Benvingut a la pàgina de l'Església de Manacor !

Navega per els diferents menús i consulta tota la informació sobre l'Església de Manacor (misses, catequesi, despatx...)

Esperam que sigui del teu grat!

 

TEMPS DURANT L’ANY

LECTIO DIVINA – V DIUMENGE TEMPS ORDINARI – B

Dimecres 31 gener 2018 . 20'30. Can Vallespir

 

Lectures: Job 7, 1-4.6-7

Salm 146

I Corintis 9, 16-19.22-23

Marc 1, 29-39


 

Introducció

Job travessa temps de desgràcies, i la seva vida cau en la desesperació. És la història del just que sofreix. Des d’un context semblant, en el passatge de l’evangeli Jesús porta vida nova, salut integral a l’ésser humà. El missatge del Regne és un alè d’esperança que s’ha d’anunciar a tots els homes i dones de la terra. En el text de la carta als cristians de Corint, Pau manifesta la profunda necessitat que sent de transmetre l’evangeli.

Acollim la Paraula de Déu i, seguint el testimoni de Jesús i de l’apòstol Pau, descobrim una vegada més la nostra tasca d’anunciar a tothom la Bona Notícia.

 

Llegim i comprenem

Continuam el relat de l’evangeli de Marc allà on el deixàrem el passat diumenge (quart del temps ordinari). De bell nou, Jesús entra en la història de les persones perquè tenguin vida plena, per a alliberar-les dels jous, de les cadenes que les esclavitzen: la malaltia, els “mals esperits”… No hi ha ningú que en quedi exclòs. Cal entendre bé com podem ‘traduir’ avui això dels “mals esperits”. Jesús compleix la voluntat del Pare, que vol que la salvació arribi a cada raó de la nostra terra.

 

EVANGELI

Jesús, en sortir de la sinagoga, se’n va anar a can Simó i n’Andreu i se’n menà en Jaume i en Joan. La sogra d’en Simó feia llit amb febre, i quan ells arribaren pregaren Jesús que fes qualque cosa per a ella. Ell s’acostà al capçal, la va agafar per sa mà i la va fer aixecar del llit. La febre li va fugir de cop, i com si res fos estat es posà a servir-los en taula.

Horabaixa, a entrada de fosca, començaren a dur-li tots quants de malalts i endimoniats hi havia en el poble. Tota la gent de la vila s’havia arremolinat davant el portal. Va curar molts de malalts de tota casta de malalties; també va treure molts de dimonis, i no els deixava badar boca perquè sabien qui era ell.

De bon matí, quan encara feia fosca, es va aixecar, se’n va anar a un lloc solitari i es posà a fer oració. En Simó i els seus amics l’anaren a cercar. Quan el trobaren, li digueren: “Tothom demana per vós”. Ell els va respondre: “Anem a una altra banda, a predicar a les viles i llogarets de per aquí prop, perquè aquesta és la meva missió”.

I trescà tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i expulsant dimonis.

 

Els fragments de l’evangeli que hem anat llegint aquests darrers diumenges formen part d’una composició que reuneix diverses accions de Jesús, com si haguessin succeït totes en un sol dia, la jornada evangelitzadora de Jesús. En elles es fa present el Regnat de Déu que Ell ha anunciat.

Hem pogut seguir tres escenes, en les quals Jesús es relaciona amb la gent i amb els deixebles. Les dues primeres estan molt lligades: perquè a totes dues, l’activitat primera de Jesús és ‘curar’, i aquestes curacions tenen lloc dins la casa i també davant el portal de la casa. A la primera: Jesús allibera de la febre la sogra d’en Pere, i ho fa mitjançant el contacte personal i físic (l’agafa per sa mà). I perquè quedi constància de l’acció de Jesús, l’evangelista conta seguidament l’efecte de la curació.

La primera conseqüència de la curació és el servei: tret que Jesús vol que caracteritzi els seus deixebles (vegeu, per exemple, Marc 10, 42-45 i també Marc 15, 40-41), de manera que – després d’haver estat curada – la sogra de Pere es comporta com una ‘deixebla’.

 

La curació de la sogra d’en Pere serveix de model de les diverses curacions que trobam a la segona escena. És una forma d’explicar que allò que li va passar a ella, també els va succeir a molts altres. L’acció està situada a l’horabaixa, quan – segons la mentalitat jueva – comença el nou dia; i tota la població s’arremolina davant el portal de la casa d’en Pere.

Llavors Jesús mana els endimoniats que callin, quan criden que ell és “l’Elegit de Déu…” No és un detall nou a l’evangeli. Recordem que diumenge passat llegíem unes paraules semblants. I en altres moments, Jesús demana silenci no sols als dimonis, sinó també a algunes persones que ell cura i fins i tot als seus propis deixebles (vegeu Marc 1,44 i Marc 8, 39). És el recurs que empra Marc, perquè la gent no es faci una idea ‘parcial’, equivocada de la persona i de la missió de Jesús. Realment, la seva identitat (qui és Jesús en realitat) no es mostra del tot fins a la seva passió, mort i resurrecció.

 

La tercera escena se situa el sendemà de matí. En Pere diu allò que vol la població de Cafarnaüm, i expressa així el seu sentiment: tota la gent està admirada, esglaiada, intrigada per les obres que fa el Mestre, per la manera com parla i actua (‘amb autoritat’), i per això tothom demana per ell... Ara bé, la resposta de Jesús indica una actitud molt distinta de part seva.

Fixem-nos en lo que fa Jesús i sobretot en la relació que hi trobam entre l’oració i el seu desig d’anar a altres pobles per a anunciar-hi també la Bona Nova.

Unint els dos relats de l’evangeli: el de diumenge passat i el d’avui, hi descobrim un exemple clar de com ha de ser l’evangelització:

 

  1. Un Anunci que ha d’anar acompanyat d’accions alliberadores (de la malaltia, de la febre, dels ‘esperits malignes’, de la mentida, de la violència, de qualsevol situació que destrossa la persona…).

  2. Ha d’arribar pertot arreu, a tots els llocs, no sols a l’espai religiós.

  3. La Bona Notícia per a tothom, especialment per a aquells que sofreixen, que no estan bé.

  4. L’Anunci de la Bona Nova neix de l’experiència de la trobada amb Déu (la pregària, com a tracte d’amistat amb Aquell que sabem que ens estima).

 

Aquest model pot servir-nos per a revisar com feim i vivim l’anunci de l’evangeli en el nostre grup, a la nostra parròquia, entremig de la família, dels amics i de tots els qui trobam per la vida.

