AVISOS 27-28 JUNY

 

1.- Perquè creim  que la 1ª comunió no és el final de res, sinó més bé el principi d’una nova etapa, volem oferir als nins/es que han celebrat aquest sagrament la possibilitat de seguir creixent en la seva fe.

Per això les parròquies de Manacor hem preparat un projecte de pastoral que acompanya als nins/es que ja han combregat i s’allarga fins als 19 anys.

El que es pretén és, mitjançant reunions periòdiques amb distintes activitats, convivències, trobades, donar a conèixer d’una manera més propera i intensa l’experiència de sentir-se estimat per Jesús. La metodologia utilitzada sempre parteix de la pròpia vida dels participants i, de forma dinàmica i activa, ajudar-los a interpretar la realitat amb el sedàs de l’evangeli.

Els grups seran oberts, flexibles i dinàmics per tal de no excloure  ningú ni per disponibilitat ni per horaris. La voluntat és la d’adaptar les trobades i reunions a la disponibilitat del grup. És la Parròquia la que surt a la trobada dels nins i joves.

Si com a pares creis que seria bo continuar amb l’experiència de conèixer a Jesús, o si el vostre fill/a està interessat en aquesta aventura de ser Cristià, ens deixau el nom del nin/a i un telèfon de contacte, i nosaltres organitzarem una reunió entre la gent interessada explicant més detingudament els continguts del projecte i com pensam  dur-ho a terme.

 

2– Damunt les tauletes trobareu uns sobres que diuen: Parròquies de Manacor. Donatiu pel manteniment i conservació del temple.

La   col·lecta del primer cap de setmana de cada mes serà per aquesta finalitat i per ajudar a acabar de pagar les obres del temple de S. Pau. Moltes gràcies!

 

 

 

 

DIUMENGE   TRETZÈ:

 

 

Heridas secretas

No conocemos su nombre. Es una mujer insignificante, perdida en medio del gentío que sigue a Jesús. No se atreve a hablar con él como Jairo, el jefe de la sinagoga, que ha conseguido que Jesús se dirija hacia su casa. Ella no podrá tener nunca esa suerte.

Nadie sabe que es una mujer marcada por una enfermedad secreta. Los maestros de la Ley le han enseñado a mirarse como una mujer «impura», mientras tenga pérdidas de sangre. Se ha pasado muchos años buscando un curador, pero nadie ha logrado sanarla. ¿Dónde podrá encontrar la salud que necesita para vivir con dignidad?

Muchas personas viven entre nosotros experiencias parecidas. Humilladas por heridas secretas que nadie conoce, sin fuerzas para confiar a alguien su «enfermedad», buscan ayuda, paz y consuelo sin saber dónde encontrarlos. Se sienten culpables cuando muchas veces solo son víctimas.

Personas buenas que se sienten indignas de acercarse a recibir a Cristo en la comunión; cristianos piadosos que han vivido sufriendo de manera insana porque se les enseñó a ver como sucio, humillante y pecaminoso todo lo relacionado con el sexo; creyentes que, al final de su vida, no saben cómo romper la cadena de confesiones y comuniones supuestamente sacrílegas… ¿No podrán conocer nunca la paz?

Según el relato, la mujer enferma «oye hablar de Jesús» e intuye que está ante alguien que puede arrancar la «impureza» de su cuerpo y de su vida entera. Jesús no habla de dignidad o indignidad. Su mensaje habla de amor. Su persona irradia fuerza curadora.

La mujer busca su propio camino para encontrarse con Jesús. No se siente con fuerzas para mirarle a los ojos: se acercará por detrás. Le da vergüenza hablarle de su enfermedad: actuará calladamente. No puede tocarlo físicamente: le tocará solo el manto. No importa. No importa nada. Para sentirse limpia basta esa confianza grande en Jesús.

Lo dice él mismo. Esta mujer no se ha de avergonzar ante nadie. Lo que ha hecho no es malo. Es un gesto de fe. Jesús tiene sus caminos para curar heridas secretas, y decir a quienes lo buscan:

«Hija, hijo, tu fe te ha curado. Vete en paz y con salud.»

José Antonio Pagola

13 Tiempo Ordinario – B
(Marcos 5,21-43)

28 de junio 2015

 

 

Jaire apren la lliçó

per Josep Maria Solà

 

Dos miracles: la dona que patia pèrdues de sang i el retorn a la vida de la filla de Jaire,  presenten Jesús com a Senyor de la vida i de la mort ( Mc 5,21-43). Els llegim a l’evangeli d’avui.

Jaire és un dels caps de la sinagoga. És un home important, dirigeix la pregària de la sinagoga, s’encarrega d’escollir els lectors, vetlla per les instal·lacions de la sinagoga i té cura de la seva administració. Acostumat a concedir favors, no li és fàcil quan ha de demanar-ne. Segurament s’ha hagut d’empassar l’orgull, per demanar a Jesús la guarició de la seva filla malalta. Es llença als peus de Jesús i li demana que imposi les mans a la seva filla, gest utilitzat pels curanderos, però també el gest utilitzat per trametre autoritat, perquè ara Jaire reconeix autoritat i poder en aquell que fins ara havia considerat un curandero de baixa estopa. La guarició de la filla comença amb la guarició-conversió del pare. “No tinguis por, tingues només fe” (v.36). És el mateix que Jesús ha demanat als deixebles en l’episodi de la tempestat calmada (Mc 4,35-41): coratge i fe. L’home capaç de mantenir en vida la sinagoga, no sap mantenir en vida la seva filla,quan, en arribar a l’edat adulta (12 anys), s’esfondra la sobreprotecció de la puresa d’Israel. El canvi es produirà quan entri a la casa amb Jesús,Pere, Joan i Jaume. Ho farà no com a cap de la sinagoga, sinó com a pare. Amb la mare, s’integra en la comunitat de Jesús portadora de vida, molt diferent, en aquest sentit, de la comunitat de la sinagoga.

