Benvingut a la pàgina de l'Església de Manacor !

Navega per els diferents menús i consulta tota la informació sobre l'Església de Manacor (misses, catequesi, despatx...)

Esperam que sigui del teu grat!

 

CORPUS CHRISTI

 

 

Corpus Christi – Temps Ordinari

 

Per entendre l’Eucaristia hem de recordar la vida de Jesús, sobre tot el que diem Dijous Sant, la Passió i Mort de Jesús (Divendres Sant) i la Resurrecció (diumenge de Pasqua)

 

Dijous Sant


De fet la festa d’avui (Corpus) és reviure el misteri de l’últim sopar en un context de “temps ordinari”. Allò que diu Joan: “Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem”, es refereix a donar la vida amb un amor i desig immens. I ho fa d’una manera simbòlica, incruenta. Reparteix el pa i el vi, que simbolitzen el seu cos (la seva persona) i la seva sang (la seva vida), i es dóna com aliment.

 

El símbol de l’aliment és clau en la seva doble dimensió personal i social, de comunió amb Ell i amb els germans, d’aliment que nodreix i de menjar-àpat que uneix, solidari, fraternal (el Regne de Déu és com un banquet). El metabolitzem per significar que és cos del nostre cos; i el mateix pa i el mateix vi es dóna a tots com a símbol d’amor i que tots posseïm la vida de Jesús

 

El cos i la sang per separat, com es donarà al dia següent en la seva mort: el cos clavat a la creu i la sang (tota) vessada per nosaltres. (“Del seu costat va sortir sang i aigua”).


La festa d’avui vol ser, tota ella, d’agraïment, sense el transfons de dolor d’aquell primer dijous sant, i de joia pel símbol extraordinari que ens deixà i manté viva la vida cristiana dels creients i de l’Església.

 

Divendres Sant


L’Eucaristia d’aquest dia en la vida de Jesús és cruenta. És simbòlica en l’amor, en la donació, però és dolorosa en el patiment i en la crueltat. Les paraules de Jesús a la creu són també paraules eucarístiques: de comunió amb el Pare, de perdó als qui el clavaven a la creu, d’acolliment, … L’amor més gran és el d’aquell que dóna la vida pels seus amics. La mort de Jesús és l’acceptació amorosa de la seva condició humana. Jesús mor perquè nosaltres morim i perquè nosaltres matem. I Ell vol posar amor en aquesta doble condició nostra.

 

Quan parlem de l’Eucaristia com a sacrifici, estem recordant aquell divendres sant, aquella passió i aquella mort. Sacrifici significa “fer sagrada una realitat”, en aquest cas, la mort. És posar en mans de Déu aquell lliurament fins a la mort, donant un sentit únic a allò que es fa amb estima.

La Resurrecció de Jesús


En l’Eucaristia participem de la vida del Senyor ressuscitat. El ressuscitat és qui està present enmig nostre quan celebrem l’Eucaristia.

 

L’Evangeli d’avui (Jo 6, 51-58) s’ha d’entendre des de la Resurrecció de Jesús. Jesús explica quina és la seva acció en l’Eucaristia. Primerament contraposa el mannà, el pa que menjaren els seus avantpassats al desert, amb el pa que Ell dóna. Els primers van morir; en canvi, els qui mengen aquest pa (la meva carn), viuran per sempre. A continuació presenta el “nou pa”:
-és un pa que fa viure per sempre, pa que dóna la vida eterna, la seva vida
–és un pa que dóna vida al món, que fa que el món visqui
-només té vida el que participa de l‘Eucaristia. Qui no menja la meva carn ni beu la meva sang, no pot tenir vida (la vida per sempre)
-qui menja la meva carn (…) jo el ressuscitaré a l’últim dia
-qui menja i beu està en mi i jo en ell, segueix en comunió amb mi i jo amb ell
-com jo visc gràcies al Pare, igualment qui em menja viurà gràcies a mi.

 

Jesús està vinculant la seva presència i el seu do a aquells que participen de l’Eucaristia, i ho fa amb els seu Esperit. Menjar la seva carn i beure la seva sang és un llenguatge simbòlic, com el del dijous sant, i ho confirma l’evangelista al verset 63 del mateix capítol 6è: “És l’Esperit qui dóna vida, la carn no serveix de res”… L’Esperit és qui divinitza les realitats humanes humanitzadores, qui converteix el pa i el vi en el cos i la sang del Senyor ressuscitat, qui uneix els qui participen del cos i la sang de Crist.

