Benvingut a la pàgina de l'Església de Manacor !

Navega per els diferents menús i consulta tota la informació sobre l'Església de Manacor (misses, catequesi, despatx...)

Esperam que sigui del teu grat!

 

DIUMENGE XXII DURANT L’ANY

MEMÒRIA M M        MEMÒRIA  MALLORCA  MISSIONERA  

https://iglesiasolidaria.es/    ESGLÉSIA  SOLIDÀRIA  

 

      Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi.

Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà.

 

 

 

 

 

FULL DOMINICAL 30 08 20

(clicar  sobre  imatge)

22º diumenge Temps ordinari (A)

EVANGELI

-Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix…

+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 16, 21-27

Jesús anuncia la seva mort i resurrecció

(Mc 8,31-9,1Lc 9,22-27)

21Des d'aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.

22 Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient:

–Déu te'n guard, Senyor! A tu això no et passarà.

23 Però Jesús es girà i digué a Pere:

–Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes.

24 Aleshores Jesús digué als seus deixebles:

–Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. 25 Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. 26 Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què no donaria l'home a canvi de la seva vida? 27 Perquè el Fill de l'home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, i llavors pagarà a cadascú segons les seves obres.

Paraula de Déu.

Jr 20, 7-9 Rm 12, 1-2 Mt 16, 21-27

Nosaltres volem ser feliços, evidentment. És una tendència que neix en el més profund de la naturalesa humana. Tots aspirem a ser feliços. El problema consisteix en saber trobar el camí que veritablement porta a aquesta situació tan desitjada. Nosaltres acostumem a pensar que això únicament s’aconsegueix si gaudim d’una vida fàcil, si no tenim grans problemes, si tot ens va bé. Però Jesús, que desitja realment que siguem feliços, ens obre els ulls, en aquest evangeli d’avui, perquè no ens equivoquem de camí. Només hi pot haver felicitat quan tenim un projecte de vida seriós, que valgui la pena, fonamentat en la veritat de l’evangeli i viscut a fons en l’amor. Ni la buidor ni la mentida donen la felicitat. I qui no estima generosament, tampoc no serà mai feliç. És tot això el que ens vol dir Jesús, a través d’aquelles frases punyents que hem escoltat a l’evangeli i que hem de saber interpretar bé.   

Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix” – ens ha dit. Negar-se un mateix és l’actitud contrària a la nostra tendència egoista de pensar únicament  en els nostres propis interessos. Jesús ens demana que siguem homes i dones disponibles, que tinguem un cor tan gran que no quedi saturat amb els nostre propis problemes i preocupacions. Aquesta obertura als altres és la condició per a la felicitat. Perquè aquesta actitud no és de cap manera una actitud empobridora: no significa quedar-nos buits. Al contrari: significa eliminar del nostre cor els nostres egoismes, les nostres enveges i mandres, tot el que és estèril. Però no per quedar-nos buits, sinó per quedar-nos amb un cor més lliure, més apte per omplir-nos de l’amor a Déu i als germans, que és la font d’alegria més pura que existeix. Hi ha persones que mai no seran felices perquè no són capaces de fer feliços els altres. Perquè només podem tenir i gaudir d’aquella felicitat que donem als altres gratuïtament. Amb la felicitat  i l’estimació passa a l’inrevés d’altres coses: com més en dones més en tens. I qui s’ho guarda a ell mateix, ho perd. Qui estima de veritat mai no s’empobreix: sempre s’enriqueix, sempre hi surt guanyant, mai perdent. Per això Jesús ens ha dit també: Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà”. Cap a on s’orienta la meva vida? L’estic salvant o l’estic perdent?   