La dona que pateix hemorràgies es troba en un estat d’impuresa ritual permanent. Es troba aïllada de tot contacte humà perquè converteix en impura qualsevol cosa que toqui. El llit on dorm, la cadira on seu, el plat on menja transmeten també la impuresa. És lògic pensar, que viu sola, sense marit, no pot treballar i no pot assistir a la sinagoga. Viu una situació semblant a la dels leprosos. A la marginació de ser dona s’hi afegeix la marginació de la seva impuresa. El seu aïllament esdevé insuportable, però és un raonament el que li provoca el gir cap a Jesús. La llei que li hauria de ser donadora de vida, la condemna a viure empresonada en la seva solitud. La comunitat sinagogal no ha mogut un dit per ella, els metges sí ho han fet, però no se n’han sortit. Intueix que si la impuresa s’escampa i s’encomana, potser la puresa de Jesús també s’encomana i s’escampa i la pot curar perquè si la impuresa contagia, també la puresa que surt de Jesús té la seva força d’irradiació i contraresta l’embat de la impuresa. La dona fa cas del seu raonament i això la salva, per això Jesús li pot dir: “La teva fe t’ha salvat” (v.34)i en comptes de demanar-li que no ho expliqui a ningú, com és el cas del leprós (1,44), provoca que la dona expliqui tota la veritat.

Ha de parlar de la veritat de Jesús que cura i allibera. La dona pren la paraula i la seva veu té força dins un col·lectiu d’homes que fins aleshores l’havien silenciada. Pot explicar la veritat, la que les normes i lleis que dictaminen l’estat d’impuresa volen silenciar. Entre els oients que escolten la dona que explica la veritat, hi ha el cap de la sinagoga. Jesús demana a Jaire que faci el mateix que la dona que patia hemorràgies: creure. La dona ha cregut en Jesús i, a partir d’aquí, s’ha començat a produir la seva guarició.  Jaire ha de començar a fer el mateix: creure que Jesús pot donar la vida a la seva filla, perquè la comunitat creient, formada per Jesús, els deixebles, el cap de la sinagoga convertit en pare i la mare, és capaç d’alliberar dels lligams que impossibiliten que la vida creixi i que, a la curta o la llarga aboquen a una mort inesquivable. Quan la societat que l’envolta canvia, la noia reprèn la dignitat de dona lliure i viva.

 

 

Una Església sense dominació masculina ni clerical

per Josep Llunell

 

 

Diumenge XIII de durant l’any. Cicle B.
28 de juny de 2015.

L’incident narrat per Marc és molt i molt atractiu.

Una pobra dona avergonyida i temorosa s’apropa a Jesús secretament amb la segura confiança de quedar curada d’una malaltia que la humilia des de fa temps.
Arruïnada pels metges, sola i sense futur, ve a Jesús amb una gran fe.
Únicament busca una vida més digna i més sana.

En el rerefons del relat s’endevina la gravetat del seu problema, de la seva malaltia.
La dona pateix pèrdues de sang: una malaltia que l’obliga a viure en un estat permanent de discriminació i d’impuresa ritual segons la llei jueva.
La llei l’obliga a evitar el contacte amb Jesús i, amb tot, és precisament aquest contacte el que la podria guarir, curar.

La curació es produeix quan aquella dona, educada en unes categories religioses que la condemnaven a la discriminació, aconsegueix alliberar-se de la llei jueva per confiar en Jesús.
En aquell profeta enviat per Déu, hi ha una força capaç de salvar a aquella malalta crònica.
Ella, de sobte, va notar que el seu cos estava curat i Jesús va notar la força salvadora que havia sortit d’Ell.

Aquest episodi, aparentment insignificant, és un exponent més del que es recull de manera constant en les fonts evangèliques
–l’actuació salvadora de Jesús, compromès sempre en alliberar la dona
–de l’exclusió social

Alliberar-la de l’opressió de l’home típic de família patriarcal.
Alliberar-la de la dominació religiosa dintre del poble de Déu.

Seria avui anacrònic, és a dir, fora de temps, presentar Jesús com un feminista dels nostres dies compromès en la lluita per la igualtat de drets entre dona i home.

La seva actuació és més radical.
La pretesa superioritat de l’home i l’obligada submissió de la dona. No vénen de Déu.
Per això, entre els seguidors de Jesús, superioritat i submissió han de desaparèixer.
Jesús entén el seu moviment com un espai sense dominació masculina.

Malauradament, la relació entre homes i dones segueix precària i malaltissa fins i tot dins de l’Església.
Les dones encara no poden notar la força salvadora que surt de Jesús
–és un dels nostres pecats. Un pecat típicament masculí i clerical

El camí de la curació i de la recuperació de la dona és ben clar:
–suprimir les lleis, costums, estructures i pràctiques habituals que generen discriminació de la dona
–i fer de l’Església un espai sense dominació masculina i clerical.

Dominació que, avui per avui, és encara total i opressiva. Absolutament lamentable i criticable i que hauria de ser totalment escombrada de la vida de l’Església.