Vint-i-tresè diumenge – Temps Ordinari
Sav 9, 13-18
Fil 9b-10. 12-17
Lc 14, 25-33
- L'evangeli d'avui és d'aquells que fa pensar. Jesús ens exposa les condicions per ser deixebles seus. I això ens planteja un interrogant seriós. Com és que després de tants anys de ser practicants, de celebrar el Nadal, de viure la Quaresma i la Pasqua, de participar a les eucaristies, de fer les nostres pregàries, i altres coses, ¿com és que ens sentim encara tan lluny de l'ideal que ens proposa Jesús? Per què?
2. Penso que la resposta ens la dóna l'últim verset de l'evangeli d'avui. Diu Jesús: "Així també ningú de vosatres no pot ser deixeble meu, si no renuncia a tot el que té". "A tot"- diu Jesús.
Sí, nosaltres volem ser cristians, i no es pot negar que fem moltes de les coses que ens diu Jesús. No tot ho fem malament, és clar. Però, si som sincers, hem de reconèixer que tots tenim un "raconet", un petit "tresor", al qual nosaltres no acabem de renunciar mai.
Per a uns serà, per exemple, la seva comoditat. Faran certes coses, però mentre no els portin problemes o maldecaps. Això no va per a ells.
Per a altres, serà el seu nivell de vida. Ja ho saben que hi ha persones que s'ho passen malament i que caldria ajudar-les: hi ha misèria i fam en el Tercer Món. I també a prop nostre. Ja ho saben. Però si prestar aquest ajut, suposa renúncies per a ells, que no hi comptin. Ells volen viure bé.
Per a altres seran, potser, raons de prestigi, de poder figurar, d'amor propi. Seran capaços de fer moltes coses, algunes potser difícils, però amb una condició: que puguin tenir "protagonisme": que els doni prestigi. Ara, si es tracta de fer coses necessàries, però que no donen lluïment o que obliguen a restar en segon terme, no s'hi avindran: no ho faran.
I en fi, altres coses que podríem dir i que cadascú se sap.
El cert és que, sense negar que som capaços de fer moltes coses de les que ens demana Jesús, cal reconèixer amb humilitat, que tots ens guardem un "raconet" que és innegociable: no hi volem renunciar.
Tots tenim un "tresor" que, més o menys conscientment, valorem més que Jesús. I això és el que ens destorba de ser cristians de veritat. Perquè ser cristià suposa que l'amor i la fidelitat a Jesús és el valor més important de la meva vida. Si no és així, pròpiament no sóc cristià.
Quin és el valor més important de la meva vida, aquell que preval per damunt de tot? Realment és la fidelitat a l'evangeli?
3. És possible que, en algun moment de la nostra vida, hàgim de definir-nos davant de qüestions difícils: un negoci brut, un amor egoista, una causa injusta, una petició d'ajut…
L'evangeli d'avui deixa ben clar que a l'hora de prendre la decisió, allò que ha de passar per damunt de tot, ha de ser Jesús. No hi ha d'haver res que estigui per damunt d'aquesta fidelitat. Res.
Amb tot, no confonguem les coses. És evident que ser cristià suposa renúncies. Evident.
Però això no significa quedar-nos buits. Al contrari: és renunciar a certes coses, però per quedar-nos més plens: més plens de l'amor del Senyor que és l'única font de la joia, de la pau, de l'esperança autèntiques.
No tinguem por de renunciar per Jesús: no hi sortirem pendent. Ell mai no es deixa vèncer en generositat. Renunciar per Jesús, no és empobrir-se, sinó enriquir-se: és una bona inversió.
Això ens fa comprendre també l'afirmació de Jesús, que diu que l'hem d'estimar més a Ell que els pares, esposa, fills o germans.
No tinguem por: aquesta preferència per Jesús no suposa deixar oblidats o abandonats aquells que més estimem.
Perquè l'amor de Déu no exclou, sinó que integra. L'amor sincer a Déu, dóna més tendresa i més profunditat a l'amor humà. Com més estimem el Senyor, més augmentarem i perfeccionarem el nostre amor als pares, espòs o esposa, fills o germans.
Perquè l'acostament al Senyor va destruït el nostre egoisme que és l'obstacle que ens impedeix d'estimar de veritat.
Posem l'amor de Jesús en el centre del nostre cor i deixem-nos guiar per ell. Mai no ens n'haurem de penedir.
Reflexionem-hi.
COMUNICACIONS:
Pregària 1 Setembre 2016.
Monició d’entrada: Joan Perelló.
Explicació de la celebració: Mª. Magdalena.
Inici: pag. 10
Entrada “bandera”.
Exposició Santíssim.
Cant d’entrada: Cant nº 20 “Juntam les mans germans.”
Reso de Vespres: (a dos cors).
Antífones:
Lectura i responsori: (Amàlia).
Magnificat: (cantat i drets).
