COMUNICACIONS:
Dijous, 4 agost 2016
– PREGÀRIA EUCARÍSTICA….
– Església de Fartàritx, (20'30 – 21'30 hores)
* * * * * *
1. De la lectura de l'evangeli d'avui, no n'hem de treure pas la conclusió que hem de menysprear els béns materials, sinó únicament que hem de saber situar-los al seu lloc. És a dir, que no ens hem de deixar esclavitzar per ells. No se'ns convida, evidentment, a negligir el treball per a millorar el benestar de les nostres famílies. Però sí se'ns demana que no donem valor prioritari a les coses materials, perquè n'hi ha d'altres de més importants.
Quin és el meu ideal en la vida? Guanyar diners per damunt de tot?
Cal reconèixer que seria un ideal ben curt. No hi ha persona més pobra, fins i tot a nivell purament humà, que aquella que només té diners, riqueses materials. Encara que siguin moltes.
2. Jesús vol que entenguem que la recerca dels béns materials no pot constituir la nostra principal preocupació, ni el motiu prioritari dels nostres esforços. Per unes raons molt clares. Unes raons que també corrobora l'experiència perquè aquesta orientació de la vida, porta a la més gran decepció i perquè no porta la felicitat.
Tots busquem ser feliços: és una tendència que Déu ha posat en nosaltres. Per això, el motiu conscient o inconscient de les les nostres actuacions és sempre la felicitat: mediata o immediata; a curt termini o a llarg termini. Però, en el fons, sempre la busquem.
Però no tothom encerta el camí que hi porta. Hi ha persones que creuen que si aconseguissin determinat càrrec, o si traguessin uns "millonets" a la loteria, o si els somrigués l'èxit somiat, llavors sí que serien feliços.
Però, si ara que no tenen això, no ho són, ben segur que tampoc no ho serien si ho obtinguessin. Cal tenir les idees clares si no volem ser víctimes d'enganys i desercions.
La felicitat no es troba fora de nosaltres. La felicitat brolla de dins del cor. És conseqüència de saber descobrir que estem plens per dins, perquè hi portem l'Esperit de Déu, la nostra major riquesa.
És prendre consciència que allò que omple i fa feliç és deixar-se guiar per aquest Esperit que ens impulsa a estimar i respectar els altres.
Qui viu amb aquesta convicció troba sentit a qualsevol situació que li toqui de viure. No perd mai la pau interior i té coratge per tirar endavant.
3. No sempre ens resulta fàcil entendre-ho així. Potser per això, perquè en prenguem consciència clara, Jesús a l'evangeli d'avui fa una afirmació molt forta. Ens diu que aquell que va darrere dels diners s'equivoca. No en un aspecte més o menys important de la vida, sinó que s'equivoca del tot: que no sap què vol dir viure. És molt fort això! Ens hauria de fer reflexionar.
És signe de saviesa saber distingir els valors importants dels que no ho són. El diner té la seva funció. Però en la vida hi ha valros millors: l'amistat, la vida de família, la cultura, la salut, l'art, la pau, la solidaritat, la fe …
Hi ha persones que, potser sí que guanyen molts diners, però que mai no troben temps per somriure, per dialogar amb la parella, per jugar amb els fills, per xerrar amb els amics, per fruir de la natura, per interessar-se pels altres, per contribuir a millorar el seu entorn…
D'això se'n pot dir viure? D'això se'n pot dir sana fuïció de la vida? Aquesta mena de persones només passen pel costat de la vida, però no hi entren a fons: no la viuen. Quan se n'adonen, ja se'ls ha escapat.
4. I, sobretot hi ha els valors espirituals. Val la pena que fem cas d'allò que ens ha dit Sant Pau a la segona lectura "cerqueu allò que és de dalt", "estimeu allò que és de dalt". Hem de saber valorar la Paraula de Déu i la pregària, que porten pau i serenor als nostres cors. Hem de valorar l'eucaristia que ens dóna força i ens agermana fent-nos més solidaris.
Hem de cercar i estimar allò que Jesús ens ha ensenyat: saber compartir, saber donar la mà, esforçar-se per fer la vida amable a les persones que ens envolten, saber perdonar, posar la nostra confiança en el Senyor… Aquesta és l'única riquesa valuosa, l'única que val la pena acumular, l'única que ens emportarem a l'altra vida.
I també l'única que, ja ara, porta pau i esperança als nostres cors.
Reflexionem-hi.
DIUMENGE XVIIIº del Temps Ordinari;
Desemmascarar la insensatesa
El protagonista de la petita “paràbola del ric insensat” és un terratinent com aquells que Jesús va conèixer a Galilea. Homes poderosos que explotaven sense pietat els pagesos, pensant només en augmentar el seu benestar. La gent els tenia por i envejava: sens dubte eren els més afortunats. Per a Jesús, els més insensats.
