Hi ha qualque cosa que no es diu quan s'estudia la crisi religiosa del nostre temps. Uns s'allunyen de la religió, altres la redueixen a mínims, altres viuen una fa apagada. Tot això es dóna sense que les persones es plantegin de manera conscient quina actitud adoptar davant Déu i perquè. Actuen així sense criteri ni punts de referència.
A banda, podem observar que sovint es parla de Déu com “de nom”. No hi ha experiència personal. S'oblida, com diu W. Scmidt que “la religió només es pot captar de veres des de dintre”, tenim doncs el perill de parlar d'ella “com parlaria un cec dels colors”.
La fe en Déu es pot debilitar o apagar de moltes maneres, però hi ha un camí per revifar-la: l'oració personal. Aquest “posar-se davant Déu” en silenci i a soles. Ningú que hagi tornat a Déu ha deixat de sentir-lo com amic en el pregon del son esser. La fe es desvetlla quan la persona invoca Déu, el cerca, el crida, l'interroga, el desitja. Déu no s'amaga al qui així el cerca. Més encara. Està ja present en le recerca.
En aquesta oració personal es dóna “una certa ruptura de nivell” que permet al subjecte viure una experiència diferent, que està més enllà d'altres vivéncies centrades en l'utilitat, la possessió, l'interés econòmic, que formen la vida ordinària. En aquesta oració, la persona “es col·loca davant Déu”. Això és decisiu. El cor de tota religió. Qui ho ha conegut acaba i diu com Job: “Jo només etconeixia d'oïda, però ara t'he vist amb els meus ulls”. (Job 42, 5)
No oblidem les conegudes paraules de Jesús: “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, 10 perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren”. Hi ha molts camins per a trobar-se amb Déu, però cap tan decisiu com la pregària. La fe es desvetlla parlant a soles amb ell.
PARE DEL CEL (clicar sobre imatge)
ADORACIÓ NOCTURNA
Pregària amb Exposició del Santíssim a l'Església de Fartàritx
Dijous, 1 d’AGOST de 2019 Hora 20:30 h
"Un creient que mai no prega no és creient"
La pregària és un dels temes més desenvolupats de l’evangeli de S. Lluc, tant pel que fa a l’oració que practica Jesús com per les recomanacions en les que el mateix Jesús insistia i remarcava.
Per què?
Perquè la pregària és essencial en l’experiència religiosa: essencial el demanar i essencial l’oferir. De manera que, amb tota raó, podem assegurar que la pregària és la pràctica més específicament característica de qualsevol forma de veritable religiositat.
Això explica que Jesús, tot i les seves crítiques a la religió oficial, fos un exemple constant en la pràctica de l’oració. Jesús es va enfrontar al Temple, als capellans, al culte oficial, a la Llei jueva, als rituals. Per això, els dirigents religiosos l’atacaren i van voler eliminar-lo. Però ningú no li va poder recriminar que no pregués. L’originalitat de Jesús és que per pregar no anava ni al Temple ni a la Sinagoga. Jesús pregava en la solitud, a la muntanya, al camp.
Per què és important la pregària?
És important perquè l’específic de l’experiència religiosa no està en les idees i veritats que ensenya sinó en les experiències que desvetlla. Demanar perquè som pobres i oferir bones obres.
Tot el que diuen les religions es refereix a aquest món. Encara que parlin de Déu, del cel, de l’altra vida. Tot això són paraules amb les que les persones religioses expressen la nostra limitació i l’anhel per a sobrepujar-la.
Doncs bé: la pregària és l’expressió més típica de manifestar la nostra experiència religiosa. Per tant, és el reconeixement humil de les nostres limitacions. I és, a la vegada, l’anhel de superar-les. Per això podem dir que un creient que mai no prega.—no és creient.
Doncs, què és?
És una persona amb una forta càrrega ideològica, orientada cap a un Déu imaginari i fantasiós. La veritable relació amb el Transcendent només es pot viure mitjançant el desig fecund, l’experiència quotidiana, l’anhel sincer, la recerca pura. Això és el que Jesús ens ensenya sobre la pregària.
