Sebastià Taltavull: el obispo más parecido al Papa
El menorquín, que será el administrador apostólico de Mallorca, está considerado como uno de los prelados que más se parece en sus gestos y actuaciones al Papa Francisco
El obispo auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull Anglada, nombrado hoy por el papa como administrador apostólico de Mallorca con todas las atribuciones de un obispo, está considerado como uno de los prelados que más se parece en sus gestos y actuaciones al Papa Francisco.
Considerado por quienes le conocen como "la afabilidad personificada", nadie duda que es un "hombre bueno" que ha trabajado en la archidiócesis de Barcelona desde 2009 ganándose la confianza de todos los sacerdotes, religiosos y laicos.
Taltavull fue uno de los nombres que sonó con fuerza para sustituir a Lluís Martínez Sistach como arzobispo de Barcelona, cargo para el que el papa nombró finalmente a Juan José Omella, quien se ha apoyado mucho en él para aterrizar en una archidiócesis grande y complicada de gestionar.
Algunas órdenes religiosas de Cataluña enviaron una carta al papa Francisco apoyando que Taltavull fuera el próximo arzobispo de Barcelona.
Omella y Taltavull han congeniado mucho ya que son del mismo talante y defienden la apertura de la Iglesia y que ésta se dedique a los más necesitados.
Ahora, el Papa le ha premiado nombrándole administrador apostólico de la diócesis de Mallorca, donde, paradojas de la vida, Taltavull va a sustituir a un amigo suyo de toda la vida, el obispo Javier Salinas, acusado de mantener una relación sentimental con su secretaria, casada.
Sebastià Taltavull nació en Ciutadella (Menorca) el 28 de enero de 1948.
Tras estudiar en la Compañía de María y en el Colegio salesiano, en 1959 ingresó en el Seminario diocesano de Menorca y cursó estudios de Humanidades, Filosofía y Teología.
El 23 de septiembre de 1972 fue ordenado sacerdote en la Catedral de Menorca, después de cursar estudios en la Facultad de Teología de Cataluña y obtener la Licenciatura en Teología dogmática.
El mismo día de la ordenación sacerdotal fue nombrado Director de la Casa diocesana de Espiritualidad de Monte-Toro (1972-1984) y Delegado diocesano de Juventud (1972-1989).
Dos años después, fue rector del Santuario Diocesano de la Virgen de Monte-Toro, patrona de Menorca (1975-1984), secretario del primer Consejo Diocesano de Pastoral (1973-1977) y secretario del Consejo del Presbiterio y Colegio de Consultores (1983-1989).
Fue Consiliario del Movimiento de Jóvenes Cristianos, de grupos de Revisión de Vida del MUEC y de Escultismo entre 1977 y 1989 y también ejerció como profesor de Teología dogmática (1977-1994) del Seminario y del Instituto Diocesano de Teología.
Fue rector del Seminario Diocesano de 1995 a 2002 y en 1984 es nombrado párroco de San Rafael de Ciutadella, cargo que ejerció hasta 1992, año en que fue nombrado Consiliario del Centro Catequístico de San Miguel (1992-2005).
El 23 de septiembre de 1989 fue nombrado Vicario General de la Diócesis de Menorca y Moderador de la Curia, cargos que ejerció hasta el año 2002, cuando fue nombrado párroco de Nuestra Señora del Rosario de la Catedral y de San Francisco de Asís de Ciutadella y elegido Deán-Presidente del Cabildo y Penitenciario de la Catedral (2002-2005).
Fue nombrado Delegado Diocesano de Catequesis (1989-1995) y forma parte del Secretariado Interdiocesano de Catequesis de Cataluña y Baleares (SIC), dedicándose especialmente a la catequesis de adolescentes, jóvenes y catequesis familiar.
Como Consiliario ha trabajado en los Equipos de Matrimonios de Nuestra Señora (1988-2005) y se ha dedicado a la preparación y formación de catequistas (1973-1998) y de los matrimonios-catequistas de grupos de Catequesis familiar (1998-2005).
También fue entre 2002 y 2005 Delegado Diocesano de Medios de Comunicación Social y para las Relaciones Institucionales.
Taltavull fue nombrado Obispo Auxiliar de Barcelona por el Papa Benedicto XVI el 28 de enero de 2009 y recibió la Ordenación episcopal el 21 de marzo de 2009.
Desde 2011, Taltavull es presidente la Comisión Episcopal de Pastoral de la Conferencia Episcopal Española.
******************
********
CONCERT D'ORGUE
Dilluns, 5 setembre 2016
***********
Una paràbola per al nostre temps…
PARÀBOLA DEL PARE BO
No hi ha cap altra paràbola on Jesús ens faci entrar tan endins del misteri de Déu i de la condició humana. Cap altra és tan actual per a nosaltres com aquesta Paràbola del “Pare bo”.
El fill petit diu a son pare: “dóna’m el que em toca de la herència”. Quan demana això, està demanant en certa manera la mort de son pare. Vol ser lliure, rompre lligams. No serà feliç fins que son pare se’n vagi. El pare accepta sense dir mot, cedeix al seu desig: el fill ha de triar el camí en tota llibertat.
