Per a les comunitats cristianes, el gest eucarístic de la ‘Fracció del Pa’ no es reduïa simplement a quelcom rebut de la tradició i que s’havia de conservar i transmetre amb fidelitat, sinó que es tractava d’un gest que havia de servir a la pròpia comunitat, per a treure’n les conseqüències per a la vida.
El Dijous Sant, Jesús es comporta amb els deixebles com el primer, com el cap del grup d’aquells que s’asseuen amb Ell a la taula. Jesús actua com a cap de casa, com el pare de família.
Quan Jesús pren amb les seves mans el pa i pronuncia aqueixes paraules, assigna al pa una funció que no és sols d’aliment físic, sinó la de fer present la seva persona enmig de la comunitat dels creients. Aquest canvi de funció volgut per Jesús té el poder de transformar realment la ‘substància’ del pa.
Segons la mentalitat palestina, en parlar de ‘cos’ entenen no sols una part de la persona (carn i ossos), sinó l’home sencer. Per tant, ‘això és el meu cos’ – dit per Jesús – significa la presència de la persona de Crist, tot Ell, baix del signe del pa romput i distribuït… Una presència salvífica que s’experimenta al llarg d’un sopar ‘pasqual’.
Memorial
I encara hi ha una altra novetat respecte als antics rituals del ‘sopar pasqual jueu’. La celebració pasqual del Senyor és un ‘Memorial’, o sia, no un simple record, sinó una actualització d’un esdeveniment passat, a través del ritu i dels signes.
Allò que du a terme Jesús és – abans de convertir-se en memorial per als cristians – anticipació de l’esdeveniment salvífic que tindrà lloc a la creu… Per tant, la Cena de Jesús es projecta cap al futur.
El gest de Jesús fa pensar ben clarament en la seva mort imminent, parlant del ‘cos romput’ i de la ‘sang vessada’, subratllant l’aspecte sacrificial de la seva mort… “Això som jo mateix, que m’entreg per a vosaltres” (la vida de Jesús és una vida entregada, oferta en sacrifici).
El Sant Sopar és el punt culminant de tota la vida de Jesús. És l’explicació de la seva existència, en tant que ‘donada’, vida entregada, expropiada en benefici de tots els homes.
El gest (signe, expressió) del Sant Sopar no és un gest aïllat, sinó qualque cosa que està arrelada en el dinamisme de tota l’aventura humana de Jesús, que està orientada en la pròpia donació, en el ‘ser-per-als-altres’.
Així, aquest ‘pa-romput’ i entregat, aquesta ‘sang-vessada’ expliquen el misteri de l’Encarnació, que continua en el món i en la història.
Nova Aliança i compromís d’estimar
Quan Jesús beneeix el calze, fa una clara referència al ritu del Sinaí… Però anuncia, al mateix temps, que amb la seva mort s’inaugura una Nova Aliança, perquè així pugui néixer una nova comunitat.
La participació en el convit eucarístic comporta un compromís concret d’estar presents a qualsevol lloc on l’home sofresqui.
* * * *
FESTIVITAT DEL COS I LA SANG DE CRIST
Això és el meu cos. Aquesta és la meva sang.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 14-12-16. 22-26
Preparatius del sopar pasqual
12 El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l'anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús:
–On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual?
13 Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec:
–Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, 14 i allà on entri digueu al cap de casa: "El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?" 15 Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar.
16 Els deixebles se n'anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual.
L'últim sopar
22 Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué:
–Preneu: això és el meu cos.
23 Després prengué una copa, digué l'acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. 24 Els digué:
–Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom. 25 Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu.
26 Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres.
Paraula de Déu.
Cada diumenge ens trobem per celebrar l’Eucaristia. Ens apleguem al voltant de la taula, per compartir el pa i el vi. Dijous Sant celebràvem el sopar de Jesús, en el seguit de les celebracions del tridu pasqual. I situàvem –celebrativament i històrica- el comiat als seus amics, tot anticipant el que anava a viure tot seguit. En aquell sopar van passar coses ben importants.
