Pregària del papa Francesc
Lesbos, 16 d'abril de 2016
Déu de Misericòrdia,
et demanem per a tots els homes, dones i nens
que han mort després d'haver deixat la seva terra,
buscant una vida millor.
Encara que moltes de les seves tombes no tenen nom,
per a tu cada un és conegut, estimat i predilecte.
Que mai no els oblidem,
sinó que honrem el seu sacrifici amb obres més que amb paraules.
Et confiem als qui han realitzat aquest viatge,
afrontant la por, la incertesa i la humiliació,
per arribar a un lloc de seguretat i d'esperança.
Així com tu no vas abandonar al teu Fill
quan Josep i Maria el van portar a un lloc segur,
mostra't proper a aquests fills teus
mitjançant la nostra tendresa i protecció.
Fes que, amb la nostra atenció cap a ells,
promoguem un món en el qual ningú es vegi forçat a deixar casa
i tothom puguin viure en llibertat, dignitat i pau.
Déu de misericòrdia i Pare de tots,
Desvetlla'ns del son de la indiferència,
obre els nostres ulls als seus patiments
i allibera'ns de la insensibilitat, fruit del benestar mundà
i del tancar-nos en nosaltres mateixos.
Il·lumina tots, a les nacions, comunitats i a cada un de nosaltres,
perquè reconeguem com els nostres germans i germanes
als que arriben a les nostres costes.
Ajuda'ns a compartir amb ells les benediccions
que hem rebut de les teves mans i a reconèixer que junts,
com una única família humana,
som tots emigrants, viatgers d'esperança cap a Tu,
que ets la nostra veritable casa,
allà on tota llàgrima serà eixugada,
on estarem a la pau i segurs en la teva abraçada.
ESCOLTAR LA SEVA VEU I SEGUIR ELS SEUS PASSOS
L’escena és tensa i conflictiva. Jesús està passejant dins el recinte del temple. De cop, un grup de jueus l’envolta assetjant-lo amb aire amenaçador. Jesús no s’intimida, sinó que els retreu obertament la seva manca de fe: «Vosaltres no creieu, perquè no sou de les meves ovelles». L’evangelista diu que, en acabar de parlar, els jueus van agafar pedres per apedregar-lo.
Per demostrar que no són ovelles seves, Jesús gosa a explicar-los què significa ser dels seus. Només subratlla dos trets, els més essencials i imprescindibles: «Les meves ovelles escolten la meva veu… i em segueixen». Després de vint segles, els cristians necessitem recordar de nou que l’essencial per a ser l’Església de Jesús és escoltar la seva veu i seguir els seus passos.
Primer de tot, cal desvetllar la capacitat d’escoltar Jesús. Desenvolupar molt més en les nostres comunitats aquesta sensibilitat, que és viva en molts cristians senzills que saben captar la Paraula que ve de Jesús en tota la seva frescor i sintonitzar amb la seva Bona Notícia de Déu. Joan XXIII, en una ocasió, va dir que «l’Església és com una font de poble envellida; de la seva aixeta ha de brollar sempre aigua fresca». En aquesta Església vella de vint segles hem de fer-hi brollar l’aigua fresca de Jesús.
Si no volem que la nostra fe es vagi diluint progressivament en formes decadents de religiositat superficial, enmig d’una societat que envaeix les nostres consciències amb missatges, consignes, imatges, comunicats i reclams de tota mena, hem d’aprendre a posar al centre de les nostres comunitats la Paraula viva, concreta i inconfusible de Jesús, el nostre únic Senyor.
Però no n’hi ha prou d’escoltar la seva veu. Cal seguir Jesús. Ha arribat el moment de decidir entre acontentar-se amb una «religió burgesa» que tranquil·litza les consciències, però ofega la nostra alegria, o aprendre a viure la fe cristiana com una aventura apassionant de seguir Jesús.
L’aventura consisteix a creure el que ell va creure, donar importància al que ell li’n va donar, defensar la causa de l’ésser humà com ell la va defensar, acostar-nos als indefensos i desvalguts com ell s’hi va acostar, ser lliures per a fer el bé com ell, confiar en el Pare com ell hi va confiar i enfrontar-nos a la vida i a la mort amb la mateixa esperança amb què ell s’hi va enfrontar.
Si els qui viuen perduts, sols o desorientats, poden trobar a la comunitat cristiana un lloc on s’aprèn a viure junts de manera més digna, més solidària i alliberada seguint Jesús, l’Església estarà oferint a la societat un dels seus millors serveis.
José Antonio Pagola
Diumenge 4 de Pasqua – C
Per Jesús no hi ha masses, hi ha persones.
4t Diumenge de Pasqua
Es poden fer tota mena d’estudis.
Es poden temptejar tota mena de diagnòstics.
Però, el realment cert, avui, és que el món necessita nova saba per a viure amb autenticitat i dignitat.
Les esglésies pretenen oferir alè i esperança.
Les multituds pobres del planeta reclamen justícia, treball i pa.
Occident ja no sap com sortir d’aquesta tristor mal dissimulada que cap precari benestar aconsegueix ocultar o amagar.
El problema real no és solament de canvis polítics ni de renovacions teològiques que a la majoria no els diuen res. Res de res. El problema real és com viure.
Necessitem quelcom semblant al foc que Jesús va encendre en el breu pas per la terra:
–la seva mística
–la seva lucidesa
–el seu esperit crític
–la seva passió per l’home.
Necessitem persones com Ell.
Paraules com les seves.
Esperança i amor com els seus.
Necessitem retornar cap a Jesús.
Des del començament, els cristians van creure i veure que Ell podia guiar les persones.
Amb el seu conegut llenguatge, el quart evangeli ens el presenta com el pastor capaç d’alliberar les ovelles perdudes i conduir-les cap a un país nou de vida i de dignitat.
Jesús no imposa res.
Jesús no força ningú.
Crida cadascú pel seu nom propi.
Per Jesús no hi ha masses, hi ha persones.
Això és decisiu: no fer cas de veus estranyes. Sempre que l’Església ha buscat renovar-se, ha iniciat un retorn cap a Jesús.
Com s’ha recordat tantes vegades “segueix-me” és la primera i l’ultima paraula de Jesús a Pere.
Tornar cap a Jesús no és tasca exclusiva del Papa ni dels bisbes. Tots els creients som responsables d’aquesta crida i d’aquesta feina.
Per tornar cap a Jesús no cal espera cap ordre. Francesc d’Assís no va esperar a que l’Església del seu temps prengués no sé quines decisions i determinis.
Ell mateix es va convertir a l’evangeli i va encetar l’aventura de seguir Jesús amb veritable autenticitat.
Què esperem nosaltres per a desvetllar-nos i seguir Jesús i el seu evangeli?
Si fem cas de la mandra o de la covardia ho tenim perdut.
