AVISOS 13- 14 DESEMBRE
La próxima setmana celebrarem el sagrament de la reconciliació o penitència de forma comunitària a les diferents Parròquies per preparar el nostre cor per celebrar millor el Nadal.
– El dimarts dia 16 de desembre serà a la Parròquia de Crist Rei a les 19’00 h.;
– el dimecres dia 17 en els Dolors a les 20’00 h.
– i el dijous dia 18 a les 19’30 a Sant Pau.
El dia de la celebració se suprimeix la missa a la parròquia respectiva per tal de donar més relleu al sagrament del perdó.
CARITAS
Un any més just abans de les festes de Nadal feim la Campanya del Rebost amb productes d’alimentació i higiene.
És desig de Càritas atendre el millor possible les persones amb els productes que més falta fan, especialment ara que disposam del centre de de Distribució d’Aliments. Enguany els més necessaris són: Oli, briks de brou, galletes, conserves (tomàtiga, paté, sardines, tonyina...) i, de manera especial, productes d’higiene personal i de neteja de la casa. No fa falta que dugueu pastes, ni llegums ni arròs, ja que en tenim en existència gràcies al Fons de Garantia del Govern Estatal.
Els productes esmentats es podran entregar a qualsevol de les misses de la nostra ciutat dissabte i diumenge que ve, dies 20 i 21. Moltes gràcies.
DIUMENGE 3º D'ADVENT
Allanar el camino hacia Jesús
«Entre vosotros hay uno que no conocéis». Estas palabras las pronuncia el Bautista refiriéndose a Jesús, que se mueve ya entre quienes se acercan al Jordán a bautizarse, aunque todavía no se ha manifestado. Precisamente toda su preocupación es «allanar el camino» para que aquella gente pueda creer en él. Así presentaban las primeras generaciones cristianas la figura del Bautista.
Pero las palabras del Bautista están redactadas de tal forma que, leídas hoy por los que nos decimos cristianos, provocan en nosotros preguntas inquietantes. Jesús está en medio de nosotros, pero ¿lo conocemos de verdad?, ¿comulgamos con él?, ¿le seguimos de cerca?
Es cierto que en la Iglesia estamos siempre hablando de Jesús. En teoría nada hay más importante para nosotros. Pero luego se nos ve girar tanto sobre nuestras ideas, proyectos y actividades que, no pocas veces, Jesús queda en un segundo plano. Somos nosotros mismos quienes, sin darnos cuenta, lo «ocultamos» con nuestro protagonismo.
Tal vez, la mayor desgracia del cristianismo es que haya tantos hombres y mujeres que se dicen «cristianos», en cuyo corazón Jesús está ausente. No lo conocen. No vibran con él. No los atrae ni seduce. Jesús es una figura inerte y apagada. Está mudo. No les dice nada especial que aliente sus vidas. Su existencia no está marcada por Jesús.
Esta Iglesia necesita urgentemente «testigos» de Jesús, creyentes que se parezcan más a él, cristianos que, con su manera de ser y de vivir, faciliten el camino para creer en Cristo. Necesitamos testigos que hablen de Dios como hablaba él, que comuniquen su mensaje de compasión como lo hacía él, que contagien confianza en el Padre como él.
¿De qué sirven nuestras catequesis y predicaciones si no conducen a conocer, amar y seguir con más fe y más gozo a Jesucristo? ¿En qué quedan nuestras eucaristías si no ayudan a comulgar de manera más viva con Jesús, con su proyecto y con su entrega crucificada a todos. En la Iglesia nadie es «la Luz», pero todos podemos irradiarla con nuestra vida. Nadie es «la Palabra de Dios», pero todos podemos ser una voz que invita y alienta a centrar el cristianismo en Jesucristo.
José Antonio Pagola
3 Domingo de Adviento – B
(Juan 1,6-8.19-28)
14 de diciembre 2014
UNA VEU CRIDA EN EL DESERT
En aquest fragment evangèlic queda ben clar que l’ensenyança i el testimoni de Joan no coincidia amb el que ensenyaven i volien els homes de la religió oficial, els manaires de Jerusalem.
Per això desperta en ells l’alarma. I envien sacerdots, levites i fariseus a interrogar Joan.
Volien saber qui era aquell estrany predicador que anunciava una nova llum fora de la Ciutat Santa que era el territori de la religió oficial que, de cap manera, pot tolerar missatges al marge del seu control i exclusiva.
Joan no accepta cap títol. És un ningú. És una veu que crida en el desert.
Quina és la clau?
Només des del despullament de tota pretensió hom pot ser testimoni autoritzat de la claror que és Déu.
Joan va ser una veu escoltada i acollida per uns: els publicans i les prostitutes, i refusada per altres: els sacerdots i manaires.
Què passa aquí?
Que els que no són res, els ningú, escolten i acullen la veu del Senyor.
En canvi, els titulats pretensiosos, la refusen.
I és que l’evangeli trastorna les nostres preteses seguretats. Les bombardeja, les anul·la.
Joan XXIII ho tenia clar quan deia: “Déu ho és tot. Jo no sóc res.”
Aquesta hauria de ser sempre una de les nostres certeses més lluminoses i estimulants.
El tot de Déu és on nosaltres ens recolzem i ens sentim segurs, protegits, salvats i agraïts.
El no res nostre dibuixa amb exactitud els nostres límits, les nostres defallences i les nostres carències.
Tot plegat més que suficient per a mantenir-nos en una actitud humil, disciplinada i exigent amb nosaltres mateixos.
En aquest temps d’Advent hauríem d’aprendre a ser pacífics, portadors de pau. Vivim en un temps uniformement accelerat. Cada dia volem caminar més de pressa. Volem que el fruit grani abans d’hora.
Es volen superar rècords
– rècords de rapidesa
– rècords d’eficàcia
– rècords de guanys econòmics.
I, com és lògic, aquest context marca i distorsiona profundament l’home contemporani.
El marca i l’enverina.
El marca i l’endureix. Per això passa per alt les sofrences dels altres: ni s’hi fixa.
En canvi, la paciència cristiana avui encara sona per a molts com a l’opi del poble.
I no ho és.
La paciència del missatge d’avui és la ciència de la pau, de la serenor, de la calma, del seny, de la solidaritat activa i eficaç.
La ciència que camina activament per aconseguir entre tots el desitjat objectiu de la pau veritable.
Pau a dins de l’esperit
– en el cor
– i en el pensament.
I pau a fora
– en el món malmès
– en la societat corrompuda
– en la família insolidària
– en l’Església a millorar.
Els homes, atabalats i mig perduts, ens precipitem tontament.
Déu, en canvi, no en té cap de pressa.
Per què no li demanem els uns pels altres aquesta preuada gràcia?
Tots hi sortiríem guanyant.
