DIUMENGE XXIIº del Temps Ordinari
COMUNICACIONS:
– Dijous dia 1 de setembre tornarem reiniciar la celebració de la missa vespertina a la Parròquia de sant Pau.
Com de costum serà a les 19’30 h.
– PREGÀRIA EUCARÍSTICA.- Dijous, 1 setembre, 20'30-21'30 hores…
LLOC = ESGLÉSIA DE FARTÀRITX…
DIUMENGE XXII
-Segurament que, per a molts de nosaltres, l'estiu ha suposat algunes estones de contacte més íntim amb la natura.
I la natura ens dóna ensenyances. Perquè la natura ha sortit de les mans de Déu i està en sintonia amb allò que ens ha dit Jesús a l'evangeli: que siguem humils. La natura és senzilla: l'aigua del rierol, el cant dels ocells, el raig de sol que entra silenciós per portar llum i fer créixer la vida… En la natura tot és senzill i, en la seva senzillesa, tot és meravellós.
Per això, contemplar la natura en silenci i amb esperit de pau, ens ajuda a trobar Déu.
– Però també, quan les persones es presenten amb senzillesa, resulten agradables, meravelloses, perquè transparenten el reflex de Déu que són.
Només quan algú es deixa corrompre per l'egoisme, pel desig d'estar per damunt dels altres, és quan es perd la senzillesa, i comencen les enveges, el malestar i les baralles.
Jesús, conscient de la importància de la senzillesa, ens ha adverit: "Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit". Això mateix ja ho havia dit a les benaurances: "Feliços els humils: són ells qui posseiran el país". (Mt 5,5) Val a dir que, fins i tot, en un món tan sofisticat i materialista com el nostre, continuem admirant les persones senzilles: fàcilment ens guanyen el cor.
Els autosuficients i orgullosos, en canvi, ens resulten repel·lents.
-Però no confonguem la humilitat, amb la timidesa o l'encongiment. No és això. La humilitat, tal com diu santa Teresa, és la veritat. Ser humil, suposa reconèixer tot allò de bo que hi ha en nosaltres. No faltaria més. No fer-ho, significaria ser desagraït, perquè tot és un do de Déu.
Però suposa, igualment, reconèixer els nostres defectes i limitacions. I és en això on més fàcilment fallem: ens costa, de vegades, de reconèixer-ho. I llavors, fàcilment podem caure en la temptació de creure'ns millors que els altres. I això no és bo.
– La persona orgullosa és exigent, intolerant. Té por de ser igualada o superada pels altres. I si pot, ho impedeix. Per això, difícilment té amics vertaders. Pot tenir alguns admiradors, potser sí. Però mai amics. La persona orgullosa viu en una gran soledat interior.
I, sovint viu també amb tensió, sense pau al cor. Perquè constantment s'ha d'esforçar per dissimular els seus defectes, que també té com tota persona humana, però que no vol que els altres descobreixin.
La persona humil, en canvi, no s'enorgulleix de les seves qualitats, perquè sap que no són mérit seu, sinó do gratuït de Déu. I té comprensió perquè sap que tots fallem, que tots tenim defectes. Fàcilment estima, perquè s'alegra del bé dels altres: no li sap greu que vagin endavant.
Al contrari: desitja que tothom creixi i es perfeccioni, perquè sap que tot és obra de Déu i, per tant, tot serveix, tant per al propi bé particular, com per al comunitari.
És plenament conscient que, si algú creix, hi guanyem tots. Tothom en surt beneficiat: tota la humanitat s'enriqueix. Per això, al costat d'una persona humil, t'hi trobes bé: s'hi conviu en pau, perquè no té exigències desproporcionades.
En una paraula, és una persona que estima i es fa estimar, que fa créixer el regne de Déu al seu entorn.
Aquestes són les raons per les quals vol Jesús que siguem humils: perquè vol que convisquem en pau, perquè vol que siguem feliços.
Sóc humil? Sóc feliç? Per què?
– I diguem, per acabar, que la persona humil és l'única capaç de complir allò que també ens demana Jesús a l'evangeli: saber donar gratuïtament. Perquè la persona humil és conscient que tot el que som i posseïm, és do gratuït de Déu. Per això sap donar i donar-se a canvi de res.
I així, fa present enmig del món, la bondat de Déu.
Demanem al Senyor un cor senzill i humil com el seu.
Reflexionem-hi.
Lluís Armengol sj
Ser humil
La traducció grega dels Setanta ens ha llegat un conjunt de llibres que no formen part dels 39 llibres canònics de l’Escriptura hebrea. Se’ls dóna el qualificatiu de “deuterocanònics”. Entre ells hi ha el Siràcida o Eclesiàstic. Un fragment d’aquest llibre el llegim a la primera lectura d’aquest diumenge: Sir 3,17-18.20.28-29. El Siràcida és un ventall de proverbis, sentències, i reflexions morals. És difícil delimitar estructures organitzatives en aquesta síntesi sapiencial.
Cap a l’any 190 aC., probablement a Jerusalem, Jesús ben Sira redacta en hebreu una gran recopilació del pensament dels savis d’Israel que ens informa sobre la vida quotidiana, religiosa i espiritual del judaisme de l’època selèucida ( és a dir, els anys en que manen aquest governants: 200-142 aC.). Aquest primer text va ser molt apreciat en els ambient jueus de l’època. Tal com el tenim a les nostres bíblies, el llibre ha esta objecte de múltiples modificacions i ampliacions.