Avui celebrem la solemnitat de Corpus Christi –el cos i la sang del Crist-. Aquesta festivitat va establir-se en el s. XIII, quan alguns qüestionaven la presència real de Crist en el pa i el vi eucarístics. De d’aleshores, aquesta festivitat ens mou a estima, reconeixement públic, delicadesa i reverència amb la materialitat dels elements eucarístics, pràctiques i tradicions diverses…
Benvingut tot això, si ens ajuda a ser més autènticament cristians –seguidors de Jesús, l’amic dels petits i els pobres-. I, també, benvinguda necessària traducció als llenguatges i sensibilitats dels nostres dies.
La celebració d’avui ens parla de 3 coses:
1.- D’Aliment.
De la mateixa manera que el nostre cos necessita aliment, la nostra fe –la nostra vivència cristiana- també necessita aliment. Necessitem alimentar-nos de Jesús. Del mateix Jesús. No de succedanis que potser treuen la sensació de fam, però, de fet, no alimenten.
Avui és un dia per preguntar-nos ben sincerament, ben obertament: de què alimento el meu cor? De què nodreixo la meva fe? Quan Jesús s’ofereix com aliment de vida, m’acosto a alimentar-me de Jesús? O, potser, vaig tastant de diversos plats… segons em van sortint al pas?
2.- Entrega.
En aquell sopar, Jesús identifica la seva vida amb aquell pa que es parteix per arribar i donar vida a tants afamats. La vida de Jesús és un donar-se sencerament. Partir-se per donar vida. Per alimentar la vida. La vida entregada de Jesús, present i visualitzada en un pa que es reparteix. L’entrega de Jesús.
Però és –ha de ser també- l’entrega del cristià que segueix el seu mestre. I, tot seguint-lo, s’entrega als seus germans. El cristià que participa de la celebració de l’Eucaristia, participa també del compromís de donar-se per donar vida. Que a ningú no li falti del necessari. Una existència entesa al servei dels altres.
3.- Comunitat.
Alimentar-me de Jesús i configurar-me en l’entrega de la vida… però no “per lliure, al meu aire”. Sinó amb una comunitat que s’aplega al voltant de la taula per fer del memorial de la seva vida entregada, el criteri del seu viure comunitari. Una colla de gent que s’aplega per reconèixer i constituir-se com la comunitat de Jesús. Com aquells que posen Jesús al seu centre i s’apleguen al seu voltant.
La comunitat cristiana som aquells que hem dinat i sopat junts, sentint-nos convocats per Jesús. Enviats per Jesús. Una comunitat per a la missió. I el re-coneixem partint el pa i passant la copa.
Començava dient que cada diumenge ens trobem per celebrar l’Eucaristia. Ens trobem per escoltar la Paraula de Déu, reconèixer-nos comunitat, trobar-nos amb Jesús, contrastar el nostre viure amb el seu. Cada diumenge celebrem l’eucaristia per assimilar-nos a Jesús. Identificar-nos en la seva vida entregada al servei de la fraternitat dels fills de Déu. Cada diumenge ens alimentem de Jesús, per tal que sigui Ell qui vagi vivint en nosaltres.
EUCARISTIA I CRISI
Tots els cristians ho sabem. L'eucaristia dominical es pot convertir fàcilment en un “refugi religiós” que ens protegeix de la vida conflictiva en la qual ens movem durant la setmana. És temptador anar a missa per a compartir una experiència religiosa que ens permeti descansar dels problemes, tensions i males notícies que ens pressionen de tota banda.
A voltes som sensibles a a dignitat de la celebració, però oblidem fàcilment les exigències de celebrar la Cena del Senyor. Ens enutja que un sacerdot no atanyi bé la normativa ritual, però celebrem de rutina la missa, sense fer cas a les crides de l'Evangeli.
El risc és sempre el mateix: combregar amb Crist en l'íntim del cor, sense tenir cura de combregar amb els germans que sofreixen. Compartir el pa de l'eucaristia i ignorar la fam de milions de germans mancats de pa, justícia i futur.
