TEMPS DURANT L’ANY

 

Una presència salvadora

La fe implica una presència salvadora absoluta de Déu al costat de l'ésser humà. El que significa que, siguin quines siguin les circumstàncies en què ens trobem, no hi ha cap situació de la vida en la qual Déu no pugui estar prop de nosaltres i en la qual nosaltres no puguem trobar-lo. L'absoluta presència de Déu en el nostre món s'estén no només a tot el que hi ha ple d'encant, bellesa o justícia, sinó també a allò que en la vida dels homes és injustícia o violència o egoisme (Déu hi és present en forma d'experiència de perdó i gràcia), o de dolor i malaltia (Déu està amb el malalt i en contra de la malaltia, Déu és la seva "força"). Però no sempre resulta fàcil "des-cobrir" aquesta presència.

 

DIUMENGE   XXVIII   del   Temps   Ordinari

 

COMUNICACIONS:

–  Dimecres dia 12 : Festa de la Mare de Déu del Pilar.

      Les misses són com els dies feiners llevat de la missa de les 11 a Crist Rei en la que la Guàrdia Civil honorarà la seva Patrona.

 

Dissabte dia 15 a les 12 del migdia: 

Concert d’orgue

–  Convent de sant Vicenç Ferrer

( per  promocionar la seva restauració )

 

Diumenge dia 16,   a   les   11   hores

Missa amb tots els nins i nines de catequesi

– a Crist Rei

 

–  El diumenge dia 23   d’octubre

Sopar a les 20’30 h. en el restaurant “Es Cruce”

(per ajudar a pagar la compra de sis ventiladors de la Parròquia de Crist Rei i la seva instal·lació elèctrica. Els tiquets es poden obtenir a qualsevol de les tres Parròquies i als llocs de costum (Ca ses Macianeres, tenda Sospiros i perruqueria  ca na Randa)

L’aportació econòmica és de 15 euros.

********

–  VIATGE A SICILIA    SEGUINT LA RUTA  DE SANT PAU

( Des de les nostres Parròquies,    octubre,   dels   dies  10 al 16 )

Viatge cultural-religiós visitant algun lloc per on passà sant Pau, com Siracusa. Aquesta sortida  segueix els mateixos criteris d’altres  anteriors (Terra Santa, Grècia, Roma) per la ruta de l’Apòstol.

************

*******

 

Curació

Un   episodi   prou   conegut:    Jesús  cura   deu   leprosos   enviant-los  als   sacerdots   perquè   els   autoritzin  a   tornar   sans  a   ca-seva.  El   relat   podria    haver   acabat   aquí,…   però  a   l’evangelista  li   interessa   destacar  la   reacció   d’un  d’ells…

Un   cop   curats,  els   leprosos   desapareixen  d’escena.   No   sabem  d’ells   res   pus…  Sembla  com   si   res   s’hagués   produït   en   llurs  vides.  Tanmateix,   un   “veu   que   està   curat”   i   entén   que   qualque   cosa   grossa  li   ha   estat   donada:   Déu  és  a   l’origen  d’aquesta   curació.    Entusiasmat,  torna     arrere  “lloant    Déu   amb   grans   crits”   i   “donant  gràcies  a   Jesús”

Normalment  els   comentaristes  interpreten   aquesta   reacció  en   clau   d’agraïment:  els   nou   són    desagraïts;    només  un    sap  agrair,   ..,el   que   ha   tornat   arrere.    De   cert,     això   és   el   que  sembla   suggerir   el   relat.   Tanmateix,   Jesús   no   parla   d’agraïment.   Diu   que   el   samarità    ha   tornat   enrere    “per   a  donar   glòria  a   Déu”.   I   donar   glòria  a   Déu  és   molt   més  que   dir   gràcies.

