COMUNICACIONS :
No val tot…
Jesús camina cap a Jerusalem. No és el caminar d’un pelegrí que puja al temple per complir els deures religiosos. Segons Lluc, Jesús recorre pobles i llogarets “ensenyant”. Té qualque cosa per comunicar a aquella gent: Déu és un Pare bo que ofereix salvació. Tots són convidats a assolir el seu perdó.
El seu missatge sorprèn a tots. Els pecadors queden plens d’alegria quan senten parlar de la bondat sense límits de Déu: ells també poden esperar la salvació. Dins els sectors fariseus, per contra, critiquen el seu missatge i la seva acollida als cobradors, prostitutes i pecadors: ¿està Jesús obrint un camí cap a la relaxació religiosa i moral que no es pot acceptar ?
Segons Lluc, un desconegut irromp dins la marxa i pregunta pel nombre dels que es salvaran: ¿ seran pocs ?, ¿ seran molts ?, ¿ es salvaran tots ?, ¿ tan sols els justos ? Jesús no respon directament a la pregunta. L’important no és saber quants…lo decisiu és viure amb actitud lúcida i responsable per a acollir la salvació d’aquest Déu Bo. Jesús ho recorda a tots: “Maldeu per entrar per la porta estreta”.
Així, talla d’arrel la reacció dels qui entenen llur missatge com a una invitació al laxisme. Seria fer burla del Pare. La salvació no és quelcom que es rebi de manera irresponsable d’un Déu permissiu. No és tampoc privilegi d’elegits. No basta ser fill d’Abraham. No basta haver conegut el Messies.
Per a acollir la salvació de Déu cal l’esforç, la lluita, imitar el Pare, confiar en llur perdó. Jesús no fa rebaixes… exigeix: “Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós”; “No judiqueu i no sereu judicats”; “Perdoneu setanta vegades set” com el vostre Pare; “Cerqueu el regne de Déu i sa justícia”.
Per a entendre correctament la convidada a “entrar per la porta estreta”, hem de recordar les paraules de Jesús que llegim a l’evangeli de Joan: “Jo som la porta; si qualcú entra per mi serà salvat”. Entrar per la porta estreta és “seguir Jesús”; aprendre a viure com ell; agafar la seva creu i confiar amb el Pare que l’ha ressuscitat.
En el seguiment de Jesús, no tot val, no tot és igual; hem de respondre a l’amor del Pare amb fidelitat. El que Jesús demana no és rigorisme legalista, sinó amor radical a Déu i al germà. Per això, la seva cridada és fonts d’exigència, però no d’angoixa. Jesucrist és una porta sempre oberta. Ningú la pot tancar, només nosaltres si ens tanquem al seu perdó.
Tot això ha de sofrir una rebolcada total.
Diumenge XXI de durant l’any
Els Evangelis recullen una dita de Jesús que ben segur la va repetir moltes vegades.
És un crit que resumeix la personal manera de veure la realitat.
Les fonts l’han conservat segons una doble versió.
La primera és radical i contundent: “Els últims seran els primers i els primers seran els últims.”
La segona és més suau i matisada: “Hi ha últims que seran primers i primers que seran últims.”
Com veu la realitat Jesús?
Jesús veu la realitat amb ulls inconformistes.
Les coses no són com han de ser. Aquest ordre de coses actual no s’ajusta a la veritat de Déu. Aquest món que estem construint serà sotmès a una revisió a fons: gairebé tot serà al revés.
Quina societat va conèixer Jesús?
Jesús va conèixer una societat de patronatge en la que el patró –és a dir, l’amo– domina i protegeix els seus clients. Clients que a la vegada són patrons d’altres subordinats.
I a la cúspide de la piràmide social hi ha
–l’Emperador Tiberi
–Antipas
–i les famílies herodianes.
Després vénen els terratinents rics i els seus administradors i, més ensota
–els jornalers
–els servents
–i els esclaus.
–I, per últim, els que no tenen res de res.
I el mateix passa en el Temple, a on tots ocupen el seu lloc propi
–des del Summe Sacerdot
–els sacerdots
–els levites
–els funcionaris fins al poble i les dones.
A fora hi queden els exclosos.
Tot això ha de sofrir, segons Jesús, una rebolcada total.
Nosaltres, avui, contemplem la realitat jerarquitzada segons els nostres criteris i valoracions que ens semblen normals.
Hi ha un Primer Món i un Món últim.
Hi ha persones amb papers i drets reconeguts i altres sense drets ni papers.
Hi ha persones respectables i gent menyspreable.
També davant de Déu cadascú ha d’ocupar el seu lloc: Un està al centre, presidint la litúrgia, i els altres més avall. I els pobres es queden a la porta.
Un dia, tot això serà al revés.
La sentència de Jesús sacseja la nostra rutina i ens urgeix a buscar el Regne de Déu i la seva justícia.
Els que brillen, un dia s’apagaran en la foscor.
Els que semblen importants, desapareixeran.
Cadascú ocuparà el seu lloc. Es farà justícia. Déu imposarà la seva veritat. Així pensava Jesús.
Com pensem nosaltres?
Què fem nosaltres?
Què estem disposats a fer?
El que ens uneix a tots és la humanitat. No els diners, no la propietat.
Conseqüència pràctica: siguem cada dia més humans, més persones, més comprensius, més tolerants. Amb més capacitat de diàleg i amb menys propensió al conflicte.
Realment, ho som?
DIUMENGE XXI del Temps Ordinari
Corregir i estimar
per Josep Maria Solà
A la segona lectura d'aquest diumenge llegim un fragment del tram final de la carta als hebreus (12,5-7.11-13). Davant les dificultats en que es troben les comunitats lectores de la carta, l'autor les encoratja per a no defallir. Un tema estrella del text que ens ocupa és el de la correcció. És un tema present a l'Antic Testament. L'autor d'Hebreus fa memòria d'un passatge del llibre dels Proverbis (3,11-12). Segurament era llegit i conegut pels lectors de la carta, perquè l'autor els en retreu l'oblit. El tema apareix en el llibre del Deuteronomi: "Reconeix doncs de tot cor que el Senyor, el teu Déu, et corregeix com un pare corregeix el seu fill" (8,5); i en el salm 94 es diu: "Feliç l'home que vos corregiu, que l'instruïu segons la vostra llei" (94,12).
Equivalent a corregir és posar a prova. En el pas del mar Roig, Déu posà a proba la fidelitat del seu poble (Ex 15,25). De fet, tota l'estança al desert es pot considerar una prova que Déu ha posat al seu poble. així ho expressa el salm 66,10: "Ens has provat Déu nostre, com la plata ens depuraves al foc". El tema arribarà a ser present també en el Nou Testament, així a la Primera carta de Pere llegim: "Tot això us dóna una gran alegria, ni que ara necessàriament us hagin d'entristir per poc temps proves de tota mena, perquè si l'or que es fa malbé és provat al foc, la vostra fe més preciosa que l'or, també ha de ser provada (1,6).
No tan sols Déu corregeix i posa a prova, sinó que el fet de no acceptar la correcció es converteix en l'indicatiu de la infidelitat i del rebuig a Déu. "Aquest poble que no escolta el Senyor, el seu Déu, ni accepta que el corregeixi no té mai la veritat als llavis" dirà el profeta Jeremies (7,28).
Potser alguns lectors del nostre temps es senten incòmodes amb uns textos que parlen d'un Déu que castiga i posa a prova. Sovint el llenguatge bíblic es val d'imatges, extretes de les experiències de la vida quotidiana per parlar de la realitat inenarrable de Déu. Sempre cal fer un pas que ens porti més enllà del parlar sobre Déu amb imatges humanes. Això es pot aplicar al text dels hebreus que ens ocupa.
Cal tenir present que el text que precedeix al de la lectura litúrgica parla de Jesús que "va suportar el suplici de la creu, sense fer cas de la vergonya que havia de passar" (12,2) i de "l'atac tan dur contra la seva persona per part dels pecadors" (12,3). Per l'autor d'Hebreus les contrarietats són correccions que Déu adreça als creients i són molt menors que les contrarietats que hagué de passar Jesús. I, si Jesús passà contrarietats, no en quedaran exempts els creients.
Hem vist que la correcció és un tema profundament bíblic, però té també les seves arrels en l'experiència humana: quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi?. Considerant això, l'autor d'Hebreus aprofita per afirmar que els creients són fill legítims de Déu. Pau afirma això amb contundència (Rm 8,14ss). L'autor d'Hebreus ho ha mig dit quan escriu: "Déu volia portar molts fills a la glòria" (2,10) o quan afirma que calia que Jesús es feu en tot igual als germans (2,17). Ara l'afirmació pren un caràcter més rotund: "Déu us tracta com a fills". Les contrarietats i dificultats es converteixen en proves que avalen la condició de fills de Déu pels seguidors de Jesús. No ser corregit vol dir que hom no és admès com a fill de Déu i no és estimat per Ell i això pot representar una desgràcia, per això diu molt bé el llibre de Job (5,17) "Feliç l'home que Déu corregeix"
Is 66, 18-21
He 12, 5-7 11-13
Lc 13, 22-30
1.Algú- ens ha dit l'evangeli- va fer a Jesús aquesta pregunta: "Senyor, ¿són pocs els qui se salven?".
Però fixem-nos que Jesús no dóna una resposta directa. Vol que entenguem que l'important no és saber quants se salven, sinó saber què hem de fer per salvar-nos.
N'hi ha que són molt amants de les estadístiques; però al cel no s'hi entra per càlculs matemàtics. Allò que veritablement ens interessa és saber si jo estic fent el camí que porta a la salvació. Això és l'important.
I aquest camí, cadascun de nosaltres l'ha fet personalment: no podem delegar a ninú perquè ens el faci. La vida, me la jugo jo sol.
Entrar per la "porta estreta" vol dir que només s'hi pot passar d'un a un: cadascú amb el seu propi cor i amb el seu comportament.
Tinc un cor i un historial apte per entrar per aquesta porta? Per què?
2. El Senyor ofereix la seva salvació a tothom. "Vindrà gent d'Orient i d'Occident, del Nord i del Sud" – ens ha dit. Però ningú se salvarà per força, ni per casualitat. Només se salvaran aquells que de veritat vulguin salvar-se: aquells que apreciïn la salvació que ens ofereix Jesús i s'esforcin sincerament per seguir el camí que Ell va fer. No n'hi ha prou de dir-se cristià, o si voleu, de "fer" de cristià. "Menjàvem i bevíem amb vós"- diuen aquells de l'evangeli. Però el Senyor els respon: "No sé d'on sou". Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal".
El camí de salvació no consisteix, per tant, en "fer" de cristià, sinó en "ser-ho" de veritat.
Vull dir, que no és suficient estar batejat i anar a missa, sinó que comporta una transformació de la pròpia vida, fent un esforç sincer per assemblar-nos a Jesús, que va passar per tot arreu fent el bé i estimant.
3. Però tot això que hem dit, no suposa de cap manera que nosaltres hàgim de viure la nostra vida amb el cor angoixat, amb por. No seria aquesta una actitud cristiana, pròpia d'un fill estimat de Déu.
Cert que hem d'intentar de viure la nostra vida amb gran sentit de responsabilitat, perquè la salvació és una cosa seriosa que ha costat molt cara a Jesús, i amb això no s'hi pot jugar.
Però també l'hem de viure amb pau i amb esperança, perquè sabem que el Senyor ens estima. Ens ho ha recordat molt clarament el salm d'avui: "El seu amor per nosaltres és immens" – hem llegit. És immens. No té límit.
Mai no ens deixarà sols ni ens demanarà que anem més enllà de les nostres possibilitats. Fem-li confiança.
4. Intentem, doncs, de viure la nostra vida amb esperit de fidelitat al Senyor, sense deixar-nos condicionar pel nostre passat, que ja no podem canviar, i que hem de saber deixar en mans de Déu que és misericordiós.
I sense angoixar-nos tampoc pel futur, que igualment és en els mans d'aquest Déu que ens estima.
Demanem perdó amb humilitat quan ens adonem que hem fallat, ben convençuts que allò que ens ha de salvar, no són els nostres mèrits, sinó la misericòrdia de Déu, molt superior a les nostres mesquineses.
I tirem endavant, un instant darrer l'altre, perquè la vida està feta de moments presents i no pas de passats ni de futurs. Sapiguem gaudir cada instant de la nostra vida com un do de Déu, perquè ho és: el sol, la muntanya, la família, les vacances, l'amistat …Tot.
Sapiguem aplicar aquella dita de la Mare Teresa de Calcuta, que és evangeli pur: "Que ningú s'acosti a vosaltres, sense que se'n torni millor i més feliç".
Sapiguem deixar una empremta positiva en totes les persones amb qui ens relacionem. Que ningú no s'hagi de penedir d'haver-nos conegut.
I visquem en pau, posada la nostra confiança en el Senyor.
Aquest és el camí de salvació: un camí que demana esforç, sens dubte, perquè tot el que val, costa. Però és un camí que no porta angoixa, sinó pau, joia i esperança, perquè ens apropa al Senyor que n'és la font d'on brollen.
Reflexionem-hi.
