HOME RIC,… HOME POBRE
Lluc 16,19-31
Paràbola desconcertant aquesta del ric “epuló” i el pobre Llàtzer que ens planta davant una escena que remou el cor… Concentra en una imatge una realitat present en el nostre món: l’abisme entre rics i pobres. Hi ha injustícia,… hi ha humiliació,… hi ha indiferència de cara als menys agraciats,… hi ha malbarat d’uns en front dels altres. I això passa també entre nosaltres, comunitats i famílies creients…
Ningú vol identificar-se amb el pobre malparat i agreujat que pidola un poc d’humanitat, perquè és patètic. Tampoc amb el ric que malgastador i egoista, pagat d’ell mateix, que cerca plaer i benestar, perquè no queda bé l’etiqueta d’insolidari. Però, baix la recança i angoixa, la paràbola ens desperta la compassió cap els dos homes: amb Llàtzer per la seva dissort i innocència, … amb el ric, pel seu fi no feliç.
Doncs, ens trobem davant un text torbador per partida doble: ens causa inquietud la humiliant situació per començar del pobre, cobert de llagues i amb ganes d’assaciar-se del que tiren de la taula els rics; i la sort últim del ric, que crida perquè Llàtzer li refresqui la llengua perquè les flames el cremen…
¿Què ens comunica el Senyor amb aquesta narració que causa aital desconhort ? ¿Quin ensenyament batega en aquesta història de salvació que parla de condemna?
– Primera part:
Idea dominant : Tot el que fem repercuteix en els altres: Llàtzer sofreix perquè el ric obra malament. Els pobres hi són perquè hi ha una deficient distribució de les riqueses, bens materials i espirituals… Per tant, depèn de nosaltres… Està en les nostre mans “com viure i com morir”. Llàtzer esperava pacient…; el ric, que vestia porpra i lli, banquetejava esplèndidament, és a dir, mirava a l’altra banda….
– Segona part:
El destí del ric “epuló” ens enfronta amb un fet: el fruit de la nostra existència està lligat a la manera com hem actuat. La realitat futura no s’ ens imposa “malgrat nosaltres”, sinó en conformitat amb el que hem desitjat. És ingenu voler quelcom sense llurs conseqüències, ja que aquestes formen part d’això que tant hem estimat. La vida és un camí que s’obre passa a passa segons la direcció que elegim. Déu proposa i ofereix la salvació… som nosaltres els qui ens “condemnem” a la soledat i aïllament quan rebutgem el proïsme. Som els primers perjudicats quan menystenim els altres.
– Tercera part:
La petició del ric d’avisar els seus germans perquè no caiguin dins el mateix error… ens recorda que en aquest món cal la fe. Cap evidència suposada, encara que fos “un mort vivent” – ho suggereix “epuló”- ens estalviaria la elecció de confiar, o no, en les paraules del Senyor.
Totes aquestes idees estan darrera la tombarella que dóna la història al final, quan es canvien els papers i surt la pregunta: ¿Qui és de debò l’home ric i qui l’home pobre?
El destí del ric “epuló” és el millor mirall per a veure la realitat tal com és, aqueixa que el món ens impedeix reconèixer: que l’autèntic captaire i indigent era ell, i que la soledat el sotjava dins la disbauxa més descontrolada. Aquesta paràbola ens parla més del present que del “Més-Enllà”; de tot el que podem canviar a partir d’ara per a tenir un futur millor: un vertader banquet, on la única riquesa i pobresa sigui l’amor compartit i caritatiu…
traduït de María Dolores López Guzmán
DIUMENGE XXVI del Temps Ordinari
COMUNICACIONS:
– Dilluns dia 26 se faran les inscripcions de catequesi de primer curs a la Parròquia de Crist Rei de les 17’00 h. a les 21h’00h. El mateix dilluns, també a Crist Rei i a les 9 del vespre hi haurà reunió pels pares que hagin fet l’opció per la catequesi en família.
– Dimarts dia 27 es faran les inscripcions només per segon curs, al mateix lloc i mateix horari, i dimecres dia 28 les inscripcions seran només pels nins que han de fer catequesi en família i els adolescents que vulgui iniciar o continuar el procés de fe conegut com Emaús.
Diumenge que ve dia 2 d’octubre:
Festa de la Mare de Déu del Rosari,
(enguany, amb l’ermita ja netejada, tendrà un caire especial. Hi haurà concentració a la plaça del Convent de S. Vicenç Ferrer a les 9’30. A les 10 se partirà en processó cap al puig de l’ermita portant la imatge de la Mare de Déu del Roser.
A les 12 a l’esplanada de l’ermita hi haurà missa. Després els que vulguin quedar a dinar ho podran fer (cadascú porta el seu) i a les tres del capvespre hi haurà ball de bot. Estau convidats a participar en aquests actes. Les persones que no puguin pujar a peu poden anar a la plaça del Convent un poc abans de les 10 i des d’allà se’ls facilitarà en cotxe el trasllat.
No oblidar el qui sofreix…
Dos protagonistes… un tràgic contrast.
- El ric vestit en porpra i lli…
Luxe i ostentació…
Només pensa a “banquetejar esplèndidament cada dia”.
