TEMPS DURANT L’ANY

 

DIUMENGE   XXII   del   Temps   Ordinari

SABER PERDRE

La “dita” està recollida a tots els evangelis i es repeteix fins a sis vegades: “Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà”. Jesús no parla d'un tema religiós. Està plantejant als seus deixebles quin és el vertader valor de la vida.

La dita està expressada de manera paradoxal i provocativa. Hi ha dues maneres prou diferents d'orientar la vida: una porta a la salvació, l'altra, a la perdició. Jesús convida a tots a seguir el camí que sembla més dur i manco atractiu, ja que mena l'esser humà a la salvació definitiva. 

El primer camí és aferrar-se a la vida vivint exclussivament per a un mateix: fer del propi “jo” la raó última i l'objectiu suprem de l'existència. Aquesta manera de viure, cercant sempre el propi profit o avantatge, mena l'esser humà a la perdició.

El segon camí és saber perdre, vivint com Jesús, oberts a l'objectiu últim del projecte humanitzador del Pare: saber renunciar a la pròpia seguretat o ganància, cercant no el propi bé sinó el bé dels altres. Aquesta manera generosa de viure mena l'esser humà a la salvació.

Jesús parla des de la seva fe en un Déu Salvador, però les seves paraules són una greu advertència per a tots. ¿ Quin futur li espera a una Humanitat dividida i fragmentada, en la qual tots els poders econòmics cerquen el propi benefici; els països, el propi benestar, els individus, el propi interés?

La lògica que dirigeix aquests moments la marxa del món és irracional. Els pobles i els individus estem caient a poc a poc dins l'esclavitud del “tenir sempre més”. Tot és poc per a sentir-nos satisfets. Per a viure bé necessitem sempre més productivitat, més consum, més benestar material, més poder damunt els altres.

Cerquem insaciablement benestar, però ¿no ens estem deshumanitzant sempre un poc més? Volem “progressar” cada cop més, però, ¿quin progrés és aquest que ens duu a abandonar milions d'essers humans en la misèria, la fam i la desnutrició? ¿ Quants anys podrem fruir del nostre benestar, tancant les nostres fronteres als famolencs?

Si els països privilegiats només cerquem “salvar” el nostre nivell de benestar, si no volem perdre el nostre potencial econòmic, mai donarem passes cap una solidaritat a nivell mundial. Però, no ens enganyem. El món serà cada cop més insegur i més inhabitable per a tots, també per a nosaltres. Per a salvar la vida humana en el món hem d'aprendre a perdre.

José Antonio Pagola

 

 

 

COMUNICACIONS:

 

–  Dijous,  dia   7   :  PREGÀRIA   EUCARÍSTICA

  Església   de   FARTÀRITX,      20'30   a   21'30  hores.

 

Exposició Santíssim.

Inici: pàgina 55

Cant d’entrada: pàgina 232 “Juntam les mans…”

Reso de Vespres: Fulletó Vetlla Espigues (a dos cors). Antífones: Fulletó Vetlla Espigues

Lectura: “Pregària de Reconciliació” (Amàlia).

Responsori breu: pàgina 68

Magnificat: pàgina 68

Pregàries + Oració: pàgina 68, 69, 70 (Joan Perelló).

Oració personal: 15 minuts.

Cant: pag. 227 cant nº 5

Pregàries comunitaries.

Amoris Leatitia: 105 – 115 (Hnas. Pureza).

Cant: Pange Lingua (pag. 218) estrofes 5 i 6

Benedicció i Cant final: Salve Regina

 

 

 

*******************

*******

 

EL QUE TINGUÉ QUE SENTIR PERE

Fuig d'aquí, Satanàs.

Jesús provocà en els poblets de Galilea sorpresa, admiració i entusiasme. Els deixebles somniaven amb un èxit total. Jesús, per contra, sols pensava en la voluntat del Pare. Volia acomplir-la fins al final.

Per això començà per a explicar als seus deixebles el que li esperava. La seva intrenció era pujar a Jerusalem malgrat allà hagués de “sofrir molt” precisament “per part” dels dirigents religiosos. La seva mort entrava dins els designis de Déu com a conseqüència inevitable de la seva actuació. Però el Pare el ressucitaria.. No quedaria passiu ni indiferent.

Pere es rebel·la davant la idea d'imaginar Jesús crucificat. No el vol veure fracassat. Sols vol seguir a Jesús victoriós i triumfant. Per això l'agafa “a part”, el pressiona i “el reprèn” per a que oblidi el que acaba de dir: “No ho permeti Déu ! Això no et pot passar”.

La resposta de Jesús és molt forta: “Fuig d'aquí, Satanàs”. No vol veure Pere davant els seus ulls, perquè “el fa travelar”, és un obstacle en el seu camí: “Tu no penses com Déu sinó com els homes”. La teva manera de pensar no és com la del Pare que pensa en la felicitat de tots els seus fills i filles, sinó com la dels homes que només pensen en el seu benestar i els seus interessos. Ets l'encarnació de Satanàs.

Quan Pere s'obri amb senzillesa a la revelació del Pare, confessa a Jesús com a Fill del Déu viu i es converteix en “Roca” damunt la qual Jesús pot construir la seva Església. Quan, seguint interessos humans, pretén apartar Jesús del camí de la creu, es converteix en “Temptador satànic” (¡)

Els autors subratllen que Jesús diu literalment a Pere: “Posa't darrera de mi, Satanàs”. Aquest és el teu lloc. Col·loca't com a seguidor fidel darrere mi. No pretenguis pervertir la meva vida orientant el meu projecte cap al poder i el triomf.  

És “satànic” confessar a Jesús com a “Fill del Déu Viu”, i no seguir-lo en el camí de la creu. Si dins l'Església d'avui seguim actuant com Pere, haurem de sentir nosaltres també el que ell va sentir per boca de Jesús.

Esta entrada fue publicada en Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.