TEMPS DURANT L’ANY

DIOCESI DE  MALLORCA

("INICI  DE  CURS")

 

NOUS  ARXIPRESTATS  I  ARXIPRESTS

NOU  ORGANIGRAMA  DIOCESÀ 

 

TRONADES  DIOCESANES  "ANUNCI"

 

 

 

 

 

DIUMENGE  XXVII TEMPS  ORDINARI

 

EVANGELI

Allò que Déu ha unit, l'home no ho pot separar.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 10,2-16

2 Aleshores se li van atansar uns fariseus. Volien posar-lo a prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la seva dona. 3 Ell els va fer aquesta altra pregunta:

–Què us va ordenar Moisès?

4 Li respongueren:

–Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar.

5 Jesús els digué:

–Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. 6 Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. 7 Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, 8 i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. 9 Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi.

10 Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. 11 Jesús els diu:

–El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, 12 i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri.

Jesús i els infants

(Mt 19,13-15; Lc 18,15-17)

13Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. 14 En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué:

–Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. 15 Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un infant, no hi entrarà pas.

16 I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans.

Paraula de Déu.

 

 

 

Gn 2,18-24 He 2,9-11 Mc 10,2-16

 

Igualtat

El tema fonamental de les lectures de la paraula de Déu d’aquest diumenge, és d’una gran actualitat. I no és tant el tema del divorci, com el de la igualtat d’homes i dones en la seva dignitat, en els seus drets i en els seus deures.

Hem escoltat el relat de l’origen de la parella humana, home i dona. Tots dos de la mateixa carn i dels mateixos ossos. Els dos omplen el buit de la soledat de l’altre. Els dos satisfan el desig de l'altre. Tots dos són fruits del desig, de la voluntat i de l’acció de Déu. En definitiva, del seu amor.

I davant la pregunta capciosa dels fariseus, Jesús, després de recordar també l’origen i el pla de Déu respecte a l’home i la dona, subratlla la igualtat dels seus drets i deures. En aquell temps l’home tenia el dret de divorciar-se de la seva dona, de vegades per qualsevol motiu; no així, la dona de l’home. Jesús manifesta la igualtat dient que tan adúlter és que un home s'ajunti a una segona dona, com una dona a un altre segon home.

Després de tant de temps, encara hi ha cultures que aquesta igualtat està lluny de ser considerada i valorada. I en altres, encara que oficialment està acceptada, a la pràctica i a la vida real, no acaba de reflectir-s’hi; passa, inclús, dintre de la mateixa Església.

Fidelitat

La igualtat d’home i dona i el desig d’omplir la buidor de la soledat porta a l’atracció mútua i a unir-se fins a formar una sola carn. Una unió que ve segellada per Déu mateix. En paraules de Jesús: “Allò que Déu haGn 2,18-24 unit, l’home no ho pot separar”. Sant Pau ho ratificarà expressant que l’amor de l’home i la dona és expressió de la fidelitat de l’amor de Déu, de l’amor de Crist a la seva Església.

I, per tant, els esposos han de tendir a reflectir aquesta fidelitat d’amor. I així ho viuen, al seu nivell, tants i tants matrimonis.

Acollida

Però ja sabem, començant per pròpia experiència, de la limitació i de la feblesa de les persones humanes. Per això no sempre, per les raons o situacions que siguin, es pot reflectir aquest ideal de la vida de matrimoni; de vegades, ni en el seu més baix nivell. Davant d’aquest fet tan real, l’Església, s’ha volgut fer càrrec (no sense l’oposició de sectors molt minoritaris) de les situacions “irregulars” de moltes parelles, i vol ajudar a regularitzar la seva vida a l’Església. Ho expressa en un capítol del document “L’alegria de l’amor”, promulgat pel papa Francesc.

El papa Francesc mou els cristians a sentir-se i ser Església d’acollida. L'Església de Jesús ha de tenir, com Ell, els braços oberts a totes aquelles persones que, amb bona voluntat, s'hi vulguin acostar i ser acollides.

L'Església, com hi exhorta l'esmentat document, ha d'estar disposada a acollir-les, acompanyar-les, ajudar-les a discernir el camí a seguir per a poder-les integrar a la comunitat cristiana.

Avui se’ns ha recordat aquesta actitud acollidora de Jesús en una anècdota. Ara acabem de recordar com Jesús, davant l’actitud dels deixebles de renyar els qui li acostaven els nens, que s'acostumava a marginar, insisteix que no se’ls impedeixi; i els prenia en braços, els beneïa i els imposava les mans.

Que el Senyor, que entrarà en comunió amb cada u de nosaltres, en el pa i el vi de l'eucaristia, ens encomani la seva actitud compassiva i acollidora.

ACOLLIR ELS PETITS

Deixau venir els nens, no els exclogueu.

L'episodi sembla insignificant. Tanmateix, té un rerefons molt important per als seguidors de Jesús. Segons el relat de Marc, alguns volen acostar a Jesús uns nins i nines que corren per allà. L'únic que cerquen és que aquell home de Déu els pugui tocar i comunicar un poc de la seva força i vida. Sembla que fos creença popular.

Els deixebles s'enutgen i ho volen impedir. Pretenen fer un cercle al voltant de Jesús. Tenir el poder de decidir qui i qui no pot arribar a Jesús. Es posen entre ell i els més petits, febles i necessitats d'aquella societat. En lloc de facilitar l'accés a Jesús, l'obstaculitzen.

Han oblidat el gest de Jesús que posà en el centre del grup un nen perquè aprenguin bé qui són els petits per als quals ha de ser l'atenció i cura dels deixebles. Han oblidat com l'acaronà davant tothom, convidant-los a acollir-lo en el seu nom i amb el mateix afecte.

Jesús s'indigna. Aqueix comportament dels deixebles no és pot tolerar. Irat, els dóna ordes: “Deixau venir els nens, no els exclogueu”. ¿ Qui els ha ensenyat a actuar de manera tant contrària a son Esperit ?. Els petits, els dèbils i indefensos són, precisament, els primers que han de tenir obert l'accés a Jesús.

La raó profunda rau en els designis del Pare: “Dels qui són com ells és el regne de Déu”. En el regne de Déu i en el grup de Jesús, els que enutgen no són els petits, sinó els grans i poderosos, els que volen dominar i ser els primers.

El centre de la comunitat no és per a persones fortes i poderoses que s'imposen des de dalt. En la comunitat es necessiten homes i dones que cerquin el darrer lloc per a acollir, servir, acaronar i beneir els més febles i necessitats. 

El regne de Déu no s'escampa des de la imposició dels grans sinó des de l'acollida i defensa dels petits. On aquests es converteixen en el centre d'atenció i cura, allí ha arribat el regne de Déu, la societat humana que vol el Pare.

José Antonio Pagola

 

 

 

*  *  *  *  *  *  

Esta entrada fue publicada en Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.