TEMPS DE PASQUA – TERCER DIUMENGE

"SIMÓ…  M'ESTIMES"  

(Power-Point,  cliqueu  sobre  imatge)

 

Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere: -Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?
Ell li respongué: Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.
Jesús li diu: Pastura els meus anyells.

(cliqueu  imatge)

 

Temps Pasqual – Tercer diumenge

 

(Jn 21, 1-19)

1 Després de tot això, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades. L'aparició va ser d'aquesta manera:

2 Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. 3 Simó Pere els diu:

–Me'n vaig a pescar.

Els altres li diuen:

–Nosaltres també venim amb tu.

Sortiren, doncs, i pujaren a la barca, però aquella nit no van pescar res. 4 Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac, però els deixebles no s'adonaven que fos ell. 5 Llavors Jesús els digué:

–Nois, no teniu res per a menjar?

Li respongueren:

–No.

6 Ell els digué:

–Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix.

Així ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. 7 Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere:

–És el Senyor.

Així que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua. 8 Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos. 9 Quan baixaren a terra, veieren pa i unes brases amb peix coent-s'hi. 10 Jesús els diu:

–Porteu peixos dels que acabeu de pescar.

11 Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. 12 Jesús els digué:

–Veniu a menjar.

Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor. 13 Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix.

14 Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts.

Jesús i Pere

15 Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere:

–Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?

Ell li respongué:

–Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.

Jesús li diu:

–Pastura els meus anyells.

16 Per segona vegada li pregunta:

–Simó, fill de Joan, m'estimes?

Ell li respon:

–Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.

Jesús li diu:

–Pastura les meves ovelles.

17 Li pregunta Jesús per tercera vegada:

–Simó, fill de Joan, m'estimes?

Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué:

–Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo.

Li diu Jesús:

–Pastura les meves ovelles. 18 T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.

19 Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu.

Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir:

–Segueix-me.

(cliqueu   sobre  imatge)

Ac 5,27b-32.40b-41 Ap 5,11-14 Jn 21,1-19

Aquest tercer diumenge de Pasqua ens ofereix un ensenyament molt important per fer –nosaltres, avui- l’experiència vital de trobada amb el Ressuscitat. La vida cristiana, tot ella, és això. Aquest llarg temps de Pasqua és la crida concreta a posar-nos-hi.

A.- La comunitat dels anys 30.

1.- Una gran decepció.

La comunitat està en shock. Encara no ha integrat –ni sap com fer-ho- la mort de Jesús a la creu. No sap com reaccionar. No sap què pensar. Sense esma per fer res. Sense llums per sortir-se’n. Sense pistes per interpretar-ho. És el final, i el pitjor i més decebedor final.

Així estant, Pere, impulsiu i inquiet, es posa a fer el que sap. Surt a pescar. Sona molt a un “…marxo a escampar la boira… a veure si em distrec una mica…” I, possiblement, en aquella barca, aquells d’homes enfonsats i desanimats fan de la pesca un espai terapèutic i d’airejar-se.    

Comencen a pescar rutinàriament. Potser sense posar massa atenció. Amb els automatismes de les seves lliçons ben apreses. A la seva manera. Des de la seva experiència, llargament apresa i interioritzada. Ara surt automàtica. Sense posar massa atenció al que fan. I Jesús s’hi fa present.

2.- No sabien que era Jesús.

Però aquells deixebles que pesquen al seu aire, no el reconeixen. Ells ja en saben prou, d’això de pescar. Si és el seu ofici!! És la seva vida. I la viuen al seu aire. Jesús –anònim desconegut, en aquests moments- els diu que la vida han de viure-la, no des de les pròpies habilitats i esquemes. Han de viure-la a l’aire de Jesús. Tot seguint les indicacions de Jesús. Han de posar en joc el que han après d’ell. El que li han escoltat. I aleshores, quan ho fan “a la manera de Jesús”, la cosa canvia radicalment. Quan fan present Jesús a les seves vides, tot és diferent.

3.- Sabien prou bé que era el Senyor.

Sorprèn molt, el contrast d’aquestes dues expressions. Passen del “ No sabien que era Jesús”. Al “sabien prou bé que era el Senyor”.

I, què ha passat, per transformar la primera vivència en la segona? Alguna cosa ha succeït.

4.- Les cinc dimensions que fan possible el canvi.

Podem veure, en aquest episodi, cinc disposicions que fan possible el pas de la foscor a la llum.

a) Aquests pescadors –tan segurs d’ells mateixos!- s’han obert… a un desconegut. A una manera nova de pensar i fer. S’han relativitzat ells mateixos i les seves seguretats inamovibles. Han deixat a banda allò tan cegador i esterilitzant de que “jo ja sé de què va, això…” “Si sempre hem fet…” I s’han atrevir a tirar la xarxa d’una altra manera.

b) Confien. S’han obert a la confiança.

c) Miren –i veuen!- més enllà de primeres aparences.

d) S’escolten uns als altres. S’escolten en les seves diferents percepcions personals i comunitàries. L’amor (el deixeble estimat) percep la presència del Ressuscitat abans que la jerarquia (Pere). I la jerarquia és preguntada sobre el seu amor.

e) Clarifiquen la mirada –s’alliberen del plor paralitzant i pesarós- i, aleshores, poden descobrir que en el servei, Crist Ressuscitat els precedeix. En el servei i l’atenció.

B.- La comunitat del 2019…

Ara, a nosaltres, ens toca descobrir que aquest relat és, exactament, el de les nostres comunitats. Aquest relat parla de nosaltres i del nostre avui. I ens toca aprendre d’aquells primers pescadors del llac.

Potser estem molt capficats en els nostres esquemes. I ens seguim entestant en fer les coses “com sempre les hem fet”. O, potser, hem d’aprendre a reconèixer millor el nostre desconcert i el nostre estat d’ànim? I sentir la necessitat del Ressuscitat. Necessitats de la seva presència i el seu impuls! O, potser hem de fer més atenció  que el nostre actuar i el nostre sentir sigui més “a la manera de Jesús”, i ensinistrar la nostra escolta?

Ara ens toca a nosaltres. Passar de no veure’l enlloc ni reconèixer-lo, a descobrir-lo ben present en tots els espais, crides i ocasions. A nosaltres ens toca preguntar-nos per l’amor que posem en joc.

A nosaltres ens toca deixar espai perquè El Ressuscitat sigui algú real i ben present en el nostre viure.

És la Pasqua. És la nostra vida.

 

 

(cliqueu   sobre  imatge)

 

     

 

 

¿ ON   ESTÀ  DÉU ?

Simó, fill de Joan, ¿ m'estimes ?

La crisi religiosa fa perdre a no pocs les seguretats on es recolzava en altre temps la vida cristiana. No pocs tenen l'impressió de que Déu ha desaparegut. D'aquella fe que veia a Déu per tot, se passa a “on és Déu?”. De la religiositat que confessava “tot parla de Déu”, s'esdevé al “silenci” total.

Tot sembla menar a l'”eclipsi de Déu”. Se esborren les “petjades” de sa presència. Cada cop sembla més difícil escoltar sa veu. La pregunta religiosa més radical del nostre temps esdevé aqueixa: ¿ On està Déu? ¿ On podem trobar-nos amb ell ?

Déu està segueix present en la vida dels homes i dones del nostre segle. Moltes coses l'amaguen, però més la nostra ceguesa. Molts sorolls apaguen sa veu, però més sa nostra pròpia sordesa. Per això, per a trobar-nos amb ell, no basta demanar “¿ on està Déu ?” És necessari també demanar-se: “¿ on estem nosaltres ? “

Déu no es troba de qualsevol manera. La seva presència no aflora en qualsevol consciència. ¿Com podrà percebre'l qui viu fora d'ell mateix, separat de sa rel, bolcat sobre ses possessions, dispers en quefers? La paràbola de Jesús es dóna també avui: els convidats no escolten la invitació perquè van “ocupats en ses terres i sos negocis”. L'encontre amb Déu és possible quan la persona passa de la superficialitat a l'atenció interior, de la dispersió al centre de l'esser, del egoisme a l'amor.

Qui viu sempre bolcat cap a l'exterior no pot percebre la presència de Déu. El primer és recobrar el desig d'interpretar i viure la pròpia vida des de dintre. “No vulguis anar fora teu, és en l'home interior on habita la veritat” ( sant Agustí).

No es pot escoltar tampoc a Déu quan es viu de manera dispersa i fragmentada, en funció d'una agenda i no d'un projecte de vida. És necessari arribar al centre de la persona. El teòleg suís, H. Von Balthasar, diu que “l'home és un esser amb un misteri en son cor, que és més gran que ell mateix”. Aquí ressona de forma callada però permanent la veu de Déu.

Però, no pot pressentir a Déu dins sa vida el que viu manipulant els altres, organitzant tot en funció del seu benestar, dominat només pel propi interés. La raó és clara. Els primers creients així ho veren: “Qui no m'estima, no coneix a Déu, perquè Déu és Amor”. El que viu de forma egoista i interessada, ¿ què pot entendre d'amor i gratuitat?, ¿com pressentirà el misteri últim de l'existència ? Tal volta, hem d'esoltar tots en el fons del cor la mateixa pregunta que sentí Pere de boca de Jesús: “Simó, fill de Joan, ¿ m'estimes ?”

 

 

LA  FELICITAT  

(cliqueu  sobre  "foto")

 

 

Esta entrada fue publicada en Catequesi infantil, catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.