L’evangeli ens ha dit també que l’apòstol Pere no estava massa d’acord amb les paraules de Jesús, que parlava de sofriment i de mort. Aquesta actitud de Pere ens fa veure la debilitat humana. Diumenge passat Jesús l’elogiava perquè havia sabut escoltar la inspiració de Déu i l’havia confessat com a Messies. Avui, Pere ja s’ha oblidat de deixar-se guiar per la llum que ve de dalt, i torna a jutjar les coses amb la seva pròpia llum tan arran de terra. Notem la diferència entre Pere i Jesús. Tot dos es refereixen al sofriment i a la mort. Però Jesús en parla serenament i deixa clar que aquestes coses no tindran mai la darrera paraula. Per això afirma que ressuscitarà. Pere, ni se n’adona d’aquest final feliç i definitiu. Pel sol fet de sentir parlar de sofriment, ja perd la serenor i diu que això no pot ser. Cal reconèixer que a nosaltres, sovint, també ens passa el mateix. També reaccionem com Pere sense admetre que el sofriment de la nostra vida pugui tenir un sentit positiu, ens pugui ajudar a madurar. Per això mereixem igualment la reprensió que Jesús féu a Pere: No penses com Déu, sinó com els homes”. És a dir, no estàs en la veritat. Reconec que jo també penso igual que Pere? El que passa és que, tant Pere com nosaltres, oblidem una cosa fonamental. Fixem-nos que Jesús no ens a dit solament que cada u prengui la seva creu, sinó que afegeix: I m’acompanyi”. Ens ha de donar esperança saber que el camí de la vida no el farem mai sols, sinó en companyia de Jesús. I un viatge al costat d’un bon amic, mai no es fa llarg ni pesat. Sobretot, sabent que Jesús s’acomodarà sempre al meu pas, segons les forces físiques i espirituals que tingui jo, a cada moment de la meva vida. De què podem tenir por?

Reflexionem-hi.

(clica  sobre imatge)

SEGUIR-LO   

Jesús, esperança nostra, fes de nosaltres els humils de l'Evangeli.

Voldríem comprendre que, en nosaltres, el millor es construeix a través d'una confiança ben senzilla… que fins i tot un infant hi pot arribar!

Fr. Roger, de Taizé

(clicar  sobre  imatge)

 

 

        COMUNICACIÓ 2020  

REVISTA DEL CENTRE D'ESTUDIS TEOLÒGICS DE MALLORCA  COMUNICACIÓ

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY – DIUMENGE XXI

JESÚS   (clicar   sobre  imatge)

FULL DOMINICAL  

21º diumenge Temps ordinari (A)

 

EVANGELI

+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 16, 13-20

Tu ets Pere, …Et donaré les claus del Regne del cel…

Pere reconeix Jesús com a Messies

(Mc 8,27- Lc 9,18-21)

13 Després Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles:

–Qui diu la gent que és el Fill de l'home?

14 Ells respongueren:

–Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes.

15 Ell els pregunta:

–I vosaltres, qui dieu que sóc?

16 Simó Pere li respongué:

–Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.

17 Llavors Jesús li va dir:

–Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! 18 I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. 19 Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.

20 Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

Paraula de Déu.

Is 22, 19-23 Rm 11, 33-36 Mt 16, 13-20

 

Jesús, a l’evangeli, ens fa una pregunta : “I vosaltres, qui dieu que soc?” És una pregunta personal i intransferible. Per tant, no podem respondre pel que diu la gent o per allò que m’han ensenyat. Se’m demana què és allò que jo crec realment.

Qui és Jesús,  per a mi? Únicament és un personatge admirable que va viure fa dos mil anys? O és de veritat aquella llum i aquella força que dona sentit i coherència a tota la meva vida? És a dir, aquell que m’impulsa a aixecar-me quan em sento fracassat i desanimat; aquell que em retorna l’esperança després de cada decepció; aquell que em dona la certesa que estimar és la millor manera de passar per la vida…

Crec en un Jesús viu o en un mort i inoperant? M’influencia de veritat? És una qüestió essencial per a un creient. Tinguem present, però, que la resposta a la pregunta que ens fa Jesús no han de ser les nostres paraules sinó, sobretot, la nostra vida. És la nostra vida allò que mostra l’autenticitat de la nostra resposta. Estic demostrant, amb el meu estil de viure, que Jesús és realment, per a mi, un Esperit que porto dins i que m’impulsa a viure estimant i fent el bé?

Fixem-nos que no es tracta “d’imitar” Jesús, des de fora. Ser cristià és prendre consciència que, des del baptisme, portem dins l’Esperit de Jesús ressuscitat, i també deixar-nos guiar internament per Ell. Es tracta de ser un nou Jesús, però “encarnat” amb els trets únics i irrepetibles de la meva personalitat, diferent de la de qualsevol altre creient. Soc, de veritat, un nou Jesús que deixo un rastre personal de la bondat de Déu pertot arreu on vaig passant?   

