TEMPS DURANT L’ANY

domund-3Interessant  per   a   il·lustrar  la   "Jornada   del   DOMUND" 

Pregó   de   Pilar   Rahola   a   la   Sagrada   Família   de   Barcelona…

DEL   PREGÓ…

…La seva resposta -"de no creient"- és que "la missió d'evangelitzar és també una missió de servei a l'ésser humà". Aquest servei té sentit perquè "el missatge cristià, especialment en temps de manca de valors sòlids i transcendents, és una poderosa eina transgressora i revolucionària, la revolució del qual no vol matar a ningú, sinó salvar a tothom"….

"veure Déu en cada gest d'entrega i estima al proïsme que fan tants creients, precisament perquè creuen".   

Deia la Isabel Solà, el 2011, en un vídeo blog per demanar ajuda per el seu centre de pròtesis:

 "Us preguntareu com puc seguir vivint a Haití, entre tanta pobresa i misèria, entre terratrèmols, huracans, inundacions i còlera. L'única cosa que podria dir és que Haití és ara l'únic lloc on puc estar i guarir el meu cor. Haití és casa meva, la meva família, el meu treball, el meu sofriment i la meva alegria, i el meu lloc de trobada amb Déu".

No trobo paraules més intenses per descriure la força grandiosa de l'amor. He dit a l'inici d'aquest pregó que no sóc creient de Déu, i aquesta afirmació és tan sincera, com segurament trista. Estem tan sols davant la mort, els que no tenim Déu per companyia! Però sóc una creient fervent de tots aquests homes i dones que, gràcies a Déu, ens donen intenses lliçons de vida, apòstols infatigables de la creença en la humanitat. El Papa Francesc ha demanat, en el missatge per aquest DOMUND, que els cristians surtin de la seva terra i portin el seu missatge d'entrega, però no perquè els obliga una guerra, o la fam, o la pobresa o la dissort, com tantes víctimes hi ha al món, sinó perquè els motiva el sentit de servei i la fe transcendent. És un viatge cap al centre de la humanitat. Aquesta crida ens apel·la a tots, als creients, als agnòstics, als ateus, als que senten i als que dubten, als que creuen i als que neguen, o no saben, o voldrien i no poden. Les missions catòliques són una ingent força de vida, un immens exèrcit de soldats de la pau, que ens donen esperança a la humanitat, cada vegada que sembla  perduda..

domund-3

*************

******

COMUNICACIONS:

Dissabte   i   Diumenge  Celabració  del   DOMUND  

        – La   COL.LECTA   de   totes   les   Misses  serà  per   aquest   fi.

– LECTIO DIVINA – DIUMENGE 31 ORD.   Cicle  C    

 

. Reunió a Ca Na Vallespina, 26 d’octubre 2016, 20’30

 

– Amb motiu de l’any Ramon Llull, divendres que ve dia 28 hi haurà una lectura dramatitzada de l’obra “Desconhort de nostra Dona”, dirigida i interpretada per Lina Mira i música original en directe de Jaume Compte. L’acte serà en el convent de sant Vicenç Ferrer a les 20’15 h.

Es farà un donatiu voluntari que serà destinat a Càritas. Vos recomanem la vostra assistència.

************

******

 

 

ELS   JUSTIFICATS   I   ELS   QUE  ES   JUSTIFIQUEN

María Dolores López Guzmán

Ningú   vol   identificar-se   amb   el   fariseu.   Fa   lleig  reconèixer  que  un   ha   pensat   més   d’un   cop   que   és   millor   que   els   altres,  que  l’orgull  li   ha   fet  treure   un   somriure   de   satisfacció  quan   s’ha   sentit  superior   a   la   resta,  o   pitjor,  que   n’ha   donat   gràcies  dins   el   seu   cor.   “Jo   hauria   vist   millor   la   situació”,  “no   sé   perquè   han  triat   aqueixa   persona   que  ho   fa   tan   malament”,  “si  em   deixessin   a   mi   ja   veuríem   com  reorganitzava   això   de   seguida”,   “perquè   no   m’han  donat  aqueixa   responsabilitat   que   si   no…  “fixa’t  aqueix   quin   mal   camí   duu” …   Molts  raonaments   amb   els   quals   excusem  la   nostra   enveja  i  manca   de   misericòrdia   cap   als   altres  per  nosaltres  sentir-nos    reforçats .   “Què   som  de   bo,  què   solidari,   què   agradable”…  Sortir   guanyant  sempre   en   les   comparacions  ens  dóna   gust   i   que   se   noti.   Rebaixar   els   dons   dels   altres,  donar   més   espai   als   nostres.

