ESGLÉSIA NOTÍCIA
COMUNICACIONS:
15/16 DESEMBRE
Per celebrar com cal el Nadal, això és, el naixement del Fill de Déu, és bo que junts ens posem davant el Senyor per reconèixer-nos pecadors i necessitats del seu perdó i de la seva misericòrdia.
– Aquesta setmana que vé tindrem les tres celebracions penitencials d’Advent com cada any:
– Dimecres 19 desembre als Dolors a les 20h
– Dijous 20 desembre, a Sant Pau a les 19:30h
– Divendres 21desembre, a Crist Rei a les 19h
(Les Celebracions Penitencials seran sense Missa)
* * * * * *
(POWER-POINT)
3º diumenge d'Advent ©
¿Què fem nosaltres ?
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 3,10-18
En aquell temps, la gent preguntava a Joan:
–Així, doncs, què hem de fer?
11 Ell els responia:
–Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi.
12 Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia fins i tot uns publicans, que li deien:
–Mestre, què hem de fer?
13 Ell els respongué:
–No exigiu més del que està establert.
14 Igualment uns soldats li preguntaven:
–I nosaltres, què hem de fer?
Els va respondre:
–No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada.
15 El poble vivia en l'expectació, i tots pensaven si Joan no fóra potser el Messies. 16 Joan respongué dient a tothom:
–Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. 17 Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l'era i per entrar el blat al graner; però cremarà la palla en un foc que no s'apaga.
18 Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.
Paraula de Déu.
La gent li preguntava: Així, doncs, què hem de fer?.
Ell els responia: Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té,
i qui tingui menjar, que també el comparteixi.
* * * * *
¿QUÈ PODEM FER?
La predicació del Baptista sacseja la consciència a no pocs. Aquell profeta del desert diu en veu alta el que senten dins el cor: cal canviar, retornar a Déu, preparar-se per a acollir el Messies. Alguns s'apropen amb aquesta pregunta: ¿ Què podem fer ?
El Baptista té les idees molt clares. No proposa afegir pràctiques religioses. No demana que romanguin al desert i facin penitència. No parla de nous preceptes. Cal acollir el Messies en la cura pels necessitats.
Ni teories sublims ni motivacions profundes. De manera directa, en estil profètic, ho resumeix en una fórmula genial: “Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i el que tingui menjar que el comparteixi amb els altres”. I nosaltres, ¿ què podem fer per a acollir a Crist enmig d'aquesta societat en crisis?
Abans de res, aplicar-nos per adonar-nos del que passa: la manca d'informació és la primera causa de la nostra passivitat. A banda, no tolerar la mentida o el tapament de la veritat. Cal conéixer, amb tota sa cruesa, el sofriment que es genera injustament entre nosaltres.
Els cops de generositat no són suficients. Passes a una vida més sòbria. Gosar l'experiència de “empobrir-nos” i retallar nostre nivell de benestar per a compartir amb els més necessitats les coses que tenim i no necessitem per a viure.
Estar atents especialment als que han tombat en situacions greus d'exclusió social: desnonaments, manca d'atenció sanitària, fora ingressos ni recurs socials… Sortir en defensa dels qui estan enfonsats en la impotèncaia i la manca de motivació per a fer front al futur.
Des de les comunitats cristianes podem desenvolupar iniciatives vàries per estar a prop dels casos més sagnants de desempar social: coneixement concret de les situacions, movilització de persones per a no deixar ningú tot sol, aportació de recurs materials, gestió de possibles ajudes…
Són temps difícils per a molts. S'ens ofereix a tots l'oportunitat d'humanitzar el nostre consumisme alocat, fer-nos sensibles al sofriment de les víctimes, créixer en solidaritat pràctica, contribuir a denunciar la manca de compassió en la gestió de la crisi… Serà la manera millor d'acollir amb veritat a Crist dins nostres vides.
So 3,14-18a Fl 4,4-7 Lc 3,10-18
L’innat desig d’alegria
La capacitat de desitjar se’ns ha estat donat a tots i totes des del primer moment de la nostra vida com a persones. I la vida es va desenvolupant amb tota una sèrie de desigs. I no hi ha dubte, i no cal dir-ho (perquè ja ho experimentem) que un dels desigs més intensos i constants és el desig de experimentar satisfacció, goig, joia, alegria. Diguis com es vulgui.
I la tradició litúrgica ha volgut donar a aquest tercer diumenge d’advent un to alegre, com volent començar a assaborir la joia que suposa la bona nova de Nadal, aquella bona nova que la nit de Nadal esperem recordar i reviure, l’alegria que els àngels anunciaren als pastors.
Per això avui, tant el profeta Sofonies, abans de Crist, com sant Pau després, i ho hem escoltat a les dues primeres lectures, ens han exhortat a l’alegria: “Crida de goig!…Alegra’t, celebra de tot cor!”, amb paraules del profeta; “Viviu sempre contents! ho repeteixo, viviu contents!” amb paraules de sant Pau.
Alegres, sempre?
Aquest “sempre” sembla l’expressió d’una utopia. Com es pot estar sempre contents i alegres? Aleshores entrem en els límits de la condició humana, sempre imperfecta, sempre dèbil, sempre rodejada i amenaçada de fracassos i desencisos, d’injustícies, de violència, de dolor i de patiment. Mostrar-se alegre davant d’aquest esdeveniments, podria ser manifestació d’insensibilitat o de burla.
L’alegria present
L’alegria plena i perfecta és la que esclatarà en nosaltres quan, en sortir del nostre món limitat i imperfecte, entrarem en el món sense límits ni imperfeccions. L’alegria present es dona quan vivim o prenem consciència, que ens trobem ben orientats en el camí cap a la perfecta alegria.
Per a nosaltres els cristians, quan prenem consciencia que donem bon sentit a la nostra vida, quan adoptem les actituds d’Aquell que, amb les seves actuacions el van portar a la vida plena, a la felicitat i alegria inestroncable de la resurrecció. Aquell és Jesús de Natzaret que va viure moments de satisfacció i de dolor, i ens els va ensenyar a viure amb sentit. I l’Esperit de Jesús, l’ Esperit d’amor ens segueix acompanyant.
La meva alegria
La vida amb sentit es concreta a la vida personal de cada u. Aquells que anaven a trobar Joan Baptista per preguntar-li què havien de fer. I Joan els hi concretava de manera concreta i personal, i, a cada u, amb les seves diferències i especificitats. Per això nosaltres, si volem començar a viure l’autèntica alegria en el món present, ens hem de preguntar com hem de viure amb sentit cristià la nostra (la meva!) vida concreta, personal, comunitària, social i solidària, i intentar viure-la amb autenticitat. Això, i la consciència que Déu no deixa mai d’estimar-nos, és el que ens anirà comunicant aquesta imperfecta alegria, camí cap a la perfecta, plena i eterna.
La proximitat, doncs, de la celebració del naixement de Jesús de Natzaret, que va anunciar la perfecta alegria als que seguissin les seves petjades, cal que ja l’experimentem, encara que molt limitada, en aquesta vida present.
Francesc Xicoy
AIXÍ DE CLAR
Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té…
L'amor no és una ideologia lligada a moviments religiosos. L'amor és l'energia que dóna vertadera vida a una societat. Dins tota civilització hi ha forces que generen vida, veritat i justícia, i forces que desencadenen mort, mentida i indignitat. No sempre es pot detectar, però a l'arrel de tot impuls vital hi ha sempre l'amor. Per això, quan en una societat s'ofega l'amor, s'ofega la dinàmica que porta al creixement humà i a l'expansió de la vida. És important i molt, tenir cura socialment de l'amor i lluitar contra tot el que el destrueix.
Mata d'arrel l'amor, la manipulació de les persones. En la societat actual es proclamen en veu alta els drets de la persona, però els individus són sacrificats al rendiment, la utilitat o el desenvolupament del benestar. Es dóna el que H. Marcuse deia “l'eutanàsia de la llibertat”. Cada cop hi ha més persones que viuen una no-llibertat “confortable, còmoda, raonable, democràtica”. Es viu bé, però sense conéixer la vertadera llibertat ni l'amor.
Risc per l'amor és el funcionalisme. Dins la societat de l'eficàcia l'important no són les persones, sinó la funció que exerceixen. L'individu és reduït a “peça de l'engranatge”: a la feina és un empleat, en el consum un client, en la política un vot, a l'hospital un número de llit… Dins una societat així les coses funcionen, però les relacions entre les persones es moren.
Manera d'ofegar l'amor és la indiferència. El funcionament actual de la societat concentra als individus dins llurs propis interessos. Els altres són una “abstracció impersonal”. Es publiquen estudis i estadístiques que amaguen el sofriment de les persones concretes. Ningú es sent responsable. És cura de l'Estat, l'Administració, la Societat.
¿ Què podem fer cada un ? En front de tantes formes de desamor, el Baptista suggereix una postura clara: “Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té; i qui tingui menjar, que el comparteixi”. ¿ Què podem fer ? Senzillament compartir més el que tenim amb aquells que viuen e n necessitat. Així de simple. Així de clar.
