La parábola del buen samaritano (Lc 10, 25-37)
El evangelio con el que este 15º domingo del Tiempo Ordinario nos invita a rezar, es más que conocido. En él se nos presenta una parábola que Jesús relata en respuesta a cierta pregunta-trampa que le hace un oyente. Como buen acompañante, Jesús responde primero con otra pregunta que va directa a su propia vida. A él, al legista, le pregunta: “¿qué está escrito en la Ley?”. Jesús se dirige al núcleo vital de la persona, a aquello que sostiene su vida, a su raíz. ¿Qué está escrito en tu ley, esa que has aprendido de memoria y defiendes, esa que explicas cada día…? A nosotros, oyentes de la Palabra, se nos invita hoy a identificarnos con el maestro de la ley y escuchar la pregunta de Jesús: “¿qué está escrito en el Evangelio? ¿Qué lees en él?”.
La parábola es clara y directa y el mensaje final no puede ser más contundente: “Vete y haz tú lo mismo”. La intención de Jesús no es la de dividir el mundo en “buenos y malos”, como quizás nosotros tendemos a hacer al leer el texto. Tanto el sacerdote como el levita tendrían mil razones para no acercarse a un moribundo. Seguro. Los temas de pureza, rituales, obligaciones de aquel tiempo… ya los conocemos. No podemos juzgar desde nuestros criterios actuales, aunque sí podemos comprender perfectamente que Jesús pone como ejemplo a una persona rechazada y odiada en su sociedad: a un samaritano. No hay duda de que, para aquellos que escucharan a Jesús, esto sería algo provocativo y, sin duda, trastocaría sus esquemas. Si nosotros cambiamos ese término por algún otro, seguro que también nos remueve por dentro.
Pero, más allá de fijarnos en quiénes eran “los que pasaban” y de darnos cuenta de cómo Jesús va a señalar que el que más se parece a su Abbá es una persona considerada enemiga, podemos percibir en Él el deseo de dejar algo claro: no hay letra pequeña en su único mandamiento. En la única y principal ley: “amarás al Señor tu Dios con todo tu corazón […] y al prójimo como a ti mismo”, no hay límites ni excepciones.
“Al prójimo como a ti mismo”. ¿Qué parte de esta frase no llegamos a entender? Si lo que sucede es que aún hay dudas de cuál es el prójimo, Jesús lo aclara en su parábola. El prójimo son todos los seres humanos, pero especialmente quienes han caído por el camino, quienes están tirados por los suelos, quienes han sido golpeados de un modo u otro por la vida… No hace falta más que salir un poco de nosotros mismos para ver que el prójimo está a nuestro lado. Lo podemos ver cada día en casa, o al salir a la calle, o al pasar las páginas de un periódico…
Justamente por ser una parábola tan conocida, conviene estar atentos para no perderse ningún detalle. Cada uno de los que pasan por el camino, ven al hombre tirado. No hay modo de negar lo evidente. Me viene al corazón lo que me contaba hace años mi amigo Antonio. Antonio fue diagnosticado a los 15 años de esclerosis múltiple. Cuando apenas rondaba los 20 ya necesitaba de muletas para caminar y lo hacía con gran inestabilidad. Un día, yendo hacia su trabajo (trajeado y arreglado), se cayó y su muleta se escurrió lejos de él. No encontraba forma de levantarse por sí mismo y suplicaba ayuda. Antonio me narró que la angustia que experimentó no fue tanto por el hecho de caerse, sino porque a su alrededor pasaba la gente, lo veían, pero seguían camino pensando que estaba borracho o drogado. Debió pasar bastante tiempo hasta que alguien se acercara o, al menos, a él se le hizo eterno.
Efectivamente, en el camino pasamos al lado de muchos prójimos y los vemos. Pero seguimos de largo. La cuestión fundamental, bien lo sabemos ya, está no sólo en ver, sino en dejarse afectar o no por lo que estamos viendo. Esa fue la clave del samaritano. Que también llegó, lo vio… y sintió lástima. Se dejó afectar. Sintió compasión y actuó implicando su tiempo, sus bienes y su dinero. Implicando su vida.
Dice Hebreos que “la palabra de Dios es viva, eficaz y más cortante que una espada de dos filos: penetra hasta la división del alma y del espíritu, hasta las coyunturas y tuétanos, y discierne los pensamientos y las intenciones del corazón” (Heb 4,12). Ciertamente, leyendo la parábola del buen samaritano, podemos sentir que la Palabra de Dios es viva y cortante. No puede ser más actual. No puede ser más inquietante.
Ojalá la dejemos ser eficaz y alumbre así nuestro presente para que, cada uno de nosotros, mujeres y hombres creyentes, posibilitemos un futuro diferente.
Inma Eibe, ccv
COMUNICACIONS:
Diumenge xv del Temps Ordinari
Fes tu el mateix
Per no sortir-ne malparat d’una conversa amb Jesús, un mestre de la llei acaba demanant-li : “I ¿qui és el meu proïsme?”. És la pregunta del qui només pensa en complir la llei. Li importa saber a qui ha d’estimar i a qui pot excloure del seu amor. No pensa en els sofriments de la gent.
Jesús, que viu alleugerint el sofriment dels qui troba pel camí, trencant si cal la llei del dissabte o les normes de puresa, li respon amb un relat que denuncia de manera provocativa tot legalisme religiós que ignori l’amor al necessitat.