 

Donem gràcies a Jesús pel do immens d’amor que ens va deixar, per acompanyar-nos “dia rere dia fins a la fi del món”, per invitar-nos a fer real la seva vida en les nostres vides.

Ignasi Vila, sj.

 

Publicado en catequesis adolescents i joves, Pagina Principal | Deja un comentario

PARAULES DE PASQUA

PRIMERA:

MARIA!! RABUNI!!”

Li diu Jesús: Maria. Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus rabuni…” (Joan 20, 16)

MEDITACIÓ:    MARIA!!!…

         Sí, el teu nom, Maria, Raimon, Ricard, Pere, Mireia, Carme, Toni… Ell pronuncia el teu nom. No ets un de tants, no ets un carnet d’identitat, ni una partida de naixement. Ets tu, sí, tu mateix, que Ell et pronuncia amb la veu del cor, la més autèntica de totes les veus. Una veu permanent, total d’amor. Segurament algunes vegades a la vida la mare, el pare, un germà, una germana, un amic, una amiga, la parella, un fill… t’han pronunciat d’una forma tan especial que no ho has oblidat. Encara et ressona. Recordes?

Déu t’ha pronunciat des del seu Cor eternament. No ets una casualitat, ets una persona sempre estimada. Quan et vas anar teixint en la mare Ell ja et coneixia, ja et volia, t’estimava. Després ha estat amb tu, ni que possiblement tu no tinguis consciència d'haver estat amb Ell. Com el fill pròdig, escapat amb valors familiars dels quals has fet un ús que només tu saps. T’esperava quan menys ho pensaves, a la sortida del metro, en aquella malaltia, en una meditació, en un moment de desesperació… MARIA!! Ernest, Pau, Meritxell, Berta, Sònia, Francesc…

RABUNI!!!…       Mestre entranyable, Jesús de Nazaret, imatge visible del Déu invisible. Amor de la meva ànima, Camí, Veritat i Vida, Llum, Sentit i Presència…

Tu m’has anat seduint sense forçar-me. Les teves trucades gairebé no feien soroll. Les podia deixar passar quasi sense esforç. Ja sabia que eren teves, però ho deixava per un altre dia. Callaves, respectaves i esperaves. No et volies imposar, però sabies molt bé que tard o d’hora, de jove o de gran, un dia em llançaria als teus braços.

         Va ser Pasqua, et creia ben mort en la meva vida. Pensava que tot plegat va ser una bonica i fins emotiva història. Però no. Em vaig sentir mirat i pronunciat dintre meu. Eres Tu, “Rabuni”.

 TU!!!……  Qui és Jesús per a tu en aquests moments de la teva vida? Un record? Un dubte? Una realitat superada? Un recurs per als mals moments? Un presència esporàdica? El teu Déu? Una persona que et guia i t’estima? L’amor de la teva ànima? Aquell a qui voldries donar-li-ho tot? El que viu en els teus germans? El que s’identifica amb els pobres, explotats, malalts, refugiats?… Rabuni!!!?

 

SEGONA:

Mentre parlaven d’això, Jesús es presentà enmig d’ells i els digué: “Pau a vosaltres”. (Lluc 24, 36)

         Estaven neguitosos, carregats de dubtes i de por. Quan Jesús es presenta en les experiències de Pasqua, la seva salutació és “Pau a vosaltres”. També ara ens comunica la seva pau, joiosa i serena. Vol enfortir-nos, ajudar-nos en el camí de la confiança.

         PAU PERSONAL. Ni que sigui per uns instants fem una mirada al fons, al nostre interior, al cor i a l’ànima. Com anem? Jesús ens convida a la pau interior. Aquell espai de serenitat, sense estridències ni tensions, ni pors ni temors inconcrets.

         La pau és fràgil. Cal recuperar-la. Recuperar la pau interior ens fa un bé a nosaltres i de retruc als altres. Què podem fer per retornar a la pau? És Ell qui ens convida. No és una fórmula, no és per quedar bé. És el seu desig. Sense massa paraules, com en una mirada interior que es creua amb la seva, demanem-li la pau.

