En la tasca de proporcionar mètodes per a la pastoral juvenil i vocacional de parròquies, comunitats o moviments, hem convidat Jordi Massegú, director de Life Teen (Espanya) perquè ens vengui a presentar els mètodes “Egde” i “Life Teen” de treball pastoral amb joves.
32º diumenge Temps ordinari (B)
COMUNICACIONS:
10/11 NOVEMBRE 2018
– Aquest cap de setmana celebram la campanya de l’Església Diocesana amb el lema “Som una gran família amb tu”.
– Dijous 15 hi haurà trobada de Vida Creixent al Convent de les Franciscanes a les 18h.
– Ha arribat el nou full Lluerna.
LLUERNA
* * * * *
(POWER-POINT)
EVANGELI
Aquesta viuda pobre ha tirat més que tots els altres.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 12, 38-44
|
|
Marc 12,38-44
|
|
Acusacions contra els mestres de la Llei 38 Jesús, instruint la gent, deia: –Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places 39 i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. 40 Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor. L'ofrena d'una viuda pobra 41 Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. 42 Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. 43 Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: –Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. 44 Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure. |
Paraula de Déu.
QUI M'ESTIMA MÉS…???
Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.
EL MILLOR DE L'ESGLÉSIA
El contrast entre les dues escenes és fort. En la primera, Jesús alerta en front dels dirigents religiosos: “¡ Aneu en compte amb els mestres de la Llei!”” el seu comportament pot fer molt mal. A la segona, crida els seus deixebles perquè prenguin nota del gest d'una pobra viuda: la gent senzilla els podrà ensenyar a viure l'Evangeli. Sorprèn el llenguatge dur i certer que usa Jesús per a desemmascarar la falsa religiositat dels escribes. No soporta la vanitat i ganes d'ostentació. Cerquen vestir de manera especial i ser escomesos amb reverència per a sobresortir part damunt els altres, imposar-se i dominar.
La religió els serveix per fomentar fatuïtat. Fan “resos llargs” per donar bona impresió. No creen comunitat, ja que es col·loquen part damunt de tots. En el fons, només pensen en ells mateixos. Viuen i s'aprofiten dels dèbils als quals haurien de servir. Marc no recull les paraules de Jesús per a condemnar els escribes que hi havia al Temple de Jerusalem abans de la destrucció, sinó per posar en alerta les comunitats cristianes a les quals escriu. Els dirigents religiosos han de ser servidors de la comunitats. Res més. Si obliden això, són un perill per a tots. Cal reaccionar perquè no facin mal.
A la segona escena, Jesús està assegut davant l'arca de les ofrenes. Molts rics tiren quantitats importants: són els que sotenen el Temple. Amb això, s'acosta una doneta. Jesús se n'adona que tira dues monedetes de coure. És una viuda pobre, maltractada per la vida, tota sola i sense recursos. Segurament, viu captaire vora el Temple.
Jesús es commou i crida els deixebles. No han d'oblidar el gest d'aquesta dona, ja que, tenint necessitat “ha tirat tot el que necessitava, tot el que tenia per viure”. Mentre els mestres treuen profit de la religió, aquesta doneta es desprèn de tot pels altres, i confia totalment en Déu.
El seu gest ens descobreix el cor de la vertadera religió: gran confiança en Déu, gratuïtat sorprenent, generositat i amor solidari, senzillesa i veritat. No coneixem el nom d'aquesta dona ni la seva cara. Només sabem que Jesús veiè en ella un model per als futurs dirigents de la seva Església.
Avui també, dones i homes de fe senzilla i cor generós, són el millor que tenim a l'Església. No escriuen llibres ni fan sermnons, però són els que mantenen viu entre nosaltres l'Evangeli de Jesús. D'ells cal aprendre, capellans i bisbes.
"L’abric que penja del teu armari, pertany a qui passa fred"
Pel que l’escolta i el rep amb cor noble i net, el missatge evangèlic gairebé sempre resulta seductor i atractiu.
Hem de reconèixer que el missatge és exigent. Per això molts en fugen o bé tracten d’aigualir-lo.
Les paraules de Jesús no poden ser més clares: “No podeu servir Déu i el diner.” (Lc. 16,13)
Què vol dir això?
Que no podem deixar-nos esclavitzar pel diner.
Concretament: ¿Quin nivell de vida es pot permetre un cristià que realment vulgui ser-ho?
Avui, gairebé ningú predica aquesta temàtica ni parla d’aquests temes.
Però en la doctrina de l’Església hi ha una llarga tradició que arrenca dels Pares dels primers segles i perdura fins avui per a qui vol assabentar-se’n.
Què diu aquesta doctrina?
Cap a quina praxi ens orienta?
Hi ha, en primer lloc, els béns necessaris per a la vida. Sense ells no podríem subsistir.
Tots tenim dret, per exemple:
-al menjar diari
-al vestit necessari
-al sostre o habitatge.
Aquests béns elementals ens proporcionen una vida digna.
Però perquè l’existència sigui plenament humana, hi ha, també, un altre tipus de necessitats:
-la cultura
-el lleure
-els viatges
-la comunicació.
Aquests béns varien segons les civilitzacions i les condicions de cada persona.
Lògicament, també hi tenim dret, però no de manera absoluta.
Per què?
Perquè en temps de crisi haurem de moderar i reduir el nostre nivell de vida per a poder ajudar als que no tenen el necessari per a viure dignament.
I en últim terme, hi ha els béns que no són necessaris ni per la vida ni per a la condició personal: són els béns superflus, els béns innecessaris.
D’acord amb la tradició cristiana no tenim cap dret a gaudir-los mentre hi hagi persones privades del necessari per a subsistir.
De tot plegat se’n desprèn un principi clar i exigent:
“Tot el que li sobra al ric pertany de ple dret al pobre.”
Exigència pràctica:
No tenim cap dret a acumular béns innecessaris mentre hi hagi gent que mori de gana i misèria.
Aquí tenim un text de SD. Basili que encara avui, pot sotraguejar la nostra consciencia:
“El pa que hi ha al teu rebost pertany als famolencs; l’abric que penja del teu armari, pertany a qui passa fred; les sabates que tu no fas servir són dels que van a peu nu; els diners que acumules i et sobren pertanyen al que no té res.”
Resulta difícil parlar més clarament i amb més exigència.
Però, quants de nosaltres en farem cas?
Quants de nosaltres redreçarem el nostre viure concret i diari?
DIA DE L'ESGLÉSIA DIOCESANA
