TEMPS DURANT L’ANY

DOLORS   VISTA   AÉRIA...

COMUNICACIONS 

 

 

 

 

19/06/2016 – Dotzè diumenge – Temps Ordinari

Za 12,10-11;13,1
Ga 3,26-29
Lc 9,18-24

Imitadors de Crist?


 
Tots els grans personatges de la història, en els seus diversos camps d’acció, han tingut imitadors que han volgut fer el mateix que ells feien. Per això, de vegades, es  considera els cristians com aquells que volen ser imitadors de Jesús. Potser també nosaltres   ho creiem. Però, el nostre objectiu en la vida cristiana no és l’estricta imitació del que Jesús va "fer". Això seria viure fora del nostre temps i del nostre context.
 
Deixebles!
 
Els cristians no hem de pretendre ser uns purs imitadors de Jesús. No hem  de ser imitadors dels seus fets, sinó de la seves "actituds" viscudes en el nostre temps i el nostre entorn. Per això és més adequat dir que hem de ser uns seguidors, uns deixebles. I no uns seguidors i uns deixebles que actuen moguts per un imperatiu o per un desig voluntarista. Els cristians som aquells, que conscients de les nostres limitacions i impotències posem la nostra confiança, no en les nostres forces, sinó en l’Esperit de Jesús que ens anirà inspirant què és el que cal dir i fer en les nostres circumstàncies, en el nostre entorn i segons les nostres qualitats i les nostres possibilitats. Sant Pau ens ho ha dit amb l’expressió “units i revestits de Crist”.


 
Portadors de la creu


Per això, Jesús ens diu que qui el vulgui seguir ha d’estar disponible i disposat per portar la “seva” creu, cada u la seva (la creu de les pròpies limitacions, dels propis defectes, de les pròpies circumstàncies, de les pròpies dificultats) i ha d’estar disponible i disposat per anar  entregant la “seva” vida per a la construcció del Regne de Déu, pel projecte que Déu té per a la humanitat. Això vol dir seguir Jesús, acompanyar Jesús en la seva missió de viure i promoure la fraternitat humana, que no fa discriminació de races, ni de cultures, ni de sexes. És la fraternitat en la que, com diu sant Pau, ja “no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona”.
 

I aquesta noble missió xoca contra els interessos dels privilegiats, que no volen perdre la preeminència ni el seu poder ideològic, cultural, econòmic i polític. Per això els grans sacerdots, els notables i els mestres de la llei, van  menysprear, perseguir i condemnar Jesús.


 
Menyspreats i exaltats
 

Si a mi m’han perseguit, també us perseguiran a vosaltres”, va dir Jesús als seus deixebles. I així ha passat al llarg de la història del cristianisme. Però els cristians per més limitacions, incomprensions, menyspreus que puguem patir, mai no ens podem sentir decebuts ni fracassats, perquè el seguiment de l’Esperit de  Jesús ens portarà a participar de la seva Resurrecció.
 
De vegades les nostres limitacions, les dificultats, les incomprensions i els fracassos a curt termini ens difuminen la vida, però ja, des d’ara,  tenim guanyada en Jesús: la vida de ressuscitats. És el que ara en l’eucaristia, memorial de la vida, mort i resurrecció de Jesús volem reviure i celebrar.

Francesc Xicoy, sj.

 

 

 

DIUMENGE  "DOTZÈ"   TEMPS   ORDINARI..

 

 

 

¿Crèiem en  Jesús?

PAGOLA  XII

Les  primeres generacions   cristianes   conservaven   el   record d’aquest  passatge   evangèlic  com   un   relat  de   vital   importància  per  als   seguidors   de    Jesús.   Encertada    intuïció.  Sabien que   l’Església   de   Jesús  hauria  d’escoltar  un   pic   i   un   altre  la   pregunta   que   un   dia  Jesús feu als   deixebles en   les   rodalies  de   Cesarea   de   Filip:  “Vosaltres,  ¿qui   deis  qui   som  jo?”.

Si  les   comunitats  cristianes deixem apagar la   nostra   fe   en   Jesús,  perdrem  nostra  identitat. No  encertarem  a   viure  amb   audàcia creadora  la   missió   que   Jesús  ens   confià; no  gosarem   fer   front   al   moment   actual,  oberts   a   la   novetat  del   seu  Esperit;  ens  asfixiarem en   la   nostra  mediocritat.