PAU EN LES RELACIONS. Relacions familiars, amb amics, companys, coneguts i tants d’altres. Entre tanta gent hi ha persones la presència de les quals és de pau. Hi ha, però, persones tenses, agitades. Hi ha persones que ens fan perdre la pau. Segurament aquestes darreres són les que més la necessiten. Què els passa? Podem fer quelcom per elles?Moltes vegades ens cal reflexionar cercant quines són les causes de les tensions i violències en les nostres relacions. Detectar què passa i per què passa és ja un primer pas per poder asserenar les relacions. Cansament? Orgull ferit? Manca de consideració? Tracte injust? Incompliments?… I ara, quins poden ser els passos interiors i exteriors possibles cap a la reconciliació, el perdó i aquell tornar a començar tan necessari a la vida?

PAU SOCIAL. Hi ha molta violència!! Econòmica, política, social, familiar, masclista, religiosa, ètnica, sexual, nacional i internacional…

La immensa majoria de la gent vol i necessita viure en pau, sobretot en aquella pau que neix de la justícia, del respecte i de saber col·locar-se en el lloc del altres. Som cridats a esdevenir actius per la pau social. La Pasqua es fa extensiva com a portadora de pau justa i amable.

 

TERCERA:

De què parlàveu entre vosaltres tot caminant?” (Lluc 24, 17)

No és que caminem massa, Senyor, per molt que ens ho recomanin. Tenim tantes coses a fer! O potser a vegades tan poques, i agafem tota mena de vehicles, o segons com amb prou feines sortim de casa. Aquells dos deixebles podien parlar i desfogar-se, anaven a peu. Ara els que van a peu generalment hi van amb molta pressa. I els que omplen els vehicles gairebé sempre estan pendents del mòbil… pica que pica a veure si hi ha sort i algú es recorda de mi!!

Però ja que ens preguntes; que potser no saps el que passa? Nosaltres pensàvem que vivíem en la societat del benestar, però hi ha molta gent que viu en un notable malestar. Uns perquè passen gana, els fan fora de casa, no tenen feina i estan amb l'aigua fins al coll. Altres perquè, per mantenir el ritme de benestar excel·lent segons els paràmetres del sistema, han de gastar-se el que tenen en estridències, neguits, trencaments, estafes, mals humors… i moltes vegades acaben habituats a la injustícia, com si fos la cosa més normal del món.

Nosaltres pensàvem que amb els drets humans, les constitucions, la globalització i les llibertats entraríem en un món nou, obert a tothom, respectuós, amable i sobretot just. I ja veus, ara marxem de tot, ja n’estem ben tips.

————————————————–

Feixucs d’enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes!“

(Som a Pasqua, el Senyor és viu entre nosaltres. Ha destruït la mort i ens comunica esperança personal i social. No marxeu, torneu a la comunitat, escolteu aquells i aquelles que el troben en el seu cor, en els altres, que lluiten per la justícia, l’amor, la reconciliació, la pau i l’alegria. Ara us toca a vosaltres. No perdeu el temps en pessimismes i sensacions que tot està perdut. Teniu un temps limitat, que són quatre dies! Vinga, som-hi, que Ell és amb nosaltres, li importa aquest món. Hem de fer un canvi, primer en el cor, després en les relacions de tota mena, també a l’Església, i sempre per millorar la societat. És que no veieu tanta bondat i capacitat de vida que hi ha arreu…? Anem a partir el pa, que és hora de deixar tant de pessimisme… i actuem, actuem i actuem.)

 

 

QUARTA:

SENYOR MEU I DÉU MEU!” (Joan 20, 28)

Avui es parla molt del procés. Una paraula que pot significar moltes coses. El procés personal de Tomàs va culminar amb aquestes paraules: Senyor meu i Déu meu! No les va pronunciar com a resultat d’un càlcul mental ni d’una conclusió lògica, ni menys  encara mogut pel testimoni dels seus companys.

El fet decisiu va ser que Jesús va entrar en els seus dubtes i els va desfer amb la seva presència. Ah! En aquell moment el cor es va eixamplar i des del més profund van brollar –autèntics, humils i directes– uns mots que han transcendit els segles.

Quan ens preguntem què passa que la fe cristiana a les nostres societats occidentals –i en concret a casa nostra, almenys estadísticament– està en descens, moltes vegades ens quedem sense paraules.

La nostra lògica és en gran part la que ha fet avançar la tècnica, el progrés científics, els càlculs econòmics. Els mercats, els laboratoris, l’exactitud de les xifres, el que mostren la informàtica i la robòtica i un molt llarg etcètera han anat configurant una manera de pensar que en general no facilita la fe. Els testimonis de donació generosa, de notables sacrificis pels altres, no són patrimoni dels creients, encara que tenim nombrosos exemples de creients que donen un testimoni admirable. Ni raonaments, ni testimonis generosos… Doncs, què?

