SANT ANTONI (interpretat per Andreu Riera)
2014 COMPLETES
el Temple "de-gom-a-gom"
(mitja hora abans de començar…)
COMPLETES 2014
GOIGS
MISSA SOLEMNE DE SANT ANTONI
Cant d'Entrada
Evangeli
Pregària EUCARÍSTICA
GOIGS DE SANT ANTONI
LES DONES FOGUERONERES
Sant Antoni sense foguerons no seria Sant Antoni. I els foguerons sense els fogueroners serien impossibles. Enguany parlam amb dues fogueroneres de pro: Montse Grimalt (Manacor, 1943) més coneguda com na Montse del Porrón, i na Bàrbara Ferrer (Manacor, 1951), del Bar Ca Na Ferrera.
Què és el més antic que recordau de la festa de Sant Antoni?
MG: Jo quan vaig venir aquí tenia setze anys. Aquí davant (assenyala els edificis de davant el bar El Porrón) no hi havia res, més que un bloc d’habitatges, tot era fora vila. Començàrem a dir que havíem de fer un fogueró. Tothom s’hi va posar, i entre tots els veïnats duguérem cadires velles i palmes velles, i vénga gresca! Per fer les figures estojàvem les camises i els calçons vells d’un any per l’altre. Aquí dedins hi havia una estufa de serradís, cremàvem rom. Així va començar la nostra història.
Hi havia concurs, llavors?
MG: No. Ni donaven doblers, ni res. És aquí que hi havia l’èxit.
I a Ca na Ferrera?
BF: Mon pare era molt pardalenc, li agradava molt la gresca i el riure i vuit dies abans de Sant Antoni va començar a amollar herbetes i a cantar i a fer foguerons… En aquell temps hi havia molta més germanor que ara… Un tenia dues figueres, l’altre havia llevat un garrover, l’altre tenia tres portes velles, i un parell de dies abans els camioners que venien pel bar ens ajudaven a traginar el material i el dia que ho duien mon pare els convidava a una freixurada. El dia que componien el fogueró tothom anava convidat, perquè els que no hi ajudaven també sortien sense pagar. De no res feien un fogueró.
En aquell temps un fogueró no costava doblers.
BF: No. Tant la llenya com el que hi posàvem damunt. Les germanes feien quatre pardalades i les cremàvem damunt el fogueró.
MG: Nosaltres fèiem les figures de serradís, palla i roba vella. Però no pagàvem res per fer un fogueró. Els veïnats eren molt de la festa, també. Me’n record que un dia després de la festa es va aturar en Tomeu Penya i es va posar a cantar… deu fer més de trenta anys, d’això. I també es va fer un ball de pagès. Però tot això no costava res, perquè tots els veïnats hi col·laboraven.
Durant molts d’anys hem tengut la sensació que el ball dels dimonis arrossega molta de gent i que, en passà pels foguerons si no els troba buits, els acaba de buidar. Què en pensau vosaltres?
BF: Antigament hi havia en Joan Bulla, que duia en el llum de carburo i passejava una vintena d’al·lots darrere ell. Quan ell arribava sabies que ja havies d’esperar els dimonis. En aquell temps, l’amo del cafè els solia convidar a beure a tots, i doblers per a la bacina. El que ha passat avui en dia és que per a molts de casiners del nostre bar és millor si no hi van que si hi van. A mi mon pare em va ensenyar que una mà renta l’altra: si vols fer festa, col·labora. A ca nostra els dimonis vengueren sempre. Quan ma mare es va posar malalta, sempre vaig menar els dimonis a fer un parell de balls a ca seva. Ella estava dins una cadira amb rodes i aquella doneta passava un guster. Una vegada que mon pare i ma mare se n’han anats, jo ja vaig plegar el bar. Però procur que els dimonis vénguin sempre a ca nostra. I sense dir una barbaritat, entre dues-centes cinquanta i tres-centes persones s’hi arrepleguen a esperar-los. Ara bé, som pardalota i agaf una gorra que tenc a posta i a tots els que vénen al carrer, els que conec, els deman dos o tres euros. I no hi ha any que no arrepleguem aquells seixanta o setanta euros per fer ballar els dimonis. El carrer ve amb rampa i els dimonis em diuen “vatuadell Ferrera, te matarem”, perquè hi fa mal ballar.
MG: Fa molts d’anys que vàrem dir “han d’entrar els dimonis a dins El Porrón a ballar”. Em varen dir que això no es podia fer, que no es feia enlloc. Però entren. Entren a ballar, i la madona d’El Porrón balla amb els dimonis, cosa que no fa ningú, no ho puc explicar… (s’emociona).
BF: Som molt diferents. Ella balla i jo pas gust de cantar. Cada any els trec una cançó bruta. I en va quedar una que és l’èxit, i si no cantam aquesta no es poden aturar de ballar. I diu: “Sant Antoni n’és vengut / i a damunt una somera / i el qui vagi més mogut / que li donin per darrere”. Fa més de vint anys que la cantam.
Quanta de gent necessitàveu per muntar el fogueró?
MG: Nosaltres ho fèiem amb els quatre veïnats, i amb els més vells, perquè els joves feien feina. Aquells veïnats avui tots són morts. Ara no es pot fer res de tot això. I que consti que ara els meus fills tenen una quadrilla per fer el fogueró que no n’hi ha cap com ells.
BF: El fèiem entre els quatre amics, familiars i veïnats.
I el cantar, es mantenia bé? La gent cantava?
BF: Ara no canten! Abans cantàvem!
MG: Cantàvem, ens assèiem, trèiem les ximbombes.
BF: vuit dies abans i vuit dies després no hi havia vetlada que no hi hagués qualcú que cantàs.
MG: Encara ara aquí, quan hi vénc dos o tres dies abans, encara hi ha una taulada que no s’aturen de cantar.
BF: Quan t’ha passat el temps penses en les putades que es feien. Una vegada, un molt amic de mon pare li va dir: “Lober, a quina hora és l’encesa dels foguerons?”. Mon pare li va dir a les vuit. I l’altre a les set. Es posaren messions. A les set vengueren els al·lots de la barriada i l’avisaren: “L’amo en Lober, l’amo en Lober! Sortiu que ja han pegat foc al fogueró!”. Mon pare va sortir, i aquell client ja havia encès el fogueró: “Havia de guanyar les messions”, va dir a mon pare. Son pardalades que en aquell temps t’agafaves amb broma.
El concurs de foguerons dóna un incentiu a la gent que hiparticipa. Però cada any hi ha polèmica entorn dels premis…
BF: Hi ha una un problema: avui en dia no són foguerons, són falles, tothom es prova a veure qui fa la falla més guapa. I jo trob que un fogueró és un fogueró. Premis? Si un any ens han donat una copa ens han donat molt.
MG: Els foguerons que es fan ara no són de Sant Antoni. Es poden comptar amb els dits d’una mà els foguerons que siguin de Sant Antoni-Sant Antoni. Nosaltres no hem fuit de Sant Antoni, els nostres foguerons són d’animals i de qüestions relacionades amb Sant Antoni. Ara bé, jo respect totes les maneres de fer. Trob que haurien d’agafar de jurats una gent que se n’entengués dels foguerons de Sant Antoni, no artistes o altra gent… perquè sempre hi ha polèmica.
I si no hi hagués concurs?
BF i MG (responen a cor): Això seria l’èxit. Perquè no hi hauria enveges…
Però això també podria fer baixar la participació…
MG: No, si estimen Sant Antoni, no.
BF: Hem de tenir en compte una cosa. Un temps tothom aportava qualque cosa, però ara per fer un fogueró guapo has de comprar la llenya, que val més de cent euros cada tona. I un fogueró com una taula no és fogueró.
MG: Els foguerons han de ser de Sant Antoni: dimonis, animals, guitarristes, ball, però que sigui un fogueró pagès. Ha de ser pagès.
Heu posat mai missatges crítics en els vostres foguerons?
MG: En El Porrón sempre hem dit que mai ens han donat el premi que hem merescut.
Em referesc a les gloses que hi penjau… No us posau amb l’Ajuntament, o amb els polítics?
MG: No, pacífics, nosaltres som pacífics.
BF: Nosaltres qualque vegada sí. Una vegada feren una finca grossa sense permís. Es veu que a un veïnat no li anava bé la cosa i en va fer una glosa que deia: “Tenguent bo amb Sant Antoni, / enc que se’n rigui la gent / podràs fer obres molt bones / sense permís de l’Ajuntament”. El qui ho va escriure sabia per què ho feia, i el qui ho va llegir va saber bé per què ho deia… I jo tenc una filla que
I antigament n’hi posàveu, de gloses?
BF: Poques…
MG: Però això dels premis… ja et dic nosaltres sempre hem tengut qualque trofeu. Només dic una cosa: que els foguerons siguin de Sant Antoni. No s’han de ficar tant en coses de política.
Un bar que avui faci un fogueró, i convidi a beure els cantadors… Hi perd doblers o n’hi guanya?
BF: Si hi ha gent, empata.
MG: He de dir la veritat. Nosaltres el dia abans del dissabte de Sant Antoni ja comencen a fer gresca. I conviden tots els qui fan feina. El dissabte de la festa, quan posen les estàtues, sempre hi ha una gentada immensa. I conviden tots els qui fan feina a berenar. Totes les dones que hi fan feina també tenen, o l’han tengut, totes les dones que hi han fet feina. Quan arriben els dimonis, aquí ja està carregat de gent. Cent i cent cinquanta persones a dinar a Sant Antoni vénen cada any…
El que és clar és que si un bar compta la llenya, els dinars i els beures convidats, botelles per a les quadrilles…
BF: Quan duia el bar jo teníem aquell pa amb la llonganissa i el botifarró dins una bosseta, i convidàvem els clients. Però sempre n’hi ha hagut de gorreros. N’hi havia que passaven dues i tres vegades, i quan estaven redons tornaven passar i ho posaven dins el caixó del mobilet. Una vegada a un home li vaig demanar a un home que ja havia passat set vegades: “Quantes vegades heu passat mestre?”. “Com que avui és gratis, carreg”, em va dir. “Idò jau, cinc més”. El que no li vaig dir és que les cinc que li donava eren les que li havia pres de dins el caixó del mobilet.
MG: Nosaltres donam sopar de gratis a tot el poble que ve. Sangria, vi, taronjada, llimonada, panxeta, llom, llonganissa…
Com és l’horabaixa de dia setze? Hi ha tragí de gent que ve a veure els foguerons?
MG: Vénen a veure els foguerons. A peu, amb bicicleta.
BF: Es passegen, fan voltes, miren, riuen. I els que em coneixen em diuen: “Vatuadell, Ferrera, això deu ser escrit teu!”. De pena en passes, o el llum, o el mostrador del veïnat… Ara, per esperar que tot es cremàs i s’acabàs, de vegades hem posat la camilla defora, hem fet xocolata i hem esperat que el fogueró s’apagàs.
Heu trobat molts de desastres al bar, amb la gentada que hi ve?
MG: Mai. I això que la gent es posa per damunt les taules, i hi ve molt de jovent. Estam molt elevats de la gent del poble de Manacor.
BF: El que fèiem nosaltres era escampar serradís en terra per evitar llenegades.
MG: Aquí, abans de venir els dimonis, els joves, i no tan joves, es posen a cantar i a ballar.
Quin és el paper de les dones en els foguerons? Quina funció hi teniu?
BF: Aquí tens na Montse, que sempre ha duit la barra. I jo a ca meva no he deixat comandar mai l’home. Ja pots veure quina ha estat la nostra feina: comandar. Jo tenc un home que és un sac de pa, però no s’ha sentit mai casiner. En canvi, pegava un crit jo, i tothom s’aturava.
MG: Jo ho movia tot. El meu home no ha estat mai casiner, el meu home és pagès, de les Talaioletes, i és molt seriós.
BF: Les dones som les que donam el vistiplau a la feina feta.
MG: Les veïnades cosien els vestits…
Voleu afegir qualque cosa més?
MG: Jo vull donar les gràcies a Manacor per tot el que ha fet, estic elevadíssima.
BF: Nosaltres vàrem començar a fer la “Festa a lo Bèstia”. Un dia vaig dir: “Quaranta putes, tots els qui vulguin anar en bicicleta a Cala Morlanda els convid a dinar”. Pensant que seríem una dotzena, i vàrem ser quaranta-set. En Pep Berga ens va fer un vídeo i li va posar de títol “Festa a lo bèstia”, i així va quedar batiat. L’any que va venir davant, ho repetírem. Concursos de cervesa, ball de bot, comèdia, de tot. Només n’hi va haver un que em volgué espenyar la festa.
Beneïdes 2013