Hi ha una altra qüestió important en aquest evangeli. Pere afirma: “Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”. I Jesús li diu que és sortós perquè: “Això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel”. És essencial que ens adonem que l’elogi de Jesús no ve motivat perquè la resposta de Pere sigui encertada, sinó perquè ha estat capaç d’escoltar la inspiració de Déu.

Sense aquesta llum que ve de dalt, difícilment arribarem a un coneixement profund de Jesús. I sense aquest coneixement, la nostra fe no tindrà consistència. Estem atents a les inspiracions de Déu ? Mai exhaurirem el coneixement de Jesús. Cada vegada que sincerament em pregunto qui és Jesús, puc descobrir aspectes nous que abans ignorava. Perquè ell se’ns va revelant progressivament. I no oblidem que, com més coneixement tinc de Jesús, més sentit trobo a la meva fe i a tota la meva vida.   

Recordem, finalment, aquelles paraules de Jesús : Jo et dic que tu ets Pere. Sobre  aquesta pedra jo edificaré la meva Església i les portes del Reialme de la Mort no hi podran resistir”. És una afirmació solemne i, al mateix temps, sorprenent que fa Jesús. Dic sorprenent perquè: D’una banda, assegura amb fermesa que l’Església romandrà per sempre i, d’altra banda, l’edifica sobre un home: Pere.

Pere era un home de bona voluntat, però que va fallar moltes vegades. I és que, a ser deixeble de Jesús, no se n’aprèn en un dia: és un procés llarg, molt llarg, que dura tota la vida. Això ens ha de fer comprendre per què l’Església –que com tots els qui creiem en Jesucrist- és plena de defectes: des del Papa fins a l’últim cristià. L’Església no esta formada per un conjunt d’homes i dones perfectes. Aquesta mena d’homes i dones no existeix. L’Església està constituïda per homes i dones pecadors.   Però això sí, que reconeixen amb humilitat els seus defectes i, amb l’ajut del Senyor, s’esforcen per anar-los superant, per intentar ser fidels a Jesucrist, enmig de les seves inevitables infidelitats. Voler considerar l’Església d’una altra manera és no haver entès l’evangeli. No  obstant això, l’Església ha arribat fins aquí i seguirà endavant perquè porta dins la força de l’Esperit de Déu, que és indestructible. La força ve de Déu, no dels homes. La veritable Roca és Jesús, no Pere. Per això, també hi ha sempre –sempre!- en totes les  èpoques i en tots els nivells, homes i dones honestos, fidels, sants de veritat. No ho oblidem això. Són el signe de la presència de l’Esperit en l’Església. Alegrem-nos-en i esforcem-nos per ser una persona d’aquesta MENA. És el millor testimoni que podem donar en aquesta època tan materialista, tan poc fraternal i tan desil·lusionada.

Reflexionem-hi. 

 (clicar  sobre  imatge)

*  *  *  *  * 

Què em mou a viure?

Hi ha dues preguntes a la Bíblia que ens interroguen constantment. Si és que en volem fer cas.

La primera: “A on està el teu germà?”

I la segona és la del text d’avui: I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”

Aquesta interpel·lació és personal, personalíssima, perquè Jesús s’adreça a cadascú de nosaltres. Nom per nom, persona per persona.

Ja sabeu que les preguntes demanen respostes.

Què responem nosaltres? Aquí no valen respostes prefabricades per sortir del pas, que és el que solem fer. Es tracta d’un tu a tu amb Jesús. Ens cal respondre amb paraules de la nostra pròpia carn, sang, vida i cor.

Com el Fill de Déu fonamenta la meva vida de parella –posem per cas–.

És realment Algú que amb la seva vida, els seus criteris, les seves paraules, la seva autoritat orienta realment les accions de la meva vida

de jove, d’obrer, de jubilat, d’ancià?

Influeix de debò en els criteris en què moc el meu capital o la meva empresa? O la meva vida de religiós o monja o capellà o bisbe? Quina és la influència real de Jesucrist en mi? Què em mou a viure?

El prestigi social?

La satisfacció egoista?

El plaer?

La saviesa?

El lluïment?

Com i per quin aspecte jo vull ser conegut?