En pròxims anys els efectes de la crisi s'agreujaran més del que pensem. L'allau de mesures que es dicten faran créixer més la desigualtat injusta. Moltes persones del nostre entorn més o menys pròxim es trobaran davant un futur incert i imprevisible. Veurem immigrants mancats d'assistència sanitària, malalts sense solució al seus problemes de salut o medicació, famílies obligades a viure de caritat, persones amenaçades per desnonament, manca d'assistència, joves sense futur. És inevitable. Ens endurim o ens fem solidaris.
La celebració de l'eucaristia enmig d'aquesta societat en crisi pot ser un lloc de conscienciació. Cal alliberar-nos d'una cultura individualista que ens avesa a viure i pensar només en els nostres interessos, i aprendre senzillament a ser més humans. Tota eucaristia està orientada a crear fraternitat.
No podem escoltar a Jesús cada diumenge, i no reaccionar a les seves cridades. No podem demanar al Pare “nostre pa de cada dia”, i no pensar en aquells que no en tenen. No podem combregar amb Jesús i no ser més generosos i solidaris. No podem donar-nos la pau i no allargar una mà als qui estàn tot sols i indefensos.
A les col·lecta realitzades amb motiu de la festa del Santcrist el passat diumenge, i amb l’aportació feta amb els clavells vàrem recaptar 1.888 € que seran destinats a ajudar a pagar la restauració de l’arrambador del campanar de la parròquia dels Dolors. Aquest pròxim dimarts està previst que es comencin a muntar els bastiments per poder dur a terme aquesta obra.
– Dissabte que ve, dia 2 de juny celebrarem la solemnitat del Corpus.
La missa solemne serà a les 20’00 a la Parròquia dels Dolors.
En acabar la missa hi haurà la processó pels carrers de costum.
( La col·lecta d’aquest dia serà per Càritas.)
* * * * * * * *
LA SANTÍSSIMA TRINITAT
EVANGELI
Batejats en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant.
Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 28, 16-20
Jesús ressuscitat envia els seus deixebles
16En aquell temps els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat.17 En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat.18Jesús s'acostà i els va dir:
–He rebut plena autoritat al cel i a la terra.19Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant20 i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.
La paraula “Déu” sembla que, d'entrada, ens suggereix l'ésser superior, que està per damunt de tot i que ho domina tot. I quan es pensa amb la paraula que s’ha utilitzat en la confessió cristiana, a més a més de considerar-se'lllunyà, se l'ha considerat estrany, enigmàti i misteriós… És el que pot suggerir, d’entrada, l’expressió “Santíssima Trinitat”: Déu és “un, però en tres persones”. Tot plegat no sembla massa atractiu. No, amb l' entusiasme amb el que presenta Déu el llibre del Deuteronomi, que hem escoltat a la primera lectura.
Però aquests qualificatius aplicats a Déu contrasta en la manera, com aquest Déu s'ha volgut manifestar-se a la humanitat. Déu s'ha volgut manifestar-se proper, tan proper que s'ha fet un de nosaltres, s’ha fet tan extremadament proper que s’ha fet de carn i ossos com nosaltres. És Jesús de Natzaret, el Fill de Déu encarnat, qui ens l'ha revelat. I ha volgut romandre amb nosaltres fins a la fi del món. I hi és present, d’una manera especial en el germà necessitat. Déu és llunyà? Déu és proper!
Déu estrany?
I aquest Jesús, Déu amb nosaltres, ens ha presentat la Divinitat, ens ha presentat Déu, com una família. No hi pot haver una imatge més propera i domèstica que una família; i una família ben unida: com un pare, amb el seu fill ben units per un fort vincle, al que se li dona el nom d'Esperit, l'Esperit Sant. Déu és estrany? Déu és família!
Déu és enigmàtic?
I hem escoltat com Pau avui ens ha dit que podem dirigir-nos a Déu com a Pare, perquè, per acció d'aquest Esperit, nosaltres esdevenim també membres d'aquesta família. Nosaltres en som també fills del Pare, Déu, i germans del Fill, encarnat en Jesús de Natzaret. Déu és enigmàtic? Déu és familiar!
Déu és misteriós?
