DIUMENGE XVII POWER POINT

(Power-Point)

..

 

COMUNICACIONS:  

– Dijous, 2  agost  2018,  20'30-21'30  hores

         

 

DIUMENGE  XVII   DEL  TEMPS  ORDINARI

 

Jesús repartí els pans a tota la gent.

En repartia tant com en volien

(Mt 14,13-21;Mc 6,32-44;”Acomiada la gerntLc 9,10-17)

JOAN  6, 1-15

1 Després d'això, Jesús se'n va anar a l'altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. 2 El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. 3 Jesús pujà a la muntanya i s'hi assegué amb els seus deixebles. 4 Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus.

5 Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que arribava al lloc on era, digué a Felip:

–On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?

6 De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer.

7 Felip li va respondre:

–Ni amb dos-cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú.

8 Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu:

9 –Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent?

10 Jesús digué:

–Feu seure tothom.

En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. 11 Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. 12 Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles:

–Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res.

13 Ells els van recollir i amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d'haver menjat.

14 Quan la gent veié el senyal prodigiós que ell havia fet, començaren a dir:

–Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món.

15 Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.

 

EL GEST D'UN JOVE

De tots els fets de Jesús, el més recordat per les primeres comunitats cristianes fou segurament una menjada multitudinària organitzada per ell en descampat, a les vores del llac de Galilea. És l'unic episodi recollit en tots els evangelis.

El relat conté una gran riquesa. Com de costum, l'evangeli de Joan no diu “miracle” sinó “signe”. Així ens convida a no quedar-nos en els fets que es conten, sinó a descobrir, des de la fe, un sentit més profund.

Jesús està al centre. Ningú demana la seva intervenció. Ell mateix intueix la fam d'aquella gent i planteja la necessitat d'alimentar-la. És commovedor saber que Jesús no alimenta només de Bona Nova de Déu, sinó que té cura també de la fam dels seus fills.

¿Com donar menjar en descampat a tanta gent?

Els deixebles no veuen solució. Felip diu que poden anar a comprar pa, però no tenen diners. Andreu pensa que es podria compartir el que tenen, però sols hi ha un jovenell que porta cinc pans i dos peixos. ¿Què és això per a tants?

Per Jesús és suficient. Aquest jove, sense nom ni rostre, farà possible l'impossible. La seva disponabilitat per a compartir tot el que té és  el camí per a alimentar a aquelles gents. Jesús farà la resta. Agafa els pans del jove, dóna gràcies a Déu i comença a “repartir” entre tots.

L'escena és fascinant. Una multitud asseguda damunt l'herba del camp, compartint un menjar gratuït un dia de primavera, No és un àpat de rics. No hi ha ni vi ni carn: És el menjar senzill de la gent que viu vora el llac: pa d'ordi i peix “salat”. Un àpat fraternal servit per Jesús a tots gràcies al gest generós d'un jove.

Aquest àpat compartit era pels primers cristians un símbol atractiu de la comunitat nascuda de Jesús per a construir una humanitat nova i fraternal. Els ecocava, al mateix temps, l'eucaristia que celebraven el dia del Senyor per a alimentar-se de l'esperit i la força de Jesús, el Pa viu baixat de Déu.

Mai oblidaren el gest del jove. Si hi ha fam en el món, no és per manca d'aliments, sino per manca de solidaritat. Hi ha pa per a tots, manca generositat per a compartir-lo. Hem deixat la marxa del món en mans del poder econòmic inhumà, ens fa por compartir el que tenim, i la gens es mor de fam pel nostre egoisme irracional.

José Antonio Pagola

 

 

 

 

Homilia per al diumenge 29 de juliol de 2018.

1- Acabem d'escoltar un evangeli del qual en podem treure moltes ensenyances.

En primer lloc és una crida a la generositat. Com a deixebles de Jesús, hem de saber compartir amb els altres allò que tenim, sigui molt o sigui poc. És un dels signes més clars de la nostra pertinença al grup de Jesús. Tots nosaltres podríem dir, d’alguna manera, que som rics: tots podem compartir alguna cosa amb altres persones que tenen menys que nosaltres.

2- Però, quan parlem de compartir, no ens limitem solament a l’aspecte econòmic. També podem posar a disposició dels altres, moltes altres “riqueses” personals nostres.

Per exemple, el nostre temps. Què en faig del meu temps?

A la nostra època, el temps és un bé escàs: tots vivim atrafegats i pendents del rellotge. L’agenda de la major part de les persones adultes, està farcida de reunions, de trobades, d’obligacions laborals i familiars.

També els nens i joves d’avui tenen el temps cronometrat. En sortir de les escoles els espera un allau d’activitats complementàries que han de fer.
Cal reconèixer que, en aquesta situació, regalar unes hores per fer catequesi o per ajudar a una persona necessitada o per fer companyia a un avi que se sent sol i conversar amablement amb ell, sense presses, sense mirar el rellotge, realment és difícil. Demana molta generositat.

I també és difícil, moltes vegades, dedicar el nostre temps a parlar i jugar amb els fills o a dialogar amb la parella. Però no pensem pas que això sigui malversar el nostre temps. Al contrari: la vida humana no tindria sentit si el viure es limités a ser un càlcul programat de producció i consum.
Hi ha moments de generositat que omplen de tendresa i d’afecte la vida de les persones. És en aquests espais, robats a l’agenda, quan el nostre cor respira, s’oxigena, recupera l’alè i descobreix la riquesa del viure humà.
Nosaltres som quelcom més que màquines: som fills i filles de Déu, cridats a estimar-nos i ajudar-nos.

Sé regalar generosament part del meu temps als altres?

3- Hi ha una altra ensenyança que podem treure d’aquest evangeli. Recordem que qualsevol passatge té sempre un significat profund que va més enllà de la materialitat del fet que s’hi narra.