La fe no és el resultat dels raciocinis ni dels testimonis. Evidentment que aquestes realitats poden ajudar, però no són decisives. La fe va més enllà de la lògica dels sistemes econòmics, va més enllà del previsible i del que deia Sant Tomàs: “Jo si no ho veig, no ho toco, no em resulta efectiu… no m’ho crec; no m’ho puc creure.”

La fe és la conseqüència d’una trobada amb Jesús, encara que la resta de situacions i arguments poden ajudar i enfortir-la. Sense aquesta trobada serà una manera de sentir i de viure respectable, sens dubte, però inintel·ligible per a unes majories d’homes i dones que responen a una manera de pensar i de viure amarada de tecnicismes i pèrdues o guanys econòmics

Qui diu sincerament “Senyor meu i Déu meu” és aquell/a que ha trobat o s’ha deixat trobar per Jesús. Ell viu entre nosaltres, a prop nostre. És la Pasqua, el pas de Déu en les nostres vides.

QUINTA:

QUEDA’T AMB NOSALTRES, QUE ES FA TARD I EL DIA JA COMENÇA A DECLINAR.” (Lluc 24, 29)

Aquestes paraules, que són una pregària, expressen també un sentiment molt profund quan aquella persona que estimem fa el gest de marxar. “Si us plau, queda't amb nosaltres… mare, pare, amic. Queda’t, no marxis, no ens deixis, que et necessitem a prop, al nostre costat, fent camí. Mentre hi ets ens sentim acompanyats i estimats… Si marxes, què farem sense tu?”

 Però és que es fa tard, el temps passa. El dia, el mes, l’any, la vida… ja declinen. Tot passa, sembla ahir, i ves per on, ha passat el temps, ningú el para, estem tan bé, hem estat tan bé amb tu. Encara no, no marxis!

         És aquesta la pregària –el sentiment– d’aquells dos deixebles que, anant tristos de camí, foren trobats per Jesús. I també la de tants d’altres homes i dones que, després de la trobada, temem que marxi aquell que es va fer trobadís en el nostre camí.

No va marxar. Ell no volia marxar. Volia sopar amb ells. Tenia moltes ganes de sopar amb ells i mostrar qui era, abans de marxar. Ho va mostrar en la forma de partir el pa. Era Ell. Ara sí, podia marxar, perquè de fet no marxava: en el pa es quedava. D’una presència física passava a la presència de la fe, dels ulls al cor, i del cor a aixecar-se i tornar al camí. La seva presència nova era d’una joia incalculable. Sí, Ell vivia. Sí, Ell viu.

Mirem de no marxar de ningú sense haver partit el nostre pa amb ell… Almenys intentem-ho. Que dur que és un cop de porta!

Ell, el Senyor, si en el camí de la nostra vida ha encès el cor sense donar-se a conèixer, quan fa el gest del comiat i sobretot si es fa tard, no el deixem marxar. Resta poc temps. Anem a sopar: el pa i el retorn a la vida, plens de fe, joia i força. Sabem que va amb nosaltres.

SEXTA:

JO SOC AMB VOSALTRES DIA RERE DIA FINS A LA FI DEL MÓN” (Mateu 28, 20)

A la sortida de l’hospital, sense saber per què, la Mireia recorda aquestes paraules que Jesús va dir als seus deixebles mentre encara era amb ells. Pocs moments després va marxar i mai més l’hem vist amb els nostres ulls. Tampoc tu el veus; més encara, tens la impressió que ha marxat. Et senties tan sola mentre, callada, acompanyaves la teva estimada àvia, que des de l’ictus no parla, encara que quelcom deu entendre. On ets avui Jesús? “Jo soc en tu, Mireia. Avui hi era present quan agafaves la mà de l'àvia. La meva mà era en ella. Ànim, Mireia.”

Tots han anat marxant. Ha sigut una festa increïble. El Ramon i la Belén es miren. Sembla mentida el profund silenci que hi ha en aquests moments després de tanta gresca. I per cert totes les taules plenes de plats, gots, ampolles i flors… On era, avui el Senyor, Ell que ens va prometre que seria amb nosaltres fins a la fi del món? Oi que també penseu que aquesta casa, tan desordenada i que demana ara tanta feina, és la fi de la festa, encara que no precisament la fi del món? “Jo soc ara amb els nens, amb els pares, amb els amics, en mig de tanta gent que s’estima i en vosaltres dos. M’agraden les festes. Que aquesta casa segueixi sempre oberta”.