És hora de què ens preguntem:
Quan i com preguem nosaltres? Quantes estones hi dediquem cada dia en concret? No es tracta de buscar fàcils excuses. Segur que les trobarem. Es tracta de comprometre’s davant de la pròpia consciència i davant de Déu. Primer: demanant el que necessitem i, segon: oferint el que tenim, és a dir: compartint generosament.
– Dijous dia 25 de juliol és la Festa de St. Jaume, patró de Manacor, Tots estam convidats a l’Ofici Solemne que tendrà lloc a les 20 hores a l’Església dels Dolors.
– En el mateix Ofici manifestarem el nostre agraïment al servei que ha fet Mn. Francesc Xavier Riutort durant 5 anys.
– Com és costum, en acabar l’Ofici, els cavallers ofereixen un refresc. Enguany, la comunitat cristiana el complementarem per poder saludar amb major alegria al nostre estimat vicari. Per això convidam a tothom que pugui per aportar una coca o algúna altra cosa per compartir. Se rebran el mateix dijous capvespre a partir de les 18 hores al pati dels Llovissos, aferrat a l’Església.
Gràcies a tots per anticipat.
(Power-Point)
El Senyor li va respondre: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses,
quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.
16º setmana del temps ordinari (C)
EVANGELI
Marta l'acollí. Maria ha escollit la millor part.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 10,38-42
Marta i Maria
38Mentre feien camí, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta.39 Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula.40Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué:
–Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar.
41El Senyor li va respondre:
–Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses,42 quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.
"Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària".
Aquesta resposta que dóna Jesús a la queixa de Marta, segons com, ens pot desconcertar. Sembla com si digués que és més important escoltar que actuar. D'alguna manera sí que ho diu, però cal matisar-ho bé. L'actitud que defensa Jesús no és la d'escoltar i no fer res, perquè això, evidentment, aniria contra l'esperit de la seva Bona Nova. Fixem-nos que Ell afirma que Maria ha escollit la millor part. Escoltar és solament una part. Però el tot complet és escoltar la Paraula i posar-la en pràctica. Això se'ns inculca a cada pàgina de l'evangeli i ho recordàvem diumenge passat en la paràbola del Bon samarità: no és suficient una estimació teòrica, sinó que cal concretar-la en obres.
Això ens ha de quedar ben clar. Jesús, en aquest evangeli, únicament vol remarcar la importància de saber escoltar la seva Paraula, deixant-nos influenciar per ella. Perquè si no som capaços d'escoltar Jesús, per omplir-nos de la seva llum i del seu amor, encara que féssim moltes coses, de poc servirien.
Allò que dóna valor a les nostres obres és la rectitud d'intenció, el grau d'estimació amb què les fem. Si sols busquéssim egoistament els nostres propis interessos o per afany de lluïment personal, no servirien de res. Avui dia hi ha encara moltes persones "preocupades i neguitoses per moltes coses", però que obliden allò que és essencial per a un creient: l'obertura interior a Déu.
I llavors, gasten la seva vida fent mil coses superficials, que no donen fruit, que no deixen cap rastre positiu darrere seu. Això seria llàstima perquè significaria malversar el do preciós de la vida.
2. Però també necessitem escoltar la seva Paraula per una altra raó. Perquè sempre és una proposta d'estimació que pot donar sentit a tota la nostra vida. La Paraula de Jesús ens omple el cor, cosa molt necessària en una època com la nostra tan buida, tan insolidària, tan mancada d'estimació. La Bona Nova de Jesús no sols va dirigida a la ment, sinó també, i sobretot, al cor que se sent estimat i, per tant, més ple de vida.
De vegades, oblidem una cosa molt important: que nosaltres no som solament influenciables per l'ambient exterior que ens envolta, sinó també- i molt!- per la situació afectiva que portem dins.