Nosaltres tenim fam de moltes coses: de moltes. Però bàsicament, d’estimació i de felicitat.

Però tot això és expressió d’una fam més fonda que, més o menys conscientment, tots tenim: fam de Déu, que és l’únic que pot sadollar plenament el nostre cor.

Jesús se’ns presenta aquí com aquell que ve a donar una resposta a aquesta fam profunda: Ell ens vol alimentar; però no de qualsevol cosa, sinó de Déu.
Aquest passatge evangèlic és signe de l’eucaristia, el gran regal que ens va fer Jesús abans d’anar-se’n d’aquest món.

Valorem l’Eucaristia? Vitalitza de veritat la meva vida?

Participar-hi rutinàriament seria malversar el do més preuat que ens ha fet Jesús.

4- Finalment, hi ha, en aquest evangeli, una altra ensenyança important.

Sens dubte que hi havia una desproporció immensa entre les més de cinc mil persones i els cinc pans i els dos peixos.

No obstant, Jesús se serveix d’aquests pocs mitjans- els únics de que disposen els deixebles- i Ell fa la resta. En mengem tots i encara en sobra.

Jesús vol que entenguem que, quan els problemes ens ultrapassen, no ens hem de desanimar i enfonsar. Nosaltres, és clar, no hem de ser utòpics, sinó realistes. Però no humanament realistes, sinó sobrenaturalment realistes.
És a dir, a l’hora de valorar els recursos disponibles, hi hem de fer entrar també el poder de Déu.

Quantes coses existeixen avui dia, que no existirien si no hi hagués hagut gent agosarada que les va emprendre confiant en el Senyor!

Perquè, per a un creient, dos més dos, mai no són quatre, sinó molt més. Per què en el primer terme, cal contar-hi un altre factor que també suma: Déu.
Som conscients que dos+dos+Déu, sempre supera en molt les nostres expectatives?
Tot és qüestió de confiança. La tinc?

Reflexionem-hi

 

 

"Si realment som solidaris, segur que compartirem"

Segons l’evangelista Marc, els deixebles es desentenen d’aquella gent necessitada i li diuen a Jesús dues paraules que posen en evidència la seva falta de solidaritat i el seu crescut individualisme clarament egoista.

“Acomiadeu-los, que vagin als poblets i que es comprin el menjar.”

Què vol dir això?

-que la fam de la gent no és problema d’ells

-que cadascú s’espavili pel seu compte.

Com els hi respon Jesús?

Jesús els respon amb unes paraules realment sorprenents. Els diu: “Doneu-los vosaltres de menjar.”

És a dir, no s’ha d’acomiadar ningú en aquestes condicions de necessitat real.

És el grup de deixebles el que s’ha de preocupar d’aquesta gent necessitada.

La veritable solució no està en els diners.- està en la solidaritat.

Amb diners, només menjaran els que tinguin la bossa plena.

Perquè mengin tots és absolutament necessari compartir el que hi ha.

Davant les paraules de Jesús, el grup dels deixebles reacciona.

 

Un noi té cinc pans de civada i un parell de peixos. No és molt. Però, el que hi ha, està a disposició de tots.

Jesús pronuncia l’acció de gràcies a Déu i els posa en una nova dimensió.

– Ja no pertanyen ni al noi ni als deixebles: són un regal de Déu.

Ningú té dret a acaparar mentre hi hagi algú que passi gana.

¿Hi ha en el món realitat més escandalosa i absurda que la fam i la misèria de tantes persones?

¿Hi ha realitat més injusta i més inhumana que la nostra glaçada indiferència?

¿Hi ha realitat més contrària a l’evangeli que desentendre’ns dels que moren de fam?

Si realment som solidaris, segur que compartirem.

Què compartim, nosaltres?

 

 

 

VIDEO   

(SAL  I  LLUM )

PREGÀRIA PER NICARÀGUA

 

 

* * * * * * 

 

 

 

FESTES  DE  SANT  JAUME,  PATRÓ  DE  MANACOR

PROGRAMA SANT JAUME 2018

 

SANT JAUME APÒSTOL

 

 

* * * * * * * * * 

 

DIUMENGE   XVI  DEL  TEMPS  ORDINARI

 

 

EVANGELI

Eren com ovelles sense pastor.

Lectura de l'Evangeli segons Sant Marc. 6, 30-34.

30 Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. 31 Ell els diu:

–Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.

Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.

32 Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. 33 Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. 34 Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor ; i es posà a instruir-los llargament.

Paraula de Déu

Homilia per al diumenge 22 de juliol de 2018

1- Jesús, ho acabem d’escoltar a l’evangeli, diu als seus deixebles: “Veniu ara totssols en un lloc despoblat i reposeu una mica”. Jesús ésmolt humà i es preocupa pel descans dels deixebles, perquè sap que necessiten recuperar forces.

Ell els havia enviat de dos en dos a escampar la Bona Nova per aquells poblets. És el que recordàvem diumenge passat. Ara, un cop acabada la feina, es tornen a retrobar amb Jesús i cadascú explica el que ha fet. Fan, diríem en llenguatge actual, una “revisió de vida” amb Jesús

És un bon exemple per a nosaltres. Cal saber revisar la nostra vida; altrament, no millorarem, no progressarem. Potser ens lamentarem, però tornarem a caure inevitablement en els mateixos errors. Qui no es revisa, torna a ensopegar de nou en les mateixes pedres.

I seria llàstima, perquè la vida només es viu una vegada i nosaltres necessitem créixer i progressar, i no pas quedar-nos estancats.

2- Per tant, hem de saber revisar la nostra vida. Però no amb la nostra llum humana- que sovint porta tristesa i desànim- sinó amb la llum de Jesús, que sempre porta esperança. No oblidem, però, que aquesta revisió demana tenir l’esperit asserenat.