I com pesa aquesta maleta que ha estat buida tants mesos i ara portes a la mà, tu, amic, Lucas, que avui surts de la presó. Quina sensació, aquesta de la llibertat. Com es van repetint les paraules del mosso quan t’ha vist marxar: que tinguis sort. És cert, vull tenir sort, Jesús, que si no hagués estat per tu segurament jo seria mort. Alguns diumenges anava a missa, no tant per fe, sinó per trencar una mica la rutina; fins que aquell dia, inesperadament, vaig entendre que hi eres. “Lucas, amic meu, cuida’t, compta amb mi, que vaig al teu costat. Soc amb tu, sempre; sí, sempre, de debò.”

Potser tots avui, recordant el comiat de Jesús, ni que sigui per uns moments, fem, en la mida del possible, un acte de fe en la proximitat de Jesús en la nostra vida. Les paraules que va dir en el seu comiat també eren dites per a cadascun de nosaltres. “Jesús, no et veig, no t’entenc, fins a vegades tinc dubtes. De tota manera, crec –o voldria creure encara més– que la buidor, l’absurd i la radical soledat són sensacions, però la veritat és que ens acompanyes, que ets tan a prop senzillament perquè tu ets “Déu en nosaltres”.

SETENA:     (afegit)

 

 

PASSEJANT AMB LA MÒNICA 03

Comença a fer calor. Avui és diumenge i la Mònica 03 surt d’excursió amb la Marta, aquella noia de 28 anys que treballa a una farmàcia de Gràcia i des de fa un parell de mesos forma part de la comunitat “Quantium”. Tenien ganes de parlar, també de descansar, i estan fent una caminada per Sant Llorenç del Munt.

         Hi ha un indret amagat en mig de molts arbres i que queda a prop d’una petita font, que raja lentament; molts anys s'asseca a l’estiu. Totes dues estan assegudes i fa estona que xerra que xerra. La Marta normalment no parla massa, però quan s’hi posa li costa parar. La Mònica l’ha estat escoltant atentament, i per dins seu li demana al Senyor que l’ajudi, perquè el que la Marta li ha plantejat en el fons no té massa respostes convincents. Vol saber, ni més ni menys, qui és Déu i com és Déu, en el cas que hi sigui.

         “Marta, em demanes una cosa impossible. Si amb prou feines sé qui soc jo i com soc, com vols que et digui qui i com és Déu, que, per definició, ens supera infinitament? Estaríem pensant i analitzant mesos i anys i encara ens restaria una distància incalculable. Voldríem tenir una definició clara i lògica, que aquietés la nostra ment. I aquesta mena de pretensió, si ni tan sols la podem aplicar a les persones que coneixem, com vols que et digui qui és i com és Déu?

 Podem anar coneixent una persona no tant pel seu carnet d’identitat o una definició abstracta sinó per la seva actuació. Jo crec en Déu… des del cosmos i la natura, jo crec en Déu com a Pare gràcies a Jesús, i l’estimo i em mou perquè experimento a vegades un esperit que em consola, m’il·lumina, i és com un suport que no et podria explicar, invisible, imprevisible i fins i tot emocionant.”

         La Mònica 03 es deixa anar. Ja fa molta estona que parla i la Marta està commoguda. No ho entén tot. Però sap que la Mònica no parla per parlar. Li ha obert el seu secret. La Marta amb prou feines s’aguanta les llàgrimes. Resulta que Déu és lluny i a prop. La natura i el cosmos i la vida li han mostrat que és Pare-Mare tot alhora, Jesús li ha mostrat que és humà, una història concreta i una presència real, i que hi ha un Esperit, com el vent, com un foc, com una llum, que mostra totes aquestes dimensions.

         Déu és Pare-Mare, és Jesús –aquell a qui li diuen el Senyor– i és Esperit, i tota aquesta comunitat és Déu Únic. Avui és la seva festa comunitària.

         Les dues amigues tornen cap al “Quantium” en silenci.


 

Publicado en catequesis adolescents i joves, Pagina Principal | Deja un comentario

Juny, Num. 47

Publicado en Lluerna, Pagina Principal | Deja un comentario

LA TRINITAT


 

 

 

CONFIAR   EN   DÉU 

L'esforç fet, al llarg dels segles, pels teòlegs per a exposar amb conceptes humans el misteri de la Trinitat, no ajuda gaire als cristians d'avui a revifar la seva confiança en Déu Pare, refirmar la seva adhesió a Jesús, el Fill encarnat de Déu, i acollir amb fe viva la presència de l'Esperit de Déu en nosaltres.

