A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué: Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.

No sabia què deia. Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s';esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol. Llavors va sortir del núvol una

veu que deia: Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.

 

 

 

 

 

 

 

 

COMUNICACIONS:

Durant el temps de Quaresma, es duran a terme 3 Via-Crucis, un a cada parròquia.

– Als Dolors seria dijous 14 de març a les 20h.

– A Crist Rei, dimecres 20 a les 19h. I

– A Sant Pau dimarts 26 a les 19:30h. 

*  *  *  *  *  *  *  

Aquest cap de  setmana:     

La col·lecta serà pel nostre Seminari de Mallorca,

amb motiu de la festa de Sant Josep.

A més de la nostra pregària, volem col·laborar amb la nostra aportació econòmica pel sosteniment del Seminari i la formació dels seminaristes.

En la celebració del Dia del Seminari, no podem silenciar la preocupació general per la manca de vocacions al ministeri sacerdotal, però al mateix temps valorar al màxim la realitat present dels qui integren el grup de joves i formadors del nostre Seminari. Projectem una mirada d’afecte i gestos de participació corresponsable en la seva marxa, tant del major com del menor o en família. Us ho deman de tot cor, a cada cristià, a cada família, a cada comunitat parroquial i cada moviment evangelitzador, com també a les persones concretes, preveres i diaques, consagrats i consagrades, laics i laiques de la nostra Església de Mallorca. Un compromís d’afecte, de pregària i d’ajuda.  (Paraules   del  Sr.  Bisbe)

*   *   *   *   *   *   

 

2º diumenge de Quaresma (C)

EVANGELI

Mentre Jesús pregava, es trasmudà l'aspecte de la seva cara.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 9,28b-36

Transfiguració de Jesús

(Mt 17,1-8; Mc 9,2-8)

28 Uns vuit dies després d'haver-los dit tot això, Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. 29 Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar i el seu vestit es tornà d'una blancor esclatant. 30 Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, 31 que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem. 32 A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. 33 Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué:

–Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.

No sabia què deia. 34 Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s'esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol.

35 Llavors va sortir del núvol una veu que deia:

–Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.

36 Així que s'hagué sentit la veu, Jesús es quedà tot sol.

Ells guardaren el secret, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist.

Paraula de Déu.

Gn 15,5-12.17-18 Fl 3,17-4,1 Lc 9,28b-36

EL TABOR, LA MUNTANYA QUE TRANSFIGURA

Alguna cosa, de diferent, té la muntanya perquè Jesús i els seus anessin a buscar-la. Ell, perquè en tenia necessitat; els altres tres perquè havien de descobrir, ni que fos com un llampec, la grandesa d’aquell Jesús, que dia rere dia, els “sorprenia.”

Jesús, sense ni sospitar-ho, ja ens anticipava que la quaresma és una ascensió, una sublimació, una pujada cap als nivells de les atmosferes netes, purificades; la revelació lluminosa de qui era aquell Jesús. Que no hi ha quaresma sense els camins trepitjats pels nostres peus, que ens duran fins al Calvari, fins a la pedra del sepulcre i fins a la Vida Ressuscitada de Jesús.

 

1. Es transfigurà mentre pregava

Així ens ho diu Lluc. Una bella descripció de la veritable pregària, aquella que és molt més que pensar, reflexionar, parlar, callar, respirar profundament (per altra banda absolutament necessaris en la nostra manera natural i sincera de comunicar-nos amb el Senyor). No, “allò” havia de ser inefable, que no es pot expressar. Veure “les coses de Déu” amb els seus ulls, el seu tarannà, la lluminositat amb què l’Esperit ens comunica el seu criteri, és un do i un regal que a Jesús li va servir per seguir un camí que només es va enterbolir a Getsemaní…i al Gòlgota.

Penso que la Quaresma és aquest temps fort en què la pregària ha de guarir les ferides que la vida ens va causant. Unes ferides que arriben a “desfigurar-nos” i allunyar-nos poc a poc de la imatge i semblança de Déu que som totes i tots. No perdem la imatge (que és marca de fàbrica, però sí una mica de la semblança). Si em permeteu la comparació: així com hi ha un  cafè – cafè, que és molt més que “el cafè nostre de cada dia”, també goso dir que hi ha una pregària-pregària que ha d’esdevenir un tonificant espiritual, capaç de mantenir-nos vius i desperts per a descobrir els plans de Déu sobre la nostra vida. Una mena de telepatia entre l’Esperit de Déu i el nostre esperit.

2. La creu, no eliminada, però sí il·luminada

Il.luminada des de l’interior de Jesús, perquè va viure la identitat de Fill que ell era, un Jesús que duia a terme i a plenitud la Llei i els Profetes. I el núvol aquí no era cap mena d’amenaça de tempesta, sinó de la transcendència. Jesús s’hi havia de trobar bé en aquella atmosfera que l’orientava cap al Pare. Però no s’apartava del camí cap a Jerusalem on l’esperaven tots els llamps i trons de la seva mort. La suor de la pujada al Tabor serà després la sang d’una fidelitat al seu programa, un programa que el Pare “li havia dictat” en una altra muntanya, la de les Benaurances. Tots sabem que el dia que les va pronunciar, signava, a la curta o a la llarga, la seva sentència de mort…

Acabem amb un desig: que aquesta quaresma esdevingui per a nosaltres un camí que fa pujada, un camí d’acompliment de desitjos, de viure intensos (no tensos!), conscients i alegres, les petjades de Jesús, viu, mort i ressuscitat.