Pensem  de   manera   ingènua  que   la   pregària  del   publicà   no   és   difícil.  És   suficient  seure’s  en   els   bancs   del   darrere   i   mirar   en   terra  per   desfer-nos  d’aquest  “costat-obscur” de   la   nostra   personalitat   que   ens   fa   caminar  un   pam  part   damunt el   trespol.   ¡Què  fàcil  enganyar-nos !

Una   pràctica   molt   comuna  i   universal   de   l’esser   humà   és   la   justificació.   Argumentar   el   que   sigui  per   tal  de   no   reconèixer  la   nostra   part   miserable  i   la   nostra   fragilitat.   Discursos   i   més   discursos   per  a   auto-convèncer-nos  i   convèncer   de   que   som   estupends.   Tants   esforços  per   no   res.   Impossible   amagar   la   veritat  tan   simple  com   evident  del   que   un  és:   un  pobre   pecador.

No.  La   pregària   del   publicà  no   és   gens   fàcil.

Amb   dos   personatges  – un   fariseu  i   un   publicà –    i   una   imatge   eloqüent   en   la   qual   es   veu   l’actitud   de   cadascun   en   la   pregària,  Jesús  ens   posa   davant  el mirall  de   la   nostra   ànima;    i   ens   anima   a   meditar  sobre   l’estupidesa   de   la   prepotència   i   el     bon   judici   de   la   humilitat:

– No   es   tracta  de   negar   els   dons   que   tenim,   sinó    reconèixer  que   no   són   nostres.  A  veure,  ¿ què   te   fa   ser   tan   important?  ¿ que   tens   que   no   ho   hagis   rebut ? (1Cor 4,7).  L’error   del   fariseu   està   en   no   reconèixer-se   com   a   tal;  en   presentar-se  davant   Déu    com   a   amo   i   senyor  dels   seus   èxits.

– La  vertadera   humilitat  ens   anima   a   reconèixer   amb  senzillesa  i   transparència    el   que   som.  L’encert   del   publicà  és   reconèixer  que   creu   que   mereix    quelcom   quan   en   realitat   no   mereix   res;   presentar-se  davant   Déu   com   un   pecador  que   només   pot   agrair   el   que  li   donen   els   altres.

Cadascun  dels   personatges  es   retrata  a   ell   mateix  en   la   manera   de   pregar.  Perquè   davant   Déu  es   veu  més   clarament  l’absurd   de   creure’s  algú,  i   la  humanitat   de  la  humilitat.

 

 

DIUMENGE    XXX   del   Temps   Ordinari

 

 

 

Actitud  justa…

Segons  Lluc,  Jesús   adreça  la   paràbola   del   fariseu   i   el   publicà  als   qui  presumeixen    de   ser   justs   davant  Déu   i   menyspreen  els   altres.  Els   dos   protagonistes  que   pugen   al  Temple   a   pregar  representen  dues  actituds  religioses  contraposades  i   irreconciliables.   Però  ¿ quina  és   la   postura   justa   i   encertada  davant   Déu ?   Aquest   és   el   fons  de   la  qüestió. 

El  fariseu   és   un   observant    escrupolós  de   la   llei   i   un   practicant   fidel  de   la   seva   religió.   Es  sent   segur   en   el   Temple.   Resa   dempeus   i   el   cap   ben   alt.    La   seva   pregària   és   la   més   bella:   Una  pregària  de   lloança   i   acció  de   gràcies   a   Déu.  Però   no   dóna  gràcies  per   la   grandesa,   la  bondat  o    misericòrdia  divines,   sinó   per   lo   bo  i   gran  que     és   ell  mateix. 

De  seguida   falsedat  es  veu  en   aquesta   pregària .   Més   que   pregar,   aquest   home   es  contempla  a   ell   mateix.  Se   conta   la   seva   pròpia   història   plena   de   mèrits.   Necessita   sentir-se   bé   davant   Déu   i   mostrar-se   superior   als   altres.

Aquest   home   no  sap   que   és   pregar.   No   reconeix   la   grandesa   misteriosa  de   Déu   ni   confessa  la   seva   petitesa.   Cercar  a   Déu   per   a   enumerar  davant  ell  les   nostres   bones   obres   i   menysprear  els   altres   és   d’imbècils.  Darrera   aquesta  pietat   aparent  s’amaga   una   pregària  “atea”.   Aquest   home   no   necessita  a   Déu.  No   li   demana   res.   Se   basta   ell  mateix.

