COMUNICACIONS:
– Amb el sopar realitzat el passat diumenge per recaptar fondos per la compra de ventiladors i la instal·lació elèctrica pertinent a la parròquia de Crist Rei, es varen aconseguir 1.231 euros nets.
– La col·lecta destinada al DOMUND es varen recollir a les nostres parròquies 4.611’87, enviats a la Delegació de Missions del Bisbat.
– Dimarts, solemnitat de Tots Sants, les misses seran igual que els diumenges. A més hi haurà la que se celebra en el cementeri. Com cada any serà a les 4 del capvespre.
– Dimecres, commemoració dels feels difunts hi haurà misses a les 7’30, 8 i 8’30 del matí a la parròquia dels Dolors. Les misses vespertines seran a l’horari habitual a cada una de les parròquies.
– Dijous dia 3 hi haurà exposició del Santíssim i pregària a les 20’30 a Fartàritx a la capella de les religioses de la Puresa. Organitza el grup d’Adoració Nocturna. És un acte obert a tothom.
– Ha sortit el nou full Lluerna.
**************************
*************
DIUMENGE XXXI del Temps Ordinari
Puc canviar ?
Lluc conta l’episodi de Zaqueu perquè els lectors descobreixin millor el que poden esperar de Jesús: el Senyor a qui invoquen i segueixen les comunitats cristianes “ha vingut a cercar i salvar el que estava perdut”. No es pot oblidar.
Al mateix temps, el relat de l’actuació de Zaqueu ajuda a respondre a la qüestió que molts porten dintre: ¿ Puc canviar encara ? ¿ No és ja massa tard per a refer una vida que, en gran part, l’he tirada a perdre ? ¿ Quines passes puc donar ?
Zaqueu està descrit amb dos trets que defineixen en precisió la seva vida. És “cap de publicans” i és “ric”. A Jericó tots saben que és un pecador. Un home que no serveix a Déu sinó als doblers. La seva vida, com tantes altres, és poc humana.
Tanmateix, Zaqueu “vol veure Jesús”. No és simple curiositat. Vol saber qui és, què s’amaga davall aquest Profeta que tant estira la gent. No és tasca fàcil per un home instal·lat dins els seu món. Però aquest desig per Jesús canviarà la seva vida.
L’home troba diferents obstacles… És “baix d’estatura”, sobretot perquè la seva vida no està motivada per ideals massa nobles. L’altra gent és també un impediment: haurà de superar prejudicis socials que fan difícil la trobada personal i responsable amb Jesús.
Tanmateix, Zaqueu cerca amb senzillesa i sinceritat. Corre per depassar la multitud, puja dalt un arbre com un al·lotell. No pensa en la seva dignitat d’home important. Tan sols vol trobar el moment i el lloc adequats per a entrar en contacte amb Jesús. El vol veure.
Aleshores és quan descobreix que també Jesús el cerca a ell ja que s’atansa fins aquest lloc, el cerca amb la mirada i li diu: “Avui mateix ens trobarem a la teva casa de pecador”. Zaqueu baixa i el rep a ca seva ple d’alegria. Moments decisius en que Jesús passa per la nostra vida perquè vol salvar el que nosaltres tirem a perdre. No les deixem escapar.
Lluc no descriu la trobada. Tan sols parla de la transformació de Zaqueu. Canvia la seva manera de mirar la vida; Ja no pensa només en els doblers sinó en el sofriment dels altres, Canvia el seu estil de vida: farà justícia als que ha explotat i compartirà els seus bens amb els pobres.
Prest o tard, tots correm el risc “d’instal·lar-nos” en la vida: renunciant a tota aspiració de viure amb més qualitat humana. Els creients hem de saber que trobar-nos amb Jesús de manera autèntica pot fer la nostra vida més humana i, endemés, més solidària.
Compartir o retenir?
Diumenge XXXI de durant l’any
La trobada de Jesús amb el ric Zaqueu és un episodi evangèlic prou conegut i comentat.
Zaqueu és un home ric ben conegut a Jericó. Petit d’estatura però poderós cap dels recaptadors d’impostos que controlen el pas de les mercaderies en una important cruïlla de camins i que està al servei dels romans, els invasors.
No és un home estimat.
La gent el considera un pecador exclòs del poble creient per col·laborar amb l’enemic i per lladre.
Viu explotant els altres. No és fill d’Abraham.
Però aquest home vol veure Jesús.
Ha sentit parlar d’ell però encara no el coneix. No li importa fer el ridícul actuant d’una manera poc concordant amb la seva dignitat de persona important. Com una criatura espavilada corre i s’enfila en un sicòmor. Només busca veure Jesús.
Probablement ni ell mateix sap que està buscant la pau, la veritat i un sentit diferent per a la seva vida.
En arribar Jesús en aquell punt i lloc alça els ulls i veu Zaqueu.
