TEMPS DURANT L’ANY

LECTIO DIVINA – V DIUMENGE TEMPS ORDINARI – B

Dimecres 31 gener 2018 . 20'30. Can Vallespir

 

Lectures: Job 7, 1-4.6-7

Salm 146

I Corintis 9, 16-19.22-23

Marc 1, 29-39


 

Introducció

Job travessa temps de desgràcies, i la seva vida cau en la desesperació. És la història del just que sofreix. Des d’un context semblant, en el passatge de l’evangeli Jesús porta vida nova, salut integral a l’ésser humà. El missatge del Regne és un alè d’esperança que s’ha d’anunciar a tots els homes i dones de la terra. En el text de la carta als cristians de Corint, Pau manifesta la profunda necessitat que sent de transmetre l’evangeli.

Acollim la Paraula de Déu i, seguint el testimoni de Jesús i de l’apòstol Pau, descobrim una vegada més la nostra tasca d’anunciar a tothom la Bona Notícia.

 

Llegim i comprenem

Continuam el relat de l’evangeli de Marc allà on el deixàrem el passat diumenge (quart del temps ordinari). De bell nou, Jesús entra en la història de les persones perquè tenguin vida plena, per a alliberar-les dels jous, de les cadenes que les esclavitzen: la malaltia, els “mals esperits”… No hi ha ningú que en quedi exclòs. Cal entendre bé com podem ‘traduir’ avui això dels “mals esperits”. Jesús compleix la voluntat del Pare, que vol que la salvació arribi a cada raó de la nostra terra.

 

EVANGELI

Jesús, en sortir de la sinagoga, se’n va anar a can Simó i n’Andreu i se’n menà en Jaume i en Joan. La sogra d’en Simó feia llit amb febre, i quan ells arribaren pregaren Jesús que fes qualque cosa per a ella. Ell s’acostà al capçal, la va agafar per sa mà i la va fer aixecar del llit. La febre li va fugir de cop, i com si res fos estat es posà a servir-los en taula.

Horabaixa, a entrada de fosca, començaren a dur-li tots quants de malalts i endimoniats hi havia en el poble. Tota la gent de la vila s’havia arremolinat davant el portal. Va curar molts de malalts de tota casta de malalties; també va treure molts de dimonis, i no els deixava badar boca perquè sabien qui era ell.

De bon matí, quan encara feia fosca, es va aixecar, se’n va anar a un lloc solitari i es posà a fer oració. En Simó i els seus amics l’anaren a cercar. Quan el trobaren, li digueren: “Tothom demana per vós”. Ell els va respondre: “Anem a una altra banda, a predicar a les viles i llogarets de per aquí prop, perquè aquesta és la meva missió”.

I trescà tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i expulsant dimonis.

 

Els fragments de l’evangeli que hem anat llegint aquests darrers diumenges formen part d’una composició que reuneix diverses accions de Jesús, com si haguessin succeït totes en un sol dia, la jornada evangelitzadora de Jesús. En elles es fa present el Regnat de Déu que Ell ha anunciat.

Hem pogut seguir tres escenes, en les quals Jesús es relaciona amb la gent i amb els deixebles. Les dues primeres estan molt lligades: perquè a totes dues, l’activitat primera de Jesús és ‘curar’, i aquestes curacions tenen lloc dins la casa i també davant el portal de la casa. A la primera: Jesús allibera de la febre la sogra d’en Pere, i ho fa mitjançant el contacte personal i físic (l’agafa per sa mà). I perquè quedi constància de l’acció de Jesús, l’evangelista conta seguidament l’efecte de la curació.

La primera conseqüència de la curació és el servei: tret que Jesús vol que caracteritzi els seus deixebles (vegeu, per exemple, Marc 10, 42-45 i també Marc 15, 40-41), de manera que – després d’haver estat curada – la sogra de Pere es comporta com una ‘deixebla’.

 

La curació de la sogra d’en Pere serveix de model de les diverses curacions que trobam a la segona escena. És una forma d’explicar que allò que li va passar a ella, també els va succeir a molts altres. L’acció està situada a l’horabaixa, quan – segons la mentalitat jueva – comença el nou dia; i tota la població s’arremolina davant el portal de la casa d’en Pere.

