Pasqua, ressuscitar…
és viure avui,
cada avui,
com el dia on Déu ens allibera
per a ser qui som més autènticament
COMUNICACIONS
30 ABRIL 1 MAIG
– La col·lecta feta el passat cap de setmana seguint el desig del Papa per ajudar a Ucraïna, vàrem recaptar a les nostre Parròquies:
3.350’07 euros.
– El pròxim cap de setmana tornam tenir una col·lecta, aquesta ja tradicional, és la de Mallorca Missionera, per ajudar als nostres missioners. 
– Dijous dia 5, a les 20’30 hores
Pregària amb exposició del Santíssim
– la capella de les religioses de la Puresa,
preparada pel grup d’adoració nocturna.
– És un acte obert a tothom.
– Diumenge, dia 8 hi ha la pujada de les famílies a Lluc.
Són especialment convidats a participar-hi els matrimonis que enguany han celebrat o celebraran les noces d’or o de plata.
A les 12 del migdia hi haurà la celebració de la missa.
– Peregrinació a Lourdes encapçalada pel bisbe Javier.
– Del 27 al 30 de juny.
Les persones interessades en participar-hi poden demanar més informació a la sagristia.
*********—–*********
DIUMENGE SISÈ DE PASQUA…
La paz en la Iglesia
La misericordia de Dios no tiene fin.
En este Jubileo dejémonos sorprender por Dios. Él nunca se cansa de destrabar la puerta de su corazón para repetir que nos ama y quiere compartir con nosotros su vida. La Iglesia siente la urgencia de anunciar la misericordia de Dios. Su vida es auténtica y creíble cuando con convicción hace de la misericordia su anuncio.
Ella sabe que la primera tarea, sobre todo en un momento como el nuestro, lleno de grandes esperanzas y fuertes contradicciones, es la de introducir a todos en el misterio de la misericordia de Dios, contemplando el rostro de Cristo. La Iglesia está llamada a ser el primer testigo veraz de la misericordia, profesándola y viviéndola como el centro de la Revelación de Jesucristo.
Desde el corazón de la Trinidad, desde la intimidad más profunda del misterio de Dios, brota y corre sin parar el gran río de la misericordia. Esta fuente nunca podrá agotarse, sin importar cuántos sean los que a ella se acerquen. Cada vez que alguien tenga necesidad podrá venir a ella, porque la misericordia de Dios no tiene fin.
Francisco, Misericordiae Vultus 25
Bula de convocación del Jubileo extraordinario de la Misericordia
En el evangelio de Juan podemos leer un conjunto de discursos en los que Jesús se va despidiendo de sus discípulos. Los comentaristas lo llaman «El Discurso de despedida». En él se respira una atmósfera muy especial: los discípulos tienen miedo a quedarse sin su Maestro; Jesús, por su parte, les insiste en que, a pesar de su partida, nunca sentirán su ausencia.
Hasta cinco veces les repite que podrán contar con «el Espíritu Santo». Él los defenderá, pues los mantendrá fieles a su mensaje y a su proyecto. Por eso lo llama «Espíritu de la verdad». En un momento determinado, Jesús les explica mejor cuál será su quehacer: «El Defensor, el Espíritu Santo… será quien os lo enseñe todo y os vaya recordando todo lo que os he dicho». Este Espíritu será la memoria viva de Jesús.
El horizonte que ofrece a sus discípulos es grandioso. De Jesús nacerá un gran movimiento espiritual de discípulos y discípulas que le seguirán defendidos por el Espíritu Santo. Se mantendrán en su verdad, pues ese Espíritu les irá enseñando todo lo que Jesús les ha ido comunicando por los caminos de Galilea. Él los defenderá en el futuro de la turbación y de la cobardía.
Jesús desea que capten bien lo que significará para ellos el Espíritu de la verdad y Defensor de su comunidad: «Os estoy dejando la paz; os estoy dando la paz». No solo les desea la paz. Les regala su paz. Si viven guiados por el Espíritu, recordando y guardando sus palabras, conocerán la paz.
No es una paz cualquiera. Es su paz. Por eso les dice: «No os la doy yo como la da el mundo». La paz de Jesús no se construye con estrategias inspiradas en la mentira o en la injusticia, sino actuando con el Espíritu de la verdad. Han de reafirmarse en él: «Que no tiemble vuestro corazón ni se acobarde».
En estos tiempos difíciles de desprestigio y turbación que estamos sufriendo en la Iglesia, sería un grave error pretender defender nuestra credibilidad y autoridad moral actuando sin el Espíritu de la verdad prometido por Jesús. El miedo seguirá penetrando en el cristianismo si buscamos asentar nuestra seguridad y nuestra paz alejándonos del camino trazado por él.
Cuando en la Iglesia se pierde la paz, no es posible recuperarla de cualquier manera ni sirve cualquier estrategia. Con el corazón lleno de resentimiento y ceguera no es posible introducir la paz de Jesús. Es necesario convertirnos humildemente a su verdad, movilizar todas nuestras fuerzas para desandar caminos equivocados y dejarnos guiar por el Espíritu que animó la vida entera de Jesús.
Quan cadascú fa el que més li ve de gust.
6è Diumenge de Pasqua
Entre els fets innegables d’avui hi ha aquest: el pluralisme cultural.
És una de les dades més característiques de la societat moderna.
Aquell món monolític de fa uns anys s’ha fraccionat en mil trossos.
Avui conviuen entre nosaltres tota mena de
–posicionaments
–d’idees
–i de valors i contravalors.
Aquest pluralisme no és només una dada. És un dels pocs dogmes de la nostra cultura.
Avui, tot pot ser discutit. Tot, menys el dret de cada persona a pensar com li sembli i a ser respectada en el que pensa.
De fet, no són pas pocs els que estan caient en un relativisme total.
Tot és el mateix. Ja no existeix
–ni veritat ni mentida
–ni bellesa ni lletjor
–res no és bo ni dolent.
Es viu d’impressions i cadascú pensa el que vol i fa el que més li ve de gust.
En aquest clima de relativisme s’està arribant a situacions realment decadents.
Es defensen les creences més rares sense un mínim d’esforç racional.
Es pretén resoldre, amb quatre tòpics, les qüestions més vitals de la persona humana.
La barbàrie s’està apoderant de la cultura.
La pregunta a fer és inevitable: Es pot qualificar de progrés tot això?
¿És bo per a l’home i per a la humanitat omplir el cap de qualsevol idea o el cor de qualsevol creença, renunciant a una recerca honesta de més veritat, més bondat i sentit de l’existència?
El cristià està cridat avui a viure la seva fe en actitud de recerca responsable i compartida.
Hem de seguir buscant la veritat última de l’home, que està molt lluny de quedar explicada satisfactòriament a partir de teories científiques, sistemes psicològics o visions ideològiques.
El cristià està cridat a viure sanant, guarint aquesta cultura.
Per què?
No és el mateix guanyar diners sense cap escrúpol, que viure honestament un servei públic.
Ni és el mateix, cridar a favor del terrorisme, que defensar els drets de cada persona.
Ni és el mateix avortar, que afavorir la vida.
Ni és el mateix fer l’amor de qualsevol manera, que estimar l’altre de debò.
No és el mateix ignorar els necessitats, que treballar pels seus drets.
El primer és dolent i perjudica les persones.
El segon, està carregat de promeses d’esperança.
També enmig de l’actual pluralisme segueixen ressonant les paraules de Jesús: “El que m’estima guardarà la meva paraula i el meu Pare l’estimarà.”
Som fidels, nosaltres, a les paraules de Jesús?
Ho som o no ho som?