Com desitjo viure?

Què li respondria jo a Jesús en un hipotètic cara a cara?

No es tracta de buscar i recolzar-se en excuses, sinó d’assumir responsabilitats i donar la cara. Per qui dona la cara la gent? La gent dona la cara pels interessos i pels diners, però no per les persones.

 

*   *   *   * 

 

FULL DOMINICAL 

 

 

 

MEMÒRIA M M    MALLORCA  MISSIONERA  

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY – DIUMENGE XX tè

LECTURES  DE  LA  MISSA

Is 56, 1.6-7 Rm 11, 13-15.29-32 Mt 15, 21-28

 

A l’evangeli de diumenge passat, si ho recordeu, quan Pere caminava sobre les aigües, Jesús li dona la mà i li diu : “quina poca fe!” I qui mereix aquesta reprensió no és un qualsevol, sinó un deixeble que sempre havia anat amb Ell. En canvi, avui hem escoltat una exclamació de Jesús totalment diferent:  Dona, quina fe que tens!”. I, sorprenentment, això no ho diu d’un deixeble, ni d’un jueu pietós, sinó d’una dona estrangera i d’una altra religió. Realment, la fe és un misteri. Quina mena de fe és la de la meva vida? Si Jesús l’hagués de definir, què em diria: “quina poca fe!”, o bé, “quina fe que tens!”? Cadascú s’ho sap. Però és una qüestió important perquè la fe marca  l’orientació de la nostra vida. Segons quin sigui el meu nivell de fe, viuré la meva vida amb joia, amb esperança, amb generositat, amb esperit de solidaritat amb els altres o mancat plenament de tot això.   

Fixem-nos en l’actitud de Jesús que descriu l’evangeli. Cal reconèixer que ens desconcerta una mica. Aquell Jesús sempre tan acollidor i bondadós, avui el trobem fred i, fins i tot, dur en alguna de les seves expressions. Primer es fa el sord i després rebutja la pregària humil d’aquella dona que demanava la curació de la seva filla, ell que sempre havia dit: “Demaneu i se us donarà…”. En què quedem? Evidentment, això sols és un recurs pedagògic per destacar millor el resultat final. La fe  d’aquella dona és tan gran, que supera totes les dificultats, es guanya l’admiració de Jesús i obté el que demanava: la curació de la seva filla.   

D’aquest fet, nosaltres n’hem de treure, sobretot, una lliçó: la necessitat de la   perseverança. Però cal reconèixer que aquesta actitud ens costa. Nosaltres som “immediatistes”: allò que demanem ho voldríem aconseguir a la primera, a l’instant: ja! I, si no ho aconseguim, deixem la pregària perquè creiem que Déu no ens escolta. Però Déu té el seus camins, que són diferents dels nostres. I, de vegades, semblarà que fa el sord. O, fins i tot, que es desentén de nosaltres. Però tot això son aparences. Déu sempre és el mateix: quan em contesta i quan calla ; quan em dona el qui li demano i quan no m’ho dona; quan el sento a prop i quan el sento lluny. Ell m’ha estimat des de sempre i no canvia. Si mantenim, doncs, la fe i la confiança, al final també serem escoltats: Que sigui com tu vols”: em donarà  el que demano o, en tot cas, una cosa millor. Sé mantenir una pregària perseverant o em desanimo de seguida? Si fos això últim, poca cosa aconseguiré…   

Un altre aspecte important: fixem-nos que aquella dona va obtenir el que demanava perquè la súplica que va fer a Jesús li sortia dels fons de l’ànima. Era el dolor d’una mare que sent com  a propi el sofriment de la filla i recorre amb fe a Jesús. I Ell l’escolta, perquè Jesús mai no rebutja una súplica sincera. Suposat això, nosaltres ens podríem fer una pregunta. Jo estic immers en una  família i en  una societat plena de mancances. Al meu entorn hi ha necessitats, hi ha sofriments, hi ha tristeses, hi ha violències… Potser ben a prop meu. No hi ha res que m’impressioni fortament? ¿No hi ha res que faci néixer en el meu cor l’impuls a fer al Senyor una súplica que, com la de la cananea, sigui un clam que em surti del fons del cor?. Seria una llàstima que tingués un cor tan fred i tan insensible que no es commogués per res del que passa al meu entorn. Seria realment una llàstima. De fet, és l’actitud –ben diferent de la de Jesús- que prenen els deixebles. Els molesta la insistència d’aquella dona: Despatxeu-la d’una vegada” –diuen-. No els commou l’angoixa d’aquella mare. No són males persones, però el que ells volen és estar tranquils. No ens hi veiem reflectits en aquesta actitud? ¿No ens passa també que nosaltres desitgem, per damunt de tot, viure sense problemes? Hem de reconèixer  amb humilitat que som poc sensibles a les necessitats dels altres… Aprenguem de Jesús que va ser capaç d’apiadar-se del sofriment d’aquella mare. Demanem-li que ens concedeixi un cor compassiu, que és allò que ens fa més semblants a Déu, el nostre Pare.   

