Lectio divina (març 22, 2017)
CAN VALLESPIR
LECTURA Jn 9, 1-41
Un text llarg, avui. Un text molt pensat i redactat amb la intenció que el lector/oient en tregui conclusions importants. Retornam a l’evangeli de Joan que durant aquesta Quaresma és més present els diumenges que el de Mateu. El tema de l’aigua és un dels preferits per l’autor del quart evangeli. De fet, en la narració d’avui ens dirà: «Ves a rentar-te a la piscina… Ell hi va anar, s’hi rentà i tornà veient-hi.» L’al·lusió al Baptisme és evident i molt oportuna en aquest temps en què els catecúmens es preparen per rebre’l i la resta dels cristians donam gràcies per haver tengut la sort de participar en aquest sagrament. Ja tenim, per tant, un motiu per a la nostra meditació/pregària: prendre consciència del que suposa ser batejats i haver entrat des de fa tants anys en la família de Déu.
Un text llarg, hem dit. Podem afegir-hi: una pàgina especialment densa i plena de significats per a la vida cristiana. Nosaltres convidarem els nostres lectors a centrar l’atenció en dos moments de la narració.
Primer, la idea de Déu que el text proposa, segons el missatge de Jesús de Natzaret. «Qui va pecar, aquest o els seus pares?», demanen els deixebles. La pregunta ens pot semblar una mica estranya, a nosaltres, gent postmoderna, per a qui la persona és sagrada i el subjecte exclusiu. No podríem entendre que, a ningú, hom demanàs compte de faltes comeses per qualsevol que no fos ell mateix. No en faltaria d’altra! Però llavors no era així. La convicció estesa arreu i compartida per tothom era que la primera característica del Déu d’Israel era la justícia. Fins al punt que la seva reacció davant del pecat manifestava la seva veritat: Déu castigava el pecat perquè era la seva obligació primera i així mantenia l’ordre, la pau i el sentit de la vida i de les coses. La justícia de Déu tenia un referent únic: la Llei. Complir la Llei era obtenir el favor de Déu; infringir-la era pecar, fer-se mereixedor del càstig diví. I això era molt important, causa d’infortuni per al poble: el pecat de cada un dels israelites es trobava a l’origen de la derrota a la guerra, de la fam, de les mmorts per accident… Déu era Déu perquè era just. I si no hi havia oportunitat de castigar el pecat dels pares, aleshores aquestabv justícia exigia que es fes amb els fills. Naturalment, un cec de naixement no havia tengut temps de pecar. Per tant, la pregunta dels deixebles era estrictament lògica amb la religiositat del temps. És possible que ho demanin, perquè no troben gaire lògicb que els fills hagin de pagar pels pecats dels pares. Però hi ha el fet del pecat original i la impossibilitat de trobar una raó per a la ceguesa dels qui neixen cecs, ja que la malaltia i la desgràcia són la forma més normal de manifestar la justícia de Déu.
Recordem Job: davant de la situació incomprensible del pobre malalt, els seus amics, plens de bona voluntat, li diuen: «Cerca el teu pecat!» Perquè si hi ha malaltia, desgràcia o accident, és a causa del pecat i només a causa del pecat! «Cerca el teu pecat, Job —li diuen—, i així podràs demanar perdó. Déu, que és just, però també misericordiós, et perdonarà i les coses tornaran a ser com abans.»
Doncs bé, Jesús no ho entén així. No hi ha un càstig a l’origen de les coses dolentes que passen als pobres fills d’Adam. El Déu que allibera —Jesús és el Messies, no ho oblidem— només el Déu de la justícia entesa així; la Llei no és l’única forma d’experimentar Déu en aquesta història nostra, tan espessa, tan mala d’entendre. No. El Déu del qual Jesús ens parla és una altra cosa, una altra cosa ben diferent: és el Déu que obre els ulls per tal que tothom pugui veure la vertadera realitat i retrobar l’autèntic nom de les coses. «És perquè es manifesti a causa d’ell la vertadera glòria de Déu.» I Jesús hi afegeix: «Mentresom al món, jo som la llum del món!»
Vet aquí la gran lliçó d’aquest text: hi pot haver un Déu que fa cecs, coixos, paralítics, posseïts i, fins i tot, morts. Ho podem veure cada dia en els mitjans de comunicació: el fanàtic que mata en nom de Déu és un cec a la vida, un sord al gemec de la víctima, algú incapaç de caminar dret com caminen els homes…
El qui en nom de Déu discrimina, judica, condemna i tortura és un instrument del Déu-no- Déu. El Déu del qual parla Jesús, el Déu que és Ell mateix, és subjecte d’una relació que allibera, que recupera per al gaudi de la vida, que proporciona el vertader nom de les coses… En definitiva, Aquell que ens fa persones a imatge i semblança seva.
Segon tema que volem subratllar: la ceguesa que patim durant la nostra vida i de la qual no sempre som conscients. Algú ha dit que el pecat original posa sobre els nostres ulls innocents unes lents que deformen la realitat: on hi ha un jardí, ens fan veure un hort, pensat i creat per comprar i vendre, per al consum insaciable. El regne de Tenir.
Atès que tothom neix així, arriba a semblar a tothom la cosa més normal viure d’acord amb aquesta primera visió adulterada de les coses. Sobretot si els esforços de la societat a través de tots els seus mitjans es concentra a impedir qualsevol altra visió alternativa que podria fer pensar. I així ens va. Pensam que la felicitat consisteix a «viure només de pa», a posar Déu al servei de Tenir i del Poder, fer de la vida una forma de conreu de l’hort, l’única finalitat de la qual (la felicitat!) és aconseguir que l’hort produeixi més i més, sense límits!
Doncs bé: Jesús ens diu que les coses no són així. Per aquest motiu, constantment ens crida a la conversió: al canvi de visió, de mentalitat, de percepció. Ens diu que si l’Absolut no és el fet de Tenir ni les normes que consoliden el fet de Tenir en el món, sinó l’Amor, aleshores cal aprendre a veure/mirar les coses des d’una altra perspectiva. No és fàcil, certament. I es fa mitjançant un procés sovint lent (el seguiment) que s’identifica mamb aprendre a caminar amb Jesús. I que té un moment particularment decisiu: el Baptisme. Rentar els propis ulls amb l’aigua de la Paraula de Déu i deixar-se submergir per la gràcia dels sagraments provoca una consciència alternativa, originada en una visió nova de les coses: la que recupera els orígens i l’esplendor de la creació. Vet aquí la segona gran lliçó del text de Joan, estretament lligada amb la nova manera de presentar Déu que es troba des del principi de la narració i que nosaltres hem fer nostra.
CONTEMPLACIÓ
-
Resa el Parenostre
-
Repassa la teva relació amb Déu
-
Recorda allò que t'han contat del teu bateig
ORACIÓ
Seria bo avui, per acabar aquesta reunió, renovar
les promeses del Baptisme, en privat o en grup.
El text es troba al Missal Romà, en la celebració
de la Vetla Pasqual. De tal manera que el Dissabte
Sant, en celebrar la Resurrecció i fer memòria del
Baptisme, aquest any tengui per a tu un ressò
especial i un significat nou.