Els   temps  nostres  no   són  fàcils. Si  no  tornem  a   Jesús  amb   més  veritat  i   fidelitat,  la  desorientació ens  paralitzarà;  les   nostres   paraules  perdran  credibilitat. Jesús  és   la   clau,  el   fonament  i  la  font  de   tot   el   que   som,  diem  i   fem.  ¿Qui  és  avui   Jesús  per   als   cristians ?

 Nosaltres  confessem,   com   Pere,   que   Jesús  és   el  “Messies de   Déu”,  l’Enviat  del  Pare.  És  cert: Déu  ha   estimat   tant el  món   que   ens   ha   regalat   a  Jesús.  ¿ Sabem  els   cristians  acollir,   cuidar,  fruir   i  celebrar  aquest  gran   regal de   Déu ?  ¿ És   Jesús   el   centre   de   les   nostres  celebracions,  trobades  i   reunions ?

El  confessem  també   “Fill  de  Déu”.  Ell   ens   pot   ensenyar  a   conèixer   millor    Déu,   confiar  més  en   la   bondat  de   Pare,  escoltar  amb   més   fe  la  seva   crida  a   construir   un   món   més   fratern  i   just   per  a   tots.  ¿Anem  descobrint   en  les   nostres   comunitats  el   vertader   rostre de   Déu  encarnat   en   Jesús ?   ¿Sabem   anunciar-lo   i   comunicar-lo  com  una  gran  nova  per   a   tots ?

Diem  a   Jesús  “Salvador”  perquè  té  força  per   a   humanitzar  les   nostres   vides,  alliberar  les   nostres  persones   i  conduir   la  hitòria  humana  cap  a   sa   vertadera   i   definitiva salvació.  ¿És   aquesta   l’esperança   que   es   respira   entre   nosaltres ?   ¿ És  aquesta   la   pau  que   es   contagia  des  de   les  nostres  comunitats ?

Confessem   a   Jesús   com  a   nostre   únic  “Senyor”.  No   volem  tenir   altres   senyors  ni   sotmetre’ns a   falsos   ídols.   Però ¿ocupa   Jesús  realment   el  centre  de   les   nostres   vides ?  ¿Li  donem  primacia absoluta  en   les   nostre  comunitats ?  ¿El  posem   part   damunt   de   tot   i   de   tots ?  ¿Som  de   Jesús?  ¿És  ell   qui   ens   anima   i   fa  viure ?

 La   gran  tasca   dels   cristians   és   avui  ajuntar  forces   i  obrir   camins  per   a   reafirmar molt   més   la   centralitat   de   Jesús   en   la   seva   Església.   Tot   el   demés   vindrà  després.
José Antonio Pagola

 

 

pagol 12

Soc  jo qui ha de respondre.

Diumenge XII de durant l’any

Josep Llunell

Poques vegades els cristians ens aturem a respondre aquesta pregunta clau que se’ns fa a tots. 
La pregunta que Jesús adreça als deixebles: I vosaltres qui dieu que sóc jo? 

Com ha de ser la resposta?
La resposta ha de ser personal, perquè ningú no pot parlar en nom meu.
No pot haver-hi una fe per procurador. Sóc jo qui ha de respondre.

Se’m pregunta què dic jo de Jesucrist
–no el que diuen els Concilis
–no el que practiquen els bisbes
–no el que expliquen els teòlegs.

Per ser cristià no n’hi ha prou en dir: jo crec el que creu l’Església.
És necessari que em pregunti si jo crec en Jesucrist, si compto amb Ell, si recolzo en Ell la meva vida. 

No se’m pregunta què penso de la doctrina moral que Jesús va predicar, ni sobre els ideals que va proclamar, ni sobre els gestos que va fer. 
La pregunta és més fonda: Qui és Jesucrist per mi?
Quin lloc ocupa en la meva experiència de la vida?
Quina relació personal mantinc amb Ell?
Com em sento davant seu?
Quina força té en la meva conducta diària?
Què n’espero, d’Ell?

Vet aquí la gran responsabilitat: ser capaç de respondre per mi mateix. 
La nostra fe creix i es vigoritza en la mesura que anem descobrint per experiència personal que només Jesucrist pot respondre les preguntes més vitals que portem a dins
–els anhels més profunds
–les necessitats últimes.

Tot cristià hauria de poder dir com S. Pau: “Sé bé en qui tinc posada la meva fe. Sé de qui m’he fiat.”
Realment, ho podem assegurar nosaltres, això?

llunell_qui_dieu_que_soc_jo_

 

Esta entrada fue publicada en Comunicacions Generals. Guarda el enlace permanente.