Finalment aquella dona diu: També els cadells (els gossets) mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos”. Ella s’acontentava de les engrunes. Però nosaltres som uns privilegiats: mengem a la taula. És a dir, nosaltres mengem plenament de l’Eucaristia i dels altres sagraments : gaudim dels favors dels Senyor. Fins i  tot, en l’ordre material som també uns privilegiats. Ho sabem agrair ? Sabem compartir-ho ? No sé si sempre som prou conscients que hi ha molts homes i dones que esperen que caiguin de la taula les engrunes, perquè no tenen res…

Res!. Reflexionem-hi.  

20º diumenge Temps ordinari (A)

 

EVANGELI

Dona, quina fe que tens¡

+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 15, 21-28

Guarició de la filla d'una cananea

(Mc 7,24-30)

21 Jesús se'n va anar d'allí i es retirà a la regió de Tir i Sidó. 22 Una dona cananea, que era d'aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar:

–Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt.

23 Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven:

–Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre.

24 Jesús els digué:

–Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel.

25 Però la dona vingué a prosternar-se davant d'ell i li deia:

–Senyor, ajuda'm!

26 Jesús contestà:

–No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.

27 Ella digué:

–És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos.

28 Llavors Jesús li respongué:

–Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols.

I des d'aquell mateix moment es posà bona la seva filla.

Paraula de Déu

 

(clicar  sobre  imatge)

JESÚS ÉS PER A TOTS

L'escena és sorprenent. Una dona pagana surt cridant a l'encontre de Jesús. És una mare de forta personalitat que reclama compassió per a la seva filla malalta, ja que està segura de que Déu vol una vida digna per a tots els seus fills i filles, encara que siguin pagans, encara que siguin dones.

La seva petició és directa: «Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt». Tanmateix, el seu crit cau en el buit: Jesús guarda un silenci difícil d'explicar. ¿No se commou son cor davant la desgràcia d'aquella mare sola i desamparada?

La tensió se fa més insuportable quan Jesús romp son silenci per a negar-se rotundament a escoltar a la dona. La negativa és ferma i brolla de son desig de ser fidel a la missió rebuda de son Pare: «Sols m'han enviat a les ovelles esgarriades d'Israel».

La dona no se desanima. Apressa el pas, atansa al grup, se prostra davant Jesús i, des de terra, repeteix la petició: «Senyor, ajuda'm». En son crit ressona el dolor de tants homes i dones que no pertanyen al grup d'aquel Sanador, i sofreixen una vida indigna. ¿Han de romandre exclosos de sa compassió?

Jesús se reafirma en sa negativa: «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». La dona no es rendeix davant l'esborronadora fredor de Jesús. No discuteix, accepta la dura imatge, però extreu una conseqüència que Jesús no ha tingut en compte: « És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos». A la taula de Déu hi ha pa per a tots.

Jesús reacciona sorprès. Escoltant fins el fons el desig d'aquesta pagana, ha comprès que el que demana és exactament el que vol Déu: « -Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols». L'amor de Déu als que sofreixen no coneix fronteres, ni sap de creients o pagans. Atendre a aquesta dona no l'allunya de la voluntat del Pare sinó que li descobreix son vertader abast.

Els cristians hem d'aprendre avui a conviure amb agnòstics, indiferents o pagans. No són adversaris a decantar de nostre camí. Si escoltem son sofriment, descobrirem que sónn éssers fràgils i vulnerables que cerquen, com nosaltres, un poc de llum i alè per a viure.