 

Meditem i apliquem a la vida

L’activitat de Jesús i les seves paraules, la relació que té amb la gent i amb els seus deixebles, la seva proximitat amb Déu, no són per a nosaltres simples ‘anècdotes’ o detalls del passat. L’estil de vida dels qui el volem seguir com a deixebles ha d’estar marcat per la preocupació pels qui sofreixen i per l’anunci de la Bona Notícia del Regne.

 

 

 

MM

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

* * * * * * * * * 

 Pregària 1 febrer 2018

Exposició Santíssim.

Inici: pàgina 55

Cant d’entrada: pàgina 232 “Juntam les mans germans…”

Reso de Vespres: Antífones: pàgina 61 – 66 “durant l'any”. Salmòdia: pàgina 61 – 66

Lectura: “ABSÈNCIA I BUIDOR” (Amàlia).

Responsori breu: pàgina 68

Magníficat: pàgina 68

Pregàries + Oració: pàgina 69 (Joan Perelló).

Oració personal: 15 minuts.

Cant: pag. 227 cant nº 5

Pregàries comunitaries.

Amoris Leatitia: 163 – 164 (Hnas. Pureza).

Cant: Pange Lingua 

Benedicció i Cant final: Salve Regina

* * * * * * * 

 

 

DIUMENGE   QUINT   DEL   TEMPS   ORDINARI

 

 

 

 

Cinquè diumenge – Temps Ordinari

Jb 7,1-4.6-7
1 Co 9.16-19.22-23
Mc 1,29-39

Va avançant el temps. Estem en el 5è Diumenge del temps ordinari. Res d’especial. Molt normalet tot. Molt quotidià. Aviat interromprem aquest temps ordinari. Però, ara, és aquest el temps celebratiu que ens toca viure. Sense agitacions ni estímuls especials… Tot molt normalet. Potser ben ple de coses. Massa coses. Però ben normalet, tot plegat.

 

Proposo entendre l’Evangeli d’avui des de aquest temps ordinari, normal, res d’especial. Jesús el va viure. En el temps ordinari passa tot això. Jesús el va viure així.

 

1.-Temps de trobada


Temps ordinari és temps de tenir cura dels companys. I anar amb ells. Acompanyar el seu viure. Anar a casa amb ells. Celebrar la joia i l’amistat. Potser fer plans. Somiar i animar-nos uns a uns altres. Enfortir la paciència. Interessar-se per les famílies. Compartir taula i alegria. I inquietuds i dubtes…
I, tal com ve la realitat, el temps ordinari es, també, temps d’acostar-se als malalts. De trobada, també amb la malaltia. De comunicar goig i esperança. Vèncer les pors i les paràlisis. Aixecar. Aixecar moral, inèrcies, tendències, hàbits. Vèncer tot allò que ens lliga, prostrats i sense poder alçar-nos.

2.- Temps d’alliberament.


En aquest temps ordinari, normal, Jesús integra de nou a la societat –al servei!!- aquells que han quedat al marge. Aquells i aquelles que han quedat fora del circuit on s’hi juguen les qüestions del futur i per on discorre la vida. És temps de vèncer la indiferència i la irrellevància. Tan se val que sigui assignada, o assumida. Temps d’espolsar i espolsar-se etiquetes i enquadraments. Obrir horitzons i convocar de nou. Refer relacions refredades, trencar fatalismes i integrar de nou. Tornar a començar.

3.- Temps de pregar.


En temps ordinari, Jesús busca moments de pregària. De silenci i escolta que nodreixi. És temps de

pregar. De fer silenci. I fer-se silenci. És temps de llevar-se d’hora –ben d’hora!- per pregar i trobar-se ben en línia i sintonia amb el Pare. Escoltar-lo. Escoltar-lo en el que vivim. En el que ens arriba des de les necessitats, les crides, els gemecs. És temps de pr eguntar-se de nou pel somni de Déu. I connectar amb ell. Disposar-se.

 

4.- Temps d’acceptar.


Contínuament acceptar que les coses són com són. I no com m’agradaria que fossin i sortissin. Temps d’acceptar el canvi i el canvi de plans. Els imprevistos i allò que ve. Allò que no surt com esperava. Acceptar. I acceptar activament. Actuant diferent a com inicialment havia pensat, potser. Però actuant. Activa i propositivament. Sense retirades, inhibicions ni passotismes. Acceptar de prendre la vida a les pròpies mans. I endavant.

Mirem Jesús en aquest temps ordinari. Ell va per davant. Obrint camí. I a nosaltres ens toca posar-nos al darrera. A la missió. A seguir-lo amb imaginació i creativitat. Seguir Jesús en la nostra vida ordinària. En el cada dia. Allà on som i on ens movem. On hem estat enviats. Déu surt a trobar-nos, també, en la quotidianitat i les grisors sense brillantors. En el que ens toca de viure. Discret i modest.


Mirem Jesús. Mirem-lo i aprenem.

 

 

 

Evangeli Mc 1,29-39

Jesús va curar molts malalts de diverses malalties

Lectura de l'evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n'anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula.

Al vespre, quan el sol s'havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s'havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties; va treure molts dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.

De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n'anà a un lloc solitari i s'hi quedà pregant. Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo. Quan el trobaren li digueren: «Tothom us està buscant». Ell els digué: «Anem a d'altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió». I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis.

Paraula de Déu

 

 

A LA PORTA DE CASA

A la sinagoga de Cafarnaüm Jesús ha alliberat al matí un possés. Ara, s'ens diu que, sortint de la “sinagoga”, s'en va a “la casa” de Simó i Andreu. La indicació és important, ja que a l'evangeli de Marc el que s'esdevé a una casa conté sempre qualque ensenyança per a les comunitats cristianes.

Jesús passa de la sinagoga, lloc oficial de la religió jueva, a la casa, lloc on es viu cada dia devora els essers més estimats. En aquesta casa es gesta la nova família de Jesús. En les comunitats cristianes cal saber que no són un lloc religiós on se viu de la Llei, sinó una llar on s'aprèn a viure de manera nova en torn a Jesús.

Quan entra a la casa, els deixebles li parlen de la sogra de Simó. No pot sortir a rebre'ls ja que està ajupida al llit amb febre. Jesús no necessita res més. Romprà el dissabte per segon cop el mateix dia. Per a ell, l'important és la vida sana de les persones, no les observances religioses. El relat descriu amb detall els gests de Jesús amb la dona malalta.

