BONA PASQUA…??
Per a molta gent encara és hivern, un hivern ben llarg. Massa.
Les guerres no han parat. Els qui han de deixar casa seva continuen fugint. Els qui han patit ruptures no han refet la seva vida. Els qui han perdut algú estimat no el tornaran a tenir.
Però l'ametller ha florit.
Enmig de l'hivern més llarg, l'ametller ha pressentit que vindria la primavera. I ha florit.
Sap que corre el risc encara d'una gelada traïdora. Però més arriscat seria no florir, i no poder afrontar la sequedat de l'estiu.
Som cridats a ser ametllers. A florir enmig de l'hivern més llarg.
Sabem que correm el risc d'una gelada. Però més arriscat seria no florir.
Molt bona Pasqua!
COMUNICACIONS (22-23 abril)
A la col·lecta feta el Dijous Sant per Càritas Manacor vàrem recaptar 1. 785 euros.
– Pujada a s’Ermita FESTES DE PASQUA
DIUMENGE, 23 ABRIL : a les 12 hi haurà missa allà dalt.
**********
JESÚS SALVARÀ LA SEVA ESGLÉSIA
Aterrits per l'execució de Jesús, els deixebles s'amaguen casa d'un conegut. Reunits de bell nou, però Jesús no és amb ells. Dins la comunitat hi ha un buit que ningú pot omplir. Jesús manca. ¿ A qui seguiran ara ? ¿ Què faran sense ell ? “Ja és fosc” a Jerusalem i, també, en el cor dels deixebles.
Dins la casa estan “amb les portes tancades”. Són una comunitat sense missió i sense horitzó, tancada dins si mateixa, sense capacitat d'acollida. Ningú pensa ja en sortir pels camins a anunciar el regne de Déu i curar la vida. Amb les portes tancades no es pot apropar-se al sofriment de la gent.
Els deixebles estan morts de “por dels jueus”. Són una comunitat paralitzada per la por, en actitud defensiva. Només veuen hostilitat i rebuig a tot arreu. Amb por no es pot estimar el món com l'estimava Jesús ni donar a ningú ànim i esperança.
De cop, Jesús ressuscitat agafa la iniciativa. Ve a rescatar els seus seguidors. “Entra a la casa i es posa enmig”. La petita comunitat es transforma. De la por passen a la pau. De la fosca de la nit a l'alegria de veure'l, ple de vida. De les portes tancades a anunciar per totes parts la Bona Nova de Jesús.
Jesús els parla posant en ells, pobres homes, tota confiança: “Com el Pare m'ha enviat, així també jo us envio a vosaltres”. No els diu a qui s'han d'apropar, què han de comunicar ni com han d'actuar. Ho han après d'ell pels camins de Galilea. Seran en el món el que ell ha estat.
Jesús coneix la fragilitat dels seus. Moltes vegades els ha criticat la fe, poca i vacil·lant. Necessiten la força del seu Esperit per a complir la seva missió. Per això fa amb ells un gest especial. No els imposa les mans ni els beneeix, com els malalts. Exhala damunt ells son alè i els diu: “Rebeu l'Esperit Sant”.
Només Jesús salvarà la seva Església. Només ell, ens alliberarà de les pors que ens paralitzen, romprà els esquemes tediosos en els quals pretenim tancar-lo, obrirà tantes portes que hem tancat al llarg dels segles, endrecerà tants camins que ens han desviat d'ell.
El que s'ens demana és revifar molt més en tota Església la confiança en Jesús ressuscitat, mobilitzar-nos per a posar-lo sense por en el centre de les nostres parròquies i comumnitats, i concentrar totes les forces escoltant bé el que el seu Esperit ens està dient avui als seus seguidors.
¿QUI RESSUCITA AVUI?
