JESÚS MAESTRO DE ORACIÓN
Lc 11, 1-13
Y yo os digo: Pedid y se os dará, buscad y encontraréis,, llamad y os abrirán, pues quien pide recibe, quien busca encuentra, a quien llama se le abre
Jesús, el Maestro –que está siempre ahí: “Yo te instruiré, y te mostraré el camino a seguir y me ocuparé de ti constantemente” (Sal 32, 8)–, enseña a orar a sus discípulos y les exhorta a ser perseverantes en la oración. Lo hace de camino a Jerusalén; quizás queriéndonos indicar que orar es caminar; es realizar un proyecto que empeña toda la vida del cristiano; un compromiso con el prójimo, con quien y por quien nos comprometemos a luchar por la justicia para que todo lo que Dios ha creado, los bienes de la creación, los materiales y los inmateriales, los de la cultura, la ciencia y la tecnología, sean de verdad para todos cada día, como proponen algunos exégetas.
El óleo manierista Oración del Huerto, -Botticelli y Tintoretto también la dibujaron- nos muestra un Jesús un Jesús sumido en profundo éxtasis y arrodillado. Los discípulos, plácidamente dormidos y ajenos a la escena. Una luna compasiva ilumina entre nubes una parte del cuadro. También aquí su luz de plata es ofertada a manos llenas para todos. Y no sólo el arte visual le otorga este significado trascendental. Igualmente el auditivo, como apunta en esta cita de su obra Música y Religión, Hans Küng: “Pues bien, la música puede, en definitiva, ser expresión y referencia de lo trascendente, de lo divino, encauzamiento hacia ello”.
Se ha dicho que orar es conversar con Dios; lo que a mi me parece correcto siempre que no pensemos en un “Padre nuestro que estás en los cielos” como ser personal ajeno a nosotros mismos que atiende las peticiones que la propia oración evangélica de Lucas y de Marcos nos señalan. En la película Hasta donde los pies me lleven, citada el pasado domingo, el mismo protagonista se queja y grita desesperado y hambriento: “¡El pan nuestro de cada día!… ¿Por qué no nos lo das ahora? El pintor danés Carl Heinrich Bloch (1834-1890) recogió la escena en El Sermón del Monte, cuando quiso enseñar a orar a sus seguidores. Éstos sí parecen estar más interesados y despiertos que los discípulos de la de Botticelli. ¿Por qué será que sus representantes jerárquicos son más dormilones?
En Biografía del silencio, Pablo D’Ors viene a identificar en cierto modo oración con meditación, y nos dice que: “La meditación nos concentra, nos devuelve a casa, nos enseña a convivir con nuestro ser. Sin esta convivencia con uno mismo, sin ese estar centrado en lo que realmente somos, veo muy difícil, por no decir imposible, una vida que pueda calificarse de humana y digna”. Una visión que el monje cisterciense Thomas Keating percibe como un espacio interior que nos abre a la sanación, a la terapia divina, por así decirlo. La oración cura y ayuda a mantener buena salud: Médico, Meditación y Medicina, tienen raíz común.
Y no sólo cura en su particular consulta –¿por qué a los clérigos católicos encargados de la “cura de almas” de una parroquia- se les llamará “ cura”?- sino que cuando la oración es comunitaria, el consultorio se torna Hospital General de Sanidad Pública.
“A través de la oración silenciosa y sin palabras, Jesús nos llama a un camino interior que, a la larga, conduce a una profundización esencial de la misión apostólica”(Franz Jalicz en Jesús, Maestro de meditación).
LA TORTUGA CAREY
Soñó en la playa un sueño la carey:
Soñó que no soñaba, que era cierto
que en su caparazón de mar abierto,
brillaba el sol con aires de virrey.
Oraba la tortuga en son de amores
y agradecía a Dios el don del viento,
el vaivén de las olas, y el acento
soñador de la luz y los colores.
Y yo doblé con ella mi rodilla.
Oré también piadosamente y luego,
tornando a retomar timón y remo,
seguí mi viaje a Dios en mi barquilla
Vicente Martínez
COMUNICACIONS:
– Aquest dilluns celebrarem amb tota solemnitat la Festa de Sant Jaume, Patró de Manacor.
– La missa major serà a la Parròquia dels Dolors a les 20h. amb la participació de l’Obreria i els Cavallers de Sant Jaume.
– Estau ben convidats a participar-hi.
*******—–******
L’Església: de la lluita contra el sofriment dels pobres i exclosos, a la potenciació i establiment de la pròpia autoritat…
(José María Castillo)
(traducció lliure….)