“S'acostà”. El primer que fa sempre: apropar-se als que sofreixen, mirar de prop la seva cara i compartir el seu sofriment: Llavors, “l'agafa per la mà”: toca la malalta, no fa cas de les regles de puresa que ho prohibeixen; vol que la dona senti la força guaridora. A la fi, “l'aixeca”, la posa dempeus, li torna la dignitat.

Així està sempre Jesús enmig dels seus: amb una mà estesa que ens aixeca, com un amic proper que ens infon vida. Jesús només sap servir, no ser servit. Per això la dona curada per ell es posa a “servir” a tots. Ho ha après de Jesús. Els seus seguidors han de viure acollint i tenint cura els uns dels altres.

Seria un error però, pensar que la comunitat cristiana és una família que pensa en els seus propis membres i dóna l'esquena al sofriment dels altres. El relat diu que, aquest mateix dia, “sol post”, quan ha acabat el dissabte, li porten tota casta de malalts i possesos d'algun mal.

Els seguidors de Jesús hem de gravar ben bé aquesta escena. Quan arriba la fosca de la nit, la població sencera, amb els seus malalts “s'agombola a la porta”. Els ulls i les esperances dels que sofreixen cerquen la porta d'aquesta casa on és Jesús. L'Església només atreu quan la gent que sofreix pot descobrir dins ella a Jesús curant la vida i alleugerint el sofriment. A la porta de les nostres comunitats hi ha molta gent que sofreix. No l'oblidem.

José Antonio Pagola

 

 

 

 

* * * * * * * * * * 

Un   "article"   força   interessant..:

¿ Quien es ella ?

Palabras habitadas. Así suenan y resuenan en el alma las palabras de Jesús: él se acercó, la cogió de la mano y la levantó.

Palabras habitadas de cariño, de justicia, de autoridad interior. Todo lo que le faltaba a la religión oficial lo aporta este judío diferente, retador, que no funciona por las leyes canónicas memorizadas sino por un corazón y una mente integrados, a lo Dios.

¿Quién es ella? Como de costumbre para la inmensa mayoría de las mujeres de todos los tiempos, es “la suegra de”, podría ser la mujer de, la cuñada de, la hija de, la pareja de…anonimato de la mujer todavía hoy.

En nuestra “suegra de” ese anonimato con sus múltiples y severas implicaciones, se somatiza, y su “fiebre” nos indica un cierto fuego interior que le sale por los poros, una fuerza no canalizada, una energía desaprovechada, una vida anonimizada por los de antes y los de ahora, tanta injusticia, tanto dolor y frustración hace que su cuerpo arda. Ya que no puede hablar porque su palabra no está autorizada, lo comunica con su cuerpo, cuerpo de mujer, anónima e identificada con un varón: en este caso es la “suegra de Pedro” como siempre en el patriarcado.

Hace unos días en una asamblea de varias parroquias, al proponer una iniciativa, un varón laico, de los históricos, me pregunta en público, ante todo el mundo: “y tú ¿eres religiosa o “vas de por libre”? La educación y el amor incluso a los hijos de Dios que menos me gustan me hizo responder con serenidad, pero el “vas de por libre” tenía un tono habitado de rabia, dominio, necesidad de someter: demonios que se pasean por nuestra sociedad y por supuesto por nuestras iglesias, disfrazados de “servicios”.

Estos demonios bloquean iniciativas, impiden el crecimiento porque siembran la sospecha, desautorizan, ningunean… no me extraña que Jesús, que también iba “de por libre”, se acercara a aquella mujer. Tal vez le movió la empatía, porque en su yo profundo también se sentía no aceptado por “los oficiales, los correctos”.

Es ahora el cuerpo de Jesús el que habla a través de varios gestos potentes y evocadores: no le suelta una perorata desde arriba y ella abajo, yaciendo sin fuerza, no, se acerca: acorta la distancia histórica que separa a las personas por su género, religión, raza, orientación sexual… ¡qué poco nos acercamos unos a otros para interesarnos por la persona! y es que acercarse significa tener resueltos temas como el de la igualdad, el del respeto por encima de la explotación, el de la humildad por encima del dominio y autoritarismo. Acercarse significa también quitarte la máscara, dejar que te vean como eres, sin maquillajes. No siempre es fácil.

La cogió de la mano, hoy nos parece normal, pero no lo era. ¿Cuántas manos has cogido para acariciarlas, besarlas, empoderarlas, desde la semana pasada, por decir algo? Coger a alguien de la mano supone estar muy cerca: es una conexión directa con el corazón. La mano alarga la presencia, coger la mano significa aceptar y aprobar lo que la persona es y hace. En el texto, queda reflejada la osadía de Jesús, ya que no se podía tocar a una mujer que no fuera la propia. Jesús rompe de nuevo la distancia y además todo ocurre en Sábado. No podía hacer esas cosas.

La levantó, porque cogerle la mano para dejarla en el lecho tirada no es propio del amor, como no lo es una pastoral mediocre…Jesús la levanta de una situación mortífera y le ayuda a ponerse de pie, de nuevo firme en la vida y sin fiebre porque la causa de la fiebre había desaparecido; ¿cómo? ahora es tratada con respeto, con igualdad, mirada a los ojos, no de arriba abajo, como a alguien a quien hay que ayudar, sino tratada de tú a tú. Suena a resurrección, a una vida profunda y digna desde otras claves.

Y se pone a servirles, de nuevo, depende de la tendencia del exégeta significa una cosa u otra. Yo me decanto por los y las que nos dicen que este servicio era el servicio de la Palabra en la casa-comunidad que “ella” ofreció al Maestro. Ella fue la primera discípula que sepamos, también en lenguaje posterior la primera diaconisa.

También nos cuentan que posiblemente era la dueña de la casa por estudios realizados sobre las costumbres de la época. Y si era la dueña de la casa y servía a los varones significa que posiblemente bendecía la mesa, lo que luego en las casas-comunidad seguirá haciéndose y que se llamará Eucaristía o acción de gracias de la comunidad de discípulos y discípulas.

Servir la palabra habitada del Maestro a todos los hambrientos y hambrientas de dignidad. Ella supera el sábado judío, rompe con ese rito y comienza a realizar la obra de Jesús. La ha experimentado en su propio cuerpo, en su propia vida. Ella se convierte en una extensión de sus manos, de su palabra habitada de presencia y vida.