Quan el nostre esperit està en pau i ens sentim estimats, més fàcilment serem capaços de ser fidels a l'evangeli. Però si tenim el cor buit, si ens hem deixat guanyar per la tristesa, tot se'ns fa més dur, més difícil, encara que nosaltres tinguem la mateixa bona voluntat de sempre.
Si nosaltres som capaços d'obrir la ment i el cor a la Paraula del Senyor, ens sentirem estimats i constatarem que el seu "jou és suau" i la seva "càrrega és lleugera". Les realitats externes seran les mateixes, però tot ho veurem amb uns altres ulls, amb una llum nova: amb la de Jesús que sempre és portadora de pau i d'esperança. Per això Jesús va dir a Marta, i també ens ho diu a nosaltres: "la part que Maria ha escolit és la millor". Ens ho creiem això?
Hi ha persones – i no poques – que consideren la vida interior com una realitat perfectament inútil i supèrflua. Innecessària. De fet, ni tan sols saben de què es tracta. Són persones que s’organitzen la vida només des de fora, des de l’exterior.
Gairebé tot el que fan té com a objectiu alimentar la seva personalitat més externa i superficial. De manera que mai aprofundeixen en el seu interior. Si els preguntes: Qui ets tu?, us diran el seu nom i cognoms, a on viuen, en què treballen, quants anys tenen. Si aneu més enllà i els pregunteu: Quin és el teu caràcter?, bastants ja no sabran respondre amb seguretat, perquè no es coneixen ells mateixos.Si els pregunteu: Qui ets tu en el més profund? O: Què busques?, la majoria es quedaran callats.
Molts homes i dones d’avui no saben el que és estar en contacte amb el que el gran místic Ruysbroeck anomenava el fons de la persona. Ignoren del tot com cuidar la seva vida interior.
S’esforcen – això sí! -, per millorar el seu nivell de vida, la seva aparença física, el seu estat anímic. Cuiden el seu aspecte exterior però no tenen temps de mirar endins de la consciència. Viuen inquiets i nerviosos per moltes coses, però obliden una realitat absolutament necessària a la persona humana: la seva obertura interior a Déu.
Déu no admet substituts.
Freud i els seus seguidors ens han familiaritzat amb diverses neurosis provocades per la repressió dels instints. Però, no són les úniques. El suec Stinissen ha parlat d’una neurosi fonamental de l’home d’avui que té el seu origen en la repressió de Déu.
Segons aquest autor es tracta d’una neurosi més profunda, que resulta de la pèrdua de contacte per part de l’home amb el nivell transcendental del seu ésser i que el precipita cap a un abisme d’absurd i de solitud. Cap teràpia psicològica pot guarir aquesta neurosi fonamental perquè està causada per un descentrament del jo més autèntic.
Podem aconseguir que la nostra vida sigui més agradable i còmode, però el problema més profund no l’haurem pas resolt.
Sant Agustí ho va expressar fa segles en una frase ben coneguda:
“Ens has fet per a tu, i el nostre cor no reposarà fins que no arribi a tu”. Aquest tu, és Déu. I aquest jo, som nosaltres.
Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?
Ell respongué: El qui el va tractar amb amor.
Llavors Jesús li digué: Vés, i tu fes igual.
A vegades donem per perdudes les persones, diem: "aquell, o tal altre és així i no canviarà pas". No confiem en que, en contacte amb realitats més o menys fraternals, tota persona canvia.
És una cosa que ens ensenyen les persones que fan mitja. El fil utilitzat pot no ser gens elàstic, però segons el tipus de punt utilitzat per a la mitja, crearem un teixit amb diferents graus d'elasticitat. Igualment amb les persones: algú pot tenir una personalitat ben difícil, però quan procurem crear un entorn acollidor que el reconegui i l'acompanyi (el lligui a la resta de mitja), aleshores la seva "elasticitat" pot canviar notablement.
Déu nostre, et demanem la confiança de mirar les persones segons la teva mirada, i no segons els nostres prejudicis, per tal que no t'impedim teixir miracles amb qualsevol fil.