No té nom… no té identitat. No és ningú.
Vida buida… sense compassió,… un fracàs.
No es pot viure sols per banquetejar.
- El captaire famolenc tirat al portal de la mansió jeu,…
tot llagat…
Ningú li ajuda. Sols els cussos llepen les seves ferides.
No té res, res posseeix…
Però té un nom que porta esperança…
Li diuen “Llàtzer” o “Eliezer”, que signifiquen
“La meva ajuda és Déu”.
A l’hora de la mort, la sort canvia radicalment….
- El ric és enterrat, segurament amb tota pompa, però es
dut a “l’Hades” o “regne dels morts”.
- Llàtzer també mor. No es diu res de ritus funeraris, però
“els àngels el porten al si d’Abraham”.
Amb imatges populars del seu temps, Jesús ens recorda que és Déu qui té la darrera paraula sobre rics i pobres.
El ric és jutjat per explotador. Res es diu que fos impiu, allunyat de l’Aliança. Simplement, ha fruït de llur riquesa oblidant el pobre. El tenia allà, al davant mateix de casa, però no l’ha vist. Just arran del portal de la mansió però no s’ha apropat a ell. L’ha exclòs de llur vida. El seu pecat és la indiferència.
**********
Dins la nostra societat augmenta cada cop més l’apatia… diuen els observadors… o sigui la manca de sensibilitat davant el sofriment dels altres. De mil maneres evitem el contacte directe amb les persones que sofreixen. De mica en mica, ens tornem incapaços per notar llur aflicció.
Veure un nin captaire en el camí ens enutja. Topar-nos amb amic, malalt terminal, ens torba. No sabem que fer ni que dir. Val més allunyar-se. Retornar com més aviat millor a les nostres ocupacions… No fos cosa ens afectessin.
Si el sofriment es dóna lluny és més fàcil. Hem après a reduir la fam, la misèria, les malalties… a dades, números i estadístiques que ens informen de la realitat sense tocar-nos els cor.
Sabem també contemplar sofriments horribles en el televisor, però, a través de la pantalla, el sofriment sempre és més irreal i menys terrible.
Quan el sofriment afecta a algú més proper a nosaltres, ens esforcem de mil maneres per anestesiar el nostre cor.
Qui segueix a Jesús es va tornant més sensible al sofriment dels que topa pel camí. S’acosta al necessitat i, si està en les seves mans, cerca alleugerir la situació.
– José Antonio Pagola
Ningú no els espera a la sortida d’enlloc.
Diumenge XXVI de durant l’any
El pobre Llàtzer –pobre i malalt– està allà mateix, morint-se de gana, al costat de la porta, però el ric evita tot contacte i relació i segueix vivint esplèndidament, totalment desinteressat del sofriment del pobre.
A qui interessen els pobres?
Els pobres no interessen a ningú.
No entren en la llista de reivindicacions de cap grup polític o de cap col·lectiu social important.
Són els últims de la nostra societat:
–els més refusats
–els més marginats
–els insignificants
Molts estan a les presons i centres penitenciaris.
Però, nosaltres, catòlics de tota la vida, preferim ignorar-los.
Molts d’ells arrosseguen unes històries tristes, penoses, desgraciades.
Molts no han conegut ni l’escalfor d’una llar ni la seguretat d’un treball.
Emmerdats en la droga, l’alcohol i la delinqüència, avui es troben atrapats en un procés d’autodestrucció que no sembla tenir cap sortida.
És difícil oblidar les seves fesomies deteriorades per la malaltia i l’aïllament.
Al voltant del 70% són toxicòmans i un 40% estan infectats de sida.
Ningú no els espera a la sortida d’enlloc.
Desarrelats. Temorencs. Privats de verdadera llibertat. Sense relacions gratificants i sense futur, inclús els més forts s’enfonsen en la depressió i la desesperança. I, no pocs, acaben en el suïcidi.
Però, per què ha de ser així?
¿És això el que una societat progressista sap oferir a aquestes persones sense engrescadores oportunitats ni atractiu futur?
La Llei General Penitenciària estableix que l’objectiu de les presons és la reeducació i la reinserció social dels sentenciats.
Però tothom sap que la presó no rehabilita sinó que empitjora el presoner.
Si això és així des de fa segles
–per què no s’estudia la situació a fons?
–per què la classe política no urgeix la Reforma penitenciària?
La veritat és que no ens preocupa gens ni mica el sofriment i la destrucció d’aquestes persones.
Per a la majoria, aquests són els dolents, doncs… que paguin i purguin.
El gest inhumà del ric descrit per Jesús és la seva absoluta indiferència davant del sofriment del pobre Llàtzer, desvalgut i abandonat.
Aquesta paràbola retrata la poca o nul·la humanitat d’aquesta societat nostra que pretén progressar i assolir el màxim benestar tot oblidant o passant de llarg davant del sofriment dels més dèbils i desafortunats.
Preguntem-nos:
–què podem fer per humanitzar-nos?
–què puc fer jo?
–què pots fer tu?
–què podem fer nosaltres?
Hi ha una clau a l’abast de tothom.
Quina és aquesta clau?
Saber i voler compartir.
I, justament això, és el que no se sol fer.
****************