¡Cómo me gustaría conocerla! Como dicen los jóvenes debía ser un “crac de señora”. Me encantan esas, y hacen mucha falta en nuestras asambleas y comunidades. Pero todavía hoy muchas mujeres están tumbadas por la fiebre. Me imagino que nuestra amiga, “la suegra de”, de nuestro texto debió dedicarse a “levantar” a vecinas y amigas. “Hagamos lo mismo” pero no vayamos sin haber sido “cogidas de la mano y levantadas nosotras primero, por el amor”.

Tal vez personas de Latino América que lean esto piensen que en sus países sí lo hacen, y tienen razón. Pero aquí hermanas, lo hacemos poquito. Una pena. Es cuestión de “cercanía” con el que quita fiebres y miedos, parálisis y mudeces.

El texto pasa de la sinagoga a la casa. ¿Y nosotros? Desde la casa-comunidad la Palabra está más habitada de hogar, de apoyo, de compromiso, de todo lo que le falta muchas veces a los espacios más oficialmente religiosos. Maravilloso reto.

Magdalena Bennásar Oliver

* * * * * * * 

 

 

"Què en fem, nosaltres, de les nostres mans? Com les utilitzem?"

Tota l’actuació de Jesús està sostinguda i explicitada per la gestualitat.

Hem de fixar-nos en el contingut dels seus gestos.

En el gest humà, les mans són d’una importància cabdal.

Les mans poden construir o destruir

poden curar o ferir

poden acaronar o colpejar

poden acollir o refusar.

Les mans reflecteixen i expliciten el ser i el fer de la persona.

Per això els estudiosos analitzen les mans de Jesús en les que tant insisteixen els evangelistes.

Jesús toca els deixebles caiguts a terra per a retornar-los-hi la confiança: “Alceu-vos i no tingueu por.” (Mt. 17, 6-7)

Quan Pere comença a enfonsar-se, li allarga la mà, l’agafa i li diu: “Home de poca fe, per què has dubtat?” (Mt. 14, 31)

Jesús és moltes vegades la mà generosa que

-alça

-infon força i confiança

-i posa dempeus la persona espantada.

Els evangelistes destaquen, molt especialment, els gestos de Jesús amb els malalts.

Són molt significatius els matisos expressats pels diferents verbs.

A vegades, Jesús agafa el malalt per arrencar-lo del mal.

En altres ocasions, imposa les seves mans en un gest de benedicció que transmet la seva força guaridora.

Amb molta freqüència estén la seva mà per tocar el malalt en gest

-de bon veïnatge

-de recolzament

-i de compassió activa.

Des d’aquestes claus interpretatives hem de llegir el relat de Cafarnaüm (Mc. 1,31)

Jesús entra a l’habitació d’una dona malalta

-se li acosta

-li pren la mà

-i l’alça curada del tot.

Qui és Jesús per als cristians?

És la mà que Déu allarga a tota persona necessitada

-de força

-de recolzament

-de companyia

-de protecció

-de consol.

Aquesta és la més fonda i transformadora experiència del creient al llarg de la seva vida.


 

Què en fem, nosaltres, de les nostres mans?

Com les utilitzem?

A qui ajudem de manera desinteressada?

 

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

 

 

* * * * * * * * 

 

COMUNICACIONS:

27-28 DE GENER 2018

 

 

–  Dijous dia 1 hi haurà exposició del Santíssim i pregària a les 20’30 a Fartàritx a la capella de les religioses de la Puresa. Organitza el grup d’Adoració Nocturna. És un acte obert a tothom.

 

–  Divendres dia 2, festa de la Presentació del Senyor, coneguda popularment com a festa de la Candelària, tindrem celebració a les 8 del matí a la Parròquia dels Dolors i a la de Crist Rei a les 7 de l’horabaixa. Estau convidats a participar-hi.

 

 

–  Dissabte dia 3, festa de Sant Blai, després de la missa del matí en els Dolors i després de les misses vespertines de Crist Rei i sant Pau farem l’acostumada benedicció d’aliments, pastes i dolços. A la Parròquia dels Dolors també hi haurà benedicció a les 20 h. 

* * * * * * * 

DIUMENGE   QUART   DEL   TEMPS   ORDINARI…

 

Evangeli Mc 1,21-28

Jesús ensenyava amb autoritat

Lectura de l'evangeli segons sant Marc

A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s'estranyava de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne que es posà a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu». Però Jesús el reprengué i li digué: «Calla i surt d'aquest home». Llavors l'esperit maligne sacsejà violentament el posseït, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren intrigats i es preguntaven entre ells: Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l'obeeixen». I aviat la seva anomenada s'estengué per tota la regió de Galilea.

Paraula de Déu

 

UN ENSENYAMENT NOU

L'episodi és sorprenent i esglaiador. Tot s'esdevé a la “sinagoga”, en el lloc on oficialment s'ensenya la Llei, talment com l'interpreten els mestres autoritzats. S'esdevé en “dissabte”, el dia en el qual els jueus observants es reuneixen per a escoltar el comentari dels dirigents. És dins aquest marc on Jesús comença per primera vegada a “ensenyar”.

Res es diu del contingut de les seves paraules. No és el que aquí interessa, sino l'impacte que dóna la seva intervenció. Jesús provoca sorpresa i admiració. La gent capta en ell qualque cosa especial que no troben en els mestres religiosos: Jesús “no ensenya com els escribes, sinó amb autoritat”.

Els lletrats ensenyen en nom de la institució. S'atenen a les tradicions. Citen un cop i un altre mestres il·lustres del passat. La seva autoritat prové de la funció d'interpretar oficialment la Llei. L'autoritat de Jesús és diferent. No ve de la institució. No es fonamenta en la tradició. Té una altra font. Està ple de l'Esperit vivificador de Déu.

Ho comproven de seguida. De manera inesperada, un possés interromp a crits l'ensenyament: No ho pot suportar. Està esporuguit: “¿ Has vingut per acabar amb nosaltres ?”. Aquell home es trobava bé escoltant els escribes. ¿ Per què se sent ara amenaçat ?

Jesús no viene a destruir a nadie. Precisamente su «autoridad» está en dar vida a las personas. Su enseñanza humaniza y libera de esclavitudes. Jesús no ve a destruir ningú. La seva autoritat està en donar vida a les persones. El seu ensenyar humanitza i allibera d'esclavatges. Les seves paraules conviden a confiar en Déu. Els sondejos mostren que la paraula de l'Església està perdent autoritat i credibilitat. No basta parlar de manera autoritària per a anunciar la Bona Nova de Déu. No és suficient transmetre correctament la tradició per a obrir els cors a l'alegria de la fe. Necessitem urgentment un “ensenyar nou”.

