TEMPS DURANT L’ANY

marta   maria  foto

COMUNICACIONS:

 

 

"Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària".

MARTA

Aquesta resposta que dóna Jesús a la queixa de Marta, segons com, ens pot desconcertar. Sembla com si digués que és més important escoltar que actuar. D'alguna manera sí que ho diu, però cal matisar-ho bé. L'actitud que defensa Jesús no és la d'escoltar i no fer res, perquè això, evidentment, aniria contra l'esperit de la seva Bona Nova. Fixem-nos que Ell afirma que Maria ha escollit la millor part. Escoltar és solament una part. Però el tot complet és escoltar la Paraula i posar-la en pràctica. Això se'ns inculca a cada pàgina de l'evangeli i ho recordàvem diumenge passat en la paràbola del Bon samarità: no és suficient una estimació teòrica, sinó que cal concretar-la en obres.

 

Això ens ha de quedar ben clar. Jesús, en aquest evangeli, únicament vol remarcar la importància de saber escoltar la seva Paraula, deixant-nos influenciar per ella. Perquè si no som capaços d'escoltar Jesús, per omplir-nos de la seva llum i del seu amor, encara que féssim moltes coses, de poc servirien.

 

Allò que dóna valor a les nostres obres és la rectitud d'intenció, el grau d'estimació amb què les fem. Si sols busquéssim egoistament els nostres propis interessos o per afany de lluïment personal, no servirien de res. Avui dia hi ha encara moltes persones "preocupades i neguitoses per moltes coses", però que obliden allò que és essencial per a un creient: l'obertura interior a Déu.

 

I llavors, gasten la seva vida fent mil coses superficials, que no donen fruit, que no deixen cap rastre positiu darrere seu. Això seria llàstima perquè significaria malversar el do preciós de la vida.

 

Però també necessitem escoltar la seva Paraula per una altra raó. Perquè sempre és una proposta d'estimació que pot donar sentit a tota la nostra vida. La Paraula de Jesús ens omple el cor, cosa molt necessària en una època com la nostra tan buida, tan insolidària, tan mancada d'estimació. La Bona Nova de Jesús no sols va dirigida a la ment, sinó també, i sobretot, al cor que se sent estimat i, per tant, més ple de vida.

 

De vegades, oblidem una cosa molt important: que nosaltres no som solament influenciables per l'ambient exterior que ens envolta, sinó també- i molt!- per la situació afectiva que portem dins.


Quan el nostre esperit està en pau i ens sentim estimats, més fàcilment serem capaços de ser fidels a l'evangeli. Però si tenim el cor buit, si ens hem deixat guanyar per la tristesa, tot se'ns fa més dur, més difícil, encara que nosaltres tinguem la mateixa bona voluntat de sempre.

 

Si nosaltres som capaços d'obrir la ment i el cor a la Paraula del Senyor, ens sentirem estimats i constatarem que el seu "jou és suau" i la seva "càrrega és lleugera". Les realitats externes seran les mateixes, però tot ho veurem amb uns altres ulls, amb una llum nova: amb la de Jesús que sempre és portadora de pau i d'esperança. Per això Jesús va dir a Marta, i també ens ho diu a nosaltres: "la part que Maria ha escollit és la millor". Ens ho creiem això?

 

Acabem amb una darrera reflexió. Què devia explicar Jesús, aquell vespre, a Maria perquè ella l'escoltés amb tanta atenció?


No ho sabem. Però sí sabem que cada diumenge, aquest mateix Jesús ens vol parlar aquí a l'Eucaristia. Em vol dir la paraula que necessito en aquest moment per tal que jo pugui viure amb més esperança, perquè tingui més coratge per lluitar, més força per estimar.


Tant de bo que siguem capaços d'acollir aquesta Paraula protadora de vida. I tant de bo que aquesta actitud es reflecteixi en la nostra relació amb les persones que ens envolten. L'estiu és un bon moment per posar-ho en pràctica. Reflexionem-hi.

 

DIUMENGE   XVI   DEL   TEMPS   ORDINARI….

 

DIUMENGE   XVI

Necessari  i   urgent…

Mentre  el  grup   de   deixebles  segueix   el   seu   camí,  Jesús  tot   sol  entre  a   un   llogaret   i  va   a   una  casa  on   troba  dues   germanes   que   estima molt.    La  presència   de  l’amic  Jesús  provoca   en   les  dues   dones  reaccions   prou   diferents…

Maria,  segurament   la   germana   més   jove,  ho   deixa   tot   i   es   queda  “asseguda als   peus   del   Senyor”.   Només   pensa   en   escoltar-lo.  L’evangelista   la   descriu  amb   els   trets que   caracteritzen el   vertader   deixeble:   als   peus   del  Mestre,  atent   a   la   veu,  acollint  la  Paraula  i    nodrint-se  de  llur   ensenyament.

La  reacció   de  Marta  és   diferent.  D’ençà   que   ha   arribat  Jesús,  no   fa   altra   cosa   sinó  és   desviure’s  per   acollir-lo   i   atendre’l  com   cal…   Lluc   la   descriu   aclaparada   per   moltes  ocupacions.   Desbordada   per   la   situació   i   dolguda  amb   la   seva   germana,  es   queixa   a   Jesús:  “Senyor,  ¿no  et   fa   res  que   la  meva   germana  m’hagi   deixat  tota   sola   amb   el   servei?   Digues-li   que   em   doni   una   mà”.