Per això, pot ser bo fer un esforç per a apropar-nos al misteri de Déu amb paraules senzilles i cor humil, seguint de prop el missatge, els gestos i la vida tota de Jesús: misteri del Fill de Déu encarnat.

El misteri del Pare és amor entranyable i perdó continu. Ningú està exclòs del seu amor, a ningú es nega el perdó. El Pare ens estima i ens cerca a cada un dels seus fills i filles per camins que sols ell coneix. Mira cada esser humà amb tendresa i profunda compassió. Per això, Jesús l'invoca sempre amb una sola paraula: “Pare”.

La nostra primera actitud davant aquest Pare ha de ser: confiança. El misteri últim de la realitat, que els creients diem “Déu”, mai no ens ha de causar por ni angoixa. Déu sols pot estimar-nos. Ell entén la nostra fe petita i vacil·lant. No ens hem de sentir trists per la nostra vida, quasi sempre mediocre, ni descoratjar-nos quan descobrim que hem viscut allunyats d'aquest Pare. Ens podem lliurar a ell amb senzillesa. La nostra poca fe basta.

També Jesús ens convida a la confiança. Aquestes són les seves paraules: “que els vostres cors s'asserenin. Creis en Déu. Creis també en mi”. Jesús és el viu retrat del Pare. En els seus gests i en el seu mode d'actuar, entregat totalment a fer la vida més humana, ens descobreix com ens vol Déu.

Per això, en Jesús podem trobar-nos, en qualsevol situació, amb un Déu concret, amic i proper. Ell posa pau en la nostra vida. Ell ens fa passar de la por a la confiança, del recel a la fe senzilla en el misteri últim de la vida, que només és Amor.

Acollir l'Esperit que alena el Pare i el seu Fill Jesús, és acollir dins nosaltres la presència invisible, silenciosa, però real del misteri de Déu. Quan ens fem conscients d'aquesta presència continua, comença a desvetllar-se en nosaltres una confiança nova en Déu.

La nostra vida és fràgil, plena de contradiccions i incertesa: creients i no creients, vivim envoltats de misteri. Però, la presència, misteriosa també, de l'Esperit en nosaltres, encara que dèbil, és suficient per a sostenir la nostra confiança en el Misteri últim de la vida que sols és Amor.

José Antonio Pagola

 

 

 

"No ens podem imaginar una altra manera de viure que estimant Déu"

Santíssima Trinitat

No volem viure la festa de la Trinitat apartant la mirada del món.

No podem estar alegres i celebrar la festa de Déu oblidant els seus fills i les seves filles avui mateix

       torturats

        terroritzats

       violats

       i degradats de mil maneres.

Necessitem creure en Déu Pare de tots els pobles i religions, força creadora que ens vol bé a tots. Roca ferma i sòlida on arrelar amb confiança i sense temor en aquests temps insegurs i brutals.

Necessitem creure en Jesús, Fill de Déu i germà nostre, que ens dignifica i ens salva. En Ell hi descobrim la fesomia i el cor de Déu. En Ell sentim Déu molt a prop, torturat i crucificat junt a tants d’altres.

A Ell ens volem agafar en aquest temps de confusió en el que se’ns vol enganyar de tantes maneres i de tantes maneres se’ns enganya.

Necessitem creure en l’Esperit transformador de Déu que no abandona mai a cap persona humana. Dador de vida i defensor de tots els pobres en aquests temps indefensos i desvalguts. Necessitem el seu recolzament per a no caure en la desesperança i la frustració.

Volem estimar Déu Pare estimant la vida i lluitant a favor de les seves criatures.

És millor construir que destruir.

És millor fer el bé que perjudicar.

És millor la pau que la guerra.

És millor acollir que refusar.

És millor besar que escopir.

És millor ser que no ser.

Volem estimar Jesús, Fill de Déu encarnat, defensant el seu projecte de vida.

Jesús l’anomenava el “Regne de Déu i la seva justícia”.

Un projecte tantes vegades

-oblidat

-traït

-desfigurat

-trivialitzat

-i prostituït pels que ens diem l’Església de Jesús.

Volem acollir l’Esperit Sant de Déu per mantenir sempre la nostra resistència davant els amos perversos del món.