Llavors Jesús mana els endimoniats que callin, quan criden que ell és “l’Elegit de Déu…” No és un detall nou a l’evangeli. Recordem que diumenge passat llegíem unes paraules semblants. I en altres moments, Jesús demana silenci no sols als dimonis, sinó també a algunes persones que ell cura i fins i tot als seus propis deixebles (vegeu Marc 1,44 i Marc 8, 39). És el recurs que empra Marc, perquè la gent no es faci una idea ‘parcial’, equivocada de la persona i de la missió de Jesús. Realment, la seva identitat (qui és Jesús en realitat) no es mostra del tot fins a la seva passió, mort i resurrecció.

 

La tercera escena se situa el sendemà de matí. En Pere diu allò que vol la població de Cafarnaüm, i expressa així el seu sentiment: tota la gent està admirada, esglaiada, intrigada per les obres que fa el Mestre, per la manera com parla i actua (‘amb autoritat’), i per això tothom demana per ell... Ara bé, la resposta de Jesús indica una actitud molt distinta de part seva.

Fixem-nos en lo que fa Jesús i sobretot en la relació que hi trobam entre l’oració i el seu desig d’anar a altres pobles per a anunciar-hi també la Bona Nova.

Unint els dos relats de l’evangeli: el de diumenge passat i el d’avui, hi descobrim un exemple clar de com ha de ser l’evangelització:

 

  1. Un Anunci que ha d’anar acompanyat d’accions alliberadores (de la malaltia, de la febre, dels ‘esperits malignes’, de la mentida, de la violència, de qualsevol situació que destrossa la persona…).

  2. Ha d’arribar pertot arreu, a tots els llocs, no sols a l’espai religiós.

  3. La Bona Notícia per a tothom, especialment per a aquells que sofreixen, que no estan bé.

  4. L’Anunci de la Bona Nova neix de l’experiència de la trobada amb Déu (la pregària, com a tracte d’amistat amb Aquell que sabem que ens estima).

 

Aquest model pot servir-nos per a revisar com feim i vivim l’anunci de l’evangeli en el nostre grup, a la nostra parròquia, entremig de la família, dels amics i de tots els qui trobam per la vida.

 

Meditem i apliquem a la vida

L’activitat de Jesús i les seves paraules, la relació que té amb la gent i amb els seus deixebles, la seva proximitat amb Déu, no són per a nosaltres simples ‘anècdotes’ o detalls del passat. L’estil de vida dels qui el volem seguir com a deixebles ha d’estar marcat per la preocupació pels qui sofreixen i per l’anunci de la Bona Notícia del Regne.

 

 

 

MM

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

* * * * * * * * * 

 Pregària 1 febrer 2018

Exposició Santíssim.

Inici: pàgina 55

Cant d’entrada: pàgina 232 “Juntam les mans germans…”

Reso de Vespres: Antífones: pàgina 61 – 66 “durant l'any”. Salmòdia: pàgina 61 – 66

Lectura: “ABSÈNCIA I BUIDOR” (Amàlia).

Responsori breu: pàgina 68

Magníficat: pàgina 68

Pregàries + Oració: pàgina 69 (Joan Perelló).

Oració personal: 15 minuts.

Cant: pag. 227 cant nº 5

Pregàries comunitaries.

Amoris Leatitia: 163 – 164 (Hnas. Pureza).

Cant: Pange Lingua 

Benedicció i Cant final: Salve Regina

* * * * * * * 

 

 

DIUMENGE   QUINT   DEL   TEMPS   ORDINARI

 

 

 

 

Cinquè diumenge – Temps Ordinari

Jb 7,1-4.6-7
1 Co 9.16-19.22-23
Mc 1,29-39

Va avançant el temps. Estem en el 5è Diumenge del temps ordinari. Res d’especial. Molt normalet tot. Molt quotidià. Aviat interromprem aquest temps ordinari. Però, ara, és aquest el temps celebratiu que ens toca viure. Sense agitacions ni estímuls especials… Tot molt normalet. Potser ben ple de coses. Massa coses. Però ben normalet, tot plegat.

 

Proposo entendre l’Evangeli d’avui des de aquest temps ordinari, normal, res d’especial. Jesús el va viure. En el temps ordinari passa tot això. Jesús el va viure així.

 

1.-Temps de trobada


Temps ordinari és temps de tenir cura dels companys. I anar amb ells. Acompanyar el seu viure. Anar a casa amb ells. Celebrar la joia i l’amistat. Potser fer plans. Somiar i animar-nos uns a uns altres. Enfortir la paciència. Interessar-se per les famílies. Compartir taula i alegria. I inquietuds i dubtes…
I, tal com ve la realitat, el temps ordinari es, també, temps d’acostar-se als malalts. De trobada, també amb la malaltia. De comunicar goig i esperança. Vèncer les pors i les paràlisis. Aixecar. Aixecar moral, inèrcies, tendències, hàbits. Vèncer tot allò que ens lliga, prostrats i sense poder alçar-nos.