El que fa que Déu no sigui llunyà, sinó proper; el que fa que Déu no sigui estrany, sinó família; el que fa que no sigui misteriós, sinó familiar, és que Déu és amor i, per tant, es fa proper, és una família que s'estima, i el seu amor, l’Esperit Sant, ens fa familiars seus. I això fa que Déu no sigui precisament misteriós, sinó que és comunitat d'amor. Déu és misteriós? Déu és misteri d'amor!
Aquest és el Déu cristià, el Déu que ens va mostrar Jesús, i és el Déu que Ell ens envia a anunciar a tots els pobles, a tots els nostres entorns amb la nostra paraula i amb el nostre testimoni de vida, fent-nos propers, familiars, sempre moguts per l'Esperit de Déu, que és misteri d'amor, i que és ben viu en el més profund de la nostra interioritat.
EL MILLOR AMIC
En el nucli de la fe cristiana hi ha una afirmació essencial. Déu no és un esser tenebrós i impenetrable, tancat dins ell mateix. Déu és Amor i sols Amor. Els cristians creim en el Misteri últim de la realitat, que dóna sentit i consistència a tot. No hi ha sinó Amor. Jesús no ha escrit cap tractat sobre Déu. En cap moment exposa als camperols de Galilea doctrines sobre ell. Per a Jesús Déu no és un concepte, una bella teoria, una definició sublim. Déu és el millor Amic de l'esser humà.
Els investigadors senyalen una dada que recullen els evangelis. La gent que escoltava a Jesús parlar de Déu i el veia actuar en el seu nom, experimentava a Déu com a Bona Nova. El que Jesús deia de Déu era una cosa nova i bona. L'experiència que comunica i transmet els sembla la millor notícia que poden escoltar de Déu. ¿ Per què ?
Primer, Déu és de tots, no sols dels que es senten dignes per anar al Temple. Déu no està lligat a cap lloc sagrat. No pertany a una religió. No és propietat dels piadosos que pelegrinen a Jerusalem. Segons Jesús, “fa sortir el sol sobre bons i dolents”. Déu no exclou ni discrimina ningú. Jesús convida a tots a confiar en ell: “Quan pregueu digueu: ¡Pare!”.
Amb Jesús descobrim que Déu no és dels qui s'acosten carregats de mèrits. Abans que ells, escolta als qui demanen compassió perquè es senten pecadors. Segons Jesús, Déu cerca sempre els que estan perduts. Per això és tan amic dels pecadors. Per això els diu que ell “ha vingut a cercar i salvar qui es sentia perdut”.
Se n'adonen que Déu no és dels savis i entesos. Jesús dóna gràcies al Pare perquè gusta de revelar als petits les coses que estan amagades als il·lustrats. Per Déu és més fàcil entendre's amb el poble senzill que amb els doctes que pensen saber-ho tot. Jesús, dedicat en nom de Déu a alleugerir el sofriment dels malalts, alliberar els possessos per esperits malignes, rescatar leprosos de la marginació, oferir perdó als pecadors i prostitutes…, convenç que experimentava Déu com el millor amic de l'esser humà, que només cerca nostre bé i s'oposa al que ens danya.
Els seguidors de Jesús no dubten que el Déu encarnat i revelat en Jesús és Amor i només Amor cap a tots.
"El Déu trinitari és font i cim de tota tendresa"
El misteri de Déu supera infinitament el que la ment humana pugui captar.
Però Déu ha creat el nostre cor amb un desig infinit de buscar-lo a Ell, l’Únic, de tal manera que no trobarà consol eficaç ni repòs segur si no és en Déu.
El nostre cor, amb el seu desig insaciable d’estimar i de ser estimat, ens obre una escletxa, una fissura per a poder intuir el misteri inefable de Déu.
En el seu deliciós relat de “El Petit Príncep” A. de Saint Exupéry fa aquesta sàvia afirmació: “Només amb el cor es pot veure bé; l’essencial és invisible als ulls.”
És una forma bella d’exposar la intuïció dels teòlegs medievals: “Ubi amor, ibi est oculus”: A on hi regna l’amor, allà hi ha ulls que saben veure-hi.
S. Agustí ho havia dit segles abans d’una manera més directa: “Si veus l’amor, veus la Trinitat.”
Quan el cristianisme parla de la Trinitat vol dir que Déu, en el seu misteri més íntim, és amor compartit, estimació compartida.
