COMUNICACIONS
– FI DE CURS DE LA "UNITAT PARROQUIAL" DE MANACOR
COL.LEGI DE LA SALLE:
– Presentació i relació dels "Grups de Pastoral"
– Eucaristia
– Dinar de germanor
******—–******
L’ESPERIT DE JESÚS UNEIX, MAI SEPARA…
Se’ns ha presentat el seguiment de Jesús com una renúncia. Utilitzar aquest concepte és senyal que no ho hem entès…Nos és renunciar, sinó elegir el que és bo de veres per al meu “esser” autèntic… Déu vol la nostra plenitud. Hem de superar la idea d’un Déu que, per ser més Ell, ha d’humiliar l’home… No, la causa de Déu és la causa de l’home. Déu està identificat amb la seva creatura; per lo tant, la major glòria de Déu és que la creatura arribi a plenitud. No és estimar Déu sobre totes les coses; és estimar Déu en totes les coses. Però si les coses ocupen el lloc de Déu, estic fora de la vertadera meta…
La màxima: “les guineus tenen cau, els ocells niu, però el Fill d’Home no té on reclinar el cap”… No recalca la pobresa, sinó la disponibilitat… Qui vulgui seguir Jesús no ha de tenir traves… ha de ser lliure. Ni la seguretat d’una llar ha de ser obstacle per a partir… No són les possessions ni les relacions socials el que impedeix el seguiment sinó l’estar aferrat al que t’impedeix ser tu mateix.
DIUMENGE "TRETZÈ" DEL TEMPS ORDINARI
NO INSTAL·LAR-SE NI MIRAR ENDARRERE…
Seguir a Jesús é el cor de la vida cristiana…. L’essencial…Res hi ha més important…res més decisiu… Per això precisament, Lluc descriu tres escenes curtes per a que les comunitats que llegeixen el seu evangeli, tinguin consciència que, als ulls de Jesús, res pot haver-hi més urgent i inajornable.
Jesús usa imatges dures i escandaloses. Es capta que vol espolsar les consciències. No cerca més seguidors, sinó seguidors més compromesos, que el segueixin sens reserves, renunciant a falses seguretats i assolint les ruptures necessàries. Les seves paraules plantegen en el fons una única qüestió:
¿Quina relació volem establir amb ell els qui ens diem seguidors seus?
Escena primera
Un dels que l’acompanyen es sent tan atret per Jesús que, abans de que el cridi, ell mateix agafa la iniciativa: “Et seguiré onsevulla vagis”. Jesús li fa prendre consciència del que està dient: “Les guineus tenen cataus, i els ocells niu”, però ell “no té on tombar el cap”.
Seguir a Jesús és una aventura. Ell no ofereix als seus ni seguretat ni benestar. No ajudar a fer doblers o tenir poder. Seguir a Jesús és “viure de camí”, sense instal·lar-se en el benestar… sense un refugi fals en la religió. Una Església manco poderosa i més vulnerable no és cap desgràcia. És el millor que ens pot passar per a purificar la nostra fe i confiar més en Jesús.
Escena segona
Un altre està dispost a seguir-lo, però demana complir primer el deure sagrat de “enterrar son pare”. A cap jueu pot estranyar això, ja que és una de les obligacions religioses més importants. La resposta de Jesús desconcerta: “Que els morts enterrin els morts: tu ves a anunciar el regne de Déu”.
Obrir camins al regne de Déu treballant per una vida més humana és sempre la tasca més urgent. Res pot retardar la nostra decisió. Ningú ens pot retenir o frenar. Els “morts”, que no viuen al servei del regne de la vida, ja assoliran les altres obligacions religioses menys urgents que el regne de Déu i sa justícia.
Escena tercera
A un tercer que vol acomiadar-se de la família abans de seguir-lo, Jesús li diu: “Qui agafa l’arada i segueix mirant enrere no val per al regne de Déu”. No és possible seguir a Jesús i mirar endarrere. No és possible obrir camins al regne de Déu si es roman en el passat. Treballar en el projecte del Pare demana dedicació total, confiança en el futur de Déu i audàcia per a caminar darrera Jesús.
Si alguna cosa necessitem avui és la llibertat.
Diumenge XIII de durant l’any
La història de la intolerància està profundament lligada a la història de les religions. I amb això, intolerància i violència –beneïdes per la religió– han anat agermanades.
S’ha dit, i amb raó, que les idees grandioses costen nombrosos sacrificis.
Elles justifiquen la violència i la desitgen. És el que estaven proposant Santiago i Joan. I això és el que Jesús refusa amb tota energia.
Perquè Jesús no admet la intolerància religiosa. La intolerància és el que més ens deshumanitza.
En canvi, el seguiment de Jesús ens fa més humans, perquè avantposa la bondat i l’honradesa de Jesús a qualsevol altre interès. Fins i tot, quan es tracta d’interessos o vincles tan forts com pot ser el deure religiós d’enterrar el propi pare.
Quan la humanitat i la bondat arriben fins aquests extrems és que estem davant d’una bona persona.
En el fons, el que això ens ve a dir és que el projecte del seguiment de Jesús és el projecte de la llibertat al servei de la misericòrdia.
En aquesta fórmula hi radica el centre mateix de l’evangeli i la seva sorprenent actualitat.
Perquè si alguna cosa necessitem avui és la llibertat que sobrepugi totes les nostres pors.