2.- Temps d’alliberament.


En aquest temps ordinari, normal, Jesús integra de nou a la societat –al servei!!- aquells que han quedat al marge. Aquells i aquelles que han quedat fora del circuit on s’hi juguen les qüestions del futur i per on discorre la vida. És temps de vèncer la indiferència i la irrellevància. Tan se val que sigui assignada, o assumida. Temps d’espolsar i espolsar-se etiquetes i enquadraments. Obrir horitzons i convocar de nou. Refer relacions refredades, trencar fatalismes i integrar de nou. Tornar a començar.

3.- Temps de pregar.


En temps ordinari, Jesús busca moments de pregària. De silenci i escolta que nodreixi. És temps de

pregar. De fer silenci. I fer-se silenci. És temps de llevar-se d’hora –ben d’hora!- per pregar i trobar-se ben en línia i sintonia amb el Pare. Escoltar-lo. Escoltar-lo en el que vivim. En el que ens arriba des de les necessitats, les crides, els gemecs. És temps de pr eguntar-se de nou pel somni de Déu. I connectar amb ell. Disposar-se.

 

4.- Temps d’acceptar.


Contínuament acceptar que les coses són com són. I no com m’agradaria que fossin i sortissin. Temps d’acceptar el canvi i el canvi de plans. Els imprevistos i allò que ve. Allò que no surt com esperava. Acceptar. I acceptar activament. Actuant diferent a com inicialment havia pensat, potser. Però actuant. Activa i propositivament. Sense retirades, inhibicions ni passotismes. Acceptar de prendre la vida a les pròpies mans. I endavant.

Mirem Jesús en aquest temps ordinari. Ell va per davant. Obrint camí. I a nosaltres ens toca posar-nos al darrera. A la missió. A seguir-lo amb imaginació i creativitat. Seguir Jesús en la nostra vida ordinària. En el cada dia. Allà on som i on ens movem. On hem estat enviats. Déu surt a trobar-nos, també, en la quotidianitat i les grisors sense brillantors. En el que ens toca de viure. Discret i modest.


Mirem Jesús. Mirem-lo i aprenem.

 

 

 

Evangeli Mc 1,29-39

Jesús va curar molts malalts de diverses malalties

Lectura de l'evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n'anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula.

Al vespre, quan el sol s'havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s'havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties; va treure molts dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.

De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n'anà a un lloc solitari i s'hi quedà pregant. Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo. Quan el trobaren li digueren: «Tothom us està buscant». Ell els digué: «Anem a d'altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió». I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis.

Paraula de Déu

 

 

A LA PORTA DE CASA

A la sinagoga de Cafarnaüm Jesús ha alliberat al matí un possés. Ara, s'ens diu que, sortint de la “sinagoga”, s'en va a “la casa” de Simó i Andreu. La indicació és important, ja que a l'evangeli de Marc el que s'esdevé a una casa conté sempre qualque ensenyança per a les comunitats cristianes.

Jesús passa de la sinagoga, lloc oficial de la religió jueva, a la casa, lloc on es viu cada dia devora els essers més estimats. En aquesta casa es gesta la nova família de Jesús. En les comunitats cristianes cal saber que no són un lloc religiós on se viu de la Llei, sinó una llar on s'aprèn a viure de manera nova en torn a Jesús.

Quan entra a la casa, els deixebles li parlen de la sogra de Simó. No pot sortir a rebre'ls ja que està ajupida al llit amb febre. Jesús no necessita res més. Romprà el dissabte per segon cop el mateix dia. Per a ell, l'important és la vida sana de les persones, no les observances religioses. El relat descriu amb detall els gests de Jesús amb la dona malalta.

“S'acostà”. El primer que fa sempre: apropar-se als que sofreixen, mirar de prop la seva cara i compartir el seu sofriment: Llavors, “l'agafa per la mà”: toca la malalta, no fa cas de les regles de puresa que ho prohibeixen; vol que la dona senti la força guaridora. A la fi, “l'aixeca”, la posa dempeus, li torna la dignitat.

Així està sempre Jesús enmig dels seus: amb una mà estesa que ens aixeca, com un amic proper que ens infon vida. Jesús només sap servir, no ser servit. Per això la dona curada per ell es posa a “servir” a tots. Ho ha après de Jesús. Els seus seguidors han de viure acollint i tenint cura els uns dels altres.