Déu no és una idea fosca i abstracta
no és energia oculta, amagada
no és una força perillosa
no és un ésser solitari i sense fesomia
no és un rostre apagat, indiferent
no és una substància freda, impenetrable.
Déu és Tendresa desbordant d’amor.
Aquest Déu trinitari és font i cim de tota tendresa.
La tendresa inscrita en la persona humana té el seu origen i terme en la Tendresa que constitueix el misteri de Déu.
Per això la tendresa no és un sentiment més,
-és signe de maduresa i vitalitat interior
-brolla d’un cor lliure, capaç d’oferir i de rebre amor
-un cor “semblant” al de Déu.
La tendresa és el segell, l’empremta, l’encuny més clar de Déu en la creació, el que expressa el grau d’humanitat d’una persona.
Aquesta tendresa s’oposa frontalment a dues actituds molt esteses en la nostra cultura actual:
-la duresa de cor entesa i viscuda
com a barrera
com a mur
com apatia
com a indiferència i fredor davant l’altre
-i el replec sobre un mateix, és a dir:
l’egocentrisme ferotge
l’absència d’interès i de sol·licitud en la recerca del bé real de l’altre i dels altres.
El món es troba avui davant d’una grandiosa alternativa entre
-la cultura de la tendresa i, per tant, de l’amor i de la vida
-o una cultura de l’egoisme i, per tant, de la freda i muda indiferència, de la violència i de la mort.
Els que creiem en la Santíssima Trinitat sabem i tenim ben clar què hem de promoure, què hem de fomentar, de què hem d’examinar-nos i què hem d’exigir-nos.
En una paraula:
tendresa viva en comptes de fredor glaçadora.
La vivim nosaltres aquesta tendresa?
Sabem oferir-la amb naturalitat espontània i sincera?
No es tracta de fer comèdia sinó de procedir sincerament i d’actuar amb noble franquesa.
Actuar així.- encara que ens la refusin.
Actuar així.- encara que ens la critiquin.
Actuar així.- encara que en malparlin.
Són ells els que sortiran perdent-hi.
Pregària
Els propietaris de grans joies i tresors no poden deixar-los gaire temps visibles: correrien perill. Per això, els tanquen en una poderosa caixa forta, amb claus, contrasenyes, ficada en un amagatall que ningú sàpiga… Al final, aquelles relíquies tan boniques no es poden gaudir més que de tant en tant, quan algú obre amb compte la caixa per contemplar-les una estona, abans de tornar a segellar el secret.
Així podria passar amb Déu: per als creients un tresor tant gran tenim el perill d'encabir-lo en una parcel·la de la nostra vida (els diumenges, les festes, les tradicions, el meu petit compromís setmanal…) i tancar-lo allà, sense deixar que afecti cada decisió que prenem. De tant en tant amb la contrasenya obriríem la porta i veuríem Déu, quedaríem satisfets i el tancaríem de nou, per anar a fer la nostra, a governar la nostra vida. En definitiva, es tracta precisament de declarar qui és propietari de qui: Déu de nosaltres o, com una joia preuada i rara, nosaltres de l'experiència de Déu que volem? Si és la primera, a vegades Ell ens desprogramarà, ens sorprendrà, ens deixarà perplexos, ens demanarà trencar rutines amb més generositat…
No podrem encabir-lo enlloc, ni entendre'l. Si és la segona, el tornarem a tancar, domesticat, en la nostra caixa forta personal,… i a oblidar-nos-en satisfets fins la setmana que ve.
Per Pentecosta, els cristians celebrem que l’Esperit de Déu , de Jesús està amb nosaltres.
– Hola avi! Avui a catequesi hem parlat de Pentecosta!
Què hi ha per berenar?
– Hola Martí! Mira a la cuina que l’àvia l’ha deixat preparat. I què, com ha anat ?
– Hem llegit un text dels Fets dels Apòstols 2, 1 -13 i ens han explicat un munt de coses: comunitat, Esperit Sant, la força, el vent, ser testimoni…
– Noi, com es nota que vas al grup dels grans!
