ADVENT

 

AVISOS 29-30 NOVEMBRE

 

         A les col·lectes realitzades a les nostres Parròquies amb motiu de la jornada de l’Església Diocesana vàrem recaptar un total de 1.960’12 euros. Moltes gràcies per les vostres aportacions.

LES  OBRES  A  L'ESGLÉSIA  DE  SANT  PAU:

       

  Del sopar fet a amb motiu de les festes de Crist Rei vàrem treure un benefici de 920 euros que, com sabeu han estat destinats a la Parròquia de Sant Pau que es troba en obres. Pels mateixos dies es varen rebre varis donatius que sumaren 305 euros. El total, per tant de les dues quantitats ha estat de 1.225 euros. Moltes gràcies una vegada més per la vostra participació.

 

ADVENT  2014

 Us anuncio una  bona  notícia: l’Advent  comença.

Mireu amunt,  torqueu-vos  els  ulls, desperteu,  albireu  l’horitzó,  perquè  Déu  vé.

Copseu  el  moment.  Revifeu l’oïda per  a  escoltar  el  rum-rum,  els  crits, l’anunci de  la  Vida  que  neix.

En el  sí de  Maria,  creix la  llavor d’un  món  nou: el Fill del Déu  encarnat, l’Emmanuel,  Déu-amb-nosaltres.

Amb l’Advent llustreja l’esperança a  l’horitzó, en  el  cor de  tot  creient; perquè dels  cels  plou la rosada  de  la  justícia,  de  la  pau i  de  l’amor.  Déu s’h  encarnat en  una  noia,  filla  d’Israel,  a  la  qual  totes  les  generacions anomenaran “Benaurada”  perquè ha  cregut  en  l’anunci  de  l’àngel.

Al  fons,  s’albira  el  NADAL: un  Nadal  gojós,  íntim,  fraternal,  serè,  pacífic, solidari.

Per a  alguns  també serà  un  Nadal  superficial,  trist,  esquinçat,  inclús  violent, però  sempre “casat”, unit  a  l’esperança.  L’esperança,  aquesta  “nina” que  roman en el més  pregó de  l’ésser  humà,  és la  que  ens  manté ferms davant l’espera de  que  un  món millor  és  possible.

L’Advent és  “flama” d’esperança,  “flama” ardent que  travessa el  gruix dels  temps i  les  tenebres.  Flama que  il.lumina  el  camí del  pelegrí  vacil·lant,  perdut en  la  cruïlla dels  camins  i  del  temps.

Advent, un  camí solidari que  dóna  la  mà a  l’extraviat, al  cansat; abraça el  solitari i  perdut; consola el  trist,  visita  el  malalt,   l’estranger i  el  pres; dóna  pa al  famolenc i aigua a  l’assedegat.

Advent es  “casa”, s’uneix  amb  la  Humanitat que  té  set de  veritat, de  justícia,  de  pau i  fraternitat.

Advent, contingut de  joia i  bona  nova: ¡Maria està “prenyada”! una  gestació de  tendresa i  esperança l’acompanyen.  ¡Déu  visita el  seu  poble! Déu es  fa  un  de  nosaltres,  per  a  fer-nos semblants  a  Ell. Esteu alegres,  us  ho  suplico,  esteu  alegres, el  Senyor és  a  prop i  acampa entre  nosaltres, donant-nos ésser  fills  de  Déu. Isaïes crida:  Caminem  a  la  llum  del  Senyor. Prepareu els  camins…

 

PRIMER  DIUMENGE  D'ADVENT

Preparar Nadal amb atenció constant i vigilància extrema. 1

diumenge d’Advent

 Josep Llunell

1r diumenge d’Advent. Cicle B
 

Avui, primer diumenge d’Advent.
Què és l’Advent?
Són les 4 setmanes que dediquem a preparar el Nadal.
I, què és el Nadal?
El dia en què es recorda que Déu, en Jesús, es va fer present en la història humana.
Per això se’ns exigeix estar:
– atents
– i vigilants.
I, per què?
Perquè des de l’instant en què Déu entra en la història humana –mitjançant la persona i la vida de Jesús– en qualsevol moment pot passar el que no esperem.