Solem dir (i és veritat) que la Religió Cristiana té els seus orígens en Jesús de Natzaret. També solem dir (i també és veritat) que l’Església tingué els seus inicis en la vida i ensenyament de Jesús. Però també és cert que Jesús no fundà (instituí) una “religió” ni fundà (instituí) una Església. ¿Com fundaria una religió un home que provocà un conflicte mortal amb els dirigents de la religió, amb el temple, amb els sacerdots, els rituals i normes que la religió imposava a la gent, de manera que tot allò finí en la condemna de Jesús com a un delinqüent subversiu…? Pel que fa referència a l’Església, ni tan sols el concili Vaticà II gosà dir que Jesús fos llur “fundador”, sinó que tan sols indicà que l’Església tingué son origen en la predicació de Jesús sobre el Regne de Déu (LG 5,1). Per descomptat, san Pau donà el nom de “esglésies” a les “assemblees” que anava organitzant en els seus viatges apostòlics. Però sabem que Pau fou un jueu de cultura grega, en la qual el terme “ekklesia” designava l’assemblea de ciutadans lliures, que es reunien per a votar democràticament les decisions importants.
Llavors, ¿què és el que Jesús ens deixà als qui creiem amb ell i, per lo tant, pensem que el seu legat és important, més encara determinant i fins i tot decisiu ?
Llegint i analitzant a fons els evangelis, el que en ells queda clar és que Jesús fou un profeta, que va transmetre a la posteritat un projecte de vida, una forma d’estar i d’actuar en aquest món. Un projecte de vida que se duu a la pràctica a partir del que foren les tres preocupacions fonamentals que visqué el mateix Jesús: 1) La salut (relats de “curació de malalts”). 2) L’ alimentació (relats de compartir la taula). 3) Les relacions humanes (ensenyances sobre la “felicitat, misericòrdia, justícia, perdó, amor…) Aquest “projecte de vida”, en el llenguatge i en la teologia de l’Evangeli, es resumeix i condensa en el “seguiment” de Jesús. De manera que la cristologia es construeix primer de tot, no des de determinats dogmes i sabers, sinó a partir del seguiment de Jesús.
Doncs bé, si el que acabo d’indicar fos constitutiu i determinant en els orígens del cristianisme, de cop es compren – i es compren sense dificultat – com i perquè l’Església trobà acollida en el “món antic” o, pel contrari, com i perquè l’Església troba indiferència i fins i tot rebuig en la “modernitat”.
Vull dir que, en els primers segles de sa història, quan l’Església s’anà organitzant i es féu present en la societat de manera que el central i determinant de llur vida fou la lluita contra el sofriment i l’acollida de tota mena de gents marginades, excloses i menyspreades, fou llavors quan l’Església s’expandí per tot l’Imperi, fins a ser la institució central i més valorada en aquells temps. Com molt bé ha explicat el professor E.R. Dodds, quan l’Imperi visqué una autèntica “època d’angoixa” (des de mitjans del s. II fins al s. IV), “l’Església oferia tot el necessari per a constituir una espècia de seguretat social: tenia cura dels orfes i viudes, atenia als vells, als discapacitats i als que no tenien com sobreviure…” I afegeix el mateix Dodds: “Eren molts els que es sentien desemparats: bàrbars urbanitzats, camperols arribats a les ciutats buscant feina, militars llicenciats, rendistes arruïnats per la inflació i esclaus malnodrits. Per a totes aquestes gents, entrar a formar part de la comunitat cristiana era l’únic medi de conservar sa dignitat i donar a la pròpia vida un sentit. Dins la comunitat s’experimentava el calor humà i es tenia la prova que algú s’interessa per nosaltres, en aquest món i en l’altre”.
Amb el pas dels temps, el centre de les preocupacions de l’Església es desplaçà: de la lluita contra el sofriment dels pobres i exclosos, a l’establiment i potenciació de la pròpia autoritat. La qual cosa abocà al desplaçament de l’Evangeli de Jesús a la religió dels sacerdots. El “centre” de l’Església deixà de ser el “seguiment” evangèlic. I fou, des d’aleshores, el “poder” esglesiàstic, que avantposa – en la pràctica – la submissió dels fidels a la solidaritat amb els pobres, marginats i exclosos.
Estant les coses així, mentre la religió fou un component central de la cultura i la societat, l’ Església es veu a si mateixa com a fidel a la missió que ha ce complir en aquest món. Fins que, en el s. XVIII, la Il·lustració posà en evidència les contradiccions que la Modernitat troba en el fet religiós. Contradiccions que, en els segles XIX i XX, han pres força i presència en la mentalitat dels ciutadans de la moderna “cultura secular”. Tot això ens ha portat a la desconcertant situació que vivim. Si volem seguir harmonitzant – i fins identificar – “religió” i “Evangeli”, ni la majoria dels ciutadans practica la religió, ni la gent religiosa entén l’Evangeli vivint el seguiment de Jesús . Com és lògic i inevitable, en aquestes condicions, els present i futur de l’Església es fa, se’ns fa cada dia més problemàtic. ¿Seguirem aficats en la nostra religiositat tradicional o ens decidirem per la fidelitat definitiva al seguiment de Jesús ?
