Crist Rei, un revival arquitectònic tardà
Miquel Àngel Cabrer
El punt de referència de les pintures de Crist Rei serà el mosaic dels segles IV a VII, i la pintura al fresc que la succeirà i que tornarà a brillar esporàdicament en el romànic. L’absis recull els motius de l’art bizantí i romànic, presidint el Crist entronitzat (Pantocràtor), amb molt d’altre material iconogràfic d’aquests segles com ara el tetramorfos (símbols dels quatre evangelistes); les fileres de bens i els rotlos amb els busts de sants apareixen a Saint Apolinar in Classe (Ravena, primera meitat del segle VI), i els profetes i patriarques dels murs de la nau principal de Saint Apolinar Nuovo (també Ravena, segle VI) troben la seva equivalència a Crist Rei. Altres motius decoratius i de simbologia més simple aludeixen a referències encara més antigues, del cristianisme pre-oficialescs, de l’art de les catacumbes: el peix, el be, el bon pastor, els rotlos amb dibuixos geomètrics, el raïm, els ocells…
No obstant això, mossèn Llorenç Bonnín no es limita a reproduir temes de la teologia dels primers segles. Així, realitza algunes concessions a la pietat moderna: en els enteixinats de les naus laterals trobam sants i beats mallorquins, o representants dels ordres religiosos presents a Manacor. Els dos àbsides menors, corresponents a les naus laterals estan dedicats a les dues grans devocions del món catòlic -la Verge Maria i l’Eucaristia. També fa una picada d’ull a la devoció a Sant Roc, atès que aquesta església s’aixecà sobre un oratori precedent dedicat a aquest sant. La presència d’aquest sant es troba al mateix absidiol que la Verge.
Mossèn Llorenç Bonnín reconegué haver-se inspirat en el mosaic bizantí. M’explicà, però, que havia volgut recrear els rostres dels personatges amb l’estil de la pintura occidental més moderna: no obstant això, el hieratisme de les figures torna a evocar la pintura i el mosaic antic; així com la resta de caracterísituqes estilístiques, com ara la claredat, la manca de clarobscur i de moviment, i una certa manca de virtuosisme artístic.
Si Pina és una retòrica sobre la devoció de la Verge, concretament de la Lletania, Crist Rei és una reflexió sobre el Te Deum (aquell himne atribuït segons la tradició al cant improvisat entre Sant Agustí i el sant Ambrós) el qual apareix fragmentat al llarg de l’església.
Devoció a Crist Rei
Lamentablement la devoció a Crist Rei ens evoca a tots el nacionalcatolicisme de l’època, el d’una església emparentada amb el nacionalisme espanyol més agressiu (de fet, durant el primer franquisme es consagraren moltes noves esglésies dedicades a Crist Rei). No obstant això, la festa litúrgica de Crist Rei, pròpia de tota l’Església Catòlica i no només d’Espanya, i que se celebra el darrer diumenge de l’any litúrgic (per als no practicants quedarà més senzill dir que se celebra cinc diumenges abans de la festa de Nadal) té un sentit teològic i litúrgic que no té res a veure amb aqueixes lletges connotacions polítiques, sinó un profund sentit escatològic sobre la finalització dels temps, el Judici Final i la manifestació plena i definitiva de l’Amor de Déu.
A la memòria de mossèn Llorenç Bonnín, que realitzà tot el programa pictòric de l’església. I també a mossèn Jeroni Llambies, que fou rector d’aqueixa parròquia i que col·laborà uns quants anys en aquesta revista. Segur que se m’uneixen molts que l’apreciarem per la seva bondat i que valoràrem la seva tasca com a prevere.
(Publicat a "CENT PER CENT" nº 726, Any XV.24-11-2017 )
