TEMPS DURANT L’ANY

 

 

Sense perdre mai l’esperança.


És clar que el nostre món no va. Que hi molta injustícia i patiment. Que sembla que … mai ens en sortirem. O que sempre serà igual!
Potser també jo necessito dir-li allò de “fes-me justícia”. O necessito dipositar la meva foscor, la meva pena, la meva ira, el meu enuig… en algú que el rebi … i el transformi en servei, entrega, lluita, resistència…
Avui Jesús m’ofereix i em regala la pregària.
Ho necessito.


I reconec que necessito pregar sempre, sense defallir, per tal de sentir-me fill. Tremendament estimat. Necessito pregar per dir-li que l’estimo, malgrat jo ho dissimuli molt bé. Per demanar força. Per aprendre a mirar la vida amb la seva mirada…


Necessito reconèixer la seva presència i la seva veu. I escoltar-la.
Potser necessito captar tanta bondat en marxa. I tanta gent entregada. I agrair-la.
Necessito veure més enllà. Necessito acceptar el misteri que em sobrepassa.
Necessito oferir-me. Sentir la crida. Escoltar els gemecs del món. I eixugar el seu plor.


També necessito captar la bellesa. L’harmonia. La vida que empeny i s’obre pas.


Necessito omplir-me d’Ell. I buidar-me de mi. Vincular-me a d’altres.
Necessito mirar-lo per aprendre a estimar, a servir, a donar-me com Ell.

Necessito pregar sempre. Sense perdre mai l’esperança. Perquè  Ell   hi   és.

 

DIUMENGE   XXIX  del   Temps   Ordinari 

COMUNICACIONS;

CONCERT   D'ORGUE  

– Dissabte,   15   octubre,   a   les   12  hores   (CONVENT)…

***********

****

 

 

El  clamor de los que sofreixen

La  paràbola   de   la  viuda  i   el  jutge   sense   escrúpols  és,  com  tants  altres,  un   relat   obert  que   pot    fer  sorgir   en   els   que   escolten  ressonàncies   diferents.   Segons   Lluc,  és   una   crida   a  pregar  sense   desanimar-se   mai…,   però  és   també  una   crida   a   confiar   que   Déu   farà   justícia  als   que   li  criden   dia   i   nit…. ¿Quina   ressonància  pot    tenir  avui   entre   nosaltres   aquest   relat   dramàtic   que   ens   recorda  tantes   víctimes   deixades   injustament  a   la   mà   de   Déu ?

En  la   tradició   bíblica   la   vídua   és   símbol  per   excel·lència   de   la   persona   que   viu   sola   i   desprotegida.   Aqueixa   dona   no  té   marit  ni   fills   que   la   defensin.   No   té   recolzaments  ni   recomanacions.  Només   té   adversaris   que   abusen   d’ella,   i   un   jutge   sense   religió  ni   consciència   a   qui   no   li   fa  res   el   sofriment  d’un   altre…

El   que   demana  la   dona  no  és   un  capritx.  Tan   sols   reclama  justícia.   Aqueixa   és  la   seva   protesta  repetida   amb   fermesa   davant   el   jutge:   “Feu-me   justícia”.  La  seva   petició   és   la   de   tots  els   oprimits   de   la   terra.    Un  crit   que   està   en   la  línia  del   que   diu   Jesús   als   seus:  “Cerqueu  el   regne   de   Déu   i    sa    justícia”.

Cert  és   que   Déu  té   la   darrera   paraula   i   farà   justícia   als   qui   li   clamen   dia   i   nit.   Aquesta   és   l’esperança  que  ha   encès   dins   els   nostres   cors   Crist,   ressuscitat   pel   Pare   d’una   mort   injusta.    Però,  mentre   arriba  aquesta   hora,  el   clam   dels  qui   viuen  cridant  sense   que   ningú  escolti  el   seu   crit,    no   para.