En el camí que baixa de Jerusalem a Jericó, un home és assaltat per uns bandolers. Agredit i despullat de tot, cau dins la bardissa mig mort, lliurat a la seva sort. No sabem qui és, sols que és un “home”. Podria ser qualsevol de nosaltres. Qualsevol esser humà abatut per la violència, la malaltia, la desgràcia, la desesperança.
“Per casualitat” passa pel camí un sacerdot. El text indica que és per atzar, com si res tingués a veure allà un home dedicat al culte. El seu no és baixar fins als ferits que estan a les bardisses. El seu lloc és el temple. L’ocupació, les celebracions sagrades. Quan arriba a l’atura del ferit, “el veu, dóna una volta i passa de llarg”.
La manca de compassió no és només una reacció personal, ja que també un “acòlit” del temple que passa ran del ferit “fa el mateix”. És més aviat una actitud i un perill que sotja als qui es dediquen al món del sagrat: viure lluny del món real on la gent lluita, treballa i sofreix.
Quan la religió no està centrada en un Déu, Amic de la vida i Pare dels que sofreixen, el culte sagrat pot convertir-se en una experiència que allunya de la vida profana, guarda del contacte directe amb el sofriment de la gent i ens fa caminar sense reaccionar davant els ferits que veiem dins la bardissa. Segons Jesús, no són els homes del culte els que millor poden mostrar com hem de tractar als que sofreixen, sinó les persones que tenen cor.
Pel camí arriba un samarità. No ve del temple. No pertany tampoc al poble elegit d’Israel. Viu dedicat a una cosa tan poc sagrada com el seu petit negoci de comerciant. Però, quan veu el ferit, no es demana si és proïsme o no. Es commou i fa per a ell tot el que pot. Aquest és qui cal imitar. Així ho diu Jesús al legista: “Ves i fes tu el mateix” ¿ A qui imitarem en el nostre camí quan trobem les víctimes colpejades per la crisi econòmica dels nostres temps ?
José Antonio Pagola
La compassió és l’únic que pot fer a la jerarquia més creïble.
Diumenge XV de durant l’any
La paràbola del Bon Samarità li va sortir a Jesús del cor perquè caminava per Galilea molt atent als pobres i malalts que veia arrecerats en els marges dels camins.
Què volia Jesús?
Volia ensenyar a tots a caminar per la vida amb compassió, però pensava sobretot en els dirigents religiosos.
En el marge d’un camí perillós hi ha un home assaltat i robat que ha estat abandonat mig mort.
Afortunadament, pel mateix camí arriben un sacerdot i després un levita. L’un i l’altre pertanyen al món oficial del Temple. Són persones piadoses. Sens dubte s’apiadaran de l’home robat i malferit.
Però no és així.
En veure el ferit, els dos tanquen els ulls i el cor.
Per ells és com si aquell pobre home no existís: donen una volta i passen de llarg sense ni aturar-se.
Ocupats en la seva pietat i culte a Déu, segueixen el seu camí.
La seva preocupació no són els que pateixen.
A l’horitzó, hi apareix un tercer viatger
–no és sacerdot ni levita
–no ve del temple ni pertany al poble elegit
–és un menyspreable samarità
–d’ell es pot esperar el pitjor.
Però, en veure l’home malferit se li commouen les entranyes.
No passa de llarg.
S’apropa i fa tot el que pot:
–desinfecta les ferides
–les cura
–i les embena
Després amb la seva cavalcadura el porta fins a l’hostal.
Allà el cuida i procura que el siguin atenent.
Difícilment es pot imaginar una crítica i una crida més incisiva de Jesús als seus seguidors i, de manera ben directa, als dirigents religiosos.
No n’hi ha prou que a l’Església hi hagi institucions, organismes i persones que estiguin a prop dels que pateixen.
És tota l’Església la que ha d’aparèixer públicament com la institució més sensible i més compromesa amb els que pateixen física i moralment.
Si a l’Església no se li commouen les entranyes davant els ferits de les cunetes, el que faci i el que digui serà pràcticament irrellevant.
En concret, és la compassió l’únic que pot fer a la jerarquia més humana i més creïble.
I a nosaltres també.
Insistim i resumim: Què és el que la paràbola en sí ens vol ensenyar?
Està més que clar: el sacerdot baixava, o sigui, venia del Temple de Jerusalem.
El que la paràbola ens diu és que tant el capellà com l’aprenent de capellà, els oficiants del culte religiós, no relacionen ni uneixen la “religió” amb la “misericòrdia”.
I, a més, són responsables i culpables d’aquesta gran dissociació.
Per què?
Perquè tant l’un com l’altre van veure l’home malferit i mig mort però van donar l’esquena a la situació per desentendre’s del dolor del pobre ferit i robat.
Ells se sentien tranquils en la seva consciència amb l’observança de l’estrictament sagrat: ells venien del Temple!
En última instància el que la paràbola ens ensenya és que la tranquil·litat de consciència que proporciona el culte sagrat –anar a missa, per exemple– té l’enorme perill de fer-nos insensibles al sofriment humà. Cecs, sords i muts davant les sofrences humanes.
Per desgràcia, això es confirma amb l’experiència molt més del que segurament imaginem.
Com si el fet d’anar a missa ens dispensés de solidaritzar-nos amb els que s’ho passen malament.
És aquest el nostre cas?
És aquesta la nostra conducta?
Desentendre’ns, per sistema, dels que s’ho passen malament?
*******——–******