La   pregària   del   publicà   és   molt   diferent.  Sap  que   la   seva   presència    en    el   Temple   està   mal   vista   per   tots.   El  seu   ofici  de   cobrador   és   odiat    i   menyspreat.   No   té   excusa.   Reconeix   que   és   pecador.   Els   cops   al   pit   i   les   poques   paraules    que  remuga  ho   diuen  tot:  “¡Oh  Déu !,   teniu   compassió   d’aquest  pecador”.

Aquest   home   sap   que   no   pot  vanar-se.   No   té   res   per   oferir   a   Déu,   però   sí   té   molt   per   rebre   d’ell:  perdó   i   misericòrdia.  En   la   seva   pregària    hi   ha  autenticitat.   Aquest   home   és   pecador,   però   està   en   el   camí  de   la   veritat.

El   fariseu   no   es    troba   amb  Déu.   Aquest   cobrador,   per   contra,  de   seguida   troba   la   postura   correcta    davant   ell:  l’actitud  del   qui   no   té   res   i   ho   necessita   tot.   No   para   ni   a  confessar   amb   pèls   i   senyals  les   culpes.  És   pecador   i   prou.  D’aqueixa   consciència   brolla   la   seva   pregària:  “Teniu  compassió  d’aquest   pecador”.

Ambdós  pugen  al   Temple   a   pregar,   però   cadascun    porta   dins   son   cor  sa  imatge   de   Déu   i   com  es   relaciona  amb  ell.     El   fariseu   enrotllat   en   una   religió  legalista:  per   a   ell     l’important   és  estar   amb   regla   amb   Déu   i   ser   més   observant   que   cap.    El   cobrador,   per   contra,   s’obri   al   Déu de   l’Amor   que   Jesús   predica:  ha   après  a   viure   del   perdó,   sense   vantar-se  de   res  i   sense   condemnar    ningú.

– José Antonio Pagolado-xxx

 

 

 

Ens tenim per bons, però no ho som.

Diumenge XXX de durant l’any

Josep Llunell

La paràbola de Jesús és prou coneguda. Un fariseu i un recaptador d’impostos pugen al temple a pregar. 
Tots dos comencen la pregària amb la mateixa invocació: Oh Déu!
Però el contingut de la seva oració i, sobretot, la seva manera de viure davant d’aquest Déu és molt diferent. 
Des del començament, Lluc ens ofereix la seva clau de lectura.
Segons ell, Jesús no pronuncià aquesta paràbola pensant en aquestes persones que, convençudes de ser bones i justes, donen per descomptat que la seva vida agrada a Déu i es passen els dies condemnant els altres. 

El fariseu prega dret i tibat. Se sent segur davant de Déu:
–compleix tot el que li demana la Llei i encara més
–tot ho fa bé
–li parla a Déu dels seus dejunis i del pagament escrupolós dels seus delmes. 
Però no li diu res de les seves obres de caritat, que no les fa; ni de la seva compassió cap als més desgraciats, perquè no la té. 
Viu satisfet amb la seva vida estrictament religiosa. 
Aquest home, aquest fariseu està segur i convençut amb la seva il·lusió d’innocència total i ho subratlla amb orgull: Jo no sóc com els altres –li diu a Déu, recolzant-se en els seus mèrits perquè ell fa el bé que els altres no fan. 

El publicà i recaptador d’impostos entra en el temple però es queda endarrere: no mereix estar en aquell lloc sagrat entre persones tan, tan religioses! 
No s’atreveix a alçar els ulls al cel cap aquest Déu gran i insondable. 
Es colpeja el pit perquè sent de veritat el seu pecat i la seva mediocritat. 
Examina la seva vida i no hi troba res d’agradable per oferir a Déu. 
Tampoc s’atreveix a prometre res pel futur. Sap que la seva vida no canviarà gaire.
A l’única realitat que es pot agafar és a la misericòrdia de Déu, i li diu: Oh, Déu, tingueu compassió d’aquest pecador! 

La conclusió de Jesús és revolucionària.
El publicà o recaptador d’impostos no li ha pogut presentar a Déu cap mèrit. Però, ha fet el més important: acollir-se a la seva misericòrdia.
Torna a casa seva transformat, beneït, justificat per Déu. 
El fariseu, en canvi, ha decebut Déu. Surt del temple com hi va entrar: sense conèixer la mirada compassiva de Déu.

A vegades, els cristians pensem que no som com els altres. 
L’Església és santa i el món viu en pecat. 
¿Serem tan necis de seguir alimentant la nostra il·lusió d’innocència i seguirem condemnant els altres, oblidant la compassió de Déu envers tots els seus fills i filles?
Realment, que difícil resulta matar el fariseu que tots portem dins nostre! 
Per què?
Perquè ens tenim per bons, però no ho som.
Què ens cal redreçar?

llunell_bons_cristians

Esta entrada fue publicada en Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.