Volem pensar, sentir i actuar contra els seus projectes de mort  i menyspreu dels petits i menystinguts.

No ens podem imaginar una altra manera de viure que estimant Déu i desvivint-nos pel nostre proïsme desvalgut, oprimit i necessitat.

Només així assolirem la nostra pròpia humanitat de persones

bones

honrades

sense por a la bondat i a la tendresa.

És per aquests camins i actituds que podrem arreglar aquest món tan i tan desgavellat. Almenys, intentar-ho!


 

****************

 

– DISSABTE,   10   JUNY   2017,  a   les   19   hores.:

     CELEBRACIÓ   COMUNITÀRIA   DEL   SAGRAMENT   DE   L'UNCIÓ   DELS   MALALTS

  A   l'Església   de   Sant   Vicenç   Ferrer,   ES   CONVENT    :  

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

PENTECOSTA

 “Com ens arriba a nosaltres l’esdeveniment pasqual, que es va realitzar una única vegada? Per mitjà d’Aquell que n'és l’artífex des de l’origen i en la plenitud del temps, l’Esperit. Ell és personalment la novetat d’acció en el món. Ell és la presència de Déu-amb-nosaltres, unit al nostre esperit (Romans 8, 16).”

Som conscients que gràcies al do de l’Esperit Sant ens ha arribat la bona nova de Jesús i hem conegut els esdeveniments pasquals? Ho hem agraït? Qui és per mi l’Esperit Sant? He viscut d'alguna manera el seu do?

              “Sense Ell, Déu és lluny; Crist pertany al passat; l’Evangeli és lletra morta; l’Església, una simple organització; l’autoritat, un domini; la missió, una propaganda; el culte, una evocació; l’actuació cristiana, una moral d’esclaus.”

Aquestes paraules tan fondes ens ajuden a entendre que sense l’Esperit Sant, promès per Jesús, no hi hauria ni relació personal amb Jesús, ni Església, ni vertader culte, ni apostolat, ni acció alliberadora i social en nom del Senyor.

              “Però en Ell, i en una sinergia indissociable, el cosmos és sostingut i clama pel naixement del Regne; l’home està en lluita contra la carn; Crist ressuscitat és aquí; l’Evangeli és font de vida; l’Església significa la comunió trinitària; l’autoritat és un servei alliberador; la missió és Pentecosta; la litúrgia és memorial i anticipació; l’actuar humà és divinitzador.”

EN  L'ESPERIT

 

VIURE DÉU DES DE DINTRE

Fa uns anys, el gran teòleg alemany, Karl Rahner, gosava afirmar que el principal i més urgent problema de l'Església del nostre temps era la “mediocritat espiritual”. Aquestes eren les seves paraules: el vertader problema de l'Església és “seguir tirant amb resignació i tedi camins comuns de mediocritat espiritual.”

El problema s'ha agreujat a les darreres dècades. Han servit poc els intents per reforçar les institucions, salvaguardar la litúrgia o vigilar l'ortodòxia. Dins el cor de molts cristians s'apaga l'experiència interior de Déu.

La societat moderna ha apostat per “l'exterior”. Tot ens convida a viure des de fora. Tot fa pressió per a moure'ns amb presses, sense quasi aturar-nos en res i en ningú. La pau no troba encletxes per entrar dins el nostre cor. Vivim quasi sempre a les crostes de la vida. Oblidem assaborir la vida per dins. Per ser humana, a la nostra vida li manca una dimensió essencial: la interioritat.

És trist veure també com a les comunitats cristianes no sabem tenir cura ni promoure la vida interior. Molts no sabem el que és el silenci del cor, no ensenyem a viure des de dintre. Privats de l'experiència interior, sobrevivim oblidant la nostra ànima: escoltem paraules amb les orelles i pronnunciem oracions amb els llavis, mentre el nostre cor està absent.

A l'Església es parla molt de Déu, però ¿ on i quan els creients escoltem la presència silenciosa de Déu dins el més pregó del cor ? ¿ On i quan acollim l'Esperit del Ressuscitat dins nostre interior ? ¿ Quan vivim en comunió amb el Misteri de Déu des de dintre ?

Acollir l'Esperit de Déu vol dir deixar de parlar amb un Déu que posem lluny i fora de nosaltres, i aprendre a escoltar-lo en el silenci del cor. Deixar de pensar a Déu amb el cap, i aprendre a percebre-lo en el més íntim del nostre esser.