En els versets escollits per a la lectura litúrgica hi trobem dos temes: la humilitat i la meditació acompanyada del saber escoltar. "Com més important siguis, més humil t'has de fer" (v.18). El terme humil tradueix una paraula hebrea que la seva arrel és hn´ (ani). Aquesta arrel ens posa en connexió amb un tema estrella de l'Antic Testament el de la pobres i el seu paral·lel, la humilitat. En un primer nivell el terme es refereix a una situació social de pobresa i opressió. El pobre és el que està sota els efectes, momentània temporalment o permanentment, duna misèria provocada per la pobresa econòmica, la malaltia, la presó, l'opressió. Pobres són aquells que no gaudeixen de drets a Israel: l'orfe, la vídua, el famolenc, l'oprimit, el desemparat. Viuen sota el comú denominador de ser víctimes de l'opressió social que els trepitja. (Is 3,14-15; Am 2,7; 8,4).Pobre és el que ha estat socialment humiliat, d'aquí la sintonia entre pobresa i humilitat.
"El Senyor escolta els pobres" diu el salm 69,34 i "s'aixeca a salvar tots els humils de la terra" (Sl 76,10). Els pobres de l'Antic Testament no són simplement pobres, sinó que han esdevingut els pobres del Senyor. "Tu ets el Déu dels humils, l'auxili dels febles, el defensor dels dèbils, el protector dels rebutjats, el salvador dels qui han perdut tota esperança" dirà el llibre de Judit (9,11). El fet que Déu estigui de part del miserables i dels petits porta a pensar que la humilitat és desitjable i porta a la vida veritable (Pr 22,4) i això fa que, amb el temps, la humilitat descrigui una actitud humana positiva. Serà en l'època de després de l'exili que la humilitat sigui considerada una actitud bàsica de la pietat de la religió jueva que afecta al comportament vers Déu i vers els éssers humans.
El profeta Sofonies és el qui expressa amb més convenciment aquest gir. Ell s'adreça a la gent sense importància, ignorada i marginada. Aquesta gent és la que està en condicions de percebre la crida profètica: "Cerqueu el Senyor, vosaltres, tots els humils del país, que compliu els seus preceptes. Cerqueu la bondat, cerqueu la humilitat. Potser així quedareu protegits el dia de l'enuig del Senyor" (Sof 2,3).
Preocupat per saber quina és l'autèntica saviesa (Sir 1,1) l'autor del Siràcida dóna a entendre que l'humil és un autèntic savi perquè una manera de manifestar la grandesa humana està en la humilitat.
Diumenge 22 durant l'any 28 d'Agost de 2016
Els pobres no tenen mitjans per a correspondre’t.
Diumenge XXII de durant l’any
En els anys posteriors al Concili es parlava molt de “l’opció preferencial pels pobres”.
La teologia de l’alliberament estava aleshores viva. Semblava que els cristians volíem escoltar de debò la crida de l’Evangeli a viure al servei dels més desgraciats del món.
Lamentablement les coses han canviat. Alguns pensen que l’opció preferencial pels pobres és un llenguatge perillós inventat per alguns teòlegs i trufat de marxisme. No és això ni és així.
L’opció preferencial pels pobres és una consigna que va sortir del més íntim de Jesús.
Segons Sant Lluc aquestes foren les seves paraules: “Quan facis un dinar o un sopar no hi convidis els teus amics ni els teus germans, ni els veïns rics. Perquè et correspondran convidant-te i ja et quedaràs pagat.
Quan facis un banquet, convida-hi els pobres, els esguerrats, coixos i cecs. Feliç tu perquè ells no t’ho podran pagar. Ja t’ho pagarà Déu quan ressuscitin els justos.”
S’han de prendre seriosament aquestes provocatives paraules de Jesús?
Ho diu de veritat o bé és una manera d’impactar els oients?
Jesús parla de convidar els exclosos, els marginats i desemparats. A ells hi dedica la vida i els esforços. Jesús sap prou bé que això no és gens habitual.
Els pobres no tenen mitjans per a correspondre’t amb una certa dignitat.
Els esguerrats, coixos i cecs senzillament no poden.
Jesús parla seriosament.
El prioritari per a qui vulgui seguir-lo no és privilegiar la relació amb els rics oblidant els pobres.
Qui escolta el cor de Déu comença atenent els més necessitats.
Aquesta és la nostra responsabilitat de persones i de creients.
L’assumim?
o bé,
no l’assumim?
Mireu: som més propensos a les fàcils excuses que no pas al veritable compromís.
Quin va ser el projecte de Jesús?
Acabar amb la societat desigual, és a dir: injusta als ulls de Déu.
Jesús va veure clarament que el més eficaç era tallar d’una vegada amb l’estratificació dels selectes i dels vulgars que sempre s’ha fet i que encara es fa.
D’aquí l’intent de Jesús de posar els últims en el lloc dels primers. I al revés.
El que Jesús vol és que la nostra tendència sigui a posar en el lloc principal els últims i els pobres. Els veritablement més necessitats.
Si fem això, si actuem així estem donant el pas decisiu per aconseguir una societat igualitària en la que tots siguem
–veritables germans
–persones humanes
–bona gent de debò.
Tot el que no sigui això, són enganys i excuses de mal pagador.