En  la   petita   història   de   cada   persona,  provada   en   malalties,   sofriments   i   afliccions,   la   curació   és   una   experiència   privilegiada  per   a   donar   glòria   a   Déu   com   a   Salvador  del   nostre     esser.  Així  ho   proclama  una   fórmula  coneguda   de   sant   Ireneu   de   Lió:   “El  que  dóna  glòria  a   Déu  és  un  home  ple   de   vida”.   Aquest   cos  sà   del   leprós  és   un    cos  que   canta  la   glòria   de   Déu.  

Ens   creiem  saber-ho  tot  sobre   el   funcionament  del   nostre   organisme,  però   la   curació   d’una   greu   malaltia  sempre  ens   sorprèn.     Sempre  és   un   “misteri”  experimentar   en  nosaltres  com  es   recupera   la   vida,   com  les   nostres   forces  tornen   i   com   creix  la   nostra   confiança  i    la   nostra   llibertat.

Poques   experiències   podrem  viure   tan   radicals   i   bàsiques   com  la   curació,   per   a   experimentar   la   victòria   en   front   del   mal   i   el   triomf    de   la   vida   sobre   l’amenaça  de   la   mort.   Per   això,  quan  ens   curem,  s’ ens  ofereix    la   possibilitat   d’acollir   de   forma   renovada    a   Déu   que   ve   a   nosaltres   com   a   fonament   del   nostre   esser   i   font   de   vida   nova.

La   medicina    moderna   permet   a   moltes  persones  viure   el   procés   de   curació   amb   més  freqüència    ara  que   en   temps   passats.   Ser   agraïts  amb   els   qui   ens   curen,   però   la  curació   pot     ser,    també,    ocasió   i   estímul   per   a   iniciar   una   nova  relació   amb   Déu.  Podem  passar   de   la   indiferència   a   la   fe,   del   rebuig   a   l’acollida,   del  dubte   a   la   confiança,   del    temor   a   l’amor.

Aquesta   acollida  sana  de   Déu  ens   pot   curar  de   pors,   buits   i   ferides  que   ens   fan   mal.    Ens   pot   arrelar  a   la   vida   de   manera  més   sana  i   alliberadora.   Ens   pot  curar   totalment.

curar

 

 

 

 

 

 

 

A   molts ambients religiosos falta humanitat.

Diumenge XXVIII de durant l’any

 Josep Llunell

 

Què hi trobem en aquest episodi evangèlic? 
En el fons, aquí tenim altre cop la paràbola del bon samarità. 
El tema que planteja aquest evangeli no es refereix a l’agraïment o al seu contrari: la ingratitud. 
Evidentment, els 9 leprosos que no van tornar per agrair a Jesús llur guarició i la impuresa legal humiliant varen ser uns ingrats al 100%. 
Mentre que crida fortament l’atenció que l’únic agraït fos precisament el samarità.

El problema que planteja aquest relat és molt més seriós.
El fet d’enviar Jesús els curats als sacerdots assenyalava en la legislació jueva la guarició de la malaltia i la purificació religiosa. 
Doncs bé: foren precisament els 9 jueus els que no tornaren a donar les gràcies a Jesús, mentre que el samarità –l’únic que no creia en la llei religiosa– aquest va ser el que va tornar a Jesús per expressar-li els seus sentiments humans de natural gratitud.

L’ensenyança d’aquest episodi és ben clara: la religió fidelment observada endureix el cor i deshumanitza les persones. 
Els observants religiosos jueus varen perdre el sentit elemental de la gratitud. 
En canvi, el samarità –home sense religió– és el que fa el que és humà, el que és normal: l’agraïment cap al que l’ha guarit.
Què passa en molts ambients religiosos?
Que sobren observances i reglamentacions i falta humanitat.
Sobra Dret Canònic i falten Drets humans.

Som realment humans, nosaltres? 
¿Som capaços d’entendre, de comprendre i d’acceptar les persones tal com són i no tal com les voldríem?
o bé, anem pel món
amb enveges
amb orgull
amb vanitat
amb ressentiments? 

Sabem perdonar?
Sabem agrair?

llunell

 

Esta entrada fue publicada en Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.