Jesús no es propietat dels cristians. Sa llum i sa força sanadora són per a tots. És un error tancar-nos en nostres grups i comunitats, apartant, excloent o condemnant als que no són dels nostres. Sols complim la volunta del Pare quan vivim oberts a tot ésser humà que sofrix i gemega demanant compassió.

 

 

 

(clicar  sobre imatge)

 

 

 

https://www.bisbatdemallorca.com/publicacions/full/08/33-FULL-(16-AGOST-2020).pdf        FULL   DOMINICAL

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

LA MARE DE DÉU D’AGOST

https://www.bisbatdemallorca.com/publicacions/full/08/33-FULL-(16-AGOST-2020).pdf(clica  sobre  imatge)

(clicar  sobre  imatge)

   

La Assumpció de la Verge Maria (A)

EVANGELI

El Totpoderós obra en mi meravelles. Exalça els humils.

  • Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 1,39-56

  • Maria visita Elisabet

39 Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, 40 va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41 Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. 42 Llavors cridà amb totes les forces:

–Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43 Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44 Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. 45 Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!

  • Càntic de Maria

46 Maria digué:

–La meva ànima magnifica el Senyor,

47 el meu esperit celebra

Déu que em salva,

48 perquè ha mirat la petitesa

de la seva serventa.

Des d'ara totes les generacions

em diran benaurada,

49 perquè el Totpoderós

obra en mi meravelles:

el seu nom és sant,

50 i l'amor que té

als qui creuen en ell

s'estén de generació en generació.

51 »Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

52 derroca els poderosos del soli

i exalta els humils;

53 omple de béns els pobres,

i els rics se'n tornen sense res.

54-55 »Ha protegit Israel, el seu servent,

com havia promès als nostres pares;

s'ha recordat del seu amor a Abraham

i a la seva descendència per sempre.

56 Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva.

Paraula de Déu.

 


La feminitat de Déu

La festa de l’Assumpció de Maria al cel representa i concreta l’exaltació suprema que la religió fa del femení. Encara que aquest dogma ha sigut l’últim entre els dogmes marians que l’Església ha proclamat l’any 1950 per Pius XII.

Sí que cal recordar avui que la fe del poble en l’Assumpció de Maria prové dels primers segles del cristianisme. Què significa aquesta fe?

La necessitat que el comú dels fidels experimenta

d’integrar el femení en llurs conviccions religioses.

Aquí és important recalcar que

Déu no és un ésser sexual.

Déu no és de condició masculina ni femenina.

Però les

cultures androcèntriques i masclistes

ens han transmès de forma predominant – per no dir exclusiva -, representacions masculines de la divinitat: Déu com a Pare, no com a Mare; com a Rei, no com a Reina; com a Senyor, no com a Senyora…

Ara bé: hem de reconèixer i acceptar que en la condició humana el femení és tan important com el masculí. Per què? Perquè

ambdós components són constitutius de la nostra humanitat.

D’aquí que la nostra experiència religiosa està, amb massa freqüència, desequilibrada.

La representació masculina del diví equival a presentar-nos Déu amb les característiques que la cultura ha destacat en el masculí: el poder, l’autoritat, la força, el domini i, fins i tot, l’amenaça i la violència.

La festivitat de l’Assumpció representa, entre altres coses,

l’esforç per a recuperar la dimensió que les cultures masclistes han marginat i, fins i tot, menyspreat.

Necessitem integrar en la nostra experiència religiosa: la sensibilitat, la tendresa, la delicadesa, la singular bondat que les cultures masclistes, en les que gairebé tots ens hem educat o des-educat, atribueixen al femení.

Déu és Pare i Mare. Déu és femení. Déu és la plenitud de tot l’humà. I, sabem de sobres que tot l’humà sense feminitat no és humà.


 

 

(clicar  sobre  imatge)

 

Celebram la Mare de Deu Assumpta

Divendres 14 d’agost

19’00 a Crist Rei

Dissabte 15 d’agost

8’00 a Els Dolors

12’00 a Els Dolors

18’30 a Crist Rei

19’30 a Sant Pau

20’00 a Els Dolors 

La Mare de Déu morta s’exposarà a l’Església dels Dolors i al Convent

els dies 14, 15 i 16 d’Agost.