¿Qui no ha sentit, en qualque moment de sa vida, l'experiència de morir? ¿Qui no ha passat el dolor físic, quasi somàtic, d'una separació no desitjada, d'una paraula mal dita, d'un projecte que es trenca, de no sentir-se comprès o acceptat?
Cadascú de nosaltres duu gravades petites morts dins la seva geografia íntima. A voltes tan petites que no deixen cicatriu visible, però tanmateix són grosses. Suficientment perquè ens facin reconéixer les mateixes senyals de dolor en altres cossos i rostres: les bosses de baix els ulls de la senyora que agafa l'autobús a les sis del matí, l'arrufada de nas del funcionari que ni sols diu bon dia, el tremolor de la veu de qui recorda amors del passat, l'inseguretat de l'adolescent que es compara amb les amigues, la frustració del qui no te feina, o del qui es cerca cada dematí davant el mirall i no es troba. No fan falta grans problemes per sentir-nos morir un poc i dir, en silenci, “¿per què m'has abandonat?”
Sí, cadascú de nosaltres és un testimoni encarnat de resistència, de resiliència, d'aprendre a respirar profundament i retrobar l'ànim, aquest alè vital que ens manté vius. Perquè estem fets per a ressuscitar. La nostra és una bella història de resurrecció, un miracle de fortalesa dins la fragilitat que cada dia ens empeny, un cop i un altre, a despertar de la letàrgia, a posar-nos dempeus, afirmar-nos damunt la terra, deixar fosses i tancades, i seguir amb el cap ben alt i pinte en ample. Per a retornar a la vida, sí, però no a la d'ahir. Ressuscitar és recrear-nos des de les entranyes: aguaitar tot el que ens dol i acaronar-lo com qui ungeix els peus de la persona estimada. Acollir, acceptar, estimar, commoure's des de les entranyes. I gosar fer sortir, sense pudor, les ferides en signe de victòria , conscients de nosaltres mateixos, renascuts i disposats a fer-ho tot nou.
L'anastasis és aquest dinamisme intern que tots i totes experimentem en sentir-nos alliberats de nostres por i inferns. No serveix de res admirar el miracle de la Pasqua cristiana, aquest ritus de pas, si després no el coneixem en nostra vida quotidiana. I serveix de poc, endemés, aquesta experiència de sanació personal si no transforma nostra manera de mirar els altres i conviure amb ells. El qui passà per situació parescuda compren al qui ara esta sofrint, sap escoltar, sap acaronar amb paraules mi gests, domina el llenguatge de la tendresa, i sap donar espai, temps i dignitat als qui es troben en dur combat. Perquè un dia fou el seu; perquè és el de tots.
Cadascú de nosaltres està cridat a ser testimoni de resurrecció per a qui no arriba a veure l'esclat de l'alba. En silenci, ens deim: “Jo vaig passar aquest calze que tu passes avui i vaig sortir enfortit. Estic amb tu, sé del teu dolor i em commou. Ajuda'ns a viure, ajuda'ns a morir. Renascuts un cop i un altre de tantes petites crisis, tenim esperit de saviesa i fortalesa que ens empeny a ser portadors de pau.
Aquestes altres morts: les que ens roben del nostre costat i per a sempre persones estimades, i que omplen d'absència l'espai que ocupava la seva figura. Bell i trist buit habitat. No passa dia que no es recordi la persona estimada que morí. Com la Magdalena també anem al sepulcre on el cos reposa. Sabem que no la trobarem, aquell nom damunt una làpida poc o res ens diu. Hi anem perquè més enllà del vertigen cerquem una abraçada. Enterrem els nostres morts pensant que en ells mor una part de nosaltres mateixos, retalls de records.
Passa un temps, dies, mesos, anys, i, en un moment incomprensible, certs llocs semblen revifar en nosaltres ,la presència tan estimada. Resonen paraules seves, reviuen instants i experiències compartides. I ens adonem sorpresos que els seus consells i paraules ens acompanyen, ens il·luminen el camí. Així degueren sentir-lo els deixebles de Jesús. I quan això passa, brolla als lavis el somriure serè del qui, a la fi, tot ho compren.