Pregàries + Oració: pag. 20 i 21
Pare nostre + Oració president.
Oració personal: 15 minuts.
Cant: “Jo crec en vos Bon Déu,”
Pregàries comunitàries.
La FELICIDAD (Papa Francesc JMJ 2016)
Cant: Pange Lingua
Benedicció.
Cant final: “Salve Regina”
DIUMENGE XXIIIº del Temps Ordinari.
Realisme…responsabilitat…
Els exemples que Jesús fa servir són diferents, però la seva ensenyança és la mateixa: qui comença un projecte important de manera arriscada, sense examinar si té mitjans i forces per assolir el que pretén, s’exposa a fracassar.
Cap pagès construeix una torre per a protegir les seves vinyes, sense calcular abans si la podrà acabar amb èxit, no fos cosa que quedés a mig fer, i els veïnats se’n riurien. Cap rei vol entrar en guerra amb l’enemic poderós si abans no analitza si podrà assolir la victòria,… Seria un suïcidi.
De primer cop, sembla que Jesús està convidant a un comportament prudent i previsor, lluny de l’audàcia amb que sol parlar als seus. Res més enfora de la realitat. La missió que vol comanar als seus és tan important que ningú ha de comprometre’s de manera inconscient, temerària o presumptuosa.
La seva advertència té força actualitat en aquests moments crítics i decisius pel futur de la nostra fe. Jesús crida, més que res, a la reflexió madura: els dos protagonistes de les paràboles “es seuen” per reflexionar. Seria greu irresponsabilitat viure com a deixebles de Jesús, sense saber que es vol, sense saber on es vol arribar, sense tenir en compte els mitjans de feina.
¿ Quan ens seurem i pensarem … com unir forces, pensar junts i cercar entre tots el camí a seguir ? ¿ Més temps, més escoltar l’evangeli, més meditació i descobrir crides, desvetllar carismes, cultivar estils renovats de seguir Jesús… Ho necessitem ?
Jesús crida també al realisme. Vivim un canvi soci-cultural que no té precedents. ¿ És possible contagiar la fe a aquest món nou que neix, un món que no coneixem bé i manco comprenem per dedins ? ¿ És possible facilitar l’accés a l’Evangeli passant per alt els pensaments, sentiments i llenguatge dels homes i dones del nostre temps ? ¿ No és un error respondre als desafiaments d’avui amb “estratègies” d’ahir ?
Seria temerari en aquests temps actuar de manera inconscient i cega. Ens exposaríem al fracàs, a la frustració i fins i tot al ridícul. Segons la paràbola, la “torre sense acabar” provoca les burles de la gent cap al constructor. No podem oblidar el llenguatge realista i humil de Jesús que convida als deixebles a ser “ferment” en mig del poble o sal que dóna nou sabor a la vida de les persones.
José Antonio Pagola
23 Temps ordinari – C
(Lucas 14,25-33)
04 de setembre 2016
Cadascú sap el nom del seu “déu” privat.
Diumenge XXIII de durant l’any
Hi ha quelcom que resulta escandalós i fins i tot insuportable a qui s’apropa a Jesús des del clima
–d’autosuficiència
–i d’afirmació personal de l’home del segle XXI.
Jesús és radical a l’hora de demanar una adhesió a la seva persona.
Què vol dir això?
Que l’home ha de subordinar-ho tot al seguiment incondicional de Jesús.
Les paraules de Jesús són clares i rotundes: “El que no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu.”
L’home experimenta des de la fondària del seu cor l’anhel de llibertat.
Però, tot i així, hi ha una experiència que segueix imposant-se de generació en generació: l’home sembla condemnat a ser esclau d’ídols.
Què vol dir això?
Cadascú busquem un “déu” que ens sembla essencial per viure.
Quelcom que ens domina i s’apodera de nosaltres profundament.
Per un cantó, busquem
–ser lliures
–independents
–autònoms
però, a la vegada, sembla que no podem viure sense lliurar-nos a algun ídol que orienti i determini la nostra vida sencera.
Aquests ídols són molt diversos:
–el diner
–la salut
–el prestigi social
–el sexe
–la tranquil·litat
–la felicitat a qualsevol preu
Cadascú sap el nom del seu “déu” privat.
Per això, quan en un gest d’ingènua llibertat fem un acte perquè ens dóna la real gana hem de preguntar-nos, honradament, què és el que en aquell moment ens domina i a qui estem obeint en realitat.
La invitació de Jesús és provocativa.
Només hi ha un camí per apropar-nos a la llibertat i només el comprenen aquells i aquelles que s’atreveixen a seguir Jesús incondicionalment.
Què significa això?
Primer: viure en obediència total a Déu Pare, origen i centre de referència de tota vida humana.
I segon: servir desinteressadament les persones, viscudes i tractades com a veritables germans.
És això el que nosaltres fem habitualment?
