PREGÀRIA PER NICARÀGUA
* * * * * *
FESTES DE SANT JAUME, PATRÓ DE MANACOR
* * * * * * * * *
DIUMENGE XVI DEL TEMPS ORDINARI
EVANGELI
Eren com ovelles sense pastor.
Lectura de l'Evangeli segons Sant Marc. 6, 30-34.
30 Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. 31 Ell els diu:
–Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.
Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.
32 Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. 33 Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. 34 Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor ; i es posà a instruir-los llargament.
Paraula de Déu
Homilia per al diumenge 22 de juliol de 2018
1- Jesús, ho acabem d’escoltar a l’evangeli, diu als seus deixebles: “Veniu ara totssols en un lloc despoblat i reposeu una mica”. Jesús ésmolt humà i es preocupa pel descans dels deixebles, perquè sap que necessiten recuperar forces.
Ell els havia enviat de dos en dos a escampar la Bona Nova per aquells poblets. És el que recordàvem diumenge passat. Ara, un cop acabada la feina, es tornen a retrobar amb Jesús i cadascú explica el que ha fet. Fan, diríem en llenguatge actual, una “revisió de vida” amb Jesús
És un bon exemple per a nosaltres. Cal saber revisar la nostra vida; altrament, no millorarem, no progressarem. Potser ens lamentarem, però tornarem a caure inevitablement en els mateixos errors. Qui no es revisa, torna a ensopegar de nou en les mateixes pedres.
I seria llàstima, perquè la vida només es viu una vegada i nosaltres necessitem créixer i progressar, i no pas quedar-nos estancats.
2- Per tant, hem de saber revisar la nostra vida. Però no amb la nostra llum humana- que sovint porta tristesa i desànim- sinó amb la llum de Jesús, que sempre porta esperança. No oblidem, però, que aquesta revisió demana tenir l’esperit asserenat.
No és bo fer com algunes persones que passen de l’activitat frenètica de la feina, a un no menys frenètic ritme de vacances. Realment és positiu això? Els ajuda, de veritat, a “carregar piles”?
No vull pas dir que sigui negatiu viatjar i conèixer ambients nous. Al contrari, és molt enriquidor. Però cal saber dosificar les forces i el temps de tal manera que ens permeti acabar l’estiu amb el cor asserenat i amb l’esperit enriquit. És a dir, havent superat el desgast que hem anat acumulant al llarg de l’any.
Pot ser bo, asseguts en un lloc tranquil tot contemplant el paisatge o ajudant-nos d’algun comentari evangèlic en una ermita o allà on sigui, pot ser bo anar repassant la nostra vida al costat del Jesús.
Per donar gràcies pels dons rebuts. Per parlar de tot allò que fem, d’allò que ens preocupa i de les esperances que portem al cor. Per demanar perdó quan les coses no han anat bé del tot. O per demanar llum i coratge quan estem a les fosques o sentim la nostra debilitat.
El contacte amb Jesús sempre és vitalitzant. A prop seu, aprenem a estimar la vida com un regal gratuït i meravellós. I quan ens sentim plens, millora també la nostra relació amb els altres.
No desaprofitem les ocasions que ens ofereix l’estiu per a relacionar-nos amb el Senyor! Llavors experimentarem la veritat d’aquelles paraules que ens ha dit Sant Pau a la segona lectura: que Jesús “és la nostra pau”. Ho és de veritat?
3- Però l’estiu és també un bon moment fer fomentar les amistats humanes, perquè l’amistat sempre enriqueix i apropa les persones.
Hi ha una dita popular que fa “Val més tenir amics, que tenir diners”. És ben cert. En un món tan insolidari com el nostre, és un autèntic regal de Déu,tenir amics vertaders de qui et pots fiar, que saps que no et fallaran mai.
No solament perquè m’ajudaran si em trobo en alguna dificultat, sinó també perquè un amic és una persona amb qui m’hi puc comunicar amb confiança i davant e qui em puc presentar tal com sóc perquè sé que no em rebutjarà.
Tots tenim necessitat de compartir amb algú les nostres angoixes i les nostres alegries. Perquè així, per llei psicològica, les angoixes es fan més suportables i les alegries tenen un ressò més profund. No és el mateix guardar-m’ho tot per a mi sol, que poder compartir-ho amb un altre.
No oblidem que la inseguretat que pateixen algunes persones prové del fet de no tenir ningú amb qui obrir-se i confiar-se. És una situació molt trista i dura.
Val la pena que, en la mesura que depengui de nosaltres, potenciem les relacions d’amistat sinceres. D’una manera especial entre marit i muller i entre pares i fills. Aquestes persones han de ser els meus millors amics, els meus millors confidents.
N’hi ha que cometen un error greu: es maten treballant per guanyar diners i aconseguir així, creuen ells, tot el que necessita la família per ser feliç.