No és bo fer com algunes persones que passen de l’activitat frenètica de la feina, a un no menys frenètic ritme de vacances. Realment és positiu això? Els ajuda, de veritat, a “carregar piles”?

No vull pas dir que sigui negatiu viatjar i conèixer ambients nous. Al contrari, és molt enriquidor. Però cal saber dosificar les forces i el temps de tal manera que ens permeti acabar l’estiu amb el cor asserenat i amb l’esperit enriquit. És a dir, havent superat el desgast que hem anat acumulant al llarg de l’any.
Pot ser bo, asseguts en un lloc tranquil tot contemplant el paisatge o ajudant-nos d’algun comentari evangèlic en una ermita o allà on sigui, pot ser bo anar repassant la nostra vida al costat del Jesús.

Per donar gràcies pels dons rebuts. Per parlar de tot allò que fem, d’allò que ens preocupa i de les esperances que portem al cor. Per demanar perdó quan les coses no han anat bé del tot. O per demanar llum i coratge quan estem a les fosques o sentim la nostra debilitat.

El contacte amb Jesús sempre és vitalitzant. A prop seu, aprenem a estimar la vida com un regal gratuït i meravellós. I quan ens sentim plens, millora també la nostra relació amb els altres.

No desaprofitem les ocasions que ens ofereix l’estiu per a relacionar-nos amb el Senyor! Llavors experimentarem la veritat d’aquelles paraules que ens ha dit Sant Pau a la segona lectura: que Jesús “és la nostra pau”. Ho és de veritat?

3- Però l’estiu és també un bon moment fer fomentar les amistats humanes, perquè l’amistat sempre enriqueix i apropa les persones.

Hi ha una dita popular que fa “Val més tenir amics, que tenir diners”. És ben cert. En un món tan insolidari com el nostre, és un autèntic regal de Déu,tenir amics vertaders de qui et pots fiar, que saps que no et fallaran mai.
No solament perquè m’ajudaran si em trobo en alguna dificultat, sinó també perquè un amic és una persona amb qui m’hi puc comunicar amb confiança i davant e qui em puc presentar tal com sóc perquè sé que no em rebutjarà.

 

Tots tenim necessitat de compartir amb algú les nostres angoixes i les nostres  alegries. Perquè així, per llei psicològica, les angoixes es fan més suportables i les alegries tenen un ressò més profund. No és el mateix guardar-m’ho tot per a mi sol, que poder compartir-ho amb un altre.

No  oblidem que la inseguretat que pateixen algunes persones prové del  fet  de no tenir ningú amb qui obrir-se i confiar-se. És una situació molt trista i dura.
Val la pena que, en la mesura que depengui de nosaltres, potenciem les relacions d’amistat sinceres. D’una manera especial entre marit i muller i entre pares i fills. Aquestes persones han de ser els meus millors amics, els meus millors confidents.

N’hi ha que cometen un error greu: es maten treballant per guanyar diners i aconseguir així, creuen ells, tot el que necessita la família per ser feliç.
Però s’obliden d’aportar a casa allò que és fonamental per aconseguir-ho: ells mateixos, la seva presència, la seva companyia. Ignorem que moltes vegades, paradoxalment, la millor manera d’aprofitar el temps, és “perdre’l”, per estar junts amb les persones que estimem.

L’estiu és un bon moment per “recuperar” el temps perdut. Nosaltres, els creients, hem de ser sempre homes i dones portadors d’amistat. Com Jesús, que apropava i agermanava les persones que tractava.

I precisament perquè Jesús és el nostre model i la font de l’autentica amistat, hem de saber tenir, sobretot amb Ell, una comunicació íntima i profunda.

 

 

RIURE

A descansar una mica.

L'escena està tot plena de tendresa. Els deixebles arriben cansats del trebal fet. L'activitat és tan intensa que ja “no trobaven temps ni per menjar”. Llavors Jesús els fa aquesta invitació: “Veniu a un loc despoblat a reposar”.

Els cristians oblidem fàcilment que un grup de cristians no és només una comunitat d'oració, reflexió i treball, sinó també una comunitat de descans i goig.

No sempre ha estat així. No és cap teòleg progressista qui parla així: És el Bisbe de Hipona, Sant Agusí, en el segle IV: “Un grup de cristians és un grup de persones que preguen junts, però també conversen junts. Riuen en comú i es fan favors. Fan broma junts i junts parlen seriosament. A voltes estan en desacord, però sense animositat, com amb un mateix, utilitzant aqueix desacord per a reforçar sempre l'acord habitual.

“Aprenen d'uns i ensenyen als altres. Senten pena pels absents. Acullen amb alegria els que vénen. Manifesten amb brolls del cor el que s'estimen, mostren a la cara, a la llengua, als ulls, l'alegria en molts gests de tendresa” (Les Confessions).

Pot ser sorprengui avui aquest text en el qual es diu que els cristians que saben resar junts també saben riure junts. Saben ser seriosos i saben bromejar. El riure, que brolla de la confiança en Déu que ens mira a tots amb pietat i tendresa , uneix. Els que riuen junts no s'ataquen ni es fan mal perquè riure de manera humana brolla d'un cor que sap comprendre i estimar.

José Antonio Pagola

 

 

 

 

 

Som persones compassives, activament compassives?

 

Com vivia les realitats humanes Jesús?

Jesús ho vivia tot des de la compassió activa.

Era la seva manera de ser i de fer, d’actuar. La seva primera reacció davant de les persones.

No sabia mirar ningú

-amb fredor

-amb indiferència

-amb una actitud de tant se me’n dóna com ho fem nosaltres moltes vegades.

No suportava veure les persones patir.

Així va ser recordat per les primeres generacions cristianes.

Però els evangelistes diuen més, bastant més.

A Jesús no el commouen només les persones concretes que troba en el seu camí:

-els malalts que el busquen

-els indesitjables que se li apropen

els nens als que ningú acarona

Jesús sent compassió per la gent que viu desorientada i no tenen qui els guiï ni alimenti.

L’evangelista Marc ens descriu el que va passar en alguna ocasió prop del llac de Galilea.

De tots els pobles i poblets arribaren corrents al lloc a on Jesús anava a desembarc

En veure tota aquella gentada, Jesús reacciona com sempre: “va sentir fonda compassió perquè caminaven com ovelles sense pastor.”

La imatge del conjunt és ben patètica. Jesús sembla estar recordant les paraules pronunciades pel profeta Ezequiel 6 segles abans:

“En el poble de Déu hi ha ovelles que malviuen sense pastor: ovelles dèbils a les que ningú reconforta; ovelles malaltes a les que ningú guareix; ovelles ferides a les que ningú cuida; ovelles esgarriades a les que ningú s’apropa; ovelles perdudes a les que ningú busca” (34)

Mentre nosaltres analitzem les causes de l’empitjorament social i de les crisis de l’Església,

Mentre discutim sobre la posició que ha de prendre l’Església en una societat més i més secularitzada,

Mentre ens desqualifiquem els uns als altres i condemnem tot el que ens molesta o irrita.— hi ha entre nosaltres moltes, moltíssimes ovelles sense pastor. Qui diu ovelles diu persones.

Qui són aquestes ovelles?

Persones soles a les que ningú no té temps d’escoltar.

Esposes i esposos que sofreixen desvalguts i sense cap ajuda l’esfondrament del seu amor.

Noies que avorten pressionades per la por i per la inseguretat sense el recolzament ni la comprensió de ningú. Ni dels seus parents.

Persones que sofreixen en secret la seva incapacitat per alliberar-se d’una vida indigna i malmenada.

Allunyats que desitgen revifar la seva fe i no saben a qui acudir ni com concretar els seus nobles anhels.

Qui desvetllarà entre nosaltres la veritable i eficaç compassió?

Qui donarà a l’Església una fesomia més semblant a la de Jesús?

Tu i jo podríem ser aquestes persones més compassives com ho era Jesús quan vivia en aquest món.

Preguntem-nos si realment ho som.

Som persones compassives, activament compassives?

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE  XV  DEL  TEMPS   ORDINARI

LECTURES: Am 7,12-15 Ef 1,3-14 Mc 6,7-13

 

Els anà enviant.

Lectura del sant evangeli segont sant Marc 6,7-13

7 Llavors va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes 8 i els instruïa dient:

–No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. 9 Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits.

10 I els deia encara:

–Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. 11 Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells.

12 Ells se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. 13 Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.

Paraula de Déu.

 

Homilia per al diumenge 15 de juliol de 2018

1- Aquests dies d’estiu potser més fàcilment tenim l’oportunitat de fer alguna passejada enmig del bosc. És una experiència vivificant. Allà hi ha un silenci que convida a la reflexió i a la pregària o a la conversa assossegada.
Cert que allà també s’hi sent una certa remor: la dels ocells i els insectes, la del vent que mou les fulles, la de l’aigua de la font…

Però aquests brogits són molt diferents dels sorolls de les nostres ciutats: dels cotxes, les motos, les sirenes que enerven i creen tensió. La remor de la natura, en canvi, relaxa, asserena, porta pau, convida al diàleg, acosta a Déu.
Sabem aprofitar-ho?

Una altra de les coses que ens ofereix el bosc és l’aire pur, amarat d’olors estimulants, que s’hi respira i tan diferent de la pol.lució de les ciutats.
Hi ha flors i plantes senzilles, que potser no trobem a les floristeries,  però que d’una manera anònima, ofereixen a tothom la riquesa del seu perfum.

2- Bé. He dit tot això perquè penso que és una bona imatge per expressar allò que ens demana Jesús a l’evangeli que hem escoltat.

Jesús envia els deixebles – i també a nosaltres- a escampar pertot arreu la seva Bona Nova. Per això ens ha cridat a ser deixebles seus: perquè fóssim els seus missatgers.
No es tracta pas de fer coses extraordinàries, sinó de ser persones senzilles, però plenes de vitalitat interior, que escampen pertot arreu el perfum de la Bona Nova de Jesús.

Persones que no fan discursos ni criden l’atenció, que passen desapercebudes, però que de fet exerceixen una gran influència positiva allà on són. Perquè porten pau, fomenten la solidaritat i encomanen als altres el desig de viure, d’estimar i de ser millors.

Podríem dir, amb imatges bíbliques, que són “sal” que donen sabor a la vida també són “llum” que il·luminen el camí.

Aquestes persones – i nosaltres hem d’intentar ser d’aquestes!- són com les flors del bosc, amagades enmig de les herbes. Costa de veure-les, però hi són. I la seva presència es fa sentir perfumant tot l’entorn.

Ens esforcem per ser persones d’aquesta mena?

3- Tant de bo. Perquè llavors, tal com passava amb els deixebles de l’evangeli, també traurem “mals esperits” – pessimismes, pors, desànim…- i retornarem la salut- força i ganes de viure als “malalts”.

És a dir, per allà on passem, deixarem un rastre positiu. Les coses i les persones canviaran i milloraran: els farem bé. Es notarà que som portadors de la llum, de l’esperança, de la fraternitat de Jesús.

Perquè, no ho oblidem, és el mateix Jesús qui ens envia a fer aquesta tasca: som els seus enviats. Solament d’Ell ens ve la força i l’eficàcia.

I per tal de tenir-ho ben present, fóra bo que sabéssim aprofitar la major tranquil·litat de l’estiu per fer alguna estoneta de pregària sincera.
Llavors estarem connectats amb el Cep d’on ens arriba la saba vivificant. Ens sentirem més a prop del Senyor i experimentarem la veritat d’allò que ens ha dit sant Pau a la segona lectura , que: “la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres”.

I és ben cert. Tots nosaltres som rics, molt rics. No per cap mèrit nostre sinó per un do gratuït de Déu.

Però no oblidarem que els dons de Déu, mai no se’ns donen únicament per a nosaltres sols, sinó  per a compartir-los amb els altres. Ho fem?

4- L’estiu és un bon moment per fer noves coneixences, per aprofundir amb més sinceritat les nostres relacions personals.

Val la pena que sapiguem acostar-nos als altres amb senzillesa, amb un somriure amable, lluny de l’amargor o de l’autosuficiència, que sempre separen i fan perdre les ganes de viure.

Tant de bo que mai ningú no s’hagi de penedir d’haver-nos conegut i tractat. Que la nostra amistat els ajudi a acostar-se al Senyor, que és la font d’on brolla la pau, la joia, l’esperança, la força d’estimar.

Això sí que és, de veritat, viure l’estiu amb plenitud.

 

NOVA ETAPA EVANGELITZADORA

El papa Francesc ens crida a una “nova etapa evangelitzadora marcada per l'alegria de Jesús”. ¿Què vol dir això ? ¿On està la novetat ? ¿Què cal canviar ? ¿Quina fou realment la intenció de Jesús quan envià els seus deixebles a prolongar la tasca evangelitzadora?

El relat de Marc mostra que només Jesús és la font, la inspiració i el model de l'acció evangelitzadora dels seus seguidors. No faran res en nom propi. Són “enviats” de Jesús. No se predicaran a ells mateixos: només anunciaran el seu Evangeli. No tindran altres interessos: només es dedicaran a obrir camins al regne de Déu.

La manera d'impulsar una “nova etapa evangelitzadora marcada per l'alegria de Jesús” és purificar i intensificar aquesta vinculació amb Jesús. No hi haurà evangelització si no hi ha evangelitzadors, i no hi haurà evangelitzadors sin manca un contacte viu, lúcid i apassionat amb Jesús. Sense ell farem de tot manco introduir son Esperit en el món.

Quan els envia, Jesús no els deixa en les seves forces. Els dóna “poder”, no és per a controlar, governar o dominar els altres, sinó la seva força per a “expulsar esperits dolents”, alliberar les persones d'esclavituds, opressions i tot el que no humanitza.

Els deixebles saben prou el que Jesús encarrega. Mai l'han vist governar ningú. Sempre curant ferides, alleugerint sofriments, regenerant vides, alliberant de pors, donan confiança en Déu. “Curar” i “alliberar” són tasques prioritàries en l'actuació de Jesús: Seria d'aspecte diferent la nostra evangelització…

Jesús els envia amb el necessari per a caminar. Segons Marc, només portaran bastó, sandàlies i una túnica. No cal res més per a ser testimonis de l'essencial. Jesús els vol lliures i sense lligams; sempre disponibles, sense instal·lar-se en el benestar, confiar en la força de l'Evangeli.

Si no es recobra aquest estil evangèlic, no hi ha “nova etapa evangelitzadora”. L'important no és fer noves activitats i estratègies, sinó desprendre'ns de costums, estructures i servituds que impedeixen ser lliures i contagiar l'essencials de l'Evangeli amb veritat i senzillesa.

En l'Església hem perdut aquest estil itinerant que Jesús suggereix. El caminar és lent i pesat. No sabem acompanyar la humanitat. No tenim agilitat per a passar d'una cultura ja caduca a la cultura actual. Ens aferrem al poder que teniem. Ens enredem en interessos que no són el regne de Déu.

Necessitem conversió.

 

 

 

 

 

De què ens preocupem els cristians?

Els cristians ens preocupem molt de què l’Església pugui comptar amb els mitjans adequats per a poder complir eficaçment la seva tasca evangelitzadora.

Concretament:

-mitjans econòmics

-poder social

-plataformes eficients, etcètera

Ens sembla el més normal del món.

Ara bé: ¿en què pensa Jesús quan envia els seus deixebles a prolongar la seva missió?

Pensa, no en el que s’han d’emportar, sinó en el que no s’han d’endur.

Sembla un contrasentit, oi?

L’estil de vida que els hi proposa és tant i tant desafiant i provocatiu que ben aviat les successives generacions cristianes el van suavitzant.

Què n’hem de fer avui d’aquestes paraules de Jesús?

-esborrar-les de l’evangeli?

-oblidar-les del tot i per sempre?

-tractar de ser, també avui, fidels al seu esperit exigent?

Jesús demana als seus deixebles que no prenguin amb ells ni diners ni provisions.

El món nou que Jesús busca i pretén no es construeix amb diners.

El seu projecte Salvador no el tiraran endavant els més rics..- el tiraran endavant i el faran créixer la gent senzilla que sàpiga viure amb poques coses, amb molt poques coses. Per què?

Perquè han descobert l’essencial. I, què és l’essencial?

El Regne de Déu i la seva justícia.

Ni tan sols portaran sarró. Perquè l’obsessió per la seguretat i pel futur no és bona companyia: ens fa cecs i acaparadors.

Els seus seguidors, aniran descalços, com les classes socials més oprimides de Galilea.

No portaran sandàlies.

Tampoc túnica de recanvi per a protegir-se del fred de la nit.

La gent els ha de veure identificats amb els últims de l’escala social.

Si s’allunyen dels pobres, no podran anunciar la Bona Notícia de Déu als més necessitats i desvalguts.

Pels veritables seguidors de Jesús no és dolent perdre:

-el poder

-la seguretat

-el prestigi social que hem tingut quan l’Església ho dominava i ho controlava tot.

Perdre tot això fins i tot pot ser una benedicció si ens condueix cap a una vida més fidel a Jesús.

De fet, el poder no transforma els cors; i la seguretat del benestar, ens allunya dels pobres; i, el suposat prestigi, ens fa uns ridículs imprescindibles.

Jesús imagina els seus seguidors i deixebles d’una altra manera.

Els imaginava:

-lliures de lligams i dependències

-identificats amb els últims

-amb la confiança posada totalment en Déu

-guarint els que pateixen

-buscant la pau per a tothom.

Només així pot introduir-se en el món el projecte Salvador de Jesús.

Hi estem d’acord, nosaltres, o no hi estem d’acord?

Quines proves en tenim?

 

 

PROGRAMA SANT JAUME 2018

 

      

CONVENT  SANT  VICENÇ  FERRER

(Concert  d'Orgue,  juliol-agost  2018  tots  els  dilluns  12'00-12'30 h)

* * * * * 

DISTRIBUCIÓ DE MISSES DIES FEINERS

 

MANACOR (Juliol –  2018)

 

	DOLORS	CRIST REI	SANT PAU
DILLUNS	8h (F.Xavier) 20h (Funeral-T.Riera)	19h (Llorenç Galmés)	19.30h (Funeral-J.Perelló)
DIMARTS	8h (T.Tauler) 18.45h Despatx (F.Xavier) 20h (Funeral-F.Xavier)	19h (Funeral-J.Perelló)	19.30h (T.Tauler)
DIMECRES	8h (G.Parera) 18.45h Despatx (T.Tauler) 20h (Funeral-T,Tauler)	19h (Llorenç Galmés)	19.30h (Funeral-J.Perelló)
DIJOUS	8h (G.Parera) 18.45h Despatx (T.Tauler) 20h (Funeral-T.Tauler)	19h (Funeral- J.Perelló)	19.30h (F.Xavier)
DIVENDRES	8h (T.Tauler) 18.45h Despatx (F.Xavier) 20h (Funeral-F.Xavier)	19h (Llorenç Galmés)	19.30h (T.Tauler/J.Perelló)

 

 

MISSES I ALTRES SAGRAMENTS JULIOL 2018

 

	DOLORS		CRIST REI		SANT PAU
14 JULIOL	19h Fartàritx (G.Parera)	14	18.30h (F.Xavier)	14	18h Sant Josep (J. Perelló) 19.30h (T.Tauler)
15	8h Dolors (T.Tauler) 9h Serralt (T.Riera) 12h Dolors. Comunions (F.Xavier) 18h Benedictines (G.Parera) 20h Dolors (F.Xavier)	15	19h (T.Tauler)	15
21	19h Fartàritx (T.Riera)	21	18.30h (T.Tauler) 19.30h Baptisme (T.Tauler)	21	18h Sant Josep (J.Perelló) 19.30h (F.Xavier)
22	8h Dolors (F.Xavier) 9h Serralt (T.Riera) 12h Dolors (T.Tauler) 18h Benedictines (J.Perelló) 20h Dolors (T.Tauler)	22	19h (F.Xavier)	22
28	18h Noces (F.Xavier) 19h Fartàritx (G.Parera)	28	18.30h (T.Tauler)	28	18h Sant Josep (J.Perelló) 19.30h (J.Perelló)
29	8h Dolors (T.Tauler) 9h Serralt (T.Riera) 11h Baptismes (F.Xavier) 12h Dolors (F.Xavier) 18h Benedictines (T.Tauler) 20h Dolors (G.Parera)	29	19h (F.Xavier)	29
4 AGOST	18h Noces (T.Tauler) 19h Fartàritx (T.Riera)	4	18.30h (G.Parera)	4	18h Sant Josep (J.Perelló) 19.30h (J.Perelló)
5	8h Dolors (F.Xavier) 9h Serralt (T.Riera) 12h Dolors (T.Tauler) 18h Benedictines (G.Parera) 20h Dolors (F.Xavier)	5	19h (T.Tauler)	5

 

OBSERVACIONS:

+ Dimecres 25. Festa Sant Jaume als Dolors a les 20.30h. Presideix Josep Ramón.

 

 

PREGÀRIA  EUCARÍSTICA

Capella  de  Fartàritx ,  5  juliol  2018

GUIÓ  PREGÀRIA

Monició d’entrada: Joan Perelló.

Explicació de la celebració: Mª. Magdalena.

Exposició Santíssim.

Inici: pàgina 55

Cant d’entrada: pàgina 232 “Juntam les mans germans”

Reso de Vespres: Antífones i Salmòdia: pàgines de la 61 a la 66

Lectura: “Sempre hi ets, No marxes i m'Estimes” (Amàlia).

Responsori breu: pàgina 68

Magníficat: pàgina 68 – 69

Pregàries + Oració: pàgina 69 (Joan Perelló).

Oració personal: 15 minuts.

Cant: pag. 227 cant nº 5 “Jo crec en vos bon Déu,”

Pregàries comunitaries.

Exhortación Apostólica GAUDETE ET EXSULTATE: Capítol IV ALGUNAS NOTAS DE LA SANTIDAD EN EL MUNDO ACTUAL nº 110 – 128 (Hnas. Pureza).

Cant: Pange Lingua (pag. 218) estrofes 5 i 6 J. Perelló (oració i es posa el mandil) genollats.

Benedicció i Cant final: “Salve Regina”.

 

* * * * * 

 

COMUNICACIONS:  PER AL CAP DE SETMANA 7-8 JULIOL 2018

 

• Tenir present que EL DILLUNS 16 DE JULIOL, festa del Carme, NO HI HAURÀ MISSA NI FUNERAL A CRIST REI.

 

• En nom de Mn.Andreu Genovart, que es jubilà com a rector de Manacor, agraïm ben de veres a tots els qui, com a poble i com a comunitat, li mostràreu el vostre afecte i féreu arribar la vostra solidaritat cristiana.

 

• A la col·lecta de dia 30 de juny, es varen recollir 2.200 €, que ajudaran a restaurar l’arrambador del campanar de Nª Sª dels Dolors, obra molt costosa. Moltes gràcies.

 

• El DIMARTS 10 DE JULIOL, es fa la presentació del Programa de les festes de St. Jaume, patró de Manacor. Serà al pati del Palau, a les 20:30. Més envant uns seguirem donant els altres detalls de les activitats festives.

 

Temps durant l'any – Catorzè diumenge

 

Ez 2, 2-5 2Cor 12, 7-10 Mc 6, 1-6

Homilia per al diumenge 8 de juliol de 2018

1- Com acabem d'escoltar, aquella gent de Natzaret, el poble de Jesús, no va voler fer cas d'Ell. Es preguntaven: "No és el fuster, el fill de Maria?", com volent dir: què ens ha de venir a ensenyar aquest!

I, no obstant, quantes coses positives, necessàries per a la vida i per a la pròpia pau interior, els hauria ensenyat Jesús si l’haguessin escoltat!

Aquells homes i dones tenien necessitat de llum que il·luminés el seu camí i força per superar les dificultats de la vida. Sobretot, necessitaven tenir la pau al cor, ja que sense pau interior la vida se’ns fa insuportable.
Però no el van voler escoltar. No van ser conscients del que perdien …
I nosaltres, escoltem realment a Jesús? Obrim el nostre cor  perquè la seva paraula, portadora de vida,  ens entri ben endins i ens renovi?

 
2- D’aquest episodi del rebuig de Jesús, n’hem de treure una ensenyança important: que no hem de menysvalorar ningú perquè podem aprendre coses positives de qualsevol persona.

La persona autosuficient que creu “ningú no li ha d’ensenyar res”, a més d’empobrir-se espiritualment, sovint fa el ridícul perquè ningú s’atreveix a fer-li prendre consciència dels seus errors.

Ningú no és  perfecte i, per això, el contacte amb els altres sempre ens pot ajudar a millorar. Tots som imatges de Déu, però cadascú n’és un reflex diferent perquè cada persona  humana és única, original, irrepetible.
Els joves poden aprendre de l’experiència dels adults; però també els adults poden aprendre de l’inconformisme dels joves. El contacte intergeneracional sempre és estimulant.

L’home pot aprendre de la dona,  i la dona, de l’home, perquè mútuament es complementen. Déu no és masculí ni femení, sinó que en Ell, que és la perfecció, s’hi troben unificats tots els aspectes positius de la persona humana: de l’home i de la sona.

I també podem dir que els catalans podem aprendre dels de fora, i ells poden  aprendre de nosaltres, perquè tots tenim coses bones que mereixen ser imitades. L’estiu és una bona època per fer-ne l’experiència.

3- Per tant, hem de saber mirar qualsevol persona amb ulls nets, sense prejudicis, per saber descobrir i assimilar tot allò de bo que tenen. 
Santa Teresa deia que les persones són el millor regal de Déu. Això ho veiem més clar el dia que ens falten: llavors ens adonem del tresor que Déu ens havia posat al costat i que potser no valoràveu prou.

No ens tanquem, doncs, ja que cometríem el mateix error dels habitants de Natzaret que van perdre una gran ocasió: la d’enriquir-se escoltant Jesús.
Aprofitem les oportunitats que ens ofereix l’estiu per escoltar Jesús – a través de la pregària- i les persones que ens envolten: la parella, els fills, els pares, els amics…  Nosaltres en serem els  primers beneficiats.

4- Però, en aquest evangeli hi ha encara una altra ensenyança que hem de saber aprendre. Aquell Jesús que havíem contemplat els diumenges passats ressuscitant morts o dominant la tempesta, ara el veiem fracassat. 
Ens diu que se sorprenia que la gent del seu poble de Natzaret  “no volguessin creure”. I per aquesta raó, allà “no hi  pogué fer cap  miracle”. Es compleix allò que diu Sant Joan, al principi del seu evangeli: “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit” (Joan 1, 11).

Com va reaccionar Jesús? Malgrat això, Ell no es va desanimar. L’evangeli d’avui acaba dient: “Després recorria les viles i els pobles i ensenyava”.
És un bon exemple per a nosaltres que fàcilment ens enfonsem quan hem tingut un fracàs, quan, malgrat la nostra voluntat per transformar les coses i les persones, en sentim rebutjats.

No ens hem de desmoralitzar. Això només ens ha de servir  per fer-nos més humils i per prendre consciència que l’única força capaç de transformar el món i de millorar  les persones és la  força de Déu.

Nosaltres només som col·laboradors seus i res més. I, de vegades, Déu per fer créixer el seu Regne, més que necessitar la nostra força, prefereix la nostra debilitat. Així queda més clar que l’eficàcia només ve d’Ell.
Per tant, també van dirigides a nosaltres aquells paraules, que segons la segona lectura, Déu va dirigir a sant Pau: “En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més, com és febles són les teves forces”.
No ens desanimem, doncs, malgrat els fracassos i les incomprensions que puguem patir. Seguim escampant la Bona Nova de Jesús ben convençuts que tot allò que sembrem amb bona voluntat, tard o d’hora donarà el seu fruit.
Cap engruna d’estimació no es perdrà, encara que potser de moment no obtinguem resultats immediats. Ja la mateixa escriptura ens adverteix que, a la vinya del Senyor, un és el qui sembra i un altre el qui recull el fruit.
Però tinguem clar també que, sense sembra, no hi haurà fruit.
 

Lectura del sant evangeli segons sant Marc 6, 1-6

Jesús, rebutjat en el seu poble

(Mt 13,53-58)

1 D'allà, Jesús se'n va anar al seu poble, i els seus deixebles el seguiren. 2 El dissabte es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n'estranyaven i deien:

–D'on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? 3 ¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres?

I no eren capaços d'acceptar-lo 4 Jesús els digué:

–Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva.

5 I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. 6 I el sorprenia que no tinguessin fe.

Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava.

Paraula de Déu

 

José Antonio Pagola

NO MENYSPREAR EL PROFETA

El relat és sorprenent. Jesús rebutjat precisament en el seu poble., entre aquells que el coneixem més que ningú: Va a Natzaret amb els deixebles,ningú surt a rebre'l com passava a altres llocs. Tampoc li presenten els malalts del poble perquè els curi.

La seva presència només desperta sorpresa. No saben qui li ha pogut ensenyar un missatge de tanta saviesa. No entenen tampoc d'on vé aqueixa força guaridora de ses mans. L'únic que saben és que Jesús és un treballador nat a una família del poble. Tota la resta “els sembla escàndol”.

Jesús se sent “menyspreat”: els seus no l'accepten com a portador del missatge i de la salvació de Déu. Tenen una idea del seu veïnat Jesús i no volen obrir-se al misteri que s'amaga en sa persona. Jesús els recorda una “dita” que coneixen tots: “Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva”.

Al mateix temps, Jesús “estranya la manca de fe”. Per primer cop experimenta un rebuig col·lectiu, no dels dirigents religiosos, sinó de tot el poble: No s'esperava això dels seus. Llur incredulitat  bloqueja la capacitat de curar: “no pogué fer cap miracle, només va imposar les mans a uns quants malalts”.

Marc no conta aquest episodi per a satisfer la curiositat dels lectors, sinó per a advertir les comunitats cristianes que Jesús pot ser rebutjat precisamenrt pels qui pensen conéixer-lo més: els que es tanquen en llurs idees preconcebudes i no s'obrin a la novetat del missatge ni al misteri de la persona.

¿Com acollim Jesús els que ens creim “els seus”? Enmig d'un món que s'ha fet adult, ¿no és la nostra fe massa infantil i superficial? ¿No vivim massa indiferents a la novetat revolucionària de llur missatge ? ¿ No és estranya la nostra manca de fe en sa força transformadora? ¿No tenim el risc d'apagar son Esperit i menysprear sa Profecia? Aquesta era la preocupació de Pau de Tars: “No apagueu l'Esperit, no menyspreeu el do de Profecia. Reviseu-lo tot i quedeu-vos només amb el que és bo”…

"Quan una persona s’apropa a Jesús, no se sent atret per una doctrina"

Qui era Jesús?

Què feia Jesús?

Quins eren els seus horitzons?

Jesús no tenia poder cultural com els escribes.

No era un intel·lectual amb estudis.

Tampoc posseïa el poder sagrat dels sacerdots del Temple de Jerusalem.

No era membre de cap família honorable ni pertanyia a les elits urbanes de Séforis o Tiberíades.

Jesús era un obrer de la construcció d’un poblet desconegut de la baixa Galilea.

Jesús no havia estudiat en cap escola rabínica.

No es dedicava a explicar la Llei jueva ni el preocupaven les discussions doctrinals.

Jesús no es va interessar mai pels ritus del Temple.

Com el veia la gent?

La gent el veia com un mestre que ensenyava a entendre i a viure la vida d’una manera diferent.

Segons Marc, quan Jesús va arribar a Natzaret amb els seus deixebles, els seus veïns quedaren sorpresos per dues coses:

-primera: la saviesa del seu cor

-segona: la força guaridora de les seves mans.

Això era el que més atreia a la gent.

Jesús no era un pensador que explicava una doctrina. Era un savi que comunicava la seva experiència de Déu i que ensenyava a viure sota el signe de l’amor més generós i més desinteressat.

Jesús no era un líder autoritari que imposava el seu poder, sinó un guaridor que sanava la vida i alleujava les sofrences.

A la gent de Natzaret no els va costar gaire desacreditar Jesús.

-Neutralitzaren la seva presència amb tota mena de preguntes, sospites i recels.

-No es deixaren ensenyar per ell ni s’obriren a la seva força guaridora.

-Jesús no els va poder apropar a Déu ni guarir-los com Ell hauria desitjat.

A Jesús no se’l pot entendre des de fora: cal entrar en contacte viu amb Ell.

Deixar que vagi introduint, a poc a poc, en nosaltres, realitats tan decisives com

-l’alegria de viure

-la compassió eficaç

-o la voluntat i determini de crear un món més just.

Cal deixar que ens ensenyi a viure la Presència amistosa i propera de Déu.

Quan una persona s’apropa a Jesús, no se sent atret per una doctrina, sinó convidat a viure d’una manera nova.

Per experimentar la seva força salvadora cal deixar-nos guarir per Ell

-recuperar, a poc a poc, la llibertat interior

-alliberar-nos de les pors que ens paralitzen

-atrevir-nos a sortir de la mediocritat que ens domina.

Jesús segueix avui imposant les seves mans: Només es curen els que realment creuen en Ell.

I aquí va la gran pregunta:

Hi creiem, nosaltres?

 

 

 

 

 

:* * * * * * * 

ORDENACIÓ  DE  DOS  NOUS  PREVERES

(24  juny  2018)

 

 

* * * * *