El relat evangèlic suggereix un intercanvi de mirades entre el profeta defensor dels pobres i aquell homenet ric i explotador.
Jesús el crida pel seu nom: “Zaqueu, baixa de seguida. Avui mateix haig d’allotjar-me a casa teva i parlar amb tu.”
Jesús vol entrar en el món d’aquest ric.
Zaqueu li obre les portes de casa seva amb alegria.
El deixa entrar en el seu món de diners i poder.
Mentrestant, a Jericó tots critiquen Jesús per haver entrat a casa d’un pecador públic i notori.
Al contacte amb Jesús, Zaqueu canvia. Comença a pensar en els pobres: compartirà amb ells els seus béns.
També es recorda dels que són víctimes dels seus negocis: els retornarà amb escreix el que els ha robat.
Deixa que Jesús introdueixi en la seva vida veritat, justícia i compassió.
Zaqueu se sent tot un altre.
Amb Jesús tot és possible.
Jesús s’alegra.
S’alegra perquè la salvació ha arribat també a aquesta casa poderosa i rica.
Ha vingut al món per això: a buscar i salvar el que estava perdut.
Jesús és sincer: les vides dels que són esclaus del diner són vides perdudes:
–vides sense veritat
–sense justícia
–sense compassió envers els que pateixen.
Però Jesús també estima els rics. No vol que cap d’ells es perdi.
Qualsevol ric que el deixi entrar en el seu món experimentarà la seva força salvadora.
Nosaltres no ho som, de rics, però també necessitem la seva energia salvadora.
Posem-nos a les seves mans.
I, què vol dir posar-se a les mans de Jesús?
Vol dir saber i voler compartir el poc o el molt que tinguem.
Mireu: quan la fe toca
–la butxaca
–la caixa forta
–el compte bancari
aleshores comença la conversió
aleshores comença el canvi
aleshores comença la millora real de la persona concreta: tu, jo o uns altres.
És a dir: la Salvació de la que parla Jesús no és un assumpte de religió. És un assumpte de diners.
M’explico: Això és així, no perquè la religió no importi –la religió importa– sinó perquè el diner és l’indicador més clar de què la religió es pren i es viu seriosament.
Quan canvia Zaqueu?
Quan es converteix?
Quan decideix compartir el que té i retornar el que ha robat.
I nosaltres,
què decidim fer avui?
quina serà la nostra opció?
–serà compartir?
–o serà retenir egoistament?
**********************
********
TOTS SANTS
Els meus amics en el Senyor
Si tinguéssim la gosadia de veure veritablement el que hi ha de diví en la floració del que és humà, estimaríem les persones, els nostres amics i el nostre treball, l'art, etc.. amb una força divina i Déu amb una espontaneïtat humana. Però en el nostre amor humà ens aturem constantment a causa d'allò que considerem amor a Déu, i també en el nostre amor a Déu a causa d'allò que considerem amor humà.
Tots Sants és la festa en la que recordem totes les persones bones, els sants, que han viscut abans que nosaltres i que ara es troben amb Jesús.
Avui pregarem a Jesús:
- Tanca els ulls à saluda Jesús, que està amb tu, i repeteix-li dues o més vegades la pregària que has llegit.
- Sabem que Jesús va ser un bon amic i que ens pot ajudar a nosaltres a ser-ho. Tot parlant amb ell, intenta fer una llista d'allò que és bo i d'allò que no ho és tant en el tracte amb els amics.
Dues reflexions per TOTS-SANTS:
Un infant…
Una flor
La nena cada any anava al cementiri amb els seus pares. Era una visita estranya que no entenia del tot: una pregària, un record i un ram de flors pels avis que gairebé no havia pogut conèixer.
Ella es fixava cada any en un nínxol del costat. La foto d'una noia jove i somrient, i unes dates que indicaven que havia mort només amb vint anys. Es fixava en aquella foto i en aquell nínxol que no tenia mai flors. Cada any n'agafava una del ram dels seus avis i li posava a la noia mentre resava un parenostre.
S'havien fet amigues ves a saber per quin misteri, ves a saber per quin sentiment de solidaritat.
Josep Llunell
En qui pensava Jesús quan va pronunciar les Benaurances?
Jesús pensava en la seva comunitat de deixebles.
Les benaurances dites a tot el món, o sigui a persones que ni coneixen el projecte de Jesús, ni això els interessa, són un missatge que no té cap sentit.
Més encara: no sols no tenen sentit sinó que les benaurances com a missatge per a qui no coincideix amb els criteri que configuren la comunitat cristiana són un contrasentit. Són un absurd.
Quin sentit pot tenir dir als pobres, als que pateixen, ploren i es veuen perseguits que ells són feliços? Sembla talment una burla, una befa.
Les benaurances expressen
–els efectes sorprenents
–i les inesperades conseqüències que produeix el missatge de l’evangeli quan aquest arriba a ser la convicció que determina la vida d’un grup humà.