DIUMENGE XVII del Temps Ordinari
Reprendre la confiança
Lluc i Mateu han recollit dins els seus respectius evangelis unes paraules de Jesús que, sense cap dubte, quedaren gravades i molt en els seguidors més propers. Segurament les va pronunciar quan es movia amb els seus deixebles pels poblets de Galilea, demanant per menjar, cercant acollida o tocant a la porta dels veïns.
Probablement, no sempre reben la resposta desitjada, però Jesús no perd els ànims. Llur confiança en el Pare és total. Els seus seguidors han d’aprendre a confiar com ell: “Us ho dic a vosaltres: demaneu i us donaran, cerqueu i trobareu, toqueu i us obriran la porta”. Jesús sap el que diu ja que la seva experiència és aquesta: “qui demana rep, qui cerca troba, i qui toca li obrin”.
Si qualque cosa hem de aprendre de Jesús en aquests temps de crisi i desconcert en l’ Església és la confiança. No com a una actitud ingènua dels qui es tranquil·litzen esperant temps millors. Molt manco com a una actitud passiva i irresponsable, sinó com el comportament més evangèlic i profètic de seguir avui a Jesús, el Crist. De fet, si bé les tres invitacions apunten cap a una mateixa actitud bàsica de confiança en Déu, el seu llenguatge suggereix uns matisos diversos.
“Demanar” és l’actitud pròpia del pobre que necessita rebre de l’altre el que no pot assolir amb el propi esforç. Així imaginava Jesús els seus seguidors: com a homes i dones pobres, conscients de llur fragilitat i indigència, sense rastre d’orgull o autosuficiència. No és una desgràcia viure en una Església pobre, dèbil i mancada de poder. Deplorable és pretendre seguir avui a Jesús demanant al món una protecció que només pot venir del Pare.
“Cercar” no és només demanar. És, endemés, moure’s, donar passes per a assolir quelcom que se’ns amaga perquè està cobert o ocult. Així veu Jesús als seus seguidors: com a “cercadors del regne de Déu i sa justícia”. És normal viure avui en una Església desconcertada davant un futur incert. L’estrany és no mobilitzar-nos per a cercar junts camins nous per a sembrar l’Evangeli en la cultura moderna.
“Tocar” és cridar a algú que sentim a prop, i creiem que ens pot escoltar i atendre. Així cridava Jesús al Pare en la soledat de la creu. És explicable que avui s’enfosqui la fe de molts cristians que aprengueren a dir-la, celebrar-la i viure-la en una cultura pre -moderna. És de lamentar que no ens esforcem més per aprendre a seguir avui a Jesús cridant a Déu des de les contradiccions, conflictes i interrogants del món actual.
José Antonio Pagola
Un creient que mai no prega no és creient.
Diumenge XVII de durant l’any
La pregària és un dels temes més desenvolupats de l’evangeli de S. Lluc.
I això tant pel que fa a l’oració que practica Jesús com per les recomanacions en les que el mateix Jesús insistia i remarcava.
Per què?
Perquè la pregària és essencial en l’experiència religiosa.
De manera que, amb tota raó, podem assegurar que la pregària és la pràctica més específicament característica de qualsevol forma de veritable religiositat.
Això explica que Jesús, tot i les seves crítiques a la religió oficial, fos un exemple constant en la pràctica de l’oració.
Jesús es va enfrontar
al Temple
als capellans
al culte oficial
a la Llei jueva
als rituals
Per això, els dirigents religiosos l’atacaren i van voler eliminar-lo.
Però ningú no li va poder recriminar que no pregués.
L’originalitat de Jesús és que per pregar no anava ni al Temple ni a la Sinagoga. Jesús pregava en la solitud, a la muntanya, al camp.
Per què és important la pregària?
És important perquè l’específic de l’experiència religiosa no està en les idees i veritats que ensenya sinó en les experiències que desvetlla.
Tot el que diuen les religions es refereix a aquest món. Encara que parlin de Déu, del cel, de l’altra vida.
Tot això són paraules amb les que les persones religioses expressem la nostra limitació i l’anhel per a sobrepujar-la.
Doncs bé: la pregària és l’expressió més típica de manifestar la nostra experiència religiosa.
Per tant, és el reconeixement humil de les nostres limitacions. I és, a la vegada, l’anhel de superar-les.
Per això podem dir que un creient que mai no prega.—no és creient.
Doncs, què és?
És una persona amb una forta càrrega ideològica, orientada cap a un Déu imaginari.
La veritable relació amb el Transcendent només es pot viure mitjançant
el desig
l’experiència
l’anhel
la recerca.
Això és el que Jesús ens ensenya sobre la pregària.
Quan i com preguem nosaltres?
Quantes estones hi dediquem cada dia en concret?
No es tracta de buscar fàcils excuses. Segur que les trobarem.
Es tracta de comprometre’s
davant de la pròpia consciència
-davant de Déu.