De què es tracta?
La crida a la vigilància que hi ha en aquest evangeli és la conclusió del discurs que, segons Sant Marc, Jesús va pronunciar abans de la seva mort. En aquest discurs Jesús hi anuncia dues coses:
– Primera: La destrucció total del Temple, cosa que significa acabar amb la perversió del sagrat en els seus sacerdots, cerimònies i sacrificis.
– Segona: La caiguda del sol, de la lluna i de les estrelles que indiquen, segons els profetes, la ruïna dels grans imperis, els poders opressors de la humanitat.

Preparar el Nadal és, abans que res, estar atents al que la presència de Jesús desencadena en la història.
– Primer: una altra forma d’entendre i de viure la religió, no reclosa en el temple, sinó present en tota la vida.
– Segon: una altra forma d’entendre la política: no com un poder d’uns sobre uns altres –domini despòtic–, sinó com una responsabilitat compartida entre tots i al servei de tots.
Com vosaltres mateixos podeu apreciar això exigeix una atenció constant i una vigilància extrema.

És això el que hauria de comptar. No la comèdia dels aparadors, ni el negoci dels regals, ni les fartaneres de les festes.
Hem oblidat el veritable motiu de la festa de Nadal però, per vergonya nostra, ens queden les disbauxes i les indigestions.

 

 

Una Iglesia despierta

 

Las primeras generaciones cristianas vivieron obsesionadas por la pronta venida de Jesús. El resucitado no podía tardar. Vivían tan atraídos por él que querían encontrarse de nuevo cuanto antes. Los problemas empezaron cuando vieron que el tiempo pasaba y la venida del Señor se demoraba.

Pronto se dieron cuenta de que esta tardanza encerraba un peligro mortal. Se podía apagar el primer ardor. Con el tiempo, aquellas pequeñas comunidades podían caer poco a poco en la indiferencia y el olvido. Les preocupaba una cosa: «Que, al llegar Cristo, nos encuentre dormidos».

 

 

La vigilancia se convirtió en la palabra clave. Los evangelios la repiten constantemente: «vigilad», «estad alerta», «vivid despiertos». Según Marcos, la orden de Jesús no es solo para los discípulos que le están escuchando. «Lo que os digo a vosotros lo digo a todos: Velad». No es una llamada más. La orden es para todos sus seguidores de todos los tiempos.

Han pasado veinte siglos de cristianismo. ¿Qué ha sido de esta orden de Jesús? ¿Cómo vivimos los cristianos de hoy? ¿Seguimos despiertos? ¿Se mantiene viva nuestra fe o se ha ido apagando en la indiferencia y la mediocridad?

¿No vemos que la Iglesia necesita un corazón nuevo? ¿No sentimos la necesidad de sacudirnos la apatía y el autoengaño? ¿No vamos a despertar lo mejor que hay en la Iglesia? ¿No vamos a reavivar esa fe humilde y limpia de tantos creyentes sencillos?

¿No hemos de recuperar el rostro vivo de Jesús, que atrae, llama, interpela y despierta? ¿Cómo podemos seguir hablando, escribiendo y discutiendo tanto de Cristo, sin que su persona nos enamore y trasforme un poco más? ¿No nos damos cuenta de que una Iglesia “dormida” a la que Jesucristo no seduce ni toca el corazón, es una Iglesia sin futuro, que se irá apagando y envejeciendo por falta de vida?

¿No sentimos la necesidad de despertar e intensificar nuestra relación con él? ¿Quién como él puede liberar nuestro cristianismo de la inmovilidad, de la inercia, del peso del pasado, de la falta de creatividad? ¿Quién podrá contagiarnos su alegría? ¿Quién nos dará su fuerza creadora y su vitalidad?

José Antonio Pagola

1 Domingo de Adviento – B (Marcos 13,33-37)

 

Esta entrada fue publicada en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.