Jesús  manté   la   calma.  Respon  a   Marta   amb  afecte  i   delicadesa,  repetint  a   poc   a   poc   el   seu   nom;  llavors,  li   fa   veure   que   també  a   ell   l’enutja    el   seu   atabalament,  però  ha   de   saber  que   escoltar-lo  a   ell   és  tan  essencial   i   necessari   que   cap   deixeble  ha   de   quedar   sense  sa   Paraula   “Marta,   Marta,  vas   inquieta  i   nerviosa  amb   tantes   coses;  només   una   és   necessària.  Maria   ha  escollit   bé,   no   li   prendran  el   que   ha   escollit”.

Jesús no critica el servicio de Marta. ¿Cómo lo va a hacer si él mismo está enseñando a todos con su ejemplo a vivir acogiendo, sirviendo y ayudando a los demás? Lo que critica es su modo de trabajar de manera nerviosa, bajo la presión de demasiadas ocupaciones.   Jesús  no   critica   el   servici  de   Marta.   ¿Com  ho   podria   fer   si   ell   mateix  ensenya   a   tots   amb   l’exemple   a   viure   acollint,   servint   i   ajudant   als   altres ?

El  que  critica  és   la   manera  de   treballar   neguitosa,    baix   pressió   de   massa  ocupacions. 

Jesús  no   contraposa  la   vida  activa   i   la   vida   contemplativa,  ni  l’escolta   fidel de   sa   Paraula   i   el  compromís   de   viure  pràcticament  son   estil  de   vida  entregada   als   altres.  Alerta  més   aviat   del   perill   de   viure   absorts   per   un   excés d’activitat,  amb   agitació   interior   constant,  apagant  l’Esperit,  contagiant  nerviosisme   i  angoixa  més   que   pau   i   amor.

Estressats  per  la   disminució   de   forces,  ens   estem  acostumant  a   demanar   als   cristians   més   generosos   tots   classe   de   compromisos  dins   i   fora   de   l’Església.  Si,   al  mateix   temps,  no   els  hi   donem   espais   i   temps  per   a   conèixer  Jesús,   escoltar   sa   Paraula   i   nodrir-se   de  l’Evangeli,  arrisquem de   fer  créixer  en   l’Església   l’agitació  i   el   nerviosisme,   però   no   l’Esperit   i   la   pau.  Ens   podem   trobar   amb   unes   comunitats  animades per   funcionaris  estressats,  però  no  per   testimonis   que  irradiïn   l’alè   i   la   vida   del  seu   Mestre.

José Antonio Pagola

 

 

MARIA

Hi ha persones que s’organitzen la vida només des de fora.

Diumenge XVI de durant l’any

Josep Llunell

Hi ha persones –i no poques– que consideren la vida interior com una realitat perfectament inútil i supèrflua. Innecessària.
De fet, ni tan sols saben de què es tracta.
Són persones que s’organitzen la vida només des de fora, des de l’exterior.
Gairebé tot el que fan té com a objectiu alimentar la seva personalitat més externa i superficial. De manera que mai aprofundeixen en el seu interior.

Si els preguntes: Qui ets tu?, us diran el seu nom i cognoms, a on viuen, en què treballen, quants anys tenen.
Si aneu més enllà i els pregunteu: Quin és el teu caràcter?, bastants ja no sabran respondre amb seguretat, perquè no es coneixen ells mateixos.
Si els pregunteu: Qui ets tu en el més profund? O: Què busques?, la majoria es quedaran callats.

Molts homes i dones d’avui no saben el que és estar en contacte amb el que el gran místic Ruysbroeck anomenava el fons de la persona.
Ignoren del tot com cuidar la seva vida interior.

S’esforcen –això sí!–, per millorar el seu nivell de vida, la seva aparença física, el seu estat anímic.
Cuiden el seu aspecte exterior però no tenen temps de mirar endins de la consciència.
Viuen inquiets i nerviosos per moltes coses, però obliden una realitat absolutament necessària a la persona humana: la seva obertura interior a Déu.
Déu no admet substituts.

Freud i els seus seguidors ens han familiaritzat amb diverses neurosis provocades per la repressió dels instints. Però, no són les úniques.
El suec Stinissen ha parlat d’una neurosi fonamental de l’home d’avui que té el seu origen en la repressió de Déu.
Segons aquest autor es tracta d’una neurosi més profunda, que resulta de la pèrdua de contacte per part de l’home amb el nivell transcendental del seu ésser i que el precipita cap a un abisme d’absurd i de solitud.

Cap teràpia psicològica pot guarir aquesta neurosi fonamental perquè està causada per un descentrament del jo més autèntic.
Podem aconseguir que la nostra vida sigui més agradable i còmode, però el problema més profund no l’haurem resolt.

Sant Agustí ho va expressar fa segles en una frase ben coneguda: “Ens has fet per a tu, i el nostre cor no reposarà fins que no arribi a tu.” Aquest tu, és Déu.

 

 

Esta entrada fue publicada en Comunicacions Generals. Guarda el enlace permanente.