A l’Església dels Dolors l’horari d’obertura serà el de sempre,

al Convent serà de 11 a 13 i de 18.30 a 20.30. 

 

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

DIUMENGE XIX DURANT L’ANY

    Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà d'enfonsar-se i cridà: Senyor, salva'm!
A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: Home de poca fe! Per què has dubtat?

 

 

 

 

 

 

 

Pregària  EUCARÍSTICA

6 d’AGOST de 2020  20'30 – 21-30 – ESGLÉSIA DE FARTÀRITX 

Monició d’entrada:

Explicació de la celebració: (Mª. Magdalena).

Exposició Santíssim.

Inici: pàgina 55

Cant d’entrada: “JUNTAU LES MANS GERMANS” pàgina 232

Reso de Vespres: Antífones Temps durant l’ANY: pàgina 61 – 66 Salmòdia: pàgina 61 – 66

Lectura: “Cardiologia Elemental”

Responsori breu "Temps durant l’ANY": pàgina 68-69

Magníficat "Temps durant l’ANY": pàgina 69

Pregàries + Oració "Temps durant l’ANY": 

Oració personal: 15 minuts.

Cant: pag. 227 cant nº 5 “Jo crec en vos bon Déu,”

Pregàries comunitaries.

Catequesis Papa Fco.: “BIENAVENTURANZAS” Gener 2020 (Maria Llull).

Cant: Tantum ergo…

BENEDICCIÓ

Salve  Regina

 

* * * * * * 

COMUNICACIONS:

DIUMENGE 9 D’AGOST DE 2020

– La Mare de Déu morta s’exposarà a l’Església dels Dolors i al Convent els dies 14, 15 i 16 d’Agost.

             – A l’Església dels Dolors l’horari d’obertura serà el de sempre, al Convent serà de 11 a 13 i de 18.30 a 20.30.

               –  Les Eucaristies tendran un horari ampliat que podreu trobar al portal de les esglésies.

Celebram la Mare de Deu Assumpta:

Divendres 14 d’agost 19’00 a Crist Rei

– Dissabte 15 d’agost

8’00 a Els Dolors

12’00 a Els Dolors

18’30 a Crist Rei

19’30 a Sant Pau    

 20’00 a Els Dolors  

Diumenge 16 d’agost

8’00 a Els Dolors

12’00 a Els Dolors

19’00 a Crist Rei

*  *  *  *  *  *  *  *  

 

https://www.bisbatdemallorca.com/publicacions/full/08/32-FULL-(09-AGOST-2020).pdf    FULL  DOMINICAL

19º diumenge Temps ordinari (A)

EVANGELI

Maneu-me que vingui caminant sobre l'aigua.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 14, 22-33

Jesús camina sobre l'aigua

(Mc 6,45-52; Jn 6,16-21)

22 Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'ell cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent. 23 Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. 24 La barca ja s'havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. 25 A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l'aigua. 26 Quan els deixebles el veieren caminant sobre l'aigua, es van esglaiar i es digueren:

–És un fantasma!

I es posaren a cridar de por.

27 Però de seguida Jesús els digué:

–Coratge! Sóc jo. No tingueu por!

28 Pere li contestà:

–Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua.

29 Jesús li digué:

–Vine.

Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. 30 Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà d'enfonsar-se i cridà:

–Senyor, salva'm!

31 A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li:

–Home de poca fe! Per què has dubtat?

32 Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. 33 Els qui eren a la barca es prosternaren davant d'ell i exclamaren:

–Realment ets Fill de Déu.

Paraula de Déu.

(clicar  sobre  imatge)

AMEN   

1Re 19, 9-13 Rm 9, 1-5 Mt 14, 22-23

 

Tots sabem que Jesús ens va donar un manament: “Estimeu-vos els uns als altres”. Però aquest  no és l’únic manament que ens dona a l’evangeli. N’hi ha un altre que també surt sovint: No tingueu por”. No sé si tots tenim clar que això és també un manament del Senyor. Un creient no pot viure amb el cor angoixat, sense esperança. Això seria signe de solitud. Però nosaltres no n’estem mai, de sols. És clar que tenim problemes: sempre en tindrem. Jesús no ha vingut pas a solucionar les nostres dificultats. Si ell en va passar, també en passarem nosaltres. Però sí que ha vingut a dir-nos que, sigui quina sigui la nostra situació, sempre el tindrem al costat. I que això ens ha de donar confiança perquè mai no estarem sols. Me’n sento, de sol? Per què?   

