TENIR MÉS FE
SOM CREIENTS?
José Antonio Pagola.
Jesús els havia repetit en diverses ocasions: “Que petita que és la vostra fe!”. Els deixebles no protesten. Saben que té raó. Porten força temps al seu costat. El veuen lliurat totalment al Projecte de Déu; només pensa a fer el bé; només viu per fer la vida de tots més digna i més humana. Podran seguir-lo fins al final?
Segons Lluc, en un moment determinat, els deixebles li diuen a Jesús: “Augmenta’ns la fe”. Senten que la seva fe és petita i feble. Necessiten confiar més en Déu i creure més en Jesús. No l’entenen prou bé, però no li discuteixen. Fan justament el més important: demanar-li ajuda perquè faci créixer la seva fe.
La crisi religiosa dels nostres dies no respecta ni tan sols els practicants. Nosaltres parlem de creients i no creients, com si fossin dos grups ben definits: uns tenen fe, altres no. En realitat, no és així. Gairebé sempre, en el cor humà hi ha, alhora, un creient i un no creient. Per això, també els que ens diem “cristians” ens hem de preguntar: ¿Som realment creients? Qui és Déu per a nosaltres? L’estimem? És ell qui dirigeix la nostra vida?
La fe pot afeblir-se en nosaltres sense que mai ens hagi assaltat un dubte. Si no la cuidem, pot anar diluint-se a poc a poc a dins nostre per quedar reduïda senzillament a un costum que no ens atrevim a abandonar per si de cas. Distrets per mil coses, ja no encertem a comunicar-nos amb Déu. Vivim pràcticament sense ell.
Què podem fer? En realitat, no es necessiten grans coses. És inútil que ens fem propòsits extraordinaris doncs segurament no els complirem. El primer és resar com aquell desconegut que un dia es va acostar a Jesús i li digué: “Crec, Senyor, però vine i ajuda la meva incredulitat”. És bo repetir-les amb cor senzill. Déu ens entén. Ell despertarà la nostra fe.
No hem de parlar amb Déu com si estigués fora de nosaltres. És a dins. El millor és tancar els ulls i quedar-nos en silenci per sentir i acollir la seva Presència. Tampoc ens hem d’entretenir en pensar en ell, com si estigués només en el nostre cap. És en la intimitat del nostre ésser. L’hem de cercar en el nostre cor.
L’important és insistir fins a tenir una primera experiència, encara que sigui pobre, encara que només duri uns instants. Si un dia percebem que no estem sols en la vida, si captem que som estimats per Déu sense merèixer-ho, tot canviarà. No importa que hàgim viscut oblidats d’ell. Creure en Déu, és, primer de tot, confiar en l’amor que ens té.