També això era ressuscitar, un revifar molt endins aquesta mirada que Algú ens donà un dia, fent que ja res tornàs a ser el mateix. Un obrir-se a la certesa de l'Amor partit i compartit, capaç de començar una altra forma de comunió i presència. I un alegrar-se sense mida i un agrair el poder transformador d'aquest Amor. Agrair-lo sempre. Perquè, al cap i a la fi, ¿qui no ha tingut qualque vegada aquesta experiència de resurrecció ?
(traduït d'un escrit en ECLESALIA…
"Per on penses començar tu?"
Les primeres generacions cristianes han entès i viscut la Pasqua com el pas de Crist de la mort a la vida, que ens convida també a nosaltres a passar d’una vida vella i gastada a una vida radicalment renovada.
Vet aquí la gran Celebració concretada en el canvi: Canvi a millor.
Pels primers cristians, la Resurrecció de Crist conté una energia capaç de transformar l’existència, omplint-la de nova vitalitat.
Els relats evangèlics insisteixen, precisament, en aquesta transformació que es produeix en trobar-se amb el Ressuscitat.
Aquests homes, tancats i reclosos a casa després de la mort del mestre, passen de l’angoixa a la pau, de la por a l’alegria, de la covardia a l’anunci valent de l’evangeli.
Siguem concrets i pràctics:
Cap a on hem de canviar nosaltres?
Quin és el pas o passos que hem de donar?
En quina direcció cal que es doni el canvi pasqual de les nostres vides?
A alguns se’ns demana, tal vegada, passar d’una vida superficial, frívola i dispersa a una existència més unificada i autèntica; d’una actitud passiva o convencional passar a una actitud més creativa i espontània.
Potser Pasqua ha de ser per uns altres el pas d’aquest home agressiu i ressentit que hi ha dins nostre a un altre més acollidor i amorós, més comprensiu i dialogant.
D’aquest home intransigent i conflictiu a un altre més tolerant i pacificador.
Per alguns, Pasqua pot ser una crida a donar un pas en aquesta direcció: de recelosos i solitaris a confiats i amistosos; d’acaparadors i individualistes a generosos i solidaris; d’invasors i antipàtics a respectuosos i amables.
Probablement a tots se’ns demana renovar la nostra actitud davant de Déu i davant dels altres.
Passar de la por a la confiança, de la fugida a l’entrega generosa, de l’arrogància a la senzillesa, de l’oblit a la pregària, de la no creença a la fe.
Pasqua significa passar de mort a vida.
Celebrar la Pasqua és viure en nosaltres un procés de renovació personal
Siguem concrets:
Per on comencem?
Per on penses començar tu?
Per on penso començar jo?
Mireu:
Les conviccions d’una persona, per nobles i sublims que siguin, si no es concreten, si no es tradueixen en saludables canvis de conducta.—no són res ni valen per a res.
Amb aquest estil de vida de no canvi ni millora personal no passaríem d’hipòcrites i comediants.
El que pretén Jesús no és la simple afirmació de veritats sagrades, com per exemple: la fe en la Resurrecció.
El que Jesús pretén de nosaltres són
-els canvis de conducta
-les millors ètiques
-la cordial i veritable estimació operativa i transformadora de la realitat quotidiana
-el millor tracte de les persones.
És en això que s’ha de concretar la fe en la Resurrecció
Ho tenim ben clar?
Ho assumim responsablement?
Ens hi comprometem?
Concretament:
Per on penses començar tu?
Per on penso començar jo?
Aquest és el canvi amb el que ens hem de comprometre.
L’assumim o no l’assumim?
Josep Llunell
CONCERT AL CONVENT…
LA "FUNDACIÓ TROBADA"
(en imatges)
MÉS EXTENS…:
Del "CONCERT"…