Però s’obliden d’aportar a casa allò que és fonamental per aconseguir-ho: ells mateixos, la seva presència, la seva companyia. Ignorem que moltes vegades, paradoxalment, la millor manera d’aprofitar el temps, és “perdre’l”, per estar junts amb les persones que estimem.
L’estiu és un bon moment per “recuperar” el temps perdut. Nosaltres, els creients, hem de ser sempre homes i dones portadors d’amistat. Com Jesús, que apropava i agermanava les persones que tractava.
I precisament perquè Jesús és el nostre model i la font de l’autentica amistat, hem de saber tenir, sobretot amb Ell, una comunicació íntima i profunda.
RIURE
A descansar una mica.
L'escena està tot plena de tendresa. Els deixebles arriben cansats del trebal fet. L'activitat és tan intensa que ja “no trobaven temps ni per menjar”. Llavors Jesús els fa aquesta invitació: “Veniu a un loc despoblat a reposar”.
Els cristians oblidem fàcilment que un grup de cristians no és només una comunitat d'oració, reflexió i treball, sinó també una comunitat de descans i goig.
No sempre ha estat així. No és cap teòleg progressista qui parla així: És el Bisbe de Hipona, Sant Agusí, en el segle IV: “Un grup de cristians és un grup de persones que preguen junts, però també conversen junts. Riuen en comú i es fan favors. Fan broma junts i junts parlen seriosament. A voltes estan en desacord, però sense animositat, com amb un mateix, utilitzant aqueix desacord per a reforçar sempre l'acord habitual.
“Aprenen d'uns i ensenyen als altres. Senten pena pels absents. Acullen amb alegria els que vénen. Manifesten amb brolls del cor el que s'estimen, mostren a la cara, a la llengua, als ulls, l'alegria en molts gests de tendresa” (Les Confessions).
Pot ser sorprengui avui aquest text en el qual es diu que els cristians que saben resar junts també saben riure junts. Saben ser seriosos i saben bromejar. El riure, que brolla de la confiança en Déu que ens mira a tots amb pietat i tendresa , uneix. Els que riuen junts no s'ataquen ni es fan mal perquè riure de manera humana brolla d'un cor que sap comprendre i estimar.
José Antonio Pagola
Som persones compassives, activament compassives?
Com vivia les realitats humanes Jesús?
Jesús ho vivia tot des de la compassió activa.
Era la seva manera de ser i de fer, d’actuar. La seva primera reacció davant de les persones.
No sabia mirar ningú
-amb fredor
-amb indiferència
-amb una actitud de tant se me’n dóna com ho fem nosaltres moltes vegades.
No suportava veure les persones patir.
Així va ser recordat per les primeres generacions cristianes.
Però els evangelistes diuen més, bastant més.
A Jesús no el commouen només les persones concretes que troba en el seu camí:
-els malalts que el busquen
-els indesitjables que se li apropen
els nens als que ningú acarona
Jesús sent compassió per la gent que viu desorientada i no tenen qui els guiï ni alimenti.
L’evangelista Marc ens descriu el que va passar en alguna ocasió prop del llac de Galilea.
De tots els pobles i poblets arribaren corrents al lloc a on Jesús anava a desembarc
En veure tota aquella gentada, Jesús reacciona com sempre: “va sentir fonda compassió perquè caminaven com ovelles sense pastor.”
La imatge del conjunt és ben patètica. Jesús sembla estar recordant les paraules pronunciades pel profeta Ezequiel 6 segles abans:
“En el poble de Déu hi ha ovelles que malviuen sense pastor: ovelles dèbils a les que ningú reconforta; ovelles malaltes a les que ningú guareix; ovelles ferides a les que ningú cuida; ovelles esgarriades a les que ningú s’apropa; ovelles perdudes a les que ningú busca” (34)
Mentre nosaltres analitzem les causes de l’empitjorament social i de les crisis de l’Església,
Mentre discutim sobre la posició que ha de prendre l’Església en una societat més i més secularitzada,
Mentre ens desqualifiquem els uns als altres i condemnem tot el que ens molesta o irrita.— hi ha entre nosaltres moltes, moltíssimes ovelles sense pastor. Qui diu ovelles diu persones.
Qui són aquestes ovelles?
Persones soles a les que ningú no té temps d’escoltar.
Esposes i esposos que sofreixen desvalguts i sense cap ajuda l’esfondrament del seu amor.
Noies que avorten pressionades per la por i per la inseguretat sense el recolzament ni la comprensió de ningú. Ni dels seus parents.
Persones que sofreixen en secret la seva incapacitat per alliberar-se d’una vida indigna i malmenada.
Allunyats que desitgen revifar la seva fe i no saben a qui acudir ni com concretar els seus nobles anhels.
Qui desvetllarà entre nosaltres la veritable i eficaç compassió?
Qui donarà a l’Església una fesomia més semblant a la de Jesús?
Tu i jo podríem ser aquestes persones més compassives com ho era Jesús quan vivia en aquest món.
Preguntem-nos si realment ho som.
Som persones compassives, activament compassives?