Seria un error però, pensar que la comunitat cristiana és una família que pensa en els seus propis membres i dóna l'esquena al sofriment dels altres. El relat diu que, aquest mateix dia, “sol post”, quan ha acabat el dissabte, li porten tota casta de malalts i possesos d'algun mal.

Els seguidors de Jesús hem de gravar ben bé aquesta escena. Quan arriba la fosca de la nit, la població sencera, amb els seus malalts “s'agombola a la porta”. Els ulls i les esperances dels que sofreixen cerquen la porta d'aquesta casa on és Jesús. L'Església només atreu quan la gent que sofreix pot descobrir dins ella a Jesús curant la vida i alleugerint el sofriment. A la porta de les nostres comunitats hi ha molta gent que sofreix. No l'oblidem.

José Antonio Pagola

 

 

 

 

* * * * * * * * * * 

Un   "article"   força   interessant..:

¿ Quien es ella ?

Palabras habitadas. Así suenan y resuenan en el alma las palabras de Jesús: él se acercó, la cogió de la mano y la levantó.

Palabras habitadas de cariño, de justicia, de autoridad interior. Todo lo que le faltaba a la religión oficial lo aporta este judío diferente, retador, que no funciona por las leyes canónicas memorizadas sino por un corazón y una mente integrados, a lo Dios.

¿Quién es ella? Como de costumbre para la inmensa mayoría de las mujeres de todos los tiempos, es “la suegra de”, podría ser la mujer de, la cuñada de, la hija de, la pareja de…anonimato de la mujer todavía hoy.

En nuestra “suegra de” ese anonimato con sus múltiples y severas implicaciones, se somatiza, y su “fiebre” nos indica un cierto fuego interior que le sale por los poros, una fuerza no canalizada, una energía desaprovechada, una vida anonimizada por los de antes y los de ahora, tanta injusticia, tanto dolor y frustración hace que su cuerpo arda. Ya que no puede hablar porque su palabra no está autorizada, lo comunica con su cuerpo, cuerpo de mujer, anónima e identificada con un varón: en este caso es la “suegra de Pedro” como siempre en el patriarcado.

Hace unos días en una asamblea de varias parroquias, al proponer una iniciativa, un varón laico, de los históricos, me pregunta en público, ante todo el mundo: “y tú ¿eres religiosa o “vas de por libre”? La educación y el amor incluso a los hijos de Dios que menos me gustan me hizo responder con serenidad, pero el “vas de por libre” tenía un tono habitado de rabia, dominio, necesidad de someter: demonios que se pasean por nuestra sociedad y por supuesto por nuestras iglesias, disfrazados de “servicios”.

Estos demonios bloquean iniciativas, impiden el crecimiento porque siembran la sospecha, desautorizan, ningunean… no me extraña que Jesús, que también iba “de por libre”, se acercara a aquella mujer. Tal vez le movió la empatía, porque en su yo profundo también se sentía no aceptado por “los oficiales, los correctos”.

Es ahora el cuerpo de Jesús el que habla a través de varios gestos potentes y evocadores: no le suelta una perorata desde arriba y ella abajo, yaciendo sin fuerza, no, se acerca: acorta la distancia histórica que separa a las personas por su género, religión, raza, orientación sexual… ¡qué poco nos acercamos unos a otros para interesarnos por la persona! y es que acercarse significa tener resueltos temas como el de la igualdad, el del respeto por encima de la explotación, el de la humildad por encima del dominio y autoritarismo. Acercarse significa también quitarte la máscara, dejar que te vean como eres, sin maquillajes. No siempre es fácil.

La cogió de la mano, hoy nos parece normal, pero no lo era. ¿Cuántas manos has cogido para acariciarlas, besarlas, empoderarlas, desde la semana pasada, por decir algo? Coger a alguien de la mano supone estar muy cerca: es una conexión directa con el corazón. La mano alarga la presencia, coger la mano significa aceptar y aprobar lo que la persona es y hace. En el texto, queda reflejada la osadía de Jesús, ya que no se podía tocar a una mujer que no fuera la propia. Jesús rompe de nuevo la distancia y además todo ocurre en Sábado. No podía hacer esas cosas.

La levantó, porque cogerle la mano para dejarla en el lecho tirada no es propio del amor, como no lo es una pastoral mediocre…Jesús la levanta de una situación mortífera y le ayuda a ponerse de pie, de nuevo firme en la vida y sin fiebre porque la causa de la fiebre había desaparecido; ¿cómo? ahora es tratada con respeto, con igualdad, mirada a los ojos, no de arriba abajo, como a alguien a quien hay que ayudar, sino tratada de tú a tú. Suena a resurrección, a una vida profunda y digna desde otras claves.

Y se pone a servirles, de nuevo, depende de la tendencia del exégeta significa una cosa u otra. Yo me decanto por los y las que nos dicen que este servicio era el servicio de la Palabra en la casa-comunidad que “ella” ofreció al Maestro. Ella fue la primera discípula que sepamos, también en lenguaje posterior la primera diaconisa.

También nos cuentan que posiblemente era la dueña de la casa por estudios realizados sobre las costumbres de la época. Y si era la dueña de la casa y servía a los varones significa que posiblemente bendecía la mesa, lo que luego en las casas-comunidad seguirá haciéndose y que se llamará Eucaristía o acción de gracias de la comunidad de discípulos y discípulas.

Servir la palabra habitada del Maestro a todos los hambrientos y hambrientas de dignidad. Ella supera el sábado judío, rompe con ese rito y comienza a realizar la obra de Jesús. La ha experimentado en su propio cuerpo, en su propia vida. Ella se convierte en una extensión de sus manos, de su palabra habitada de presencia y vida.

¡Cómo me gustaría conocerla! Como dicen los jóvenes debía ser un “crac de señora”. Me encantan esas, y hacen mucha falta en nuestras asambleas y comunidades. Pero todavía hoy muchas mujeres están tumbadas por la fiebre. Me imagino que nuestra amiga, “la suegra de”, de nuestro texto debió dedicarse a “levantar” a vecinas y amigas. “Hagamos lo mismo” pero no vayamos sin haber sido “cogidas de la mano y levantadas nosotras primero, por el amor”.

Tal vez personas de Latino América que lean esto piensen que en sus países sí lo hacen, y tienen razón. Pero aquí hermanas, lo hacemos poquito. Una pena. Es cuestión de “cercanía” con el que quita fiebres y miedos, parálisis y mudeces.

El texto pasa de la sinagoga a la casa. ¿Y nosotros? Desde la casa-comunidad la Palabra está más habitada de hogar, de apoyo, de compromiso, de todo lo que le falta muchas veces a los espacios más oficialmente religiosos. Maravilloso reto.

Magdalena Bennásar Oliver

* * * * * * * 

 

 

"Què en fem, nosaltres, de les nostres mans? Com les utilitzem?"

Tota l’actuació de Jesús està sostinguda i explicitada per la gestualitat.

Hem de fixar-nos en el contingut dels seus gestos.

En el gest humà, les mans són d’una importància cabdal.

Les mans poden construir o destruir

poden curar o ferir

poden acaronar o colpejar

poden acollir o refusar.

Les mans reflecteixen i expliciten el ser i el fer de la persona.

Per això els estudiosos analitzen les mans de Jesús en les que tant insisteixen els evangelistes.

Jesús toca els deixebles caiguts a terra per a retornar-los-hi la confiança: “Alceu-vos i no tingueu por.” (Mt. 17, 6-7)

Quan Pere comença a enfonsar-se, li allarga la mà, l’agafa i li diu: “Home de poca fe, per què has dubtat?” (Mt. 14, 31)

Jesús és moltes vegades la mà generosa que

-alça

-infon força i confiança

-i posa dempeus la persona espantada.

Els evangelistes destaquen, molt especialment, els gestos de Jesús amb els malalts.

Són molt significatius els matisos expressats pels diferents verbs.

A vegades, Jesús agafa el malalt per arrencar-lo del mal.

En altres ocasions, imposa les seves mans en un gest de benedicció que transmet la seva força guaridora.

Amb molta freqüència estén la seva mà per tocar el malalt en gest

-de bon veïnatge

-de recolzament

-i de compassió activa.

Des d’aquestes claus interpretatives hem de llegir el relat de Cafarnaüm (Mc. 1,31)

Jesús entra a l’habitació d’una dona malalta

-se li acosta

-li pren la mà

-i l’alça curada del tot.

Qui és Jesús per als cristians?

És la mà que Déu allarga a tota persona necessitada

-de força

-de recolzament

-de companyia

-de protecció

-de consol.

Aquesta és la més fonda i transformadora experiència del creient al llarg de la seva vida.


 

Què en fem, nosaltres, de les nostres mans?

Com les utilitzem?

A qui ajudem de manera desinteressada?

 

 

Esta entrada fue publicada en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.