No som “escribes”, sinó deixebles de Jesús. Hem de comunicar el seu missatge, no les nostres tradicions. Hem d'ensenyar curant la vida, no adoctrinant les ments. Hem d'anunciar el seu Esperit, no les nostres teologies.

José Antonio Pagola

Quart diumenge – Temps Ordinari

Dt 18,15-20
1 Co 7,32-35
Mc 1,21-28

Autoritat
El tema de l'autoritat, i de la seva possible crisi, tant dels pares, com dels mestres, dels polítics o dels que exerceixen qualsevol tipus de càrrec en la societat, és un tema recurrent en els mitjans de comunicació, en publicacions i en diversitat de cercles de la nostra societat.


Per això és oportú, després d'escoltar l'evangeli d'avui, preguntar a què es devia, que, de Jesús, es pogués dir que la seva manera d'ensenyar era amb autoritat. El mateix evangeli apunta que la seva manera d'ensenyar no era com la dels mestres de la Llei. Potser fixant-nos com ho feien ells, per contrast podem albirar el secret de la manera d'ensenyar autoritat de Jesús.

L'ensenyament dels mestres de la llei


Els mestres de la Llei ensenyaven, com els acusarà en altres passatges el mateix Jesús, amb hipocresia, perquè no complien el que ensenyaven, imposaven fortes càrregues a la gent senzilla de les que ells es dispensaven, perquè exigien detalls i oblidaven el principal, perquè ensenyaven amb orgull i supèrbia, des de la superioritat; perquè el que buscaven era ser molt ben considerats pels altres. I aquests, per la seva banda, se sentien humiliats. Sovint els mestres de la Llei formulaven normes que venien dictades pel seu propi interès i conveniència. Podríem dir que era un ensenyament «autoritari».

 

L'autoritat de Jesús


Evidentment, la forma d'ensenyar i l'autoritat de Jesús no era la mateixa. Era tot el contrari. Jesús ensenyava des de la senzillesa, sense imposicions (només s'imposava als dimonis, al mal que afligia les persones), ensenyava tot el que podia fer bé als altres, el que els feia augmentar la seva sana autoestima, el que els ajudava a créixer. Jesús ensenyava, no des del poder, que imposava i dominava, sinó des de la proximitat i l'amor als oients. Jesús era conseqüent amb el que ensenyava, la seva actuació no es diferenciava de la seva doctrina. Feia èmfasi en el que era important ("El dissabte era per a la persona i no la persona per al dissabte"). La misericòrdia estava molt per sobre de la rígida exigència. No buscava la seva lloança, sinó que feia callar els que volien manifestar la seva condició de Fill de Déu o Messies o el volien proclamar rei.

I, el que ensenyava, com dirà en altres passatges, era el que li donava entendre el seu Pare en les llargues estones de pregària, com hem sentit a la primera lectura, parlant del que ha de dir el profeta: "Ell els dirà tot el que jo l ordenaré ".

 

La meva autoritat


Així doncs, tinguem la situació que tinguem, examinem la nostra manera d'exercir l'autoritat. Adquirir autoritat no és aconseguir més poder. L'autoritat no és poder, sinó servei. I per tenir autèntica autoritat, no cal tenir cap càrrec rellevant. Tots tenim la nostra autoritat, la nostra influència en els altres. I, per tant, la nostra autoritat s'ha de basar en la coherència personal. Exercir l'autoritat és valorar, estimar la persona a la que et dirigeixes. I, sobretot, per a exercir l'autoritat cal posar-se abans davant Déu i el seu evangeli, pregar, escoltar, estar atent a la necessitat dels altres i fer el que creguis bo per a ells.

 

Com més visquem la comunió amb els altres, més autoritat tindrem, perquè ens portarà a un millor coneixement, a dir i a fer el millor per al seu bé. L'Eucaristia és font de comunió. Visquem-la!

Francesc Xicoy, sj.

 

 

 

 

* * * * * * * 

ADORACIÓ NOCTURNA

 

 

 

 

Pregària amb Exposició del Santíssim a l'Església de Fartàritx

 

 

Dijous, 1 de febrer de 2018

 

Hora 20:30 h.

* * * * * * * 

 

"La paraula de Jesús no prové del poder ni de la voluntat de dominar"

La manera, l’estil d’ensenyar de Jesús va provocar en la gent la impressió de què estaven davant quelcom de desconegut i admirable. De quelcom inèdit i nou.

Jesús NO ensenyava com els lletrats oficials. Ho feia amb autoritat: la seva paraula alliberava les persones d’esperits malignes.

No hem de confondre autoritat amb poder.

La paraula de Jesús no prové del poder ni de la voluntat de dominar.

Jesús no tracta d’imposar la seva pròpia voluntat sobre els altres.

No ensenya per controlar el comportament de les persones.

No utilitza mai la coacció ni les amenaces ni la por.

La paraula de Jesús no està revestida de poder institucional.

La seva autoritat neix de la força de l’Esperit. Prové de l’amor a la gent.

Jesús busca

-alleugerir el sofriment

-curar les ferides

-promoure una vida sana

Jesús no genera submissió, ni infantilisme, ni passivitat.

Jesús allibera de les pors, infon confiança en Déu, anima les persones a cercar un món nou i millor per a tots.

Aquest és el moment de tornar a Jesús i ensenyar com Ell ho feia.

La nostra paraula ha de ser propera, acollidora, capaç d’acompanyar la vida sofrent de la persona, de les persones.

La paraula guaridora de Jesús s’ha d’encarnar en nosaltres.

Ens cal el màxim de respecte i estima positiva de les persones, siguin com siguin i pensin el que pensin.

Només així serem capaços de generar esperança i guarir ferides.

L’autoritat de Jesús s’associa en els evangelis a la capacitat d’expulsar dimonis.

És a dir: l’autoritat no consisteix en saber o en tenir títols i càrrecs sinó en el poder alleugerir el sofriment dels altres.

Per fer això no és necessari posseir poders sobrenaturals.

És suficient tenir voluntat d’estar de part del que s’ho passa manament, del que pateix , estar a prop d’ell i, sobretot, estimar-lo.

Qui no estima no actua o bé es recolza en falses excuses per a desentendre’s del problema.

El que més necessita la gent – ho necessitem tots!-, no és que ens prediquin sàvies doctrines o complicades teories. Res d’això.