Fixem-nos en l’evangeli d’avui. Aquells deixebles es troben en plena nit lluitant contra les ones i el vent, que els destorben d’avançar. És la imatge de la nostra vida: sovint en el nostre caminar ens trobem amb forces que ens frenen,   que ens impedeixen de viure la nostra vida amb la pau al cor, sense por. Jesús ja ho sap que ens trobarem amb dificultats. No sé si us heu adonat que va ser ell mateix qui va obligar els deixebles a pujar a la barca. També és Jesús mateix qui ens ha “embarcat” a nosaltres. Es Jesús qui ens envia enmig de la tempesta del món: no vol que ens tanquem  en un  hivernacle. Vol que siguem “llevat enmig de la pasta”. Es aquí on hem d’escampar la seva Bona Nova amb el testimoni de la nostra vida. És enmig el món on hem d’aprendre a lluitar per fer avançar la barca de la nostra vida i de tota la humanitat. Sabem lluitar amb fermesa o ens ofeguem en una gota d’aigua?.   

Diu l’evangeli que passades les tres de la matinada, Jesús s’acostà a la barca caminant sobre  l’aigua embravida pel temporal. No sabem si és un simbolisme. El que sí que queda clar és que Jesús qui els havia embarcat, ara no els podia deixar sols. I no els va deixar. Com tampoc no ens hi deixarà a nosaltres. Si cal, també ens ajudarà, fins i tot, amb mitjans insospitats. Confio en el Senyor? És curiós: sovint pensem que Jesús és a prop nostre únicament quan tot ho veiem clar, quan no tenim dificultats, quan tot és en calma. Però l’evangeli d’avui ens fa veure que quan és negra nit i la tempesta és més forta, Jesús també és presenta allà al mig, per ajudar-nos. La llàstima és que sovint no som capaços de reconèixer-lo i, com els deixebles, el prenem per un fantasma. Sabem descobrir Jesús present al costat nostre en qualsevol situació? Al veure l’espant dels deixebles, Jesús els diu : no tingueu por, que soc jo” És propi de Jesús asserenar els esperits i retornar la pau als cors. Això ja ho sabem, però potser no ens n’acabem de fiar del tot. Tenim bona voluntat, volem confiar en Jesús i treure’ns la por  del damunt. Però la nostra fe és dèbil. Com la de Pere, que comença a caminar sobre l’aigua, però s’espanta, la seva fe vacil·la i comença a enfonsar-se. Aquest episodi és molt significatiu: per acostar-se a Jesús cal arriscar-se, cal “llançar-se a l’aigua”. Només qui s’aventura troba el camí. Només qui passa dificultats sent la necessitat del Senyor. Mentre vulguem trobar Déu asseguts, tranquils, com qui mira la televisió, mai no descobrirem la seva presència real en la nostra vida, ni en sentirem la necessitat. Cal llançar-se enmig de les dificultats del món i allà sí que el trobarem.   

I no tinguem por.

ºSi defallim, en tenim prou d’invocar Jesús. Pere, quan veu que s’enfonsa, invoca el Senyor: Senyor, salveu-me”. I diu l’evangeli que: A l’instant Jesús li donà la mà”. Ell mai no ens deixarà sols: mai no deixarà sense resposta una súplica sincera. Mai no deixarà de donar-nos la mà. Per això, Jesús ens diu també a cadascun de nosaltres: Quina poca fe! Per què dubtaves?”. Em sento al·ludit? Estic convençut que, viatjant amb el Senyor, la barca de la meva vida sempre arribarà a bon port? Fixem-nos que l’evangeli diu que, quan Jesús pujà a la barca, el vent amainà”. Això té un significat profund: sempre que Jesús es faci present en la nostra vida, recuperarem la pau al cor. M’ho crec  això?

Doncs, procurem viure d’acord amb aquesta creença.  

 

(clicar  sobre  imatge)

 

 

(clicar  sobre  imatge)

LA  FE,  UN  CRIT  

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario