D.  Llorenç   Bonnín   s'ha  fet  "present"   a  les   FESTES   DE   LA  PARRÒQUIA  DE   CRIST  REI, gràcies   al  CLUB  D'ESPLAI:

AVISOS 22-23 NOVEMBRE

1- AVUI CELEBRAM LA COL·LECTA PER L’ESGLÉSIA DIOCESANA.

2- La Diòcesi ofereix per al temps d’Advent una proposta molt senzilla i alhora profunda, d’escoltar l’Evangeli a través del mètode de la Lectio Divina, i amb l’ajuda d’un material que ha elaborat Mn. Teodor Suau. Segueix els evangelis del temps litúrgic de l’Advent.  

– El pròxim divendres dia 28 a Can Vallespir a les 20’30 h.  en la que es comptarà amb la presència de Mn. Teodor Suau, que explicarà detalladament la proposta. Hi estau convidats

FESTIVITAT  DE  JESUCRIST,  REI  DE L'UNIVERS:

CRIST REI

UN  JUDICI   ESTRANY

José Antonio Pagola.

Les fonts no admeten dubtes. Jesús viu bolcat cap a aquells que veu necessitats d’ajut. És incapaç de passar de llarg. Cap patiment no li és aliè. S’identifica amb els més petits i desvalguts i fa per ells tot el que pot. Per a ell la compassió és el primer. L’única manera d’assemblar-nos a Déu: «Sigueu compassius com el vostre Pare és compassiu».

Per què ens ha d’estranyar que, en parlar del Judici final, Jesús presenti la compassió com el criteri últim i decisiu que jutjarà les nostres vides i la nostra identificació amb ell? Per què ens ha d’estranyar que es presenti identificat amb tots els pobres i desgraciats de la història?

Segons el relat de Mateu, compareixen davant del Fill de l’Home, és a dir, davant de Jesús, el compassiu, «totes les nacions». No es fan diferències entre «poble elegit» i «poble pagà». No es diu res de les diferents religions i cultes. Es parla d’una cosa molt humana i que tots entenen: Què hem fet amb tots aquells que han viscut sofrint?

L’evangelista no s’atura pròpiament a descriure els detalls d’un judici. El que destaca és un doble diàleg que dóna una llum immensa sobre el nostre present, i ens obre els ulls per veure que, en definitiva, hi ha dues maneres de reaccionar davant dels que sofreixen: ens en compadim i els ajudem, o ens en desentenem i els abandonem.

El que parla és un Jutge que està identificat amb tots els pobres i necessitats: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu». Els qui s’han acostat a ajudar un necessitat, s’han acostat a ell. Per això han d’estar al seu costat en el regne: «Veniu, beneïts del meu Pare».

Després s’adreça als qui han viscut sense compassió: «Tot allò que deixàveu de fer a un d’aquests més petits, m’ho negàveu a mi». Els qui s’han apartat dels que pateixen, s’han apartat de Jesús. És lògic que ara els digui: «Aparteu-vos de mi». Seguiu el vostre camí…

La nostra vida s’està jugant ara mateix. No cal esperar cap judici. Ara ens estem acostant o allunyant dels que pateixen. Ara ens estem acostant o allunyant de Crist. Ara estem decidint la nostra vida.

Un juicio extraño

Las fuentes no admiten dudas. Jesús vive volcado hacia aquellos que ve necesitados de ayuda. Es incapaz de pasar de largo. Ningún sufrimiento le es ajeno. Se identifica con los más pequeños y desvalidos y hace por ellos todo lo que puede. Para él la compasión es lo primero. El único modo de parecernos a Dios: «Sed compasivos como vuestro Padre es compasivo».

¿Cómo nos va a extrañar que, al hablar del Juicio final, Jesús presente la compasión como el criterio último y decisivo que juzgará nuestras vidas y nuestra identificación con él? ¿Cómo nos va a extrañar que se presente identificado con todos los pobres y desgraciados de la historia?

