TEMPS DURANT L’ANY

 

AVISOS 13-14 JUNY

        A  les col·lectes de les misses del Corpus fetes a les nostres Parròquies per Càritas recaptàrem 4.266’84 euros. Estam d’enhorabona i vos donam les gràcies per la vostra generositat demostrada una vegada més envers les persones més necessitades.  

 

        Diumenge dia 21 amb motiu de les festes de la barriada des Serralt hi haurà missa solemne a les 10’30h.; enguany serà presidida per Mn. Francesc Xavier Riutort.

            – Està previst celebrar el sagrament de la Unció de Malalts de forma comunitària el dia 27 de juny a les 19 h. en el convent de Sant Vicenç Ferrer. Pregam a totes les persones interessades en rebre’l que passin a donar el seu nom a qualsevol de les tres parròquies. També es demana als familiars de les persones que tenen poca mobilitat o estan impedides i desitgen també rebre la Unció que ens ho comuniquin i els preveres anirem a ca seva a administrar-la.

   (Recordam que poden rebre aquest sagrament les persones majors de 80 anys, les que estan seriosament malaltes, les que tenen malalties de llarga durada, o les que han de tenir una operació delicada.)

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE   ONZÈ:  

 

 

 

 

 

Pequeñas semillas

 

Vivimos ahogados por las malas noticias. Emisoras de radio y televisión, noticiarios y reportajes descargan sobre nosotros una avalancha de noticias de odios, guerras, hambres y violencias, escándalos grandes y pequeños. Los «vendedores de sensacionalismo» no parecen encontrar otra cosa más notable en nuestro planeta.

La increíble velocidad con que se difunden las noticias nos deja aturdidos y desconcertados. ¿Qué puede hacer uno ante tanto sufrimiento? Cada vez estamos mejor informados del mal que asola a la humanidad entera, y cada vez nos sentimos más impotentes para afrontarlo.

La ciencia nos ha querido convencer de que los problemas se pueden resolver con más poder tecnológico, y nos ha lanzado a todos a una gigantesca organización y racionalización de la vida. Pero este poder organizado no está ya en manos de las personas sino en las estructuras. Se ha convertido en «un poder invisible» que se sitúa más allá del alcance de cada individuo.

Entonces, la tentación de inhibirnos es grande. ¿Qué puedo hacer yo para mejorar esta sociedad? ¿No son los dirigentes políticos y religiosos quienes han de promover los cambios que se necesitan para avanzar hacia una convivencia más digna, más humana y dichosa?

No es así. Hay en el evangelio una llamada dirigida a todos, y que consiste en sembrar pequeñas semillas de una nueva humanidad. Jesús no habla de cosas grandes. El reino de Dios es algo muy humilde y modesto en sus orígenes. Algo que puede pasar tan desapercibido como la semilla más pequeña, pero que está llamado a crecer y fructificar de manera insospechada.

Quizás necesitamos aprender de nuevo a valorar las cosas pequeñas y los pequeños gestos. No nos sentimos llamados a ser héroes ni mártires cada día, pero a todos se nos invita a vivir poniendo un poco de dignidad en cada rincón de nuestro pequeño mundo. Un gesto amistoso al que vive desconcertado, una sonrisa acogedora a quien está solo, una señal de cercanía a quien comienza a desesperar, un rayo de pequeña alegría en un corazón agobiado… no son cosas grandes. Son pequeñas semillas del reino de Dios que todos podemos sembrar en una sociedad complicada y triste, que ha olvidado el encanto de las cosas sencillas y buenas.

José Antonio Pagola

11 Tiempo Ordinario – B
(Marcos 4,26-34)

14 de junio 2015

 

Més d’un pensa que són els poderosos els que han d’operar el canvi.

 per Josep Llunell

 

Diumenge XI de durant l’any. Cicle B.
14 de juny de 2015.

Per poc que observeu el nostre viure us adonareu que vivim ofegats per les males notícies. Males notícies de tota mena.
Emissores de ràdio i televisió, noticiaris i reportatges, revistes especialitzades i per especialitzar descarreguen damunt nostre torrentades de notícies
–d’odis
–de guerres
–de terrorismes
–de fam assassina
–de violències de tota mena
–d’escàndols petits i grans
–de corrupcions i corromputs
–d’estafes i d’estafadors, etcètera.

Els venedors de sensacionalisme no semblen trobar altres coses més notables en el nostre desgraciat planeta.
Per altra banda, la increïble velocitat amb què s’estenen les notícies i els problemes arreu del món ens deixen atordits i desconcertats.
Què pot fer una pobra persona, per bona voluntat que tingui, davant de tantes sofrences?

La ciència ens ha volgut convèncer de què els problemes es poden resoldre amb un xic més
–de tècnica
–i de poder.

Però aquest poder, més que en mans de les persones, està en les estructures.
S’ha convertit en un poder invisible que se situa més enllà del que pot cada individu.
En gran part, aquest –l’individu– s’ha convertit en simple instrument atrapat en un sistema de relacions que ja no pot dominar.

Aleshores, la temptació més fàcil és passar del tema. Inhibir-se.
Què podem fer per a millorar aquesta societat?
Més d’un pensa –i ho diu– que són els grans i els poderosos, els que tenen el poder polític o econòmic els que han d’operar el canvi que necessita aquesta humanitat per ser millor i més feliç.
Però, de fet, no és així.

Hi ha a l’Evangeli una crida adreçada a tothom i que consisteix en sembrar petites llavors d’una nova humanitat.
Jesús no parla de grans coses ni de cap espectacularitat prodigiosa.
El Regne de Déu és una realitat molt humil i molt modesta en els seus orígens.
Una realitat tal, que pot passar tan desapercebuda com la llavor més petita.
Però, una realitat que està cridada a créixer i a fructificar de la manera més insospitada i segura.

Segurament que tots hem d’aprendre de bell nou a valorar els petits gestos.
Segur que no estem cridats a ser herois i màrtirs cada dia.
Però sí que a tots se’ns convida a viure posant un xic més de felicitat en cada racó del nostre petit món diari.
–un gest amical a l’home que viu desconcertat i esmaperdut
–un somriure acollidor a qui està sol
–un senyal de bon veïnatge a qui comença a desesperar
–un raig d’alegria en un cor angoixat, etcètera, no són coses grans. Cap d’aquestes no ho és.

Són petites llavors del Regne de Déu que tots podem sembrar en aquesta societat complicada i trista, que ha oblidat l’encant meravellós de les coses bones i senzilles.
Què és el que nosaltres sembrem de manera habitual i constant?

 

 

Esta entrada fue publicada en Catequesi infantil, Comunicacions Generals. Guarda el enlace permanente.