava previst…
RES DEL ROSARI, des de la”gruta” de Lourdes del pati en processó cap a l'Església.