El que més necessitem és que ens alliberin de les forces del mal que ens causen patiments i que, a vegades, ens fan molt i molt desgraciats.

Des d’aquesta panoràmica és evident que el Regne del Cel serà necessàriament dels pobres i desesperançats. Per què?

Perquè el regne d’aquí baix, el regne de la terra, està ben clar – escandalosament clar, indignament clar-, que és exclusivament dels banquers i de la gent adinerada i poderosa, dels orgullosos.

Ells en són els amos exclusius i privilegiats.

I, si te’ls escoltes, encara es queixen! “Porque los ricos también lloran.” Quina vergonya! Quin escàndol!

La meva padrina tenia tota la raó del món quan deia: “El mar com més té, més brama”

 Així són els banquers. Així són els adinerats. Són com el mar que com més té, més brama, més vol, més exigeix i més engoleix.

Així són els orgullosos i els dèspotes. Els que no estimen, els vividors, els aprofitats, els galtes.

 

FESTA   DE   LA    CONVERSIÓ   DE   SANT   PAU

PARRÒQUIA  DE   SANT   PAU

DISSABTE,  27   GENER   19'30  h

 

* * * * * * * * 

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY…

….

 

DIUMENGE   TERCER   DURANT   L'ANY

 

 

 

 

 

Evangeli Mc 1,14-20

Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli

Lectura de l'evangeli segons sant Marc

Després d'haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova».

Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu. Estaven tirant el filat a l'aigua, perquè eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n'anaren amb ell.

Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca repassant les xarxes. Els cridà immediatament, i ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca, i se n'anaren amb Jesús.

Paraula del Senyor


 

UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE


 

No sabem amb certesa com reaccionaren els deixebles del Baptista quan Herodes Antipes l'empresonà a la fortalesa de Maqueront. Coneixem si la reacció de Jesús. No romangué al desert. Tampoc es refugià entre els familiars de Natzaret. Començà a recórrer els llogarets de Galilea predicant un missatge original i sorprenent.

L'evangelista Marc ho resumeix dient que “és presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu”. Jesús no repeteix la predicació del Baptista ni parla del seu baptisme en el Jordà. Anuncia a Déu com quelcom nou i bo. Aquest és el seu missatge.

”Ha arribat l'hora”.

El temps d'espera que viu Israel s'ha acabat. Ha acabat també el temps del Baptista. Amb Jesús comença una era nova. Déu no vol deixar-nos tots sols davant els nostres desafiaments, sofriments i problemes. Vol construir amb nosaltres un món més humà.

”El Regne de Déu és a prop”

Amb una audàcia desconeguda, Jesús sorprén a tothom anunciant una cosa que cap profeta havia gosat declarar: “Ja és aquí Déu, amb la força creadora de sa justícia, regnant entre nosaltres”. Jesús experimenta Déu com una Presència bona i amistosa que cerca obrir-se camí entre nosaltres per a humanitzar la nostra vida.

Per això tota la vida de Jesús és una crida a l'esperança. Hi ha alternativa. No és veritat que la història hagi de descórrer per camins d'injustícia que marquen els poderosos de la terra. És possible un món més just i fratern. Podem modificar la trajectòria de la història.

“Convertiu-vos”

Ja no és possible viure com si res hagués estat. Déu demana als seus fills col·laborar. Per això Jesús crida: “Canvia la manera de pensar i actuar”. Som les persones les que primer hem de canviar. Déu no imposa res a la força, però està sempre cridant les nostres consciències vers una vida més humana.

”Creieu en la Bona Nova”

Agafeu-lo en sèrio. Desperteu de la indiferència. Mobilitzeu les vostres energies. Creieu que és possible humanitzar el món. Creieu en la força alliberadora de l'Evangeli. Creieu que és possible la transformació. Introduïu en el món confiança.

¿ Què n'hem fet d'aquest missatge apassionant de Jesús ? ¿ Com ho hem pogut oblidar ? ¿ Amb què l'hem substituït ? ¿ En què passem el temps si el primer és “cercar el regne de Déu i sa justícia” ? ¿ Com podem viure tanquils mirant que el projecte creador de Déu d'una terra plena de pau i justícia és aniquilat pels homes ?


* * * * * * * * * 

DE   LES   FESTES   DE   SANT   ANTONI…

 

 


 

 

 


* * * * * * * * * * * * 

 

Tercer diumenge – Temps Ordinari

Jo 3,1-5.10
1 Co 7,29-31
Mc 1,14-20

Ens trobem a l’inici de l’Evangeli de Marc, que majoritàriament anirem seguint aquest cicle anual de lectures, el cicle B, en el que ens trobem.


Un cop batejat Jesús, i després dels 40 dies al desert, Jesús inicia la seva vida pública. I la fa amb tres grans pilars de la seva missió: la crida a la conversió, la crida a l’esperança que mobiliza, i la crida a persones concretes a seguir-lo i a compartir la seva missió.


Nosaltres també estem cridats a conrear, en la nostra vida, aquestes tres dimensions: la conversió, l’esperança, la missió. Anem a veure una mica més detalladament què vol dir cadascuna d’elles.

  1. La crida de Jesús a la conversió. Joan Baptista era el precursor, aquell que preparava els camins del Senyor. L’evangeli d’avui comença dient que Joan va ser empresonat, i immediatament apareix Jesús, fent també una crida valenta a la conversió. Sembla, d’alguna manera, com si la Bona Nova de Jesús, la seva crida a canviar el nostre cor, hagués de sortir d’una manera o una altra: si no és ja possible a través de Joan Baptista, ara haurà de ser directament amb Jesús mateix. Puc percebre l’apassionament que Jesús posaria en la seva crida: ‘si han empresonat Joan, ara és el meu torn, ara és el moment de fer allò que havia vingut a fer’…


    I, com dèiem, aquesta primera crida és a la conversió, a la renovació del cor. Podríem dir, més precisament, que és una crida a canviar el ‘nord’ que orienta el nostre cor: les nostres valoracions, la nostra sensibilitat, les nostres preferències, les nostres decisions, les nostres opcions… És una crida a convertir-nos en el sentit profund de ‘canvi d’orientació’, de canvi de nord de la brúixola de la nostra vida…


    Em puc preguntar quin és el rumb de la meva vida, ara, i quina és la nova orientació, el nou ‘nord’ que Jesús em proposa quan crida: “convertiu-vos, converteix-te”…
     

  2. La segona crida és a l’esperança: “ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop”. A vegades ens pot costar adonar-nos d'això: “el Regne de Déu és a prop”. Ens sembla que hi ha tantes coses, tantes realitats, tantes actituds en el nostre món tan allunyades del Regne de Déu… I malgrat això, malgrat els temps de Jesús no eren pas millors que els nostres, ell diu: “el Regne de Déu és a prop”.