¿ És aquesta la situació del nostre temps ?
Molts volen avui estar lliures de Déu, ser feliços sense la presència d’un Pare etern a l’horitzó. Déu ha desaparegut de la societat i de les consciències. I, com a la paràbola, el Pare no diu res. Déu no coacciona a ningú.
El fill parteix cap a “un país llunyà”. Necessita viure enfora, lluny del pare i de la família. El pare el veu partir, però no l’abandona; el seu cor de pare l’acompanya; cada matí l’espera. La societat moderna s’allunya més i més de Déu, de la seva autoritat, del seu record…
¿ No ens acompanya Déu mentre el perdem de vista ?
Aviat cau el fil dins una “vida desordenada”. La paraula original suggereix un desordre moral i també una existència no sana, desfeta, caòtica. Al cap de poc temps l’aventura es torna drama. Hi ha “una fam terrible” i només pot sobreviure guardant porcs com a llogat d’un extern. Les seves paraules mostren la seva tragèdia: “Jo aquí me mor de fam”.
El buit interior i la fam d’amor poden ser els primers signes de la nostra llunyania de Déu. No és fàcil el camí de la llibertat. ¿ Què ens falta ? ¿ Què pot omplir el nostre cor ? Ho tenim quasi tot, ¿ per què sentim tanta fam ?
El jove “entrà dins ell” i, deixant el seu propi buit, se’n recorda de son pare, del seu rostre associat a l’abundància de pa: a ca mon pare “tenen pa” i aquí “jo me mor de fam”.
Dins el seu interior es desperta el desig d’una llibertat nova devora son pare. Se n’adona del seu error i agafa la decisió: “Prendré camí i tornaré a ca mon pare”.
¿ Prendrem el camí cap a Déu, el nostre Pare ? Molts ho farien si coneguessin aquest Déu que, segons la paràbola de Jesús, “surt corrent a trobar el seu fill, se li tira al coll i no para de besar-lo efusivament”. Aquestes abraçades i besades parlen del seu amor millor que tots els llibres de teologia. Junts amb ell podrem trobar una llibertat més digna i més feliç.
DIUMENGE XXIV del Temps Ordinari:
COMUNICACIONS:
********************
Dijous dia 15 és la festa de la Mare de Déu dels Dolors, Titular de la Parròquia que porta aquest nom.
– Amb aquest motiu a les 20h. hi haurà la missa solemne que, enguany, serà presidida per Mn. Llorenç Galmés Vicari de Crist Rei i de Son Negre. Com de costum hi haurà el ball de l’Oferta i cantarà la coral. Al final compartirem els tradicionals bunyols.
(Aquest dia no hi haurà missa a les altres Parròquies.)
– Dissabte que ve dia 17 es reprendrà la missa del Convent de S. Vicenç Ferrer. Com de costum serà a les 7 de l’horabaixa.
El pecat, un instrument potentíssim.
Diumenge XXIV de durant l’any
Tot el capítol 15 de l’Evangeli de Lluc està dedicat a explicar-nos l’actitud de Déu davant els perduts.
Lluc ho explica agrupant tres paràboles de Jesús:
–l’ovella perduda
–la moneda extraviada
–i el fill perdut que anomenem ‘pròdig’.
La idea central de tot el capítol és que el Pare de Jesús no mira els pecadors com a perversos sinó que els veu com a perduts o extraviats, és a dir, com a quelcom molt estimat que es perd: perd el Nord i el camí.
Quelcom que s’estima tant que en retrobar-ho se l’abraça i se’l festeja.
Què vol dir això?
Vol dir que el Déu de Jesús
–no jutja
–no refusa
–no censura
–no tira en cara res de res.
El Pare que ens manifesta Jesús
–sempre comprèn
–sempre acull
–sempre s’alegra sigui quina sigui la situació del perdut.
Què fan les religions?
Les religions mantenen i potencien la seva autoritat pressionant sobre les consciències.
Per això utilitzen un instrument potentíssim: el pecat presentat com a perdició, com a perversitat, com a foraviament que Déu condemna i castiga.
I, per aconseguir-ho
–manipulen els sentiments de culpa
–turmenten les consciències
I, fins i tot, se serveixen de sentiments màgics relacionats amb
–el tacat
–l’impur
–o el brut
I el pitjor del cas és que hi ha a la terra representants de Déu i censors de la religió que en les societats religioses tenen un poder molt fort que exerceixen
–per a condemnar
–per a refusar
–per a marginar
–per a excloure
intentant, fins i tot, que els pecats religiosos siguin també delictes castigats pels poders públics amb lleis i penes que no dubten en envair la vida privada de les persones.
Jesús va trencar amb tot això.
Es va fer amic de pecadors i de perduts i va compartir taula amb ells.
Per això va escandalitzar als fanàtics de la Llei.
Però, també per això, va obrir tants horitzons
d’esperança
de bondat
i d’humanitat.
Són realment aquests els nostres horitzons habituals?
Horitzons d’esperança
i de bondat
i d’humanitat.