(POWER-POINT)
(clicar sobre imatge)
15º setmana del temps ordinari (C)
EVANGELI
Per a mi, ¿ qui són els altres?
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 10,25-37
Paràbola del bon samarità
25 Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta:
–Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
26 Jesús li digué:
–Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?
27 Ell va respondre:
– Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.
28 Jesús li digué:
–Has respost bé: fes això i viuràs.
29 Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:
–I qui són els altres que haig d'estimar?
30 Jesús va contestar dient:
–Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. 31 Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda.32 Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda.
33 »Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. 34 S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. 35 L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li:
»–Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.
36 »Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?
L'Evangeli d'avui comença amb aquella pregunta que fa el mestre de la Llei: "¿Què he de fer per tenir l'herència de la vida eterna?". Convé, de tant en tant, parar-nos i plantejar-nos aquesta qüestió: preguntar-nos sincerament si estem avançant en la direcció encertada. Seria llàstima que caminéssim per la vida mig adormits o desbordats per les activitats, sense saber realment cap a on anem.
Si volem ser persones lliures, cal que sapiguem portar el timó de la pròpia vida: cal que tinguem ben definida la meta final que volem assolir. Sé realment cap a on vaig?
Jesús, a l'evangeli, ens ensenya quina és la bona direcció. I ho fa amb una paràbola, una de les més boniques de tot l'evangeli, i que és una reproducció de la nostra vida.
La nostra vida és un camí. I al llarg d'aquest camí ens anem trobant amb persones de tota mena i de tota situació.
Quina actitud prenc amb elles?
2. L'evangeli ens parla d'un sacerdot i d'un levita que, malgrat veure aquell home necessitat, van "passar de llarg, per l'altra banda". El samarità, en canvi, "se'n compadí" i "s'hi acostà". Aquesta és l'actitud fonamental per estimar i per sentir-me proïsme dels altres: ser sensible a les necessitats de les persones que m'envolten i acostar-m'hi. Després ja miraré com puc concretar el meu ajut, d'acord amb les meves possibilitats. Però, de moment acostar-m'hi.
Perquè, si ja d'entrada restés indiferent, tot està perdut: sempre passaré de llarg i per altra banda, com ho van fer el sacerdot i el levita de la paràbola. Sóc sensible a les necessitats dels altres? Quina mena de cor tinc: estimador o indiferent?
3. No podem ser persones tancades egoistament en nosaltres mateixos, sinó obertes a les persones que ens envolten. Això és el que ens demana Crist. El meu proïsme són tots aquells que la vida em posa al meu costat: aquells amb qui em trobo i veig que em necessiten. I començant pels de la pròpia família, pels que tinc més a la vora. Seria absurd estimar els qui viuen lluny o han mort, i no fer-ho amb els que tinc a casa. Actuar així seria "fugir d'estudi".
He d'estimar, sobretot, aquells amb qui el fregadís de la vida em posa en contacte. Ells són, sobretot, el meu proïsme: la parella, els fills, els avis… especialment, si no es poden valer per ells mateixos.
Potser nosaltres ens sentim satisfets, dient que no els falta res, que tenen cobertes totes les seves necessitats. Però, n'estem segurs que no els falta res? Segurament que nosaltres actuem amb correcció. Però potser ens falta saber donar un pas més: fer-los sentir, de forma entenedora per a ells, que els estimem, que els valorem.
Perquè, qui no se sent estimat, per més coses que tingui, no és feliç. Un cor buit no és mai feliç. Mai. En som conscients?
4. I volia acabar amb dues observacions. Recordeu que l'evangeli de fa dos diumenges ens parlava d'uns samaritans que no volien acollir Jesús i els seus deixebles?
Doncs avui Jesús ens presenta un samarità com un model a imitar per tots nosaltres.
Potser l'evangeli ho remarca expressament perquè vegem que, en aquest món, hi ha de tot i que hem d'evitar fer judicis massa generals, com si tots fossin iguals: els polítics, els immigrants, els policies, els empresaris, els treballadors…
I l'altra observació que volia fer és que, a més de preocupar-nos de les persones properes, no hem d'oblidar tampoc les del Tercer Món que viuen en la misèria més espantosa. Hi ha organitzacions que garanteixen que el nostre ajut arribarà a qui ho necessita. Reflexionem-hi.
