“Com ens arriba a nosaltres l’esdeveniment pasqual, que es va realitzar una única vegada? Per mitjà d’Aquell que n'és l’artífex des de l’origen i en la plenitud del temps, l’Esperit. Ell és personalment la novetat d’acció en el món. Ell és la presència de Déu-amb-nosaltres, unit al nostre esperit (Romans 8, 16).”

Som conscients que gràcies al do de l’Esperit Sant ens ha arribat la bona nova de Jesús i hem conegut els esdeveniments pasquals? Ho hem agraït? Qui és per mi l’Esperit Sant? He viscut d'alguna manera el seu do?

“Sense Ell, Déu és lluny; Crist pertany al passat; l’Evangeli és lletra morta; l’Església, una simple organització; l’autoritat, un domini; la missió, una propaganda; el culte, una evocació; l’actuació cristiana, una moral d’esclaus.”

Aquestes paraules tan fondes ens ajuden a entendre que sense l’Esperit Sant, promès per Jesús, no hi hauria ni relació personal amb Jesús, ni Església, ni vertader culte, ni apostolat, ni acció alliberadora i social en nom del Senyor.

“Però en Ell, i en una sinergia indissociable, el cosmos és sostingut i clama pel naixement del Regne; l’home està en lluita contra la carn; Crist ressuscitat és aquí; l’Evangeli és font de vida; l’Església significa la comunió trinitària; l’autoritat és un servei alliberador; la missió és Pentecosta; la litúrgia és memorial i anticipació; l’actuar humà és divinitzador.”

EN L'ESPERIT

VIURE DÉU DES DE DINTRE

Fa uns anys, el gran teòleg alemany, Karl Rahner, gosava afirmar que el principal i més urgent problema de l'Església del nostre temps era la “mediocritat espiritual”. Aquestes eren les seves paraules: el vertader problema de l'Església és “seguir tirant amb resignació i tedi camins comuns de mediocritat espiritual.”

El problema s'ha agreujat a les darreres dècades. Han servit poc els intents per reforçar les institucions, salvaguardar la litúrgia o vigilar l'ortodòxia. Dins el cor de molts cristians s'apaga l'experiència interior de Déu.

La societat moderna ha apostat per “l'exterior”. Tot ens convida a viure des de fora. Tot fa pressió per a moure'ns amb presses, sense quasi aturar-nos en res i en ningú. La pau no troba encletxes per entrar dins el nostre cor. Vivim quasi sempre a les crostes de la vida. Oblidem assaborir la vida per dins. Per ser humana, a la nostra vida li manca una dimensió essencial: la interioritat.

És trist veure també com a les comunitats cristianes no sabem tenir cura ni promoure la vida interior. Molts no sabem el que és el silenci del cor, no ensenyem a viure des de dintre. Privats de l'experiència interior, sobrevivim oblidant la nostra ànima: escoltem paraules amb les orelles i pronnunciem oracions amb els llavis, mentre el nostre cor està absent.

A l'Església es parla molt de Déu, però ¿ on i quan els creients escoltem la presència silenciosa de Déu dins el més pregó del cor ? ¿ On i quan acollim l'Esperit del Ressuscitat dins nostre interior ? ¿ Quan vivim en comunió amb el Misteri de Déu des de dintre ?

Acollir l'Esperit de Déu vol dir deixar de parlar amb un Déu que posem lluny i fora de nosaltres, i aprendre a escoltar-lo en el silenci del cor. Deixar de pensar a Déu amb el cap, i aprendre a percebre-lo en el més íntim del nostre esser.

Aquesta experiència interior de Déu, real i concreta, pot transformar la nostra fe. Sorprèn com hem pogut viure sense descobrir-la abans. És possible trobar Déu dins nosaltres enmig d'una cultura secularitzada. És possible també avui conéixer una alegria intgerior nova i diferent. Però em sembla difícil mantenir per molt de temps la fe en Déu enmig de l'agitació i frivolitat de la vida moderna sense conéixer, malgrat sigui de manera humil i senzilla, qualque experiència interior del Misteri de Déu.

COMUNICACIONS:

(3 i 4 juny 2017)

– Amb motiu de la festa del Sant Crist se suprimeixen les misses vespertines de les Parròquies de Crist Rei i sant Pau i que la missa dels Dolors serà a les 20’30 h. per mor de les carrosses.

– A la col·lecta realitzada fa dues setmanes per Mallorca Missionera, vàrem recaptar a les nostres Parròquies la quantitat de 2.880’96 euros.

– Dissabte que ve dia 10 tendrem la celebració comunitària del Sagrament de la Unció dels Malalts; serà a les 19 h. en el Convent de sant Vicenç Ferrer. Els qui pensau rebre-la vos podeu inscriure a qualsevol de les tres Parròquies.

***************

¿Com podem mirar la vida amb uns ulls de pols?"

Per Josep Llunell.

Els hebreus es feien una idea molt bonica i real del misteri de la vida.

Així descriu la creació de l’home un relat dels segle IX abans de Crist: “Llavors el Senyor Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de la vida i l’home es convertí en un ésser viu.”

És el que ens diu l’experiència. L’ésser humà és pols. En qualsevol moment es pot ensorrar.

Com podem caminar amb uns peus de pols?

Com podem mirar la vida amb uns ulls de pols?

Com podem estimar amb un cor de pols?

Malgrat això, aquesta pols viu! Al seu interior hi ha un alè que el fa viure. És l’alè de Déu.

Al final del seu evangeli, Joan va descriure una escena grandiosa.

És el moment culminant de Jesús Ressuscitat. Segons el relat, el naixement de l’Església és una nova creació. Quan va enviar els seus deixebles, Jesús “va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant.”

Sense l’Esperit de Jesús, l’Església és pols sense vida: una comunitat incapaç d’introduir

-esperança

-consol

-i vida en el món.

Pot pronunciar paraules sublims i no comunicar res de Déu als cors de la gent.

Pot parlar amb seguretat i fermesa i no refermar la fe de les persones.

D’on pot treure esperança sinó és de l’alè de Jesús?

Com podrà defensar-se de la mort sense l’Esperit del Ressuscitat?

Sense l’Esperit creador de Jesús, a l’Església podem acabar tots creient el mateix però sense esma, sense cap impuls creador, sense la força renovadora.

Hem d’invocar el Sant Esperit i fer-ho constantment perquè ens alliberi

-de la por

-de la covardia

-de la mediocritat

-de la rutina

-de la manca de fe

-de la mentida

No hem d’excusar-nos mirant què fan o no fan els altres.

Hem d’obrir cada un el nostre propi cor perquè l’Esperit de Déu pugui entrar-hi, il·luminar-lo i regenerar-lo. Només així millorarem integralment i esdevindrem òptims testimonis de la fe cristiana.

L’Església oficial parla sovint – en els seus documents – de l’Esperit però en la pràctica del dia a dia i a peu pla i sense retòriques.—hom té la impressió que l’Església creu més en l’eficàcia del poder i del diner que no pas en la força, en l’energia de l’Esperit de Déu.

I això mateix els hi passa a molts creients.

Quan es nota més això?

En temps de crisi de fe com els d’avui, com els nostres.

Quants són els que avui creuen sincerament?

Quants tradueixen i concreten la seva fe en obres de misericòrdia i de compassió? No pot haver-hi amor real a Déu si no hi ha amor real al pròxim. Si ens ho creiem, això, què hauríem de canviar en el dia a dia del nostre viure?