Per   a   gran   part   de   la   humanitat   la   vida   és   una   llarga   nit   d’espera.   Les   religions   prediquen  salvació.   El   cristianisme   proclama   la   victòria   de   l’Amor   de   Déu   encarnat   en   Jesús   crucificat.  Mentrestant,   milions   d’essers  humans   experimenten  la   duresa  dels   seus    germans   i   el   silenci   de   Déu.  I,   tantes   vegades,  som   els   mateixos   creients   els   qui   amaguem   el   rostre   de   Pare   cobrint-lo  amb   el   nostre   egoisme   religiós.

¿Per   què   la   nostra  comunicació    amb   Déu   no   ens   fa   escoltar  el   clam   dels   que   sofreixen   injustament  i   ens   criden   de   mil   maneres:  “Feu-nos   justícia” ?  Si,  quan   preguem,   ens   trobem   de   veritat   amb   Déu,   ¿per   què   no   som   capaços   d’escoltar   amb   més   força   les   exigències   de   justícia   que   arriben   fins   al   cor   de   Pare?

La   paràbola  ens   interpel·la   a  tots   els   creients.   ¿Seguirem  fomentant   devocions   privades   oblidant   als   qui   viuen   sofrint?  ¿Seguirem   pregant   Déu   per   a   posar-lo   al  servei   dels   nostres   interessos,   sense   que   ens   importin  gaire   les   injustícies   que   hi   ha   en   el  món?   ¿I   si   pregar   fos   precisament   oblidar-nos   de   nosaltres   i   cercar   amb   Déu   un   món   més   just   per   a   tots?

José Antonio Pagola

xxix

 

 

 

 

La pobra viuda no pot fer altra cosa que pressionar.

Diumenge XXIX de durant l’any

Josep Llunell

La paràbola és breu i s’entén més que bé. 
Ocupen l’escena dos personatges que viuen a la mateixa ciutat. 
Per un costat, un jutge al que li falten dues actituds considerades bàsiques a Israel per a ser humà: 
“No tem Déu ni li importen les persones.” Avui, són molts i moltes els que viuen així.
És un home sord a la veu de Déu, indiferent a la sofrença dels oprimits i desvalguts.
Un cas extrem de pocavergonya judicial.

I, per l’altra banda, una viuda que és una dona sola, privada d’un bon espòs que la defensi i protegeixi
–no té cap suport social
–malviu indefensa del tot 
–i totalment desemparada. 

En la tradició bíblica aquestes viudes junt amb els orfes i els estrangers eren el símbol de les persones més indefenses i més desprotegides. Eren els més pobres entre els pobres. 
La pobra viuda no pot fer altra cosa que pressionar, moure’s, reclamar els seus drets sense resignar-se als abusos del seu poderós adversari, el jutge pocavergonya. 
Tota la seva vida es converteix en un crit: Feu-me justícia!
Durant un temps llarg, el jutge no reacciona, no es deixa commoure, no vol atendre aquell crit incessant. 

Després, reflexiona i decideix actuar: 
–Actua no per compassió ni per justícia. 
–Actua per estalviar-se molèsties. 
Si un jutge tan mesquí, tan pocavergonya i tan egoista acaba fent justícia a la viuda pobra i desemparada, Déu, que és un Pare compassiu, atent als més indefensos, ¿no farà justícia als seus elegits que el criden de nit i de dia?                                     

La paràbola expressa un missatge de confiança                             
–els pobres no estan abandonats a la seva mala sort
–Déu no és sord als seus crits
–l’esperança resta oberta
–la seva intervenció final és segura. Però… no tarda massa?

D’aquí la pregunta inquietant de l’evangeli
–hem de confiar
–hem d’invocar Déu sense desanimar-nos
–hem de cridar que faci justícia als que ningú els defensa
Però, quan vingui el Fill de l’Home, ¿trobarà aquesta fe a la terra?

Cridem Déu pels pobres o pel nostre propi jo egoista?
¿Ressona en la nostra litúrgia el clamor dels que no tenen res 
o bé només pensem en nosaltres mateixos, en les nostres egoistes conveniències?
Si fos així, no seríem ni cristians ni germans ni humans.
Què seríem?
Uns podrits egoistes. 

viuda

Esta entrada fue publicada en Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.