    És evident que és a prop perquè ell, com a Fill de Déu, ja estava entre nosaltres, ja havia vingut a sembrar moltes llavors del Regne. Però avui, ell mateix, com a Senyor Ressuscitat, segueix present entre nosaltres, i l’Esperit habita el nostre món i és hoste en els nostres cors. És cert que el mal, el pecat, el dolor, la injusticia, tenen una paraula que ens preocupa, ens fa patir, que ens vol robar l’esperança. Però Jesús ens recorda un i altre cop: “el Regne de Déu és a prop”, com dient: ‘no ho veieu? No veieu també tants signes d’amor, de generositat, d’esforços amagats esmerçats pels altres, pels més petits, per construir un món millor?’

     

    Potser avui Jesús ens ve a dir quelcom així: ‘quan la nit es faci fosca, quan el mal i el dolor amenacin la teva esperança, recorda: el Regne de Déu és a prop, és ja present, en forma de petites llavors de Regne, de presència, de llum… no la veus? Aprèn a mirar bé…’ I potser això ens ajudarà a recuperar l’esperança, una esperança que ens convida a perseverar, a no llençar la tovallola quan no veiem fruits, a ser generosos en el nostre donar-nos, en el nostre compromís…

    3. I finalment, la tercera crida és el que normalment entenem per ‘la crida’ de Jesús: la crida a seguir-lo, i a col·laborar en la seva missió. Jesús crida quan i com vol, a vegades sobtadament, com suggereixen els relats d’avui. Ell pot fer meravelles inesperades.


    Però ‘en les condicions normals’, si tenim el cor re-orientat, i si conreem motius renovats per l’esperança que no defalleix, estarem a punt per escoltar millor aquesta crida a compartir amb Ell la seva missió. Perquè la missió de Jesús no es pot servir si no tenim el cor orientat cap a Ell i les seves preferències, si no tenim l'esperança posada en Ell i la seva força… Només així sabrem que el que fem, les nostres 'missions’, no són ja nostres, sinó seves. Perquè Jesús no ens crida a organitzar-nos les nostres pròpies missions, sinó a ser servidors de la seva missió, la missió del Crist.


    Em puc preguntar avui si el Senyor no m'estarà cridant a fer com els deixebles: deixar immediatament els filats de les meves 'missionetes particulars’, per començar a ser 'servidors de la missió del Crist’, del seu Regne. Que això és molt més gran, molt més profund, molt més agosarat… i demana més coratge i alhora més humilitat.


    Que el Senyor, doncs, ens ajudi a convertir el nostre cor orientant-lo cap a Ell, a trobar en Ell motius d’esperança, i a disposar-nos a ser servidors de la missió del Crist, no la nostra, sinó la seva… Que així sigui.

Llorenç Puig, sj.

 

 

 

"Les excuses no valen res: són escapatòries inútils, són fugides d’estudi"

Diumenge III de durant l’any. Cicle B

Convertiu-vos perquè està a prop el Regne de Déu.”

Em pregunto què poden dir-li aquestes paraules a un home o a una dona dels nostres dies i el nostre temps, víctimes de l’atur, de la malaltia i amb les butxaques buides.

A ningú ens atrau escoltar una crida a la conversió.

De seguida pensem en quelcom costós i poc agradable: una ruptura que ens portaria cap a una vida gens atractiva ni desitjable, plena només de sacrificis i renúncies.

És realment així?

El verb grec “convertir-se” significa

-rumiar

-revisar l’enfoc de la vida

-reajustar la perspectiva.

El primer que hem de revisar és

-què bloqueja la nostra vida?

-alliberar la vida

de pors

egoismes

tensions

esclavituds que ens impedeixen créixer d’una manera sana i harmoniosa.

La conversió que no produeix pau i alegria no és autèntica. No ens apropa a Déu.

Hem de viure confiant en la grandesa de l’amor que Déu ens té.

És això el que anirà transformant i millorant el nostre viure.

La vida mai no és plenitud ni èxit total.

Hem d’acceptar que estem inacabats.

No hem de cedir mai al desànim.

Aprendre a viure del perdó: sense vanitat, sense orgull, sense tristesa, sense autosuficiència.

Perquè, com diu Isaïes: “Per la conversió i la calma sereu alliberats.” (Is. 30, 15)

Realment ho som?

Què vol dir seguir a Jesús?

Què exigeix de nosaltres?

Seguir Jesús és assumir com a projecte de vida el que Jesús deia per tota la Galilea: Ha arribat l’hora de prendre’s seriosament el projecte del Regne de Déu.

Per tant i en conseqüència, què és el decisiu i determinant?

El decisiu i determinant és creure que l’Evangeli és la Bona Notícia que ha d’orientar les nostres vides.

Realment les orienta les nostres vides l’Evangeli?

Sí o no?

Les excuses no valen res: són escapatòries inútils, són fugides d’estudi.

El que realment construeix són els determinis continuats i fidels.

Com són els nostres determinis?

Quina és la seva qualitat real, pràctica i transformadora?

 

 

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY SEGON DIUMENGE…

 

Posar mitjans


Han passat les festes nadalenques: celebracions, família, amics, bones o males notícies, moments especials…

 

Comença de nou la rutina: «any nou vida nova». A l’inici, moltes idees i bons propòsits: millores en les relacions, canvis d’hàbits, ganes d’introduir noves idees o pràctiques en la nostra vida… Ho hem considerat? Què volem del 2018?

 

A partir dels bons propòsits, però, la majoria acaba en una crisi i tira la tovallola a les poques setmanes. Per què? Potser fem un salt massa gran des d’on som fins al final del nostre desig, sense passar pels mitjans que cal posar-hi? Què necessitem per fer realitat aquella millora, per posar mitjans i ser constants fins a assolir el nou propòsit?

 

Que la pregària ens acompanyi en aquest discerniment. Trobar els millors fins i els millors mitjans per arribar-hi. Seure i compartir amb Aquell qui més ens coneix cadascun dels passos. Jesús ens inspiri els desitjos i els camins.