Según el relato de Mateo, comparecen ante el Hijo del Hombre, es decir, ante Jesús, el compasivo, «todas las naciones». No se hacen diferencias entre «pueblo elegido» y «pueblo pagano». Nada se dice de las diferentes religiones y cultos. Se habla de algo muy humano y que todos entienden: ¿Qué hemos hecho con todos los que han vivido sufriendo?

El evangelista no se detiene propiamente a describir los detalles de un juicio. Lo que destaca es un doble diálogo que arroja una luz inmensa sobre nuestro presente, y nos abre los ojos para ver que, en definitiva, hay dos maneras de reaccionar ante los que sufren: nos compadecemos y les ayudamos, o nos desentendemos y los abandonamos.

El que habla es un Juez que está identificado con todos los pobres y necesitados: «Cada vez que ayudasteis a uno de estos mis pequeños hermanos, lo hicisteis conmigo». Quienes se han acercado a ayudar a un necesitado, se han acercado a él. Por eso han de estar junto a él en el reino: «Venid, benditos de mi Padre».

Luego se dirige a quienes han vivido sin compasión: «Cada vez que no ayudasteis a uno de estos pequeños, lo dejasteis de hacer conmigo». Quienes se han apartado de los que sufren, se han apartado de Jesús. Es lógico que ahora les diga: «Apartaos de mí». Seguid vuestro camino…

Nuestra vida se está jugando ahora mismo. No hay que esperar ningún juicio. Ahora nos estamos acercando o alejando de los que sufren. Ahora nos estamos acercando o alejando de Cristo. Ahora estamos decidiendo nuestra vida.

José Antonio Pagola

23 de noviembre de 2014

Solemnidad de Cristo Rey

Seria una burla besar el Crucificat mentre vivim indiferents a tot sofriment.

Diumenge XXXIV de durant l’any. Cicle A. Crist Rei

Els cristians hem atribuït al crucificat diversos noms: – redemptor
– salvador– llibertador– rei.
Podem apropar-nos a Ell agraïts perquè ens ha rescatat de la perdició.
Podem contemplar-lo commoguts perquè ningú ens ha estimat com Ell.
Podem abraçar-nos a Ell per trobar forces enmig dels nostres sofriments i penes.
Però entre els primers cristians se l’anomenava també màrtir, és a dir: testimoni. Un escrit redactat cap a l’any 95, l’Apocalipsi, veu en el Crucificat el màrtir fidel, el testimoni fidel. Des de la creu, Jesús se’ns presenta com el testimoni fidel d’una manera d’entendre i de viure l’existència plenament identificat amb els últims, els sense vot i sense veu.  Es va identificar tant amb les víctimes innocents que va acabar la vida com elles, assassinat. Jesús havia anat massa enllà en parlar de Déu i de la seva justícia. Les seves paraules molestaven. Ni l’Imperi Romà ni el Temple de Jerusalem amb les seves autoritats religioses no podien consentir-ho.   Era del tot necessari eliminar-lo.  Entre els pobres de Galilea es vivia aquesta convicció:   – ha mort per nosaltres – per defensar-nos fins al final – ha mort per atrevir-se a parlar de Déu com a defensor dels últims. En mirar el Crucificat, hauríem de recordar instintivament el dolor i la humiliació de tantes víctimes desconegudes i anònimes que al llarg de la història   – han sofert  – sofreixen
– i sofriran oblidades per gairebé tothom.  Seria una burla petonejar el Crucificat, invocar-lo o adorar-lo com a Rei mentre vivim indiferents a tot sofriment que no sigui el nostre.  El Crucificat està desapareixent de les nostres llars i de les nostres institucions. Però els crucificats del món sencer segueixen aquí. Ho podem veure cada dia en qualsevol tele diari. Hem d’aprendre a venerar el Crucificat no en una petita creu de fusta, de plata o d’or, sinó  -en les víctimes innocents de la fam i de les guerres -en les dones assassinades per les seves parelles  -en els que moren ofegat en enfonsar-se i naufragar les seves pasteres.   Etcètera, etcètera…Confessar el Crucificat com a Rei no és únicament fer grans professions de fe. Quina és la millor manera d’acceptar-lo com a Senyor?   És imitar-lo, vivint més identificats amb els que pateixen injustament.

 Josep Llunell