 

 

 

POR AL SILENCI

S'esglaiaren quan entraren en el núvol

L'home del nostre temps no viu gaire el silenci. El renou és present en tots els ambients i llars, en les ments i els cors, impedint a les persones viure en pau i harmonia.

Ingenu seria pensar que el renou està fora de nosaltres, en el soroll d'una moto que passa o en l'aldarull del pis de veïnat. El renou està dins cada un de nosaltres, en aqueixa agitació i confusió que regna dins nostra interior o en aquesta pressa i ansietat que ens destrueix per dintre.

Podem dir també que crispacions i problemes externs que aclaparen a molts són, sovint, una projeccció de problemes i desequilibris que no estan resolts en el silenci del cor.

Per això, el silenci no es recobra només insonoritzant les habitacions de la llar o retirant-se al camp els caps de setmana. És necessari aprendre a entrar dins un mateix i crear aquest clima de  recolliment personal indispensable per a reconstruir nostre interior.

La persona agafada pel renou i l'agitació risca de conéixer-se a ella mateixa de manera superficial. Per això, tal volta, primer és retrobar-nos amb nosaltres mateixos. Conéixer millor aquest personatge estrany que es belluga durant tot el dia i que som “jo” mateix.

Això és possible quan es gosa posar en ordre aqueixa confusió interior, fer-se les preguntes fonamentals de tot esser humà: “ ¿ Què cerco en la vida ? ¿Per què m'afanyo? ¿Què estimo ? ¿ On la felicitat ?”.

Preguntes que s'ens fan insoportables ja que fàcilment desvetllen dins nosaltres sensacions de fracàs, mediocritat , pecat o desesperança. Aleshores els silenci és obscur i tenebrós. Fa por entrar dins un mateix i penetrar en el fons de l'existència.

Així es trobaven aquells deixebles a qui Jesús havia allunyat del soroll i l'agitació, per a menar-los al cim d'una muntanya a pregar. S'esglaien quan entren en el núvol que els cobreix. La seva por només desapareix quan, des de l'interior del núvol, escolten una veu que els diu: “Aquest és el meu Fill, l'estimat, escolteu-lo”.

El creient mai es troba tot sol dins el silenci. Algú l'acompanya i sosté des de dintre. Sempre pot escoltar aquesta veu de Jesucrist que compren les nostres equivocacions, perdona nostre pecat i desvetlla de nou l'esperança.

 

 

"Quin és el motor del nostre viure?

 

Com és la civilització actual?

És una civilització sense misericòrdia a on manen

-els diners

-els mercats

-la competitivitat

-el fracàs dels dèbils

-el triomf dels forts

En una civilització com aquesta correm el greu risc d’oblidar què significa ser humà.

Cada cop ens sembla més normal viure

-per guanyar

-per posseir

-per triomfar

-per dominar.

Qui pensarà en créixer com a persona i ser cada dia millor en una cultura on sembla prohibida

-la pietat

-el perdó

.o qualsevol mostra d’afecte pel que pateix?

Està emergint entre nosaltres un home

-intel·ligent

-hàbil

-organitzat

però

-sense cor

-sense consciència

-sense profunditat.

Un home sense inquietud espiritual i sense preguntes.

Seria un error quedar-nos en visions catastròfiques.

Ara mateix és fàcil adonar-se del desig creixent per a trobar una llum nova.

A on hi ha un sentit, un ideal capaç d’il·luminar l’horitzó?

-Qui pot, perquè aquest home sigui més humà?

´-Qui pot desvetllar l’esperança?

Les esglésies no semblen respondre al que espera i necessita l’home modern.

Les seves doctrines sonen a abstraccions que ja no interessen a ningú.

Els seus esquemes mentals, costums i tradicions són coses del passat.

Avui, més que mai, hem d’orientar el nostre cor i la nostra ment cap a Jesucrist.

És l’únic que pot dir-nos quelcom nou i diferent.

El relat evangèlic ens recorda la invitació divina: “Aquest és el meu Fill, l’escollit, escolteu-lo.”

Quin cas en fem nosaltres?

La història del Cristianisme és la demostració més clara del difícil que és assumir i acceptar que només Jesús és suficient.

Hi ha gent que en la seva vida dóna més importància a la llei, al lloc sant – el temple -, al culte religiós, a les imatges, als capellans, al papa, a tal o qual representació de Déu… etc.

Però no acabem d’acceptar que el determinant és que sigui Jesús i la veritat de Jesús, la llum i el motor de la nostra vida.

-Quina és la llum del nostre viure?

-Quin és el motor del nostre viure?

¿Som amics de les aparences, del lluïment personal i de la comèdia estúpida?

Preferim donar-nos importància i figurar com els primers?

¿Som els clàssics representants de l’Evangeli que viuen fent el contrari del que aquest mateix Evangeli ens diu?

-Ni figurar ni lluir ni aparentar és el decisiu.

-Què és el decisiu per Jesús?

-No és decisiu la sola fe en Déu.

-No és decisiu la sola observança de les normes.

-No són decisius els ritus i cerimònies religioses.

El que sí és decisiu, cristianament parlant és:

-l’apropament o la indiferència davant dels que pateixen i s’ho passen malament.

¿Ens hi apropem amb la voluntat d’ajuda

-o bé

-els defugim perquè som covards i egoistes?