(clicar)
La tranquil·litat de consciència té el perill de fer-nos insensibles al sofriment humà
La paràbola del Bon Samarità li va sortir a Jesús del cor perquè caminava per Galilea molt atent als pobres i malalts que veia arrecerats en els marges dels camins.
Què volia Jesús?
Volia ensenyar a tots a caminar per la vida amb compassió, però pensava sobretot en els dirigents religiosos. En el marge d’un camí perillós hi ha un home assaltat i robat que ha estat abandonat mig mort. Afortunadament, pel mateix camí arriben un sacerdot i després un levita. L’un i l’altre pertanyen al món oficial del Temple. Són persones piadoses. Sens dubte s’apiadaran de l’home robat i malferit. Però no és així.
En veure el ferit, els dos tanquen els ulls i el cor. Per ells és com si aquell pobre home no existís: donen una volta i passen de llarg sense ni aturar-se. Ocupats en la seva pietat i culte a Déu, segueixen el seu camí. La seva preocupació no són els que pateixen.
A l’horitzó, hi apareix un tercer viatger: no és sacerdot ni levita, no ve del temple ni pertany al poble elegit, és un menyspreable samarità, d’ell es pot esperar el pitjor. Però, en veure l’home malferit se li commouen les entranyes. No passa de llarg. S’apropa i fa tot el que pot: desinfecta les ferides, les cura i les embena. Després amb la seva cavalcadura el porta fins a l’hostal. Allà el cuida i procura que el segueixin atenent
Difícilment es pot imaginar una crítica i una crida més incisiva de Jesús als seus seguidors i, de manera ben directa, als dirigents religiosos. No n’hi ha prou que a l’Església hi hagi institucions, organismes i persones que estiguin a prop dels que pateixen. És tota l’Església la que ha d’aparèixer públicament com la institució més sensible i més compromesa amb els que pateixen física i moralment.
Si a l’Església no se li commouen les entranyes davant els ferits de les cunetes, el que faci i el que digui serà pràcticament irrellevant. En concret, és la compassió l’únic que pot fer a la Jerarquia més humana i més creïble. I a nosaltres també.
Insistim i resumim: Què és el que la paràbola en sí ens vol ensenyar? Està més que clar: el sacerdot baixava, o sigui, venia del Temple de Jerusalem.
El que la paràbola ens diu és que tant el capellà com l’aprenent de capellà, els oficiants del culte religiós, no relacionen ni uneixen la “religió” amb la “misericòrdia”. I,a més, són responsables i culpables d’aquesta gran dissociació. Per què? Perquè tant l’un com l’altre van veure l’home malferit i mig mort però van donar l’esquena a la situació per desentendre’s del dolor del pobre ferit i robat. Ells se sentien tranquils en la seva consciència amb l’observança de l’estrictament sagrat: ells venien del Temple!
En última instància el que la paràbola ens ensenya és que la tranquil·litat de consciència que proporciona el culte sagrat – anar a missa, per exemple – té l’enorme perill de fer-nos insensibles al sofriment humà. Cecs, sords i muts davant les sofrences humanes. Per desgràcia, això es confirma amb l’experiència molt més del que segurament imaginem. Com si el fet d’anar a missa ens dispensés de solidaritzar-nos amb els que s’ho passen malament.
És aquest el nostre cas?
És aquesta la nostra conducta?
Desentendre’ns, per sistema, dels que s’ho passem malament?
Formular certes preguntes pot resultar francament perillós. Per què? Perquè ens arrisquem a rebre una resposta que contradigui els nostres interessos egoistes. Una resposta que nosaltres no estem disposats ni a escoltar ni, menys encara, a acceptar.
(POWER-POINT…Clicar)
Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre,
El Senyor li va respondre: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses,
Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?