Sorprès per una collita que el desborda… fins a les millors expectatives, el ric propietari es veu obligat a reflexionar: “¿Què faré?”. Xera tot sol. Dins son horitzó no veu res més. No sembla tenir esposa, fills, amics ni veïnats. No pensa amb els camperols que treballen les seves terres. Només li preocupa son benestar i llur riquesa: la meva collita, els meus graners, els meus bens, la meva vida…
El ric no se n’adona de que viu tancat en ell mateix, presoner d’una lògica que el deshumanitza buidant tota dignitat. Només viu per a acumular, emmagatzemar i augmentar el seu benestar material: “Construiré graners més grossos, i emmagatzemaré tot el gra i la collita. I llavors me diré a i mateix: Home, tens bens acumulats per a molts d’anys, jeu, menja i dóna’t bona vida”.
De cop, d’un mode inesperat, Jesús fa intervenir el mateix Déu. El seu crit romp els somnis i il·lusions del ric: “Neci, avui vespre t’exigiran la vida. Tot el que has acumulat, ¿de qui serà?” Aquesta és la sentència de Déu: la vida d’aquest ric és un fracàs i una insensatesa .
Fa més grossos els graners, però no sap allargar l’horitzó de la seva vida. Fa créixer sa riquesa, però fa més petita i pobre sa vida. Acumula bens, però no coneix la amistat, l’amor generós, la alegria ni la solidaritat. No sap donar ni compartir, només acaparar. ¿Què hi ha d’humà dins aquesta vida?
La crisi econòmica que vivim és una “crisi d’ambició”: els països rics, els grans bancs, els poderosos de la terra… hem volgut viure part damunt les nostres possibilitats, somniant acumular benestar sense límit i oblidant cada cop més els que s’enfonsen en la pobresa i la fam. De cop, la nostra seguretat ha caigut per avall.
Aquesta crisi no és una més. És un “signe dels temps” que hem de llegir a la llum de l’evangeli. No és difícil escoltar la veu de Déu en el fons de les nostres consciències: “Ja n’hi ha prou de tantes beneitures i tanta insolidaritat cruel”. Mai superarem les nostres crisis econòmiques sense lluitar per un canvi profund del nostre estil de vida: hem de viure de manera més austera; hem de compartir més el nostre benestar.
José Antonio Pagola
Els poderosos només pensen en el seu propi i exclusiu benestar.
Diumenge XVIII de durant l’any
Jesús va conèixer a Galilea una gran crisi socioeconòmica. Mentre a Sèforis i a Tiberíades creixia la riquesa, en els poblets de mala mort augmentava la fam i la misèria.
Els pagesos es quedaven sense terres i els terratinents construïen graners cada cop més grans.
Què pensava Jesús sobre la situació?
Com sempre, va parlar amb tota claredat servint-se d’una petita paràbola.
Vet aquí que un ric terratinent es va veure sorprès per una collita que superava totes les seves expectatives.
Davant del problema només es pregunta una cosa: Què faré?
El mateix es pregunten els pagesos pobres que escolten Jesús.
-Què farà el ric terratinent?
-Se’n recordarà dels pobres afamats?
Aviat pren una decisió d’home poderós: destruirà els graners que té i en farà de nous i molt més grans.
Només ell gaudirà d’aquella inesperada i abundosa collita: “ajeu-te, menja, beu i dóna’t a la bona vida.” És per a ell la sortida més intel·ligent.
Què pensen els pobres?
Aquest home és cruel, és inhumà perquè ¿no s’adona que acaparant per a ell sol tota la gran collita està privant molts altres del que necessiten per viure?
De forma inesperada intervé Déu:
Aquell ric morirà aquesta mateixa nit sense gaudir ni un sol dia dels seus bens.
Déu l’anomena “neci” i fa una pregunta: el que ha acumulat aquest neci, de qui serà?
Els pobres no tenen cap dubte: aquestes collites abundoses ¿no han de ser per als més pobres?
La paràbola desemmascara la realitat de Galilea. El ric no és un monstre: fa el que és habitual. Els poderosos només pensen en el seu propi i exclusiu benestar.
Sempre és així.
Sempre ha estat així.
I sempre serà així.
Els rics van acaparant cada cop més béns i els pobres es van enfonsant en llur misèria.
Què són els rics?
Els rics són veritablement imbècils perquè destrueixen la vida dels pobres i perquè no poden assegurar la seva.
Aquesta és la veritat que el Primer Món ja no pot amagar ni dissimular.
Ens creiem societats intel·ligents, democràtiques i progressistes, quan de fet i en la pràctica som uns insensats
-cruels
-inhumans que viuen de la misèria de milions de persones de la que, en bona part, en som responsables
-per la nostra injustícia
-per la nostra indiferència
-per la nostra egoista prepotència