– Ha sigut “xulíssim” quan la Marta, la meva catequista, ens ha dit que l’Esperit de Déu, de Jesús, fa que les persones visquem la vida de cada dia al ritme de l’amor de Déu.
En Martí va continuar explicant:
– Primer ens hem quedat callats, però després hem començat a parlar tots a l’hora. La Clara s’ha posat a cantar: “Viu al ritme de l’amor” (ja la coneixes , avi, s’anima sola!), la Bet deia que si l’Esperit ens mou havia de ser la melodia i no el ritme, la Mireia el so, el Xavi les notes…
Hem organitzat un ” follón” que han vingut els del grup del costat a preguntar què passava. I la Marta ha contestat, somrient per sota el nas: “l’esperit, que ho mou tot!”
– M’ho imagino! – va dir l’avi, somrient. – Quina colla! Poc a poc anireu traient l’entrellat, però és ben cert que l’Esperit ens porta a viure. I quan es viu estimant com Jesús estima… i tant que tot es mou! I tant que tot canvia!
Jesús, gràcies per ser el meu amic i ajudar-me a descobrir l’Amor de Déu.
Avui celebrem una de les festes més importants de l’any, juntament amb el Nadal, que commemora l’encarnació, el naixement de Jesús en el nostre món, i juntament amb la Pasqua, que celebra la resurrecció de Jesús, el Senyor, perquè el nostre Déu és el Déu de la vida.
Sovint ens passa desapercebuda aquesta festa de Pentecosta, perquè sembla que sigui simplement la cloenda del temps Pasqual. Però, en realitat, és la festa de la vida de Déu en nosaltres per l’Esperit.
Us enviaré l’Esperit de veritat
Jesús abans de la seva Passió ja anava dient als seus deixebles que marxava però que no els deixaria sols, que enviaria l’Esperit de la veritat i de la força de Déu en nosaltres. No ens ha deixat sols. Déu no ens deixa sols, mai. El seu Esperit ve a nosaltres, vol habitar en nosaltres. Ho desitja ardentment. Perquè el Senyor sap que som febles, que necessitem un Defensor. Sap que necessitem un guia que ens condueixi a la veritat i a la vida veritable. Sap que necessitem qui ens doni força i esperança.
Potser avui és un dia idoni per posar-nos davant el Senyor, amb les mans obertes, físicament si és possible, en signe d’acollida. Disposats a rebre. Amb les mans obertes perquè sabem que en realitat les tenim buides. Perquè són fràgils. Obertes perquè volem que sigui Ell qui ens les ompli. Volem que, així com les mans les tenim obertes, el nostre cor també estigui obert per acollir aquest "Habitador de l’ànima" que és l’Esperit
Sí, Jesús sabia perfectament que tenim “una càrrega massa pesada”, que la nostra fragilitat no ens deixa, encara, viure plenament la Vida que ell ha vingut a donar-nos. Per això ens ha donat l’Esperit, perquè ens vagi conduint, perquè ens vagi ajudant a seguir el camí.
Tant de bo avui, com dèiem, obrim les mans i el cor, en silenci, per deixar que l’Esperit entri en nosaltres…
2) Esperit i carn lluiten l’un contra l’altre
Sant Pau en la carta als Gàlates ens recorda un fet del que hem de ser ben clars. Els impulsos de l’Esperit, l’estil i els principis de l’Evangeli, no són senzills, estan confrontats amb els impulsos, l’estil i els principis ‘del món’, de la mundanitat, del prestigi, del poder, de la supèrbia, de l’autobombo, de l’egoisme, de l’exclusió, de la ignorància dels sofriments dels altres, de les rivalitats, dels excessos, dels abusos i maltractaments de tot tipus, de la mentida, de la defensa dles propis interessos per sobre de la fraternitat… Podem pensar, per un moment, com podem continuar aquesta llista, o bé com omplir de contingut cadascuna d’aquestes paraules. Malauradament estan plenes de realitat concreta.