 

 

COMUNICACIONS:

 

 

– Dilluns a les 20’30 h. hi haurà el darrer assaig de les Completes de Sant Antoni a la Parròquia dels Dolors.

 

– Dimarts dia 16, vigília de Sant Antoni, no hi ha missa vespertina.

 

– El dia de Sant Antoni les beneïdes, si el temps ho permet, seran a les 11 a la plaça del mercat.

Aquest dia a la Parròquia dels Dolors també hi haurà missa a les 12 h.

 

– La missa solemne del vespre a la Parròquia dels Dolors en honor de sant Antoni serà quan acabi el darrer ball a sa Bassa, aproximadament damunt les 20’20 h.

 

– Dia 18 comença la setmana de pregària per la unitat dels cristians ho tindrem ben present en les nostres celebracions.

* * * * * * * * 

 

 

 

 

Evangeli Jo 1,35-42

Veieren on s'allotjava Jesús i es quedaren amb ell

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

En aquell temps Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué: «Mireu l'anyell de Déu». Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què voleu?». Ells li digueren: «Rabí», que vol dir 'mestre', «on us allotgeu?». Jesús els respon: «Veniu i ho veureu». Ells hi anaren, veieren on s'allotjava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren vora les quatre de la tarda.

Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havia seguit Jesús, era Andreu, el germà de Simó Pere. El primer amb qui Andreu es trobà fou el seu germà Simó, i li digué: «Hem trobat el Messies», que vol dir 'l'Ungit'. I l'acompanyà on era Jesús. Jesús se'l mirà i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra».

Paraula de Déu

 

 

¿ QUÈ CERCAU ?

Les primeres paraules que Jesús diu a l'evangeli de Joan ens deixen desconcertats perquè van al fons i toquen les arrels mateixes de la nostra vida. A dos deixebles del Baptista que el segueixen Jesús els diu: “ ¿ Què cercau ?

No és fàcil respondre a aquesta pregunta senzilla, directa, fonamental, des de l'interior d'una cultura “tancada”, com la nostra, oblidant sempre el fi últim. ¿ Què cerquem exactament ?

Per alguns, la vida és “un gran super-mercat” i l'únic que els interessa és adquirir coses que poden consolar l'existència. Altres cerquen fugir de malaltia, soledat, tristesa, conflictes o pors. Però, escapar ¿ cap a on ? ¿ cap a qui ?

Altres no poden més. Volen estar tots sols, oblidar els altres i ser obldats. No passar pena per ningú i que ningú en passi per ells.

La majoria cerquen senzillamement cobrir les necessitats de cada dia i seguir lluitant per veure assolits petits desitjos. Però, quan tot s'acomplís quedarà el cor satisfet ? ¿ La set de consol, alliberament, felicitat plena quedarà saciada ?

En el fons, ¿ no cerquem els humans quelcom més que una simple millora de la nostra situació ? ¿ No anhelem quelcom més que el que es pot esperar de cap projecte polític o social ?

Se diu que els homes i dones d'avui han oblidat Déu. Però la veritat és que, quan un esser humà s'interroga amb honestedat, no és fàcil esborrar del seu cor “la nostàlgia de  Déu”.

¿ Qui som jo ? ¿ Un esser minúscul, nascut per atzar en una parcel·la ínfima de l'espai i el temps, llançat a la vida per a desaparéixer en el no res d'on m'han tret sense cap raó i només per a sofrir ?

¿ Això és tot ? ¿ No hi ha res més ?

El més honest que pot fer l'esser humà és “cercar”. No tancar cap porta. No rebutjar cap crida. Cercar Déu, tal volta amb les forces que quedin i fe. Tal volta, des de la mediocritat, l'angoixa o el desànim.

Déu no juga a amagatalls ni s'oculta a qui el cerca amb sinceritat. Déu està dins la mateixa recerca. Més encara. Déu es deixa trobar, inclús pels qui ni tan sols el cerquen.

 

José Antonio Pagol

 

 

 

"La presència de Déu és tan evident com misteriosa"

Diumenge II de durant l’any. Cicle B

La presència de Déu és tan evident com misteriosa.

I la persona ho sap. I el creient ho viu amb goig i gratitud.

És una presència que convida suaument a la confiança i a l’esperança.

La seva crida no és una més entre tantes.

No s’identifica amb els nostres gustos ni projectes.

És radicalment diferent.

Podem acollir-la o no fer-ne ni cas.

Però Déu segueix visitant les persones. Així ens ho diu el llibre de l’Apocalipsi: “Mira que estic a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i m’obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell.” (3. 20)

Què significa “obrir la porta”?

Dir un petit “sí”, encara que sigui indecís i dèbil

-donar entrada a Algú que encara no coneixem ben bé

-deixar-nos acompanyar per la seva presència

-no recloure’ns en la pròpia solitud egoista

-retirar obstacles, reticències, recels, queixes.

Començar a conèixer una experiència religiosa diferent.

Descobrir, potser per primera vegada, que acollir Déu ens fa bé.

Repeteixo: Acollir Déu ens fa bé.

És del tot impossible acceptar Déu, poder-se entendre bé amb Ell, mantenir-hi una relació cordial si jo el veig com una nosa o com el meu enemic quan, de fet, és tot el contrari. Déu constantment ens fa bé perquè ens ajuda a ser millors persones i millors creients.

Ens fa més humans.

Ens fa millors persones.

Això és el que encara no han descobert molts i moltes que el neguen tossudament o que en fan befa cruel perquè veuen en Déu l’enemic de la seva felicitat o una ridícula caricatura en comptes de saber-hi reconèixer el seu millor i entranyable aliat en la vida i en la mort. Aliat i amic.

En la vida, perquè ens allibera de l’equivocada manera de viure centrada en l’egoisme tossut, excloent i insolidari.

I en la mort, perquè Ell mateix ens obrirà, de bat a bat, les portes del Paradís i de la Benaurança eterna que és Ell mateix.

Personalment, com ens hi preparem?

En el relat evangèlic d’avui se’ns descriu un diàleg meravellós entre Jesús i dos deixebles que s’apropen a Ell.

Jesús els hi pregunta: Què busqueu?

Ells li diuen: On vius?

Jesús els convida: Veniu i ho veureu.

Qui cerca sincerament Jesús ha de comprovar per pròpia experiència què és

-viure amb Ell

-i viure com Ell.

L’hem feta nosaltres aquesta experiència, aquesta descoberta?

Quines proves en tenim?

Som millors com a persones i com a creients?

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

FESTES DE SANT ANTONI 2018

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario