HA MORT ROVIRA BELLOSO EL TEÒLEG DE "REFERÈNCIA"
(dissabte, 16 juny 2018, als 92 anys)
* * * * *
Ha sortit el nº 54 de LLUERNA
DIUMENGE ONZÈ DEL TEMPS ORDINARI
EVANGELI Marc 4, 26-34
Paràbola de la llavor que creix tota sola
26 Deia encara:
–Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: 27 tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. 28 La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. 29 I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.
Paràbola del gra de mostassa
30 Deia també:
–A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? 31 És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; 32 però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra.
Jesús parla en paràboles
33 Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. 34 No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.
Paraula de Déu
Ez 17,22-24 2Co 5,6-10 Mc 4,26-34
A què compararem el Regne de Déu?
La Paraula avui s’esmerça en donar-nos pinzellades d’aquest paisatge, que Déu ens convida a somniar. El Regne és un estat de coses, on Déu és el primer, qui marca pauta, el referent de tot i tots. I perquè Ell passa al davant, tot secunda la seva inèrcia: les relacions entre les persones, amb tot el creat, amb nosaltres mateixos…es fonamenta en Ell i en Déu troba la plenitud.
Visualitzar aquest somni atrapa la nostra afectivitat, i ens fa desitjar-lo, perquè comprenem que es allà on reposen totes les nostres inquietuds. Reconeixem l’horitzó del nostre anhel quan sentim parlar del Regne.
De les lectures extraiem quatre comparacions, que ens ajudaran a entendre el que passa quan Déu és Senyor:
-
com un esqueix de cedre plantat dalt la muntanya,
-
com un emigrant que anhela viure de nou al seu país,
-
com un pagès que recull el fruit d’allò que va sembrar
-
i, finalment, el Regnat de Déu és com un minúscul gra de mostassa que serà arbust.
Una comparació és un esclat de significats. Per això, tot i que ara descrivim alguns trets comuns entre elles, no exhaurirem tot el que ens poden arribar a suggerir en sentir-les de nou amb les orelles ben obertes.
En primer lloc, el Regne de Déu demana cooperació. Les capacitats de tot allò creat han d’entrar en joc perquè s’assoleixi el fruit. No som la causa de la plenitud, però sí que ens cal aportar el que és a les nostres mans. Déu conduirà tot el que som a la seva feliç realització si, per part nostra, arrisquem, ens oferim del tot i confiem.
En segon lloc, el Regne de Déu implica un desenvolupament progressiu. No és màgia, sinó que respecta els temps, que cada cosa necessita per ser transformada en el seu ser més profund. Per això, ens caldrà ser pacients, sortir de les nostres presses egoistes i entendre que res que a Déu aspiri pot quedar oblidat. Sigui en el meu interior, sigui col·lectivament, tot viu en l’esperança i en l’anhel d’arribar a ser ple ben aviat.
En tercer lloc, el Regne de Déu és sorpresa. Allò que s’esdevé supera els nostres càlculs. El fruit final no és la projecció del nostre somni, tot i que prou entenem la necessària cooperació entre Déu i nosaltres. Les nostres expectatives queden sempre depassades i les paraules “gràcies. Moltes gràcies!” ens venen als llavis davant el resultat de la comunió, que es dóna en el Regne de Déu.
En quart lloc, quan Déu senyoreja, el capgirament esdevé majúscul. En efecte, allà on Déu encara no és tot en tots, patim una jerarquia on els rics, prestigiosos i poderosos són al cap de munt. Darrera d’ells i baixant, segons participin dels seus valors, es situen els menystinguts. En canvi, quan Déu és, els primers passen a ser darrers. Els que quedaven als marges són posats al mig. Els descartats pel sistema anterior són restablerts en la dignitat que se’ls negava.
En cinquè lloc, sense concloure, fins la més minsa criatura gaudeix de la novetat que arriba. Més que els prepotents dominadors que acaparen tresors, els petits són qui anuncien el Regnat de Déu instaurat per fi. Els ocells s’ajocaran a l’ombra dels arbres que creixen i, amb la seva alegria i simplicitat, anuncien Aquell que ja està arribant.
David Guindulain, sj.
AMB HUMILITAT I CONFIANÇA
A Jesús li preocupa que els seus seguidors estiguin un dia desanimats en veure que els seus esforços per un món més humà i feliç no assoleixin l'èxit esperat. ¿ Oblidaràn el regne de Déu ? ¿ Mantindran la confiança en el Pare ? El més important és que no oblidin com han de treballar.
Amb exemples, agafats de l'experiència dels camperols de Galilea, els anima a treballar sempre amb realisme, amb paciència i amb gran confiança. Els camins al Regne de Déu no s'obrin de qualsevol manera. Cal fixar-se en com treballa Jesús.
Primer, saber que la seva tasca és sembrar, no recollir. No viure pendents dels resultats. No pensar en l'eficàcia ni en l'èxit. La seva atenció estar en sembrar bé l'Evangeli. Els col·laboradors de Jesús són sembradors.
Passats segles d'expansió religiosa i poder social, els cristians hem de recobrar dins l'Església el gest humill del sembrador. Oblidar la lògica del recol·lector, que surt a recollir fruits, i entrar en la lògica pacient del qui sembra per un futur millor.
Sembrar sempre és cosa humil. Més si es sembra el Projecte de Déu en l'esser humà. La força de l'Evangeli mai és una cosa espectacular i clamorosa. Segons Jesús, és sembrar una cosa petita i insignificant com “un gra de mostassa” que germina en secret dins el cor de les persones.
L'Evangeli només es pot sembrar amb fe. És el que Jesús fa veure amb les petites paràboles. El Projecte de Déu de fer un món més humà porta una dintre una força salvadora i transformadora que no depèn del sembrador. Quan la Bona Nova d'aquest Déu penetra dins una persona o dins un grup humà, allà comença a créixer qualque cosa que ens desborda.
Dins l'Església no sabem com fe en aqueixa situació nova i inèdita, enmig d'una societat més indiferent i nihilista cada cop més. Ningú té la recepta. Ningú sap exactament el que cal fer. Necessitem camins nous d'humilitat i confiança de Jesús.
Prest o tard, els cristians necessitarem tornar a l'essencial. Descobrirem que només la força de Jesús pot regenerar la fe dins la societat descristianitzada de nostre temps. Llavors aprendrem a sembrar amb l'humilitat l'Evangeli com a inici d'una fe renovada, no transmesa per nostres esforços pastorals, sinó engendrada per ell.
"Jesús no parla de grans coses ni de cap espectacularitat prodigiosa"
Per poc que observeu el nostre viure us adonareu que vivim que vivim ofegats per les males notícies. Males notícies de tota mena.
Emissores de radio i televisió, noticiaris i reportatges, revistes especialitzades i per especialitzar descarreguen damunt nostre torrentades de notícies
-d’odis
-de guerres
-de terrorismes
-de fam assassina
-de violències de tota mena
-d’escàndols petits i grans
-de corrupcions i corromputs
-d’estafes i d’estafadors, etcètera.
Els venedors de sensacionalisme no semblen trobar altres coses més notables en el nostre desgraciat planeta.
Per altra banda, la increïble velocitat amb què s’estenen les notícies i els problemes arreu del món ens deixen atordits i desconcertats.
Què pot fer una pobra persona, per bona voluntat que tingui, davant de tantes sofrences?
La ciència ens ha volgut convèncer de què els problemes es poden resoldre amb un xic més
-de tècnica
-i de poder.
Però aquest poder, més que en mans de les persones, està en les estructures.
S’ha convertit en un poder invisible que se situa més enllà del que pot cada individu.
En gran part, aquest – l’individu – s’ha convertit en simple instrument atrapat en un sistema de relacions que ja no pot dominar.
Aleshores, la temptació més fàcil és passar del tema. Inhibir-se.
Què podem fer per a millorar aquesta societat?
Més d’un pensa – i ho diu – que són els grans i els poderosos, els que tenen el poder polític o econòmic els que han d’operar el canvi que necessita aquesta humanitat per ser millor i més feliç.
Però, de fet, no és així.
Hi ha a l’Evangeli una crida adreçada a tothom i que consisteix en sembrar petites llavors d’una nova humanitat.
Jesús no parla de grans coses ni de cap espectacularitat prodigiosa.
El Regne de Déu és una realitat molt humil i molt modesta en els seus orígens.
Una realitat tal, que pot passar tan desapercebuda com la llavor més petita.
Però, una realitat que està cridada a créixer i a fructificar de la manera més insospitada i segura.
Segurament que tots hem d’aprendre de bell nou a valorar els petits gestos.
Segur que no estem cridats a ser herois i màrtirs cada dia.
Però sí que a tots se’ns convida a viure posant un xic més de felicitat en cada racó del nostre petit món diari.
-un gest amical a l’home que viu desconcertat i esmaperdut
-un somriure acollidor a qui està sol
-un senyal de bon veïnatge a qui comença a desesperar
-un raig d’alegria en un cor angoixat, etcètera, no són coses grans. Cap d’aquestes no ho és.
Són petites llavors del Regne de Déu que tots podem sembrar en aquesta societat complicada i trista, que ha oblidat l’encant meravellós de les coses bones i senzilles.
Què és el que nosaltres sembrem de manera habitual i constant?