I hem de veure que sí, que els impulsos de l’Esperit van per una altra banda. Oposada a aquesta. Com diu sant Pau, els fruits de l’Esperit són ben diversos. Els podem recordar, simplement, i sentir a manera d’examen de com ens deixem portar per l’Esperit en la nostra vida. Sí, els fruits de l’Esperit són: Amor, Alegria, Pau, Paciència, Bondat, Fidelitat, Mansuetud, Sobrietat…
Com visc cadascuna d’aquestes dimensions? Com em deixo conduir per cadascun d’aquests camins?…
3) Sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengues
En la primera lectura, el relat de la Pentecosta dels apòstols, i de Maria que sens dubte era també amb ells, podem fixar-nos en com l’Esperit té una qualitat ben notable: no és uniformitzador, no és una recepta igual per a tots/es. L’Esperit fa que les bondats i l’acció de Déu es declinin, s’expressin, en les diverses llengües, és a dir, les diverses identitats, maneres de ser, de cadascú. L’Esperit ve a nosaltres allà on som. No allà on creiem que hauríem de ser. I allà on som, s’adapta a la nostra realitat, per fer-nos comprendre i fer-nos viure les meravelles de Déu. És tremendament respectuós amb la condició humana i amb la diversitat de realitats i maneres d’entendre i de viure les coses. Per a cadascú, allà on sigui, l’Esperit és Bona Nova i força per a ser-ne testimonis.
Potser avui podem valorar com l’Esperit ve a nosaltres, a mi, allà on som, i proclameem les grandeses de Déu de manera íntima, adaptada a la meva manera de ser, adaptant-se allà on sóc, per fer-me avançar per a ser testimoni…
Que el Senyor, doncs, tan generós que ens ha enviat la seva mateixa presència en l’Esperit, ens acoompanyi sempre, i que el sapiguem acollir i actuar en nosaltres.
Parlar de l’Esperit Sant és parlar del que podem experimentar de Déu en nosaltres.
L’Esperit és Déu actuant en la nostra vida:
-la força
.la llum
-l’alè
-la pau
-el consol
-el foc que podem experimentar en nosaltres i quin origen últim està en Déu, font de tota vida.
Aquesta acció de Déu en nosaltres es produeix gairebé sempre de forma
amagada
silenciosa
i muda.
El mateix creient només intueix una presència gairebé imperceptible.
A vegades sí que ens envaeix la certesa exultant, l’alegria, la confiança total de què
Déu existeix
Déu ens estima
tot és possible
fins i tot, la vida eterna.
El signe més clar de l’acció de l’Esperit és la vida.
Déu està allà on la vida es desvetlla i creix, on es comunica i s’expandeix.
L’Esperit Sant sempre és Dador de vida
-dilata el cor
-ressuscita el que està mort en nosaltres
-desvetlla l’adormit
-posa en moviment el que havia quedat bloquejat.
De Déu sempre estem rebent nova energia per a la vida, noves sorpreses, noves i renovadores esperances.
L’Esperit condueix la persona a viure-ho tot d’una forma diferent: des d’una veritat més fonda, des d’una confiança més gran, des d’un amor més desinteressat i noble, més sacrificat i alegre.
Per a bastants, l’experiència fonamental és l’amor de Déu i ho diuen amb una frase tan senzilla com “Déu m’estima.”
Aquesta experiència els retorna la seva dignitat indestructible
els dóna forces per alçar-se de la humiliació i el desànim
els ajuda a trobar-se amb el millor d’ells mateixos.
N’hi ha d’altres que no pronuncien la paraula “Déu” però experimenten una confiança fonamental que els fa estimar la vida i les persones malgrat tot, que els ajuda a plantar cara als problemes i a buscar el bé de tots.
Ningú viu privat de l’Esperit de Déu.
En cada persona hi és Ell obrint-nos al millor viure i a la fraternal convivència.
Aquest és el missatge i la tasca de la festa de Pentecosta
-oberts al millor viure
-oberts a la fraternal convivència
Ens hi obrim nosaltres?
* * * * * * *
AQUESTA SETMANA HAN ESTAT:
LES FESTES DE SANT DOMINGO
I ELS "MORATONS" HAN SORTIT AL CARRER…
"PROGRAMA MOSAIC" 6 maig 2018
(minuts 22-28..)
(Preparatius de la FESTA DEL SANT CRIST a MANACOR, minuts 20-28)
