COMUNICACIONS
4-5 juny 2016
– El passat cap de setmana a la col·lecta que férem per Càritas amb motiu del dia del Corpus vàrem recaptar a les nostres Parròquies: 4.258’ 79 euros.
– Moltes gràcies una vegada més per la vostra generositat demostrada.
– Els més pobres se’n beneficiaran.
DIUMENGE DESÈ TEMPS ORDINARI…
DAVANT EL SOFRIMENT, “NO HI HA BROMES”…
Jesús arriba a Naïm quan al llogaret viuen un fet molt trist. Jesús ve del camí, acompanyat dels deixebles i una gran gentada. Del llogaret surt una viuda i un seguici de veïnats, duen a enterrar l’únic fill de la dona.
En poques paraules, Lluc ens ha descrit la tràgica situació de la dona… És un viuda, no té home que la cuidi i protegeixi dins aquella societat controlada pels barons. Sols li quedava un fill, però ha mort. La dona no diu res. Només plora el seu dolor. ¿Què serà d’ella ?
La trobada ha estat sobtada. Jesús venia a anunciar, també a Naïm la Bona Nova de Déu. ¿Quina serà sa reacció? Segons el relat, “el Senyor la mirà, es commogué i va dir: No ploris”. És difícil descriure millor al Profeta de la compassió de Déu.
No coneix la dona, però la mira amb deteniment. Capta son dolor i soledat, i es commou fins a les entranyes. L’abatiment d’aquella dona li arriba fins al cor. La reacció és immediata: “No ploris. Jesús no pot veure ningú plorant. Necessita prendre-hi part…
No s’ho pensa dos cops. S’apropa al fèretre, atura la “comitiva” i diu al mort: “Al·lot, a tu t’ho dic, aixeca’t”. Quan el jove es reincorpora i comença a parlar, Jesús “el dóna a sa mare” per a que deixi de plorar. Tornen a estar junts. La mare ja no estarà tota sola.
Sembla senzill tot. El relat no insisteix en l’aspecte prodigiós del que ha fet Jesús. Convida els lectors a que vegin en ell la revelació de Déu com a Misteri de compassió i Força de vida, capaç de salvar inclús de la mort. És la compassió de Déu el que fa a Jesús tan sensible al sofriment de la gent.
Hem de recuperar aviat dins l’Església la compassió com estil de vida propi dels seguidors de Jesús. L’hem de rescatar d’una concepció sentimental i moralitzant que l’ha desprestigiada. La compassió que demana justícia és el gran mandat de Jesús: “Sigueu compassius com vostre Pare és compassiu”.
Aquesta compassió és avui més necessària que mai. Des de tots els centres de poder, tot es té en compte abans que el sofriment de les víctimes. Funcionem com si no hi hagués sofrents ni perdedors. Des de les comunitats de Jesús s’ha de sentir un crit d’indignació absoluta: el sofriment dels innocents s’ha d’agafar seriosament; no pot ser acceptat socialment com quelcom normal ja que és inacceptable per Déu. Ell no vol veure ningú plorant.
José Antonio Pagola
Amb la mort tot s'enfonsa.
Diumenge X de durant l’any
Poques experiències hi ha tan doloroses a la vida de la persona com la pèrdua d’un ésser estimat.
L’amor humà no és etern.
L’amistat no és per sempre.
Tard o d’hora arriba el moment de l’adéu.
I, de sobte, tot s’enfonsa.
Impotència, pena, desconsol. Sembla que la nostra vida ja no podrà ser mai més com abans.
Perquè, ¿com recuperar de bell nou el sentit de la vida davant de la mort?
El primer que cal tenir ben present és que alliberar-nos del dolor no vol dir oblidar la persona estimada. Per què?
Perquè d’alguna manera aquesta persona viu en nosaltres
–el seu amor
–la seva tendresa
–la seva manera de ser ens ha enriquit al llarg dels anys.
Ara hem de seguir vivint.
Hem de triar.
Hem d’elegir entre enfonsar-nos en la pena o construir de nou la vida; entre sentir-nos víctimes o bé mirar cap endavant amb confiança renovada.
El passat ja no pot canviar.
És la nostra vida d’ara la que podem transformar.
Com ajuda aleshores poder comunicar el que hom sent a una persona amiga!
Però, no és just torturar-nos ara pels possibles errors comesos en el passat. Ja ho sabem que l’amor mai no és perfecte. A vegades, no resulta gens fàcil recuperar-se. L’absència de la persona estimada ens pesa massa i la tristesa i el desconsol ens poden.
Aquest és el moment d’anar cap a Déu. Déu no refusa les nostres queixes. Les entén.
Déu ens donarà la força que necessitem.
L’evangelista Sant Lluc ens descriu avui una escena que commou i que ens convida a desvetllar la nostra fe.
En apropar-se a un petit poble, Jesús es troba amb una viuda que ha perdut el seu únic fill al que van a enterrar.
En veure-la, Jesús es commou.
I dels seus llavis brollen dues paraules que hem d’escoltar des del més profund del nostre ésser com vingudes del mateix Déu.
Quines són aquestes paraules?
“No ploris”
Perquè Déu està present en el nostre dol i ens el farà més suportable anticipant-nos la victòria definitiva davant del dolor, la sofrença i la mort.
Perquè el definitiu, el punt final no serà la mort
–serà la Benaurança
–serà el retrobament amb els nostres estimats i entranyables ressuscitats.