Aquesta experiència interior de Déu, real i concreta, pot transformar la nostra fe. Sorprèn com hem pogut viure sense descobrir-la abans. És possible trobar Déu dins nosaltres enmig d'una cultura secularitzada. És possible també avui conéixer una alegria intgerior nova i diferent. Però em sembla difícil mantenir per molt de temps la fe en Déu enmig de l'agitació i frivolitat de la vida moderna sense conéixer, malgrat sigui de manera humil i senzilla, qualque experiència interior del Misteri de Déu.

 

 

 

COMUNICACIONS:

(3  i   4   juny  2017)

 

Amb motiu de la festa del Sant Crist se suprimeixen les misses vespertines de les Parròquies de Crist Rei i sant Pau i que la missa dels Dolors serà a les 20’30 h. per mor de les carrosses.

– A la col·lecta realitzada fa dues setmanes per Mallorca Missionera, vàrem recaptar a les nostres Parròquies la quantitat de 2.880’96 euros.

 

– Dissabte que ve dia 10 tendrem la celebració comunitària del Sagrament de la Unció dels Malalts; serà a les 19 h. en el Convent de sant Vicenç Ferrer. Els qui pensau rebre-la vos podeu inscriure a qualsevol de les tres Parròquies.

 

***************

 

 

¿Com podem mirar la vida amb uns ulls de pols?"

Per Josep Llunell. 

Els hebreus es feien una idea molt bonica i real del misteri de la vida.

Així descriu la creació de l’home un relat dels segle IX abans de Crist: “Llavors el Senyor Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de la vida i l’home es convertí en un ésser viu.”

És el que ens diu l’experiència. L’ésser humà és pols. En qualsevol moment es pot ensorrar.

Com podem caminar amb uns peus de pols?

Com podem mirar la vida amb uns ulls de pols?

Com podem estimar amb un cor de pols?

Malgrat això, aquesta pols viu! Al seu interior hi ha un alè que el fa viure. És l’alè de Déu.

Al final del seu evangeli, Joan va descriure una escena grandiosa.

És el moment culminant de Jesús Ressuscitat. Segons el relat, el naixement de l’Església és una nova creació. Quan va enviar els seus deixebles, Jesús “va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant.”

Sense l’Esperit de Jesús, l’Església és pols sense vida: una comunitat incapaç d’introduir                                                                                                         

-esperança

-consol

-i vida en el món.

Pot pronunciar paraules sublims i no comunicar res de Déu als cors de la gent.

Pot parlar amb seguretat i fermesa i no refermar la fe de les persones.

D’on pot treure esperança sinó és de l’alè de Jesús?

Com podrà defensar-se de la mort sense l’Esperit del Ressuscitat?

Sense l’Esperit creador de Jesús, a l’Església podem acabar tots creient el mateix però sense esma, sense cap impuls creador, sense la força renovadora.

Hem d’invocar el Sant Esperit i fer-ho constantment perquè ens alliberi

-de la por

-de la covardia

-de la mediocritat

-de la rutina

-de la manca de fe

-de la mentida

No hem d’excusar-nos mirant què fan o no fan els altres.

Hem d’obrir cada un el nostre propi cor perquè l’Esperit de Déu pugui entrar-hi, il·luminar-lo i regenerar-lo. Només així millorarem integralment i esdevindrem òptims testimonis de la fe cristiana.

L’Església oficial parla sovint – en els seus documents – de l’Esperit però en la pràctica del dia a dia i a peu pla i sense retòriques.—hom té la impressió que l’Església creu més en l’eficàcia del poder i del diner que no pas en la força, en l’energia de l’Esperit de Déu.

I això mateix els hi passa a molts creients.

Quan es nota més això?

En temps de crisi de fe com els d’avui, com els nostres.

Quants són els que avui creuen sincerament?

Quants tradueixen i concreten la seva fe en obres de misericòrdia i de compassió? No pot haver-hi amor real a Déu si no hi ha amor real al pròxim. Si ens ho creiem, això, què hauríem de canviar en el dia a dia del nostre viure?



 

 

 

 

descarga      SANT   JOSEP   (Esglésies   de   Mallorca)   Església de Sant Josep – Manacor.   (enllaç  a  Esglésies   de   Mallorca)

    

 

 

 

 

 

 

 

 

"ELS   COSSIERS    TORNAREN   SORTIR  EL   DIA   DEL   SANT   CRIST"

 

(tenim   aquí   els   de   2016)

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario