Posar mitjans

Han passat les festes nadalenques: celebracions, família, amics, bones o males notícies, moments especials…

 

Comença de nou la rutina: «any nou vida nova». A l’inici, moltes idees i bons propòsits: millores en les relacions, canvis d’hàbits, ganes d’introduir noves idees o pràctiques en la nostra vida… Ho hem considerat? Què volem del 2018?

 

A partir dels bons propòsits, però, la majoria acaba en una crisi i tira la tovallola a les poques setmanes. Per què? Potser fem un salt massa gran des d’on som fins al final del nostre desig, sense passar pels mitjans que cal posar-hi? Què necessitem per fer realitat aquella millora, per posar mitjans i ser constants fins a assolir el nou propòsit?

 

Que la pregària ens acompanyi en aquest discerniment. Trobar els millors fins i els millors mitjans per arribar-hi. Seure i compartir amb Aquell qui més ens coneix cadascun dels passos. Jesús ens inspiri els desitjos i els camins.

 

 

COMUNICACIONS:

 

 

– Dilluns a les 20’30 h. hi haurà el darrer assaig de les Completes de Sant Antoni a la Parròquia dels Dolors.

 

– Dimarts dia 16, vigília de Sant Antoni, no hi ha missa vespertina.

 

– El dia de Sant Antoni les beneïdes, si el temps ho permet, seran a les 11 a la plaça del mercat.

Aquest dia a la Parròquia dels Dolors també hi haurà missa a les 12 h.

 

– La missa solemne del vespre a la Parròquia dels Dolors en honor de sant Antoni serà quan acabi el darrer ball a sa Bassa, aproximadament damunt les 20’20 h.

 

– Dia 18 comença la setmana de pregària per la unitat dels cristians ho tindrem ben present en les nostres celebracions.

* * * * * * * * 

 

 

 

 

Evangeli Jo 1,35-42

Veieren on s'allotjava Jesús i es quedaren amb ell

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

En aquell temps Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué: «Mireu l'anyell de Déu». Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què voleu?». Ells li digueren: «Rabí», que vol dir 'mestre', «on us allotgeu?». Jesús els respon: «Veniu i ho veureu». Ells hi anaren, veieren on s'allotjava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren vora les quatre de la tarda.

Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havia seguit Jesús, era Andreu, el germà de Simó Pere. El primer amb qui Andreu es trobà fou el seu germà Simó, i li digué: «Hem trobat el Messies», que vol dir 'l'Ungit'. I l'acompanyà on era Jesús. Jesús se'l mirà i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra».

Paraula de Déu

 

 

¿ QUÈ CERCAU ?

Les primeres paraules que Jesús diu a l'evangeli de Joan ens deixen desconcertats perquè van al fons i toquen les arrels mateixes de la nostra vida. A dos deixebles del Baptista que el segueixen Jesús els diu: “ ¿ Què cercau ?

No és fàcil respondre a aquesta pregunta senzilla, directa, fonamental, des de l'interior d'una cultura “tancada”, com la nostra, oblidant sempre el fi últim. ¿ Què cerquem exactament ?

Per alguns, la vida és “un gran super-mercat” i l'únic que els interessa és adquirir coses que poden consolar l'existència. Altres cerquen fugir de malaltia, soledat, tristesa, conflictes o pors. Però, escapar ¿ cap a on ? ¿ cap a qui ?

Altres no poden més. Volen estar tots sols, oblidar els altres i ser obldats. No passar pena per ningú i que ningú en passi per ells.

La majoria cerquen senzillamement cobrir les necessitats de cada dia i seguir lluitant per veure assolits petits desitjos. Però, quan tot s'acomplís quedarà el cor satisfet ? ¿ La set de consol, alliberament, felicitat plena quedarà saciada ?

En el fons, ¿ no cerquem els humans quelcom més que una simple millora de la nostra situació ? ¿ No anhelem quelcom més que el que es pot esperar de cap projecte polític o social ?

Se diu que els homes i dones d'avui han oblidat Déu. Però la veritat és que, quan un esser humà s'interroga amb honestedat, no és fàcil esborrar del seu cor “la nostàlgia de  Déu”.

¿ Qui som jo ? ¿ Un esser minúscul, nascut per atzar en una parcel·la ínfima de l'espai i el temps, llançat a la vida per a desaparéixer en el no res d'on m'han tret sense cap raó i només per a sofrir ?

¿ Això és tot ? ¿ No hi ha res més ?

El més honest que pot fer l'esser humà és “cercar”. No tancar cap porta. No rebutjar cap crida. Cercar Déu, tal volta amb les forces que quedin i fe. Tal volta, des de la mediocritat, l'angoixa o el desànim.

Déu no juga a amagatalls ni s'oculta a qui el cerca amb sinceritat. Déu està dins la mateixa recerca. Més encara. Déu es deixa trobar, inclús pels qui ni tan sols el cerquen.

 

José Antonio Pagol

 

 

 

"La presència de Déu és tan evident com misteriosa"

Diumenge II de durant l’any. Cicle B

La presència de Déu és tan evident com misteriosa.

I la persona ho sap. I el creient ho viu amb goig i gratitud.

És una presència que convida suaument a la confiança i a l’esperança.

La seva crida no és una més entre tantes.

No s’identifica amb els nostres gustos ni projectes.

És radicalment diferent.

Podem acollir-la o no fer-ne ni cas.

Però Déu segueix visitant les persones. Així ens ho diu el llibre de l’Apocalipsi: “Mira que estic a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i m’obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell.” (3. 20)

Què significa “obrir la porta”?

Dir un petit “sí”, encara que sigui indecís i dèbil

-donar entrada a Algú que encara no coneixem ben bé

-deixar-nos acompanyar per la seva presència

-no recloure’ns en la pròpia solitud egoista

-retirar obstacles, reticències, recels, queixes.

Començar a conèixer una experiència religiosa diferent.

Descobrir, potser per primera vegada, que acollir Déu ens fa bé.

Repeteixo: Acollir Déu ens fa bé.

És del tot impossible acceptar Déu, poder-se entendre bé amb Ell, mantenir-hi una relació cordial si jo el veig com una nosa o com el meu enemic quan, de fet, és tot el contrari. Déu constantment ens fa bé perquè ens ajuda a ser millors persones i millors creients.

Ens fa més humans.

Ens fa millors persones.

Això és el que encara no han descobert molts i moltes que el neguen tossudament o que en fan befa cruel perquè veuen en Déu l’enemic de la seva felicitat o una ridícula caricatura en comptes de saber-hi reconèixer el seu millor i entranyable aliat en la vida i en la mort. Aliat i amic.

En la vida, perquè ens allibera de l’equivocada manera de viure centrada en l’egoisme tossut, excloent i insolidari.

I en la mort, perquè Ell mateix ens obrirà, de bat a bat, les portes del Paradís i de la Benaurança eterna que és Ell mateix.

Personalment, com ens hi preparem?

En el relat evangèlic d’avui se’ns descriu un diàleg meravellós entre Jesús i dos deixebles que s’apropen a Ell.

Jesús els hi pregunta: Què busqueu?

Ells li diuen: On vius?

Jesús els convida: Veniu i ho veureu.

Qui cerca sincerament Jesús ha de comprovar per pròpia experiència què és

-viure amb Ell

-i viure com Ell.

L’hem feta nosaltres aquesta experiència, aquesta descoberta?

Quines proves en tenim?

Som millors com a persones i com a creients?