Un grup que es regeix i organitza la vida a partir del que va viure i va ser Jesús.
És un espai humà en el que es produeixen fets increïbles, com aquests:
–els pobres deixen de ser uns desgraciats i se senten feliços
–els que pateixen i ploren troben el remei pels seus mals
–els perseguits i calumniats s’adonen de què l’odi i la maldat dels altres no els fa mal i que val la pena assumir-ho.
Per què?
Perquè l’alegria que es viu en la comunitat de deixebles val més que qualsevol altra cosa.
Si efectivament les benaurances expressen els fruits que es produeixen en una comunitat de persones que creuen en Jesús i el segueixen, aleshores, hem d’arribar a la conclusió de què Jesús no va pensar en què el seu missatge podria abastar tota la societat.
Perquè és absurd pensar que tota la societat va pensar així i ho va viure així.
Una religió pot configurar una societat sencera, una cultura o milions de persones.
Les benaurances no poden abastar tant. Per això caldria modificar la condició humana, mesquina i calculadora.
O per dir-ho més breument: egoista.
El cristianisme i l’Església han preferit l’extensió sacrificant l’autenticitat.
Parlem de més de mil milions de cristians.
Però… realment, som tants?
I, quants són autèntics?
Els pobres cristians, ¿és veritat que són feliços?
I els que pateixen i ploren, ¿és veritat que són feliços?
Què n’hem fet de l’evangeli?
Pura xerrameca buida d’autèntic contingut.
Si realment volem ser cristians hem de seguir els camins oberts per les benaurances.
Concretament:
–la pobresa d’esperit com expressió de la confiança en Déu enfront de totes les riqueses mundanes injustes.
–la mansuetud i la pau com a manifestació del poder de Déu enfront de les violències humanes
–la misericòrdia, encarnació de la misericòrdia divina enfront dels odis, intrigues i venjances dels homes
–la netedat de vida que és claror i transparència del cor mateix de Déu enfront dels innombrables pecats humans
–l’amor, l’entrega als altres servint-los generosament i desinteressadament
–la creu acceptada i viscuda cada dia
–la generositat creixent.
Vet aquí el camí cap a Déu, el camí cap a la Santedat.
Però, jo em pregunto: a qui interessa avui la Santedat?
A quants cristians els interessa realment la Santedat?
Per una immensa majoria –cristians o no cristians– el que realment els preocupa i els interessa és si podran arribar a final de mes sense endeutar-se.
Per una immensa majoria –cristians o no cristians– els interessen més els ordinadors que no pas la Santedat
o la feina i el sexe que no pas la Santedat
o el futbol i la política que no pas la Santedat.
Tot és qüestió d’opcions. Les opcions són lliures, però sense cap garantia d’encert.
Procurem no equivocar la nostra!
m
ESCOLTAR DE PROP LES BENAURANCES…
Quan Jesús puja a la muntanya i s’asseu per anunciar les Benaurances, hi ha una gentada en l’entorn, però només “els deixebles s’acosten” a ell per a escoltar millor el seu missatge. ¿Què escoltem avui els deixebles de Jesús si ens hi acostam ?
Feliços “els pobres d’esperit”, els que saben viure amb poques coses confiant sempre en Déu. Benaurada una Església amb ànima de pobre perquè tindrà menys problemes, estarà més atenta als necessitats i viurà l’evangeli amb més llibertat. D’ella és el regne de Déu.
Feliços “els sofrits”, els que viuen amb cor benévol i clement. Benaurada una Església plena de mansuetud. Serà un regal per aquest món ple de violència. Ella heretarà la terra promesa.
Feliços “els que ploren”, perquè pateixen injustament sufriments i marginacions. Amb ells es pot crear un món millor i més digne. Benaurada l’Església que sofreix per ser fidel a Jesús. Un dia serà consolada per Déu.
Feliços “els qui tenen fam i set de justícia”, els qui no han perdut el desig de ser més justs, ni l’afany de fer un món més digne. Benaurada l’Església que cerca amb passió el regne de Déu i la seva justícia. En ella alenarà el millor de l’esperit humà . Un dia el seu anhel serà satisfet.
Feliços “els misericordiosos” que actuen, treballen i viuen moguts per la compassió. Són els que, a la terra, més s’assemblen al Pare del cel. Benaurada l’Església a la qual Déu li ha llevat el cor de pedra i li dóna un cor de carn. Ella assolirà la misericòrdia.
Feliços “els que treballen per la pau” amb paciència i fe, cercant el bé per a tots. Benaurada l’Església que posa pau en el món i no discòrdies, reconciliació i no enfrontaments. Ella sera “filla de Déu”.
Feliços els que, “perseguits per la justícis”, responen amb mansuetud a les injustícies i ofenses. Ells ens ajuden a vèncer el mal amb el bé. Benaurada l’Església perseguida per seguir a Jesús. D